Nota

• Àmbit: Catalunya
• L'article 111-6 del llibre primer del Codi civil de Catalunya (CCCat) estableix: «Les disposicions d'aquest Codi i de les altres lleis civils catalanes poden ser objecte d'exclusió voluntària; de renúncia; o de pacte en contra, llevat que estableixin expressament llur imperativitat o que aquesta es dedueixi necessàriament de llur contingut. L'exclusió, la renúncia o el pacte no són oposables a tercers si en poden resultar perjudicats».
  Per tal de determinar la imperativitat o no de la possibilitat d'exercitar la llibertat civil, sense entrar en la contraposició de les teories conceptuals existents, cal afegir la noció d'ordre públic a la noció d'imperativitat. Així, doncs, per a saber si la norma és imperativa o no, cal conèixer la institució. Una institució és d'interès privat «quan el titular jurídic és l'únic destinatari del resultat de la institució»; quan el resultat o el benefici no és exclusiu de la part titular jurídica, perquè beneficia altres persones, la institució és d'interès públic.
  Quan es fa referència al tipus d'interès públic es dona rellevància a l'interès de l'Estat, la manifestació més important de la qual s'exterioritza pel dret no dispositiu o dret imperatiu. Així, la llibertat civil s'esdevé en presència d'un dret no imperatiu, però sí dispositiu, pel qual la part titular de la institució la pot modelar segons el que li convingui. Si la llibertat civil és imperativa, la norma no es pot alterar pel subjecte. Ara bé, hi pot haver una institució posada al servei del subjecte, però que per sobre el propi interès hi hagi un altre interès prevalent.
  En l'article 111-6 del CCCat s'adverteixen aspectes diversos que fan referència a la llibertat civil. L'exclusió de la llei aplicable es refereix al dret objectiu, i la renúncia de drets es refereix als drets subjectius, en els quals hi pot haver un element (patrimonial) que la part titular pot negociar i a la qual pot renunciar. El dret objectiu, en canvi, no està a disposició dels particulars, els quals no el poden excloure llevat que es tracti de normes de dret dispositiu i no de normes imperatives, ja que no són susceptibles de modificació per part dels particulars. Per això, l'exclusió voluntària de la llei exigeix que aquesta sigui substituïble i que no sigui imperativa, amb independència que l'exclusió sigui contrària a l'ordre públic o no ho sigui.
  En relació amb la possibilitat d'exclusió, es pot distingir l'exclusió d'un conjunt de normes en bloc que afecten una matèria i l'exclusió d'una matèria d'aquest bloc. L'exclusió del bloc sencer exigeix la determinació voluntària prèvia de la regulació que s'ha de substituir. No hi ha una regla de presumpció de caràcter dispositiu de les normes enfront del caràcter imperatiu; s'ha de resoldre en cada cas segons les regles d'interpretació.
  Pel que fa a la renúncia, es tracta de la renúncia als drets subjectius. La renúncia veritable s'anomena abdicativa i es caracteritza perquè la part declarant perd el dret renunciat sense transmetre'l a ningú. En cas contrari, és a dir, si la renúncia és translativa, s'esdevé un acte de disposició (donació, venda o permuta). La renúncia abdicativa consisteix en una declaració unilateral de voluntat, en la mesura que la part renunciant té capacitat i poder de disposició sobre el dret renunciat. No cal que sigui contrària a l'interès o a l'ordre públic, encara que sí que pot perjudicar terceres persones.
  Aquestes característiques tenen una limitació en la presència d'un seguit de drets irrenunciables, com són els reconeguts en els articles 121-3, 237-12 i 451-26 del CCCat i 1102 del Codi civil espanyol.