Nota

• Àmbit: Inespecífic
• En tractar de les persones jurídiques, el cànon 115 del Codi de dret canònic del 1983 (CDC-83) recull la distinció clàssica entre universitates personarum i universitates rerum, és a dir, entre corporació (conjunt de persones físiques) i fundació (conjunt de coses o béns). En l'Església catòlica, malgrat que el nombre de fundacions no és tan elevat com el de les corporacions, hi tenen una presència molt important.
  El dret canònic distingeix entre fundació autònoma (per al cas més perfecte en què la massa bonorum rep personalitat jurídica singular i diferenciada) i fundació no autònoma (quan els béns, malgrat ser separats i destinats a unes finalitats concretes, no es constitueixen en persona jurídica, sinó que depenen d'una altra persona jurídica, que en té la cura i l'administració). Aquesta distinció vol evitar l'excessiu nombre de universitates rerum amb personalitat jurídica, i negar-ne la concessió a finalitats que mereixen ser protegides pel dret, però que no tenen una entitat prou important perquè sigui necessari l'esforç de constituir i mantenir una persona jurídica; en l'ordenament canònic, doncs, hi ha fundacions impròpies que no són persones jurídiques (fundacions pies no autònomes). La terminologia tradicional parlava, en correspondència, de fundacions pies autònomes i no autònomes, per tal de distingir la finalitat religiosa de les fundacions canòniques davant les fundacions civils genèriques. Si una fundació civil es constituïa amb finalitat religiosa, se solia denominar fundació pia laical.
  La terminologia sobre les fundacions no autònomes ha estat variable; normalment, es tracta d'actes de disposició modals (donació, institució d'hereu, llegat sub modo o cum onere) amb càrregues d'aplicar la celebració de misses per a motius particulars, o d'acomplir altres funcions eclesiàstiques concretes amb les rendes anuals que s'obtenen dels béns donats. Però tenen més importància jurídica les fundacions pies autònomes, que obtenen personalitat jurídica pròpia i diferenciada. Algunes són de dret públic, amb personalitat pública i béns considerats eclesiàstics (les universitats i facultats eclesiàstiques, els seminaris de formació de clergues, entre altres) i d'altres són privades.
  Com que fins a la promulgació del CDC-83 totes les persones jurídiques, i també les fundacions, eren de naturalesa pública, els béns de llurs patrimonis sempre eren considerats béns eclesiàstics, sotmesos a la regulació del béns temporals de l'Església -llur regulació era la mateixa que la de les fundacions pies, tractades en el darrer títol d'aquesta regulació. El CDC-83 ha mantingut les fundacions en el títol IV, «De les pies voluntats en generals i les fundacions pies», del llibre V «Dels béns temporals de l'Església».
  Segons Jaume Trasserra, «l'etimologia de la paraula fundació (fundos dare) indica que en l'origen es troba una voluntat piadosa en virtut de la qual una persona disposa lliurement dels seus béns i els destina a obres de pietat o de caritat. El patrimoni destinat a finalitats piadoses rep el nom genèric de causa pia».
  Hom considera que les finalitats de les causes pies poden ser tan variades com les finalitats de la mateixa Església: evangelització, catequesi, ensenyament en tots els àmbits, culte, sosteniment de la clerecia, promoció de vocacions sacerdotals, construcció i manteniment d'edificis religiosos, acció social de tota mena, sosteniment d'iniciatives diocesanes o parroquials, assistència hospitalària, obres de pietat més o menys particulars i d'altres objectius (càn. 114, § 2 i 1303, § 1; també, per analogia, hom pot considerar el càn. 298, § 1). Són finalitats en abstracte, que troben possibilitats de concreció pràcticament il·limitades, mentre siguin veritablement útils (càn. 114, § 3).
  La fundació, per principi, parteix d'un acte de disposició de béns: del patrimoni moble o immoble pertanyent a un o més propietaris, o dels drets no personalíssims, se'n separen les porcions que formaran la massa fundacional, per tal d'assegurar la consecució dels fins projectats. Però no sempre les finalitats són prou importants, o potser no es disposa d'una massa bonorum significativament important, o tal vegada la finalitat és molt concreta o personalitzada: en tots aquests casos, no és convenient la creació d'una persona jurídica amb subjectivitat pròpia, ja que aquest mitjà superaria la mateixa entitat de la fundació. Per aquest motiu, el dret canònic distingeix en el cànon 1303 dues classes de fundacions: les autònomes, que són les que, per llur magnitud en qualsevol sentit, són constituïdes en persona jurídica, i les no autònomes, que no adquireixen personalitat jurídica, sinó que queden adscrites a una persona jurídica pública que rep la massa fundacional com un cos comptable separat, amb càrrec a les rendes que es produeixen i s'obliga a acomplir les finalitats expressades per la voluntat de la persona dotadora (molt sovint, celebracions de misses o altres actes religiosos amb una intenció concreta).
  La constitució d'una fundació està determinada per dos actes jurídics diferenciats: la declaració de voluntat fundacional i l'acte de dotació. Qualsevol persona pot constituir una fundació canònica. El dret canònic permet crear fundacions a totes les persones físiques que puguin disposar de llurs béns, tant si és un fidel batejat com si no és cristià o catòlic, ja individualment, ja en grup. Igualment poden crear fundacions canòniques les persones jurídiques, tant si són civils com si són canòniques. En aquest darrer cas, ho faran d'acord amb les limitacions de disposició del patrimoni que imposa el dret canònic (càn. 1291 al 1295).
  La declaració de la voluntat fundacional es pot fer per un acte inter vivos o per un acte mortis causa (càn. 1299); en el primer cas, l'efectivitat és immediata, mentre que en el segon s'iniciarà amb la mort de la persona causant. Habitualment, la voluntat fundacional mortis causa rep el nom de voluntat pia. La declaració de voluntat fundacional és ineficaç sense l'acte de dotació, pel qual el fundador determina els béns que passen a constituir la base patrimonial de la fundació a títol de gratuïtat, sense que pugui esperar cap contraprestació. Tampoc no es pot considerar que es faci a títol de donació, atès que no hi pot haver acceptació de la persona jurídica que precisament està en procés de constitució. Tenint en compte aquest criteri d'eficàcia constitutiva, el dret canònic considera que la fundació s'origina quan es produeix la dotació, sense que basti la mera declaració de voluntat. El naixement d'una fundació pia no autònoma només requereix, a més de la voluntat i de la dotació del fundador, que l'accepti la persona jurídica pública que se n'ha de fer càrrec. En canvi, la fundació pia autònoma, que ha de ser necessàriament constituïda en persona jurídica, ha de complir també les normes canòniques d'obtenció de personalitat: és a dir, o en virtut del dret, o per decret de l'autoritat (càn. 116, § 2).
  En aquest sentit, es pot distingir entre fundacions autònomes públiques i privades. Són fundacions autònomes públiques les que crea directament l'autoritat eclesiàstica. El dret universal atorga personalitat jurídica ipso iure a algunes d'aquestes fundacions públiques (per exemple, els seminaris per a la formació dels clergues [càn. 238, § 1]); les altres l'obtenen pel mateix acte de creació. En canvi, són fundacions autònomes privades les que són promogudes per persones privades, no per l'autoritat.
  Aquestes fundacions, per a obtenir validesa canònica, cal que, rere la voluntat fundacional i l'acte de dotació, siguin erigides en persona jurídica per decret de l'autoritat, que així comprova que les finalitats siguin pròpiament canòniques i que els béns destinats siguin suficients, i aprova els estatuts. Alhora que els fundadors, doncs, declaren la voluntat fundacional i doten la fundació, tenen a les seves mans determinar tot el règim jurídic intern de l'entitat que creen, en el marc del dret canònic universal i particular.
  L'estatut de la fundació és el mitjà jurídic imprescindible pel qual es determina el nom de la fundació, el domicili, les finalitats concretes, els beneficiaris, la composició i les facultats dels òrgans de govern, les facultats de l'autoritat, l'extinció de la fundació i la destinació dels béns. Com que les fundacions o universitates rerum no són grups de persones sinó de coses, no poden elaborar llur voluntat per decisió dels membres, sinó que han de confiar aquesta feina a un grup de persones físiques concretes, una o diverses, o a un col·legi (càn. 115, § 3). Aquest òrgan de govern no constitueix en membres de la fundació les persones que en formen part, ja que aquesta no és una associació, sinó en servidors de les finalitats fundacionals. Si l'òrgan de govern és col·legiat, se sol conèixer amb el nom de patronat, el qual es constitueix, regeix i cessa d'acord amb els estatuts.
  Com en la resta de persones jurídiques, el dret canònic atorga a les fundacions privades més autonomia també pel que fa a l'administració dels propis béns, i els són d'aplicació les normes adreçades a totes les persones jurídiques privades.
  Igualment, pel que fa a l'extinció, les fundacions autònomes segueixen les normes de les persones jurídiques i les fundacions no autònomes s'extingeixen d'acord amb la voluntat del fundador, o bé s'apliquen les normes dels cànons del 1308 al 1310 si no hi ha altres normes.