Nota

• Àmbit: Espanya
• El contracte de transacció té l'origen en el pactum romà, prototip del qual es considera precisament la transactio. El pactum era un acord formalitzat per les parts davant dels magistrats per a solucionar d'una manera pacífica o amistosa un litigi i extingia les accions exercitables davant del pretor. D'aquesta manera, s'evitava un procés i s'al·legava l'exceptio pacti conventi en cas que una de les parts volgués reproduir davant dels tribunals la qüestió ja resolta. Posteriorment, la transacció va anar adquirint perfils propis com a contracte autònom en el dret romà molt similars als actuals, ja que les parts, mitjançant concessions recíproques que evitaven un plet, podien interposar com a excepció l'exceptio rei per transactionem finitae si volien reiniciar el litigi.
  La figura del contracte de transacció ha arribat per mitjà dels glossadors de l'escola bolonyesa. Va ser recollida i delimitada en el Codi francès de Napoleó i d'allà va passar a la legislació espanyola. No obstant això, l'article 2044 del Codi francès, quan definia el contracte de transacció, només feia referència al resultat i no als mitjans per a aconseguir-lo. El Codi civil italià del 1865 va esmenar la mancança del text legal francès i va fixar la fórmula que ha copiat l'òrgan legislador espanyol en l'article 1809 del Codi civil espanyol (CC).
  El contracte de transacció és un instrument o mitjà de què disposen els particulars per a aconseguir un acord pactat de llurs diferències, sense necessitat d'acudir als tribunals de justícia. Si hom parteix del contracte de transacció, cal assenyalar diversos elements essencials. a) Una relació jurídica litigiosa, conseqüència de la controvèrsia que genera la pretensió d'una part i l'oposició de l'altra. El conflicte de les parts, en què cadascuna defensa interessos enfrontats, genera una incertesa que s'ha de resoldre mitjançant el contracte de transacció. b) La voluntat de les parts d'eliminar la controvèrsia i incertitud sorgida assumint la solució adoptada. I c) El mitjà per a aconseguir la finalitat són les concessions o prestacions recíproques de les parts, en què no és necessària una equivalència entre les concessions que fan les parts. D'acord amb aquestes característiques es pot afirmar, en relació amb la naturalesa de la transacció, que és un contracte d'eliminació d'una controvèrsia, font d'una relació jurídica nova que ocupa el lloc de la primitiva.
  Com a regla general per a transigir, les parts amb posicions enfrontades han de tenir capacitat per a obligar-se i per a disposar de la relació juridicomaterial objecte de la disputa sobre la qual es transigeix. No obstant això, el CC conté unes regles especials per a persones o situacions concretes: transacció dels béns dels fills sota la potestat del pare i de la mare (art. 1810 CC); transacció feta pel tutor o tutora sobre els drets de la persona que té en guarda (art. 1811 CC) i transacció feta per les persones jurídiques (art. 1812 CC).
  L'objecte del contracte de transacció és la situació o relació juridicomaterial controvertida que les parts volen resoldre. El CC només dedica dos articles a regular casos especials que limiten l'objecte del contracte de transacció: «Es pot transigir sobre l'acció civil que prové d'un delicte, però no per això s'extingirà l'acció pública per a la imposició de la pena legal» (art. 1813 CC); «No es pot transigir sobre l'estat civil de les persones, ni sobre les qüestions matrimonials, ni sobre aliments futurs» (art. 1814 CC).
  El contracte de transacció es pot subscriure en qualsevol forma perquè no hi ha cap precepte que reguli o limiti aquesta matèria. No obstant això, la importància de la forma en què s'acorda el contracte de transacció es manifesta fonamentalment per a conèixer l'objecte i contingut concret (art. 1815 CC) quan es vulgui utilitzar o se'n vulgui exigir el compliment, de manera que si no apareix documentada degudament és molt difícil fer-ne un ús correcte.
  Els preceptes que regulen el contracte de transacció i, en especial, els articles 1809 i 1816 del CC estableixen dues classes de transacció. a) La transacció extrajudicial, que és la duta a terme fora del procés però que l'influeix de diverses maneres. Pot servir per a evitar precisament que comenci un procés judicial i també es pot utilitzar per mitjans indirectes (servint de base a un desistiment, una renúncia o un aplanament a la demanda) o per mitjans directes (les parts sol·liciten al jutge o jutgessa que les consideri apartades del procés perquè han arribat a un acord transaccional per a fixar el termini d'un plet). I b) La transacció judicial és la que fixa termini al plet abans que s'homologui o s'aprovi judicialment mitjançant un acte. L'article 1816 del CC en determina els efectes i disposa que qualsevol transacció produeix l'efecte de cosa jutjada i que només la transacció judicial és susceptible d'exercitar-se per la via d'urgència, entesa com la via d'execució de les sentències. Quan el CC disposa en l'article 1816 que «la transacció té entre les parts l'autoritat de la cosa jutjada», no es pot entendre en el sentit de cosa jutjada equivalent al que disposa l'article 1252 del CC perquè no s'ha jutjat res.
  En realitat, la utilització del terme cosa jutjada aplicat a la transacció es deu a la similitud que hi ha entre l'efecte principal de la transacció i el de la sentència: la sentència posa termini a un procés de conformitat amb el que decideixen els jutges o tribunals, i la transacció ho fa a una situació de conflicte en virtut del qual les parts han arribat a un acord lliurement. D'aquesta manera, si una de les parts vol tornar a plantejar davant d'un òrgan jurisdiccional una qüestió ja resolta transaccionalment, l'altra part pot oposar l'excepció de transacció, de manera anàloga a l'oponibilitat de l'excepció de cosa jutjada material si en lloc d'una transacció hi ha hagut una sentència, amb la mateixa conseqüència de vincular l'òrgan jurisdiccional i impedir una nova resolució sobre el fons o condicionar-la d'acord amb el que es va acordar en el contracte de transacció. En cas d'incompliment d'una transacció, si aquesta és judicial perquè ha estat homologada per un jutge o un tribunal, es pot fer efectiva mitjançant els mateixos tràmits que s'utilitzen per a executar una sentència.
  Finalment, no s'ha d'oblidar que la transacció és abans de tot un contracte. Per aquest motiu, s'hi poden aplicar totes les normes contingudes en el CC i altres lleis que regulen els requisits, en què la manca d'un d'aquests pot ser un motiu de nul·litat radical o d'anul·labilitat del negoci. Juntament amb aquests preceptes generals, els articles 1817, 1818 i 1819 del CC contenen normes específiques en matèria de nul·litat i anul·labilitat referides a la transacció, que tracten de manera especial diversos casos d'error.
  La transacció es troba regulada preferentment en el CC, llibre IV (de les obligacions i contractes), títol XIII (de les transaccions i compromisos), capítol I (de les transaccions), articles del 1809 al 1819, ambdós inclosos. La Llei d'enjudiciament civil (LEC) conté disposicions disperses: la possibilitat de transigir dels síndics en el concurs de creditors i en la fallida (art. 1241 i 1360 LEC); la utilització de l'excepció de transacció com a mitjà d'oposició en el judici executiu (art. 1464.9.a) i en el procediment d'urgència en negocis de comerç (art. 1551.4.a).
• V. t.: mediació n f