Nota

• Àmbit: Catalunya
• El dret assimila alguns ens a les persones físiques en l'ordre jurídic. Ja el dret romà s'hi refereix, tot i que no desenvolupa una doctrina completa de la persona jurídica. L'origen d'aquesta institució s'ha de buscar en el dret romà, concretament en l'obra dels juristes clàssics i precisament en relació amb els municipia. Els municipia romans ja en els primers moments de l'Imperi Absolut perderen definitivament la sobirania política i es van convertir en uns organismes més de l'Estat. Tanmateix, se'ls reconeixia capacitat jurídica i d'obrar suficients per a gestionar llur patrimoni; en aquest sentit, el municipi tenia autonomia administrativa i el dret li havia de donar la cobertura jurídica suficient. Curiosament, a partir d'aquest fet, en el mateix període històric, el dret romà reconeixia altres grups o agrupacions humanes i es referia a collegia, sodalitates, societates i universitates.
  L'obra justinianea contenia algunes normes fonamentals sobre la universitas i els seus membres, sobre els collegia, sobre l'administració de les ciutats i respecte d'associacions professionals; i reconeixia les «fundacions» com unes altres persones jurídiques consistents en l'existència d'un patrimoni destinat a la consecució d'uns objectius determinats (tot i que ja s'hi referia el dret romà vulgar). Sempre es tractava d'entitats de caràcter privat; fins i tot es reconeixia als municipis capacitat pròpia i se'ls assimilava a entitats privades. Amb el dret canònic i amb el dret territorial es va desenvolupar, en un procés general que se seguia a tot Europa, una doctrina completa sobre les associacions, amb la denominació genèrica de universitas.
  1. LA UNIVERSITAS. Es tracta d'un concepte general des del qual es podia passar a altres definicions específiques. El dret comú ja va desenvolupar la doctrina de la universitas personarum com una unió de persones amb un patrimoni propi diferent del dels membres que en formaven part, de caràcter públic o privat. No era cap persona física, però estava integrada per diverses persones físiques, i era diferent i independent de cadascuna de les persones que la integraven. Podia tenir un patrimoni propi, podia actuar per mitjà d'uns organismes específics i es podia dotar d'un estatut o reglament que la regís.
  Es distingien les quatre classes de universitas següents: provincia (equiparable a l'estat), civitas, castellum vel vicus (altres comunitats humanes rurals organitzades) i collegia (o associacions pròpiament dites). En el cas del col·legis com a associacions privades, en el moment de fundar-se havien de tenir com a mínim tres membres i rebre l'autorització de l'autoritat pública (per exemple, els gremis, les associacions professionals i els centres d'estudis universitaris). Concretament, la universitas podia exercir jurisdicció sobre els seus membres en afers que afectaven la mateixa entitat i d'acord amb els seus propis estatuts; d'altra banda, com que per ella no podien actuar contínuament tots els seus membres ho feia per mitjà d'uns representants, persones naturals, anomenades síndics, procuradors, administradors, curadors o rectors. També posseïa un patrimoni propi independent dels patrimonis dels membres que en formaven part, i aquests en cap cas no en tenien la copropietat. Pel que fa al seu patrimoni, la universitas el podia alienar i gravar, contractar i heretar, i responia civilment dels delictes que cometessin els seus membres en l'exercici de les funcions que acomplien en l'entitat. Per la seva banda, quan el síndic actuava només obligava l'ens, però no pas els seus membres. Tenia alguns beneficis, i es creava la ficció jurídica de considerar-la un menor i el seu síndic, un tutor; d'aquesta manera se li reconeixia el benefici de la restitutio in integrum i només quedava obligada en contractes de préstecs en què els diners es destinessin per a una utilitat que li fos pròpia (evidentment, el síndic que els concertava havia de tenir l'autorització prèvia necessària); no obstant això, si volia alienar béns immobles necessitava l'autorització judicial.
  Aquestes regles sobre la universitas van ser aplicades al municipi català, de ciutats i altres localitats, però també a col·legis professionals, a centres d'ensenyament universitari i a altres entitats que avui es qualificarien com a associacions. Precisament, des del segle XIII, quan el municipi català va aparèixer ja configurat d'una manera definitiva, com una organització humana dotada de personalitat jurídica, passà a anomenar-se universitat. La universitat municipal tenia uns organismes de govern: una assemblea general dels veïns caps de casa, un consell més reduït conegut com a general, integrat pels prohoms de la localitat elegits per aquesta assemblea, i uns magistrats que eren els màxims representants de la comunitat -que s'anomenaven jurats, paers o cònsols, entre d'altres. La mateixa expressió d'universitat s'utilitzava per a referir-se al conjunt d'habitants del país, com a naturals súbdits d'un mateix monarca.
  2. LA SOCIETAS. En el dret romà, la societat es basava en un contracte que creava drets i obligacions recíprocs entre uns socis i al mateix temps una vinculació d'aquests respecte d'un fi o un objectiu comú, generalment per a la consecució de beneficis o avantatges econòmics. Era una organització de dret privat; la vida de la societat depenia de la vida dels seus socis, si un moria la societat s'extingia. El patrimoni de la societat estava en règim de copropietat, els socis hi feien aportacions i l'administraven tots en conjunt. A Catalunya, aquest contracte rebia normalment la denominació de companya o compagnia, i aquesta fórmula societària s'utilitzava sovint en projectes mercantils, incloent-hi els marítims.
  3. ALTRES INSTITUCIONS. Hi havia altres institucions que el dret reconeixia com a persones jurídiques, consistents en organitzacions independents en què hi havia un patrimoni dedicat a una finalitat concreta i disposaven d'una administració pròpia permanent. El dret comú no n'elaborava una teoria general i sovint calia recórrer al dret canònic i al dret territorial.
  La institució del fisc, entre altres coses, identificava el patrimoni de la Corona, administrat per uns procuradors o advocats. Calia distingir el patrimoni privat del príncep del patrimoni fiscal, que era independent respecte de la persona del sobirà. El fisc era patrimoni de la Corona i, d'acord amb el dret romà, com a tal el fiscus podia administrar i gestionar, alienar, contractar, actuar en processos i acceptar herències (per tant, tenia capacitat jurídica i capacitat d'obrar). Era una universalitat de coses a la qual es reconeixia la qualitat de persona.
  Pel que fa a les fundacions, el dret romà justinianeu les tractava com a institucions religioses, i en cap moment no indicava si eren o podien ser independents o dependents d'altri (d'una altra persona o d'una institució). En principi, com a institucions religioses que eren definides, s'entenia que no eren independents. La fundació consistia en un patrimoni que es lliurava a l'Església perquè el destinés a una finalitat determinada (normalment, fixada pel seu donant). El dret canònic seguia aquesta doctrina. Malgrat això, curiosament el Codi de Justinià conté algunes disposicions sobre institucions similars independents: les cases per a pobres, malalts, orfes i pelegrins. Aquestes cases tenien un patrimoni i una administració pròpia (hospitals o domus religiosa). Estaven sota la supervisió d'una autoritat superior (de l'Estat, del municipi o del bisbat), però se'ls reconeixia capacitat per a contractar per si mateixes o adquirir propietats, entre d'altres. De fet, aquestes institucions al final eren tractades com a universitates.
  Un cas similar era el de les herències jacents que no tenien un titular conegut, herències que no havien estat acceptades per la persona o persones que eren cridades com a hereus en successió voluntària o legