Nota

• Àmbit: Espanya | Àmbit: Inespecífic
• En dret penal, la malaltia mental té rellevància en cas que determini l'anul·lació o la disminució de la imputabilitat del subjecte que la pateix.
  En el Codi penal (CP) del 1973, les malalties mentals podien donar lloc a l'apreciació d'un eximent d'alienació (art. 8.1 CP del 1973), complet o incomplet, segons si la imputabilitat del subjecte desapareixia com a conseqüència de la malaltia o simplement disminuïa. En el CP del 1995, les malalties mentals poden donar lloc a l'apreciació de l'eximent de l'article 20.1 del CP, d'anomalies o alteracions psíquiques. L'eximent de l'article 8.1 del CP del 1973 feia únicament referència al fet que el subjecte fos una persona alienada. Tot i això, la jurisprudència exigia, per tal d'apreciar l'eximent, la constatació que la malaltia tenia l'efecte d'inimputabilitat, és a dir, que anul·lava la capacitat del subjecte de comprendre la norma i d'actuar segons aquesta comprensió. La fórmula de l'article 20.1 del CP del 1995 és, en aquest sentit, més clara, ja que exigeix expressament, a més de la concurrència d'una anomalia o alteració psíquica, que aquesta impedeixi al subjecte comprendre la il·licitud del fet o actuar segons aquesta comprensió.
  Entre les anomalies o alteracions psíquiques hi ha, en primer lloc, les psicosis, que poden ser endògenes (l'esquizofrènia, la paranoia, la psicosi maniacodepressiva i l'epilèpsia) o exògenes (les toxicofrènies, les psicosis traumàtiques, sifilítiques i simptomàtiques i les psicosis o demències senils i presenils); en segon lloc, les oligofrènies (debilitat mental, imbecil·litat i idiòcia); en tercer lloc, les psicopaties, i, en quart lloc, les neurosis.