Nota

• Àmbit: Inespecífic
• La noció d'ofici eclesiàstic és de les més complexes i jurídicament més rellevants del dret canònic. Es pot considerar un mitjà d'atribuir a un fidel funcions estables de caràcter públic en l'Església catòlica que comportin alguna mena de potestat de govern (càn. 145, § 1 Codi de dret canònic del 1983 [CDC-83]).
  La història canònica de l'ofici eclesiàstic ha estat lligada a la del benefici durant molts segles. Si l'ofici és l'encàrrec concret que assigna una funció pública estable a un fidel, hom pot afirmar que ha existit sempre, amb noms diversos i finalitats primordialment espirituals. Però a partir de l'alta edat mitjana l'ofici es va patrimonialitzar progressivament, atès que esdevingué la causa jurídica de manutenció de la clerecia, obtinguda del benefici annex. Amb el temps, la problemàtica patrimonial entorn del benefici feu que aquest sobrepassés en importància jurídica l'ofici, que pràcticament quedà establert com el recull d'obligacions a què se sotmetia la persona afavorida per un benefici com a contraprestació onerosa. Aquest sentit de càrrega va fer que, durant l'edat moderna, el concepte de ofici perdés consideració, atès que les dignitates es contraposaven als officia, que designaven les ocupacions més humils de l'organització eclesiàstica.
  El caràcter patrimonial del benefici com a massa estable separada destinada a un fi concret s'assemblava molt al d'una fundació (per no dir que es tractava d'un tipus específic de fundació), per la qual cosa hi va haver una clara tendència doctrinal a considerar-lo una persona jurídica, mentre que l'ofici només n'era la contraprestació. Però el Codi de dret canònic del 1917 (CDC-17) tornà al concepte originari de ofici, i encara que el mantingué unit al benefici, el considerà l'element més important, i atorgà personalitat jurídica al conjunt (càn. 145 i 1409 CDC-17); a més, reconegué l'existència d'oficis sense benefici (càn. 147 CDC-17). El Concili II del Vaticà ordenà la reforma o supressió del sistema beneficial (decret Presbyterorum ordinis, núm. 20), i el cànon 1272 del CDC-83 vigent optà per suprimir-lo definitivament, amb la qual cosa l'ofici actualment s'estableix com originàriament.
  La naturalesa jurídica de l'ofici eclesiàstic fou discutida dècades enrere. Part dels autors insistien a considerar els oficis persones jurídiques, en destacaven llur caràcter perpetu comú -l'ofici perdura més enllà de la vida o el nomenament de la persona que el serveix, de manera que es pot parlar d'ofici vacant-, i consideraven que així queda més clara la naturalesa institucional de la potestat de què gaudeix la persona que exerceix un ofici, que no l'obté com a persona privada. L'opinió contrària destacava el caràcter personal de la potestat sacra rebuda per l'ordenació sacramental, i va posar en relleu que, un cop suprimit el sistema beneficial, no calia argumentar la personalitat jurídica d'un concepte d'ofici antigament patrimonialitzat.
  Actualment, és acceptat que la persona que exerceix l'ofici eclesiàstic continua exercint el mateix poder que el seu predecessor, de manera que es dona certa ficció jurídica per la qual la potestat és la mateixa i permanent, sense solució de continuïtat, encara que les persones que en siguin titulars canviïn. Per a aquesta funció no cal la personalitat jurídica, que en dret canònic només són conjunts de persones o de béns (càn. 115, § 1 CDC-83); l'ofici eclesiàstic no és ni una cosa ni l'altra. En canvi, molts oficis eclesiàstics o bé necessiten un suport institucional, o bé s'adrecen a comunitats: en aquest cas, la institució o l'entitat comunitària corresponent són les que reben la personalitat jurídica; aquesta personalitat assegura la permanència de les funcions de l'ofici, fins i tot quan queda vacant o en canvien les persones titulars. Així, el bisbe i la diòcesi, el rector i la seva parròquia, entre altres.
  La potestat de règim annexa a un ofici en virtut del dret, s'anomena potestat ordinària (càn. 131, § 1); en aquest cas, l'obtenció de l'ofici determina canònicament la potestat de règim genèrica que el clergue té per l'ordenació sacramental, i la fa operativa. Aquests són els mitjans concrets de provisió dels oficis eclesiàstics previstos pel CDC-83 (càn. 147): lliure col·lació (càn. 157), presentació (càn. 158 al 163), elecció (càn. 164 al 179) i postulació (càn. 180 al 183). Semblantment, l'ordenament regula les formes de pèrdua d'un ofici, ja siguin ordinàries (transcurs del temps prefixat i edat de jubilació, càn. 184) o extraordinàries (renúncia, càn. 187 al 189; trasllat, càn. 190 i 191, i 1748 al 1752; i remoció, càn. 192 al 195 i 1740 al 1747).
  El cànon 134, § 1 del CDC-83 anomena ordinaris un seguit d'oficis de govern superior amb potestat de règim executiva ordinària, sobretot els bisbes i els qui exerceixen una potestat episcopal o quasi episcopal encara que sigui vicària (ordinaris del lloc), i els superiors d'instituts religiosos clericals de dret pontifici. D'acord amb el cànon 131, § 2, la potestat ordinària rebuda amb l'ofici pot ser pròpia o vicària.
  És potestat pròpia la que s'obté i s'exerceix en virtut de l'ofici, sense que depengui d'un altre ofici superior. La raó de la potestat pròpia és l'existència d'uns oficis canònics principals: per dret diví i amb caràcter insubstituïble, ho són el papa per a l'església universal i el bisbe per a la seva església particular (càn. 331, 333 i 381); per dret eclesiàstic i amb funció bàsica per al govern, ho són els prelats i abats territorials (càn. 370), els rectors de parròquia (càn. 515), els superiors dels instituts clericals de vida consagrada (càn. 620 i 622), els prelats de les prelatures personals (càn. 295), entre altres.
  El dret canònic entén per potestat vicària la que s'obté i s'exerceix amb referència a un altre ofici principal. Als oficis als quals va annexa la potestat de règim vicària s'hi confien missions canòniques de col·laboració o de substitució, en què es participa dels poders i de la missió de l'ofici principal, i sota les directrius del qual s'ha d'exercir l'ofici vicari. Per aquesta dependència, el titular d'un ofici amb potestat vicària no pot decidir ni exercir res contra la decisió o el manament del titular de l'ofici amb potestat pròpia del qual depèn. entre altres, exerceixen potestat vicària per dependència de la potestat pròpia pontifícia els prefectes dels dicasteris de la cúria romana (càn. 360), els auditors (jutges) dels tribunals apostòlics i els nuncis o legats pontificis (càn. 362); per dependència de la potestat episcopal, el vicari general i els vicaris episcopals (càn. 391), els vicaris judicials (jutges eclesiàstics, càn. 391 i 1420), els arxiprestos (càn. 553), entre altres; per a ajudar o substituir els rectors de parròquia, els administradors i vicaris parroquials que nomena el bisbe (càn. 540 i 545), entre altres.
  Diferent de la potestat ordinària és la potestat delegada, la que es confereix a un fidel, de manera personal, perquè dugui a terme una missió canònica, per mitjà d'un acte singular del superior (càn. 131, § 1).
  En principi, hom podria pressuposar que es pot delegar qualsevol dels tres subtipus de potestat de règim o govern (legislativa, judicial i executiva), però el cànon 135, § 2 i § 3 pràcticament limita la delegació a la potestat executiva: d'una banda, perquè la potestat legislativa és indelegable (llevat de la de l'autoritat suprema); de l'altra, perquè els actes delegables de la potestat judicial enumerats en el cànon 135, § 3 no confereixen una autèntica potestat delegada, sinó una mera preparació material de pronunciaments judicials que són exclusivament actes del jutge.
  La tècnica de la delegació, doncs, es limita pràcticament a la potestat executiva i, per tant, és de l'àmbit del dret administratiu canònic, per al qual té una utilitat especial. En aquest sentit, regula diversos modes de delegació: la subdelegació (càn. 137), la delegació a pluralitat de persones (solidària, col·legial i successiva, càn. 140 i 141), la cessació de la delegació (per compliment de la missió, extinció, inutilitat, revocació o renúncia, càn. 142), entre altres. Cal esmentar, a l'últim, un tipus de delegació molt comú en els usos eclesiàstics: l'anomenada facultat habitual (càn. 132), la delegació per temps prou llarg, indefinit o perpetu.
  La fórmula canònica clàssica abans anomenada suplència de jurisdicció rep actualment en el cànon 144 el nom de suplència de potestat de règim executiva. Amb aquesta figura, per tal d'evitar que pugui ser invàlida una part important d'actes administratius que només afecten la potestat de règim executiva (excloses, doncs, les potestats legislativa i judicial), es consideren vàlids si hi ha concorregut un error comú de fet o de dret, o un dubte positiu i probable de dret o de fet.
  Hom considera que hi ha error comú quan en una comunitat o un grup definit de fidels hi ha la falsa persuasió que l'autor de l'acte gaudeix de la potestat adient per a dur-lo a terme (i potser el mateix autor erra); l'error és de fet si es basa en una apreciació falsa d'uns fets ambigus que fan errar gairebé a tothom, l'error és de dret quan uns fets clars són jurídicament mal interpretats. En el cas del dubte, la comunitat o el grup pot partir d'una creença no clara o amb objeccions palpables, però que queden resoltes positivament (i erròniament) gràcies al fet que hom considera més probable aquesta possibilitat.
  L'àmbit d'aplicació, que inicialment seria només la potestat de règim executiva, s'ha ampliat a altres àmbits de potestat sacra, i que la doctrina o la jurisprudència havien anat incloent en les dècades passades, com ara les respectives llicències que fan efectiva la potestas santificandi per a administrar vàlidament els sagraments de la confirmació (càn. 883) i de la penitència (càn. 966). La redacció de l'actual cànon 144 inclou expressament la manca d'habilitat legal que afecti el testimoni qualificat per a assistir a la vàlida celebració del matrimoni (càn. 1111, § 1), malgrat que és molt discutida la naturalesa de la funció d'aquest testimoni.
  També és discutit el mitjà jurídic que empra aquesta figura. El cànon 144 vigent parla clarament de suplència, no de convalidació a posteriori o d'excepció a la nul·litat a priori, per la qual cosa s'ha de considerar que el dret parteix de la nul·litat teòrica inicial de l'acte mancat; el que queda suplert per virtut de la llei és, en definitiva, la determinació de la missió canònica (per la concessió d'un ofici amb potestat ordinària, o per delegació) que faci efectiva la potestat de règim rebuda com a potestat sacra amb l'ordenació. La llei eclesiàstica pot suplir aquesta mancança perquè hi ha l'element ontològic previ i fonamental de la potestat sacra de l'ordenat, i només cal fer realitat l'element legal i contingent de la determinació canònica que la faci actuable.