Back to top
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  dol, n m
  • es  dolo

<Dret penal>

Definició
Coneixement i voluntat de cometre un tipus penal.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • El dol és una de les dues formes d'imputació subjectiva necessàries, juntament amb la imprudència, per a poder considerar una conducta que constitueix infracció penal (art. 5 Codi penal [CP]). Tot i que actualment predomina la idea que el dol és el coneixement i la voluntat que té el subjecte actiu que està cometent un tipus penal objectiu, una bona part de la doctrina i certa jurisprudència discrepen d'aquesta definició i considera innecessària l'exigència de voluntat. Per a aquesta darrera perspectiva el dol és, simplement, coneixement que s'està tenint una conducta objectivament típica.
    En relació amb les conseqüències jurídiques, la comissió dolosa d'una conducta objectivament delictiva comporta per a l'autor penes gairebé sempre més elevades que les previstes per al cas de realització imprudent de la mateixa conducta. A més, la comissió dolosa d'un fet previst com a delicte es castiga sempre, mentre que la seva realització imprudent només es castiga de manera excepcional i quan el Codi ho determina expressament (art. 12 CP).
    La doctrina aporta interpretacions ben diverses d'aquestes diferències de sanció. Alguns criteris proposats són el fet que l'autor dolós s'hagi decidit contra els béns jurídics, la seva major perillositat, la més senzilla evitació de la conducta, o la diferent repercussió dels comportaments dolosos i dels imprudents en les valoracions socials sobre la vigència de les normes penals.
    El CP no estableix expressament una definició de dol, per bé que en l'article 5 es declara que «no hi ha pena sense dol o imprudència» i l'article 10 afirma que «són delictes o faltes les accions i omissions doloses o imprudents penades per la llei». Un cert contingut legal del dol només es pot deduir, a sensu contrario, de la regulació de l'error de tipus (art. 14 CP): per a actuar dolosament cal que un subjecte hagi tingut una conducta típica sense trobar-se en un error sobre les característiques del fet que està duent a terme. D'aquí se'n pot extreure la idea que, en principi, per a actuar dolosament n'hi ha prou de conèixer les circumstàncies de la conducta que es duu a terme (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 31.12.1996, ponent: Bacigalupo Zapater).
    No obstant l'afirmació anterior, tradicionalment s'ha entès que, a banda del coneixement, per a constatar el dol cal que el subjecte actuï també amb la voluntat de portar a terme una conducta típica. Aquest requisit té una importància especial en els delictes de resultat, en què per a constatar una actuació dolosa s'exigeix que l'autor hagi volgut originar el resultat previst pel tipus penal. Aquesta exigència de voluntat probablement té l'origen en el sentit que en el dret romà es donava al terme dolus, que s'entenia com a mala voluntat o intenció de fer alguna cosa dolenta.
    Ara bé, aquesta definició de dol resulta massa limitada i porta a resultats poc satisfactoris des del punt de vista de les conseqüències jurídiques, perquè fa que només es castiguin com a imprudència casos en què el subjecte és conscient que amb la seva conducta està creant un risc elevat de producció del resultat i això no l'atura.
    Per a evitar aquesta darrera conseqüència, la doctrina majoritària des del segle XIX ha ampliat la definició anterior i considera que hi ha tres formes de dol: el dol directe de primer grau, el dol directe de segon grau i el dol eventual. La primera modalitat es correspon amb la definició general de dol com a 'coneixement i voluntat' i es produeix en els casos en què la conducta típica duta a terme forma part de les intencions del subjecte actiu. La segona modalitat -el dol directe de segon grau, també anomenat de conseqüències necessàries- es dona en els casos en què, encara que la comissió del tipus no forma part de les intencions del subjecte, aquest l'ha establert com a segura en el cas d'actuar. Pel que fa al dol eventual, les opinions són ben diverses. La doctrina tracta en aquest àmbit casos en què, pròpiament, no concorre una intenció de cometre el tipus, ni aquesta realització s'ha previst com a segura (només com a possible o probable), però, no obstant això, la conducta sembla merèixer la pena prevista per al delicte en la modalitat dolosa, i no en la modalitat imprudent.
    Les discrepàncies es plantegen, sobretot, en el moment en què cal formular una definició que permeti caracteritzar de manera global aquestes situacions. Una primera proposta per a definir el dol eventual és l'anomenada teoria del consentiment o teoria de l'aprovació, segons la qual hi concorre aquesta forma de dol quan un subjecte s'ha representat com a possible la realització d'un tipus penal i l'ha aprovada o consentida. Aquesta teoria - seguida durant molt de temps pel Tribunal Suprem (p. ex., STS del 16.1.1995, ponent: De Vega Ruiz)- és força problemàtica, perquè obliga a negar el dol en els casos en què un subjecte s'ha representat un risc molt elevat de comissió del tipus i malgrat això ha decidit actuar esperant (de manera poc racional) que el resultat no es produiria, o quan aquesta producció no es correspon amb els seus desitjos.
    Durant molts anys la doctrina i la jurisprudència (encara en la STS del 16.11.1987, ponent: Barbero Santos) han deduït l'element del consentiment emprant l'anomenada fórmula de Frank, segons la qual cal determinar dol eventual quan el subjecte no ha deixat d'actuar en el cas de preveure com a segura la producció del resultat. Aquesta fórmula és rebutjada avui dia pel seu caràcter merament hipotètic.
