Nota

• Àmbit: Espanya
• Els antecedents normatius d'aquesta figura jurídica es troben en les normes administratives que regulen la prestació de serveis dels funcionaris, i es van incorporar en la normativa laboral al voltant dels anys trenta mitjançant les bases de treball dels jurats mixtos de la Segona República en un primer moment i les reglamentacions de treball més tard. La introducció de la figura de l'excedència en les normes d'àmbit general es va produir de manera lenta i progressiva a conseqüència del fet que, en l'ordenament laboral, molts dels casos regulats en la normativa sectorial com a excedència es transformaven en una altra figura, com ara la suspensió del contracte de treball.
  Com a precedents de l'actual regulació general es poden mencionar l'article 2 del Decret 258/1962, de l'1 de febrer, que va desenvolupar la Llei 56/1961, del 22 de juliol, sobre drets polítics, professionals i laborals de la dona, que va establir l'excedència voluntària amb motiu del matrimoni; l'article 5 del Reial decret 2310/1979, del 20 d'agost, que va introduir l'excedència voluntària amb motiu de naixement; l'article 12 del Decret 1878/1971, del 23 de juliol, que va regular el règim jurídic de garanties de càrrecs sindicals electius, en què es recull l'excedència dels treballadors que ocupen un càrrec de representació sindical o de caràcter públic incompatible amb les obligacions laborals, i finalment, l'article 26 de la Llei 16/1976, del 8 d'abril, de relacions laborals, que va regular àmpliament aquesta figura i va establir la base normativa de l'actual regulació de l'excedència en l'Estatut dels treballadors (ET).
  Els articles 46.1 i 46.4 de l'ET regulen l'excedència forçosa, que es concedeix per la designació o l'elecció per a un càrrec públic dels treballadors, o quan duguin a terme funcions sindicals d'àmbit provincial o superior (art. 9.1.b Llei orgànica 11/1985, del 2 d'agost, de llibertat sindical) que impedeixin l'assistència a la feina; aquesta situació garanteix el dret de conservar el lloc de treball i el còmput de l'antiguitat durant la vigència.
  L'article 46.2 de l'ET fa referència a l'excedència voluntària, a la qual poden accedir els treballadors que tenen una antiguitat mínima a l'empresa d'un any, sempre que hagi transcorregut un període de quatre anys des del gaudiment de l'excedència voluntària anterior. No és necessari al·legar un motiu determinat per a poder accedir a aquest tipus d'excedència, la durada de la qual és com a mínim de dos anys i com a màxim de cinc anys. L'excedència voluntària només garanteix el dret preferent al reingrés a l'empresa en vacants de categoria igual o semblant que hi hagi en el moment de sol·licitar la reincorporació o que es puguin generar a partir del moment de la sol·licitud; a més, el període d'excedència no computa per a l'antiguitat.
  L'article 46.3 de l'ET recull l'excedència per cura de fills (naturals o adoptius), la durada de la qual ha de ser com a màxim de tres anys a comptar des de la data de naixement dels fills. Durant aquest temps, l'excedència no afecta el còmput d'antiguitat, i els treballadors tenen dret a l'assistència a cursos de formació professional, als quals han de ser convocats per l'empresa. Durant el primer any d'excedència, els treballadors tenen dret a la reserva del lloc de treball, i els dos anys següents només tenen dret a la reserva d'un lloc de treball del mateix grup professional o de categoria equivalent. Finalment, l'article 46 de l'ET no recull una llista tancada de casos d'excedència, i l'article 46.6 reconeix la possibilitat d'estendre aquesta figura a altres casos acordats col·lectivament.