Nota

• Àmbit: Catalunya
• La filiació és la relació jurídica que s'estableix entre els progenitors i els fills, i està fonamentada en la procreació o la generació, en el fet biològic de la descendència. Atès el principi d'igualtat (art. 14 i 39 Constitució espanyola [CE]), la filiació comporta un estatus que és el mateix tant si la filiació és per naturalesa com per adopció (art. 235-1 i 235-2 Codi civil de Catalunya [CCCat]). No obstant això, el caràcter de la filiació adoptiva implica algunes excepcions. Com a dret personalíssim, la filiació determina la identificació de la persona en el tràfic jurídic i és irrenunciable, indisponible i imprescriptible. D'acord amb l'article 235-2.2 del CCCat, la determinació de la filiació comporta la potestat parental sobre els fills menors d'edat no emancipats i sobre els majors d'edat incapacitats (art. 236-1 i s. CCCat); l'atorgament dels cognoms del pare, de la mare o de tots dos; el deure alimentari que s'imposa als titulars de la potestat i també, un cop extingida la potestat, l'obligació legal d'aliments de caràcter recíproc entre pares i fills (art. 237-2 CCCat), i els drets successoris, que són la llegítima (són legitimaris tots els fills del causant per parts iguals, d'acord amb l'article 451-3.1 del CCCat) i la successió intestada (l'herència es defereix primer als fills del causant per dret propi, d'acord amb l'article 442-1.1 del CCCat).
  El CCCat distingeix l'eficàcia plena de la relació de filiació de l'eficàcia limitada, que comporta una restricció dels seus efectes per als progenitors a causa dels casos en què es determina. D'acord amb l'article 235-14 del CCCat, els casos de limitació, a instància d'una de les parts, són els següents: si la determinació de la filiació ha derivat d'una sentència penal ferma en què es condemna un dels progenitors per causa de les relacions que van donar lloc a la filiació (art. 193 Codi penal [CP]); si la filiació ha estat declarada judicialment amb oposició del progenitor demandat, i si el reconeixement s'ha fet amb mala fe o abús de dret.
  En general, la relació jurídica de filiació parteix de les dades biològiques i genètiques, és a dir, de les persones que intervenen en la concepció i són subjectes de la relació. A més, en el dret català, un dels principis bàsics és el principi de veracitat o de veritat biològica, és a dir, la correspondència entre les dades biològiques i les jurídiques. Tanmateix, aquesta correspondència pot no produir-se o fins i tot la pot crear la norma, fet que dona lloc a la distinció jurídica de classes de filiació.
  La filiació per naturalesa és la que es correspon amb la relació biològica, i n'hi ha dos tipus: la filiació matrimonial i la no matrimonial, segons si els progenitors han contret matrimoni (art. 235-3 CCCat). La filiació que té l'origen en la concepció mitjançant tècniques de reproducció assistida, tant en vida dels progenitors com en els casos de fecundació post mortem després de la mort del marit o de l'home que convivia amb la mare, no és una tercera categoria, sinó que es considera filiació per naturalesa i es qualifica de matrimonial o de no matrimonial segons si els pares estaven casats en el moment en què intervingué la tècnica de reproducció assistida (art. 235-8.2 i 235-13.2 CCCat).
  En el cas de la filiació adoptiva, es prescindeix de les dades biològiques i genètiques i es construeix judicialment entre els qui compleixen els requisits que estableixen els articles 235-30 i 235-31 del CCCat.
  En el cas de la filiació per naturalesa, delimitada anteriorment, el principi de veracitat justifica el fet que l'òrgan legislador prengui com a punt de partida les dades que proporcionen les ciències mèdiques i biològiques per a determinar els casos en què hi ha concepció i el temps de gestació. Segons la tradició jurídica, s'estableix que el període legal de concepció comprèn els primers cent vint dies del període total de gestació, que es presumeix que té una durada de tres-cents dies, llevat que les proves concloents demostrin que el període de gestació ha durat més de tres-cents dies (art. 235-4 CCCat).
  En general, si la mare no oculta el naixement, la maternitat té un grau major de certesa que la paternitat (Digesta [D.] 2.4.5: «[mater] semper certa est, etiam si vulgo conceperit»). Per això, la regla aplicable a la filiació matrimonial i a la no matrimonial és que la maternitat resulta del naixement (art. 235-3 CCCat), cosa que exigeix la comprovació del fet natural del part de la mare a qui es vol atribuir la maternitat i de la identitat del nadó. No es té en compte la procedència de les cèl·lules (òvuls i espermatozoides) que permeten la concepció, i els elements rellevants són la gestació i el part; en els casos de maternitat subrogada, doncs, jurídicament la mare és qui dona a llum el nadó (art. 10.2 Llei 14/2006, del 26 de maig, sobre tècniques de reproducció humana assistida). La maternitat matrimonial queda establerta mitjançant la declaració en la inscripció de naixement del nadó, que s'ha de dur a terme dins el termini fixat. Si es vol fer la inscripció de la maternitat matrimonial fora del termini establert, s'ha de tramitar un expedient registral en el qual es comprova que no hi ha una inscripció prèvia de naixement, l'existència i la identitat del nadó i totes les circumstàncies que han de constar en la inscripció (art. 312 Reglament del Registre Civil [RRC]. La maternitat no matrimonial queda establerta per mitjà de la forma que exigeix la legislació del Registre Civil per a la inscripció (art. 235-9.1.d CCCat); en els casos en què no sigui possible, es determina amb els mitjans indicats per a la paternitat (el reconeixement, l'expedient registral i la sentència penal o civil, d'acord amb l'article 235-9.1 CCCat).
  En el cas de l'establiment de la paternitat matrimonial, la dificultat de la prova directa de la paternitat es tradueix en el fet que jurídicament s'han elaborat presumpcions que tenen en compte el matrimoni del marit amb la mare i el moment del naixement de la criatura: «pater vero is est, quem nuptiae demonstrant» (D. 2.4.5). La presumpció és més o menys intensa segons el moment possible de la concepció o del naixement amb relació a la data del matrimoni o del cessament de la convivència matrimonial. La presumpció de la paternitat matrimonial tradicional es fonamenta en el principi de normalitat -id quod plerumque accidit-, segons el qual es consideren fills del marit els nascuts després de la celebració del matrimoni i dins dels tres-cents dies següents a la separació judicial o de fet dels cònjuges, a la declaració de nul·litat o a la dissolució del matrimoni (art. 235-5.1 CCCat). És una presumpció iuris tantum: deixa de ser vàlida si, malgrat que es compleixen els fets en què es fonamenta, es prova que el nadó no és fill del marit de la mare. La presumpció de paternitat matrimonial actua en l'àmbit del procés, i els fills nascuts una vegada transcorreguts tres-cents dies des de la separació judicial o de fet dels cònjuges, des de la declaració de nul·litat del matrimoni o des de la sentència de divorci no poden tenir la condició de matrimonials, perquè, com que no hi concorre un dels fets en què es basa, no es pot aplicar la presumpció. Tanmateix, de conformitat amb l'article 235-5.2 del CCCat, es pot determinar la paternitat matrimonial en les situacions següents: a) en cas de separació judicial o de fet, si es prova que els fills han nascut a conseqüència de les relacions sexuals entre els cònjuges, atès que la separació no produeix la dissolució del vincle matrimonial, i b) en cas de nul·litat o de divorci, només es pot determinar la paternitat matrimonial si es demostra que les relacions sexuals han tingut lloc abans de la dissolució del matrimoni. Els fills nascuts una vegada transcorreguts tres-cents dies des de la sentència de divorci o la declaració de nul·litat del matrimoni no són matrimonials, sinó extramatrimonials.
  Si una criatura neix dins els cent vuitanta dies posteriors a la celebració del matrimoni, el marit pot deixar sense efecte la determinació de la paternitat per mitjà de la declaració autèntica de desconeixement de la paternitat i l'entrada en el Registre Civil en el termini dels sis mesos posteriors al naixement (art. 235-6 CCCat); una vegada transcorregut el termini, el desconeixement no és possible, però no està vedat l'exercici de les accions d'impugnació de la paternitat matrimonial. Inicialment, la paternitat és matrimonial, ja que el naixement es produeix després del matrimoni (art. 235-5.1 CCCat), però és possible que la concepció del fill sigui prèvia a les núpcies; aquest fet permet al marit desconèixer la paternitat quan, acumulativament, hi ha hagut un vincle de matrimoni entre la mare i el presumpte pare abans del naixement, quan el naixement es produeix dins dels cent vuitanta dies següents a la celebració del matrimoni i quan es declara expressament que es desconeix la paternitat. Aquesta facultat, que s'exercita en la via extrajudicial i permet deixar sense efecte la determinació de la presumpció, és exclusiva i personalíssima del marit. La declaració de desconeixement no és eficaç, d'acord amb l'article 235-6.2 del CCCat, quan el marit sap que la dona està embarassada abans de contreure matrimoni (llevat que la declaració de desconeixement s'hagi fet amb el consentiment de la dona), quan el marit ha admès de qualsevol manera la paternitat, o quan la mare pot demostrar que va tenir relacions sexuals amb el marit durant el període de concepció.
  Els fills comuns nascuts abans del matrimoni entre el pare i la mare tenen, des de la data de celebració, la condició de matrimonials, sempre que la filiació quedi determinada legalment (art. 235-7 CCCat); aquest cas és un tipus de filiació no matrimonial que assoleix la condició de matrimonial amb posterioritat per mitjà de la celebració del matrimoni, queda determinada amb els mateixos mitjans que la filiació no matrimonial (art. 235-3 CCCat) i s'ha d'impugnar segons les regles de la filiació no matrimonial (art. 235-7.2 CCCat).
  La filiació es determina respecte del pater i la mater, i és indiferent el moment en què es produeix (anterior o posterior al matrimoni). Si en l'espai temporal tingut en compte per a la presumpció de paternitat matrimonial (tres-cents dies següents a la dissolució o a la nul·litat del matrimoni), la mare contreu matrimoni amb una altra persona i es produeix el naixement d'una criatura en els cent vuitanta dies posteriors a la celebració, sorgeix un conflicte a l'hora de determinar la paternitat. Aquest conflicte es resol amb l'atribució de la paternitat al segon marit de la mare (art. 235-5.3 CCCat), el qual, no obstant això, pot fer la declaració autèntica de desconeixement (una solució que respon a un criteri realista, ja que hi ha més probabilitat que el pare sigui el primer marit). En cas que el segon marit desconegui la titularitat de la paternitat, s'ha de resoldre que, si es compleixen els requisits de la presumpció amb relació al primer marit, és a ell a qui s'imputa la paternitat, sens perjudici de les accions judicials d'impugnació que tingui dret a exercir.
  Hi ha dos mitjans diferents de determinació de la paternitat i la maternitat no matrimonials: els extrajudicials i els judicials (art. 235-9 CCCat). Són mitjans extrajudicials el reconeixement formal, la resolució dictada en un expedient registral, el consentiment formal de l'home o la dona a la fecundació de la mare; les presumpcions de paternitat no matrimonial i la forma que exigeixi la legislació del Registre Civil per a la inscripció (aquest últim, només per a la maternitat). Judicialment, la filiació es determina per mitjà d'una sentència ferma en un procediment civil o penal, i la decisió és conseqüència de l'exercici de l'acció de filiació per part de la persona legitimada. Quant als procediments penals, l'article 193 del CP disposa el següent: «en les sentències condemnatòries per delictes contra la llibertat sexual, a més del pronunciament corresponent a la responsabilitat civil, s'han de fer, si escau, els que siguin procedents quant a la filiació i fixació d'aliments». Finalment, l'expedient registral (art. 189 RRC) és aprovat pels jutges de primera instància, sempre que no hi hagi l'oposició del Ministeri Fiscal o de la persona interessada, i es pot incoar si s'esdevé alguna de les circumstàncies següents: si hi ha un escrit indubtable del pare o de la mare en què es reconeix de manera expressa la filiació; si els fills tenen l'estat de filiació del pare o de la mare justificat per actes directes del pare o de la família, i si es prova la realitat del part i la identitat dels fills amb relació a la mare.
• V. t.: reconeixement de filiació n m
• V. t.: reproducció assistida n f