Back to top
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  consignació, n f
  • es  consignación

<Dret civil>

Definició
Dipòsit judicial que fa la persona deutora del bé objecte de l'obligació quan la creditora és desconeguda, no pot rebre el pagament o es nega injustificadament a rebre'l, el qual allibera la deutora de l'obligació.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • Pot presentar una doble estructura en funció de les persones que hi han d'intervenir. Atès que una és necessàriament la que paga, l'estructura de l'acte del pagament és unilateral o bilateral segons que calgui o no la cooperació de la persona destinatària.
    La unilateralitat de la conducta de compliment es dona en les prestacions que tenen per objecte un servei no qualificat o una obra (p. ex., el transport de l'article 1601 del Codi civil espanyol [CC]); la bilateralitat té com a exemple típic la tradició en les obligacions de donar. Efectivament, la tradició de la cosa és el resultat de la congruència de dues conductes diverses: la persona que paga realitza l'oferiment de pagament, mentre que la persona destinatària realitza l'acte que el CC denomina «recepció», «admissió» o «acceptació».
    La conseqüència que l'acte de pagament sigui bilateral és que, en dependre de la cooperació de la persona destinatària, l'alliberament de la persona deutora queda al seu albir. Aleshores, atès que el CC reconeix l'interès de la persona creditora en alliberar-se del deute (pel perjudici que comporta el manteniment del vincle, per exemple en l'àmbit dels interessos o de les garanties), la cooperació de la persona destinatària no és un acte discrecional, sinó una càrrega. Una càrrega pròpiament de la persona creditora, perquè només respecte d'aquesta persona es produeixen els efectes de l'incompliment: la mora de la persona creditora. Si la persona creditora i la destinatària del pagament no coincideixen, és càrrega de la primera aconseguir la cooperació de la segona.
    La càrrega de cooperació implica una conducta material en la persona destinatària (a diferència de l'aprovació del pagament, que es limita a contrastar la coincidència entre la conducta realitzada i la prestació). Aquesta càrrega pot ser incomplerta per dues grans causes referides a la persona destinatària: perquè no vol o perquè no pot cooperar (art. 1176 CC). La persona creditora pot fer una excepció amb la càrrega de cooperació per una raó justificada (art. 1176, paràgraf primer, i 1185 CC, ambdós a contrario); el CC estableix com a causes justes de refús la manca de coincidència objectiva entre la conducta oferta i la designada en la prestació i l'existència d'un termini a favor seu. Tant en el cas de la mora credendi com quan el destinatari no pot cooperar en el compliment, l'interès del deutor en l'alliberament està protegit per la consignació judicial (art. 1176.1, 1180 CC).
    La consignació judicial constitueix un mecanisme de protecció del deutor, en la mesura que li permet realitzar la prestació deguda amb tots els efectes corresponents (extinció de l'obligació i alliberament propi) sense necessitat de comptar amb la cooperació de la persona destinatària. Presenta, doncs, una doble eficàcia: la immediata d'una situació de dipòsit d'un bé moble amb la finalitat de conservació i posada a disposició de la persona creditora, i la mediata d'extingir la relació obligatòria. Cal dir, això no obstant, que, malgrat el terme legal dipositar, la consignació judicial es pot referir igualment a béns immobles, si resten a disposició de l'autoritat judicial.
    La consignació comporta un procediment que s'articula en diverses fases. Així, té un requisit previ: l'oferiment del pagament, quan sigui possible oferir eficaçment, és a dir, sempre que no hi concorri algun dels quatre casos tipificats per l'article 1176, paràgraf segon, del CC. Aquests quatre casos, que no s'han de considerar un numerus clausus, sinó mera enumeració dels més freqüents en què l'oferiment de pagament és prescindible per la impossibilitat que es compleixi la finalitat institucional corresponent, que és assabentar la persona creditora de la disposició a realitzar immediatament la prestació deguda, són l'absència de la persona creditora, la seva incapacitat per a rebre el pagament, la discussió sobre la legitimació per a cobrar i la pèrdua del títol de l'obligació. Absència i incapacitat no s'han d'entendre en un sentit jurídic estricte, ja que tant la persona declarada absent com la incapacitat judicialment tenen un representant legal a qui adreçar la voluntat de complir l'obligació.
    Després cal, de manera indefugible, l'anunci de la intenció de consignar (art. 1177, paràgraf primer, i 1178 CC), atès que en el procediment de consignació s'ha d'acreditar al jutge o jutgessa el compliment d'aquests requisits previs. L'objecte de la prestació ha de tenir les condicions d'identitat i integritat exigides per al pagament. Tot seguit, s'ha de notificar la consignació a totes les persones que hi estan interessades (art. 1178 CC).
    L'última fase és l'aprovació de la consignació i la corresponent extinció de l'obligació (art. 1180.1 CC). Quant a l'aprovació, pot ser que la persona creditora reticent a cooperar rectifiqui la seva conducta anterior i admeti la consignació; si no, el jutge o jutgessa l'aprova, i la declara ben feta (art. 1180, paràgraf segon, CC). Mentre no es produeix aquesta acceptació de la persona creditora o l'aprovació judicial, la persona deutora roman legitimada per a retirar la cosa dipositada, amb la conseqüència lògica de continuar obligada en els mateixos termes.
    L'article 1181 del CC estableix que, un cop realitzada i aprovada la consignació, la persona creditora pot autoritzar la deutora a retirar-la. És un cas que alguns autors han qualificat de «reviviscència» de l'obligació, ja que comporta que la persona deutora torni a quedar obligada envers la persona creditora. Ara bé, aquesta darrera perd tota preferència que pugui tenir sobre la cosa, i els codeutors i fiadors, que s'havien alliberat a conseqüència de l'aprovació de la consignació, no resulten afectats per aquesta obligació ulterior.
    Pel que fa a les despeses de la consignació, si es compleixen tots els requisits legals i es declara ben feta, són a càrrec de la persona creditora, ja que ha estat la seva obstrucció a la realització de la prestació allò que ha motivat que la persona deutora hagi hagut de recórrer a aquest procediment judicial.
    Diferents de la consignació judicial com a mecanisme d'extinció de les obligacions són els diversos casos en què s'exigeix una consignació com a requisit processal (p. ex., art. 1563, 1566 i 1567 Llei d'enjudiciament civil del 1881).