Nota

• Àmbit: Inespecífic
• Un feu era un domini útil i condicionat sobre terres i béns cedits per un senyor a algú mitjançant un conveni en virtut del qual qui rep els béns esdevé vassall del senyor, s'obliga a prestar-li homenatge i adquireix vers ell altres obligacions de caràcter civil i militar, i, a canvi, el senyor resta obligat a garantir justícia i protecció personal i patrimonial al vassall i a la seva família.
  Originàriament, abans de l'any 1000, els feus eren béns públics pertanyents al fisc, i eren concedits en benefici pels monarques als funcionaris o als agents de l'autoritat. Els comtes i llurs subalterns (vescomtes o veguers) s'ocupaven d'administrar la terra de feu, les rendes de la qual servien per a pagar i mantenir els funcionaris públics.
  Tot territori verge pertanyia als comtes o al rei com a terra fiscal. Quan un grup de pagesos iniciava l'aprisió d'un indret, els comtes hi enviaven un noble delegat anomenat veguer -o bé escollien com a tal el més important dels aprisiadors de l'indret- que delimita una circumscripció (castrum) per a enquadrar-hi els repobladors. En un punt estratègic erigia un castell per a defensar-los i, de les terres encara inexplotades, rebia dels comtes un lot ampli, el feu, per a mantenir-se ell i els seus successors.
  Així, doncs, la terra de feu només podia ser posseïda per qui tenia un càrrec públic i no podia ser dividida, però sí venuda i donada en herència com qualsevol alou, sempre que tingués el vistiplau dels tribunals comtals. Amb tot, a partir dels descendents de Guifré el Pelós i, paral·lelament al procés d'afebliment dels reis carolingis, cada vegada fou més difícil fer distinció entre els béns fiscals i els béns patrimonials. Seguint la tendència de la patrimonialització de la sobirania, els comtes catalans passaren a considerar els béns del fisc com a alous propis. La noció de domini públic s'acabà perdent a finals del segle X o a principis del segle XI, si és que no romangué absorbida dins la propietat privada. Arran de la posterior crisi de l'autoritat comtal, els veguers esdevingueren senyors, i els feus d'origen públic passaren a formar part dels grans dominis aristocràtics.
  Així, de resultes de la revolució feudal del segle XI, els feus van adquirir un altre significat, en tant que béns concedits privadament pels senyors als seus vassalls a canvi de serveis militars i d'altres obligacions vassallàtiques. El feu era l'element real del contracte vassallàtic i equivalia a una tinença militar. La repartició de feus entre la classe feudal era una manera de redistribuir l'excedent i de fer ostensible la seva jerarquització interna, ja que la riquesa de la donació havia de ser proporcional a la categoria o a l'estatus de la persona beneficiària: en els graons més baixos de la noblesa es configuraven els feus de castlania i els feus de cavalleria, les porcions cedides als castlans i a llur mainada de cavallers. Si usualment el lliurament d'un feu es traduïa en la donació de terres, no es pot oblidar que hi hagué altres formes de retribució de serveis, com ara els feus de borsa, també anomenats feus renda o feus soldada.
  Els feus que els senyors concedien als seus vassalls podien ser de tipus diversos: un castell, un lloc o un predi. Si es tractava d'un castell o un lloc, la finalitat de la concessió era que els feudataris els custodiessin i que, a més, prestessin algun servei de caràcter militar al senyor. En el cas dels predis, se solien donar com a retribució als vassalls per a serveis militars prestats.
  Els feudataris tenien la obligació de jurar fidelitat al senyor, i també de restituir-li la potestat quan ho reclamés, sota pena de delicte de traïció en el cas de la infeudació de castells per a la seva custòdia. A voltes els feudataris també subinfeudaven part de llurs feus a vassalls seus, per tal de poder fer front a llurs obligacions.
  La institució d'un feu suposava la concessió d'un predi d'importància diferent, segons els casos, la qual cosa significava que s'establia una relació entre la situació jurídica dels feudataris i la dels emfiteutes, però el que els distingia era el fet que els feudataris no pagaven una pensió en diners sinó que llur pagament era l'obligació a prestar-li serveis de caràcter militar.
  A diferència de la concessió emfitèutica, però, la titularitat dels feudataris sobre la cosa que els havia estat infeudada era més limitada, ja que la successió en el feu sempre estava en relació amb la voluntat del senyor de mantenir-la o no.