    Per a superar aquests problemes neix la teoria de la probabilitat, que considera que n'hi ha prou per a afirmar el dol eventual que un subjecte es representi com a probable la realització del tipus i, malgrat aquesta representació, decideixi actuar. A aquesta teoria se li critica que no aporti quotes concretes de probabilitat i que no sigui compatible amb la definició general de dol com a coneixement i voluntat. La teoria del consentiment i la de la probabilitat ocupen el debat doctrinal sobre el dol des del segle XIX fins als anys cinquanta del segle XX.
    En les darreres dècades la doctrina ha anat modificant les dues teories anteriors. Així, el requisit del consentiment o l'aprovació de la primera teoria s'ha transformat en l'exigència de conformitat, acceptació, resignació o indiferència, un punt de vista que avui es pot considerar majoritari en la jurisprudència del Tribunal Suprem (STS de l'11.3.1997, ponent: Montero Fernández-Cid) i en la doctrina penal espanyola. Aquests elements manquen en els casos en què el subjecte actua amb la confiança que el tipus no es durà a terme. No obstant això, aquest punt de vista es troba amb dos grans problemes: en primer lloc, amb la compatibilitat difícil entre els elements conceptuals proposats i la definició general de dol; en segon lloc, amb la dubtosa existència pràctica i dificilíssima acreditació processal d'aquests elements, juntament amb les dificultats que comporta separar-los del fet que un subjecte hagi actuat tot i haver-se representat un cert risc de realització del tipus.
    Per la seva banda, la teoria de la probabilitat ha deixat pas a les teories del coneixement del risc. Aquestes teories -recollides en diverses sentències del Tribunal Suprem (p. ex., STS del 23.4.1992, ponent: Bacigalupo Zapater)- consideren que per a afirmar dol n'hi ha prou que el subjecte hagi actuat coneixent el risc que la seva conducta comportava per a un determinat bé jurídic, sense que importin les relacions emocionals amb les conseqüències de la conducta. Els casos en què s'actua amb la confiança que el tipus no es durà a terme, només són rellevants si aquesta confiança porta el subjecte a deixar de representar-se de manera correcta el risc que genera amb la conducta pròpia. En realitat, es pot afirmar que els dos punts de vista que es mantenen actualment són idèntics i que, en el fons, a la pràctica s'aplica la teoria del coneixement del risc, sobretot per la manca d'autonomia conceptual d'elements com ara la conformitat i la resignació. No obstant això, terminològicament la doctrina i la jurisprudència majoritària continuen exigint aquests requisits.
    Pel que fa als elements del dol, la doctrina està d'acord que aquests han de concórrer en el moment de dur-se a terme la conducta típica. Respecte de l'element del coneixement, es discuteix la intensitat amb què aquest s'ha de presentar per a satisfer les exigències del concepte de dol. Sobre aquesta qüestió actualment sembla majoritària la idea que, per a afirmar el coneixement, no cal que, en el moment d'actuar, el subjecte pensi en les circumstàncies típiques, sinó que n'hi ha prou que aquestes circumstàncies estiguin en la seva consciència, és a dir, que el subjecte disposi com a mínim d'una consciència implícita sobre la seva concurrència en el cas concret (STS del 20.3.1990, ponent: Bacigalupo Zapater). El coneixement abstracte no actualitzat ni aplicat a la conducta específica que s'està duent a terme no es considera suficient per a afirmar la presència de dol i simplement constitueixen imprudència (STS del 5.2.1997, ponent: Martínez-Pereda Rodríguez).
    Pel que fa a la col·locació sistemàtica en l'estructura del delicte, avui dia se sosté majoritàriament que el dol és un requisit de la tipicitat subjectiva i, per tant, un element del tipus penal. Històricament, però, la perspectiva que havia predominat entenia el dol com una forma de culpabilitat que exigia, a més, el coneixement de l'antijuridicitat de la conducta que es duia a terme (dolus malus). En les darreres dècades s'ha anat abandonant aquest punt de vista i el dol s'ha separat del coneixement de l'antijuridicitat, de manera que el primer element s'ha passat a situar en el tipus (dol natural), mentre que el segon element s'ha mantingut en la culpabilitat.
    Atesa la naturalesa subjectiva dels elements de la definició de dol, a la pràctica té una gran importància la qüestió de la seva prova. Tradicionalment, la jurisprudència ha considerat que elements com el coneixement i la voluntat no són accessibles als sentits i que, per tant, només es poden provar per mitjà d'indicis, sempre que no hi hagi una confessió autoinculpatòria de l'acusat. En aquest àmbit tenen un interès especial els indicis que el Tribunal Suprem utilitza per a considerar provat el dol en el delicte d'homicidi (l'anomenat animus necandi), per bé que la seva naturalesa és més casuística que sistemàtica. El paper de la prova pericial en aquest àmbit processal és pràcticament nul, encara que en la doctrina alguns autors entenguin que s'hauria de tenir en compte l'opinió de la psicologia o la psiquiatria. La jurisprudència més recent del Tribunal Suprem considera que la convicció del jutge d'instància sobre l'existència de dol és revisable en l'àmbit de la cassació en aquells casos en què els resultats de la convicció esmentada es puguin considerar arbitraris o contraris a les regles de la lògica o l'experiència (STS del 18.5.1992, ponent: Delgado García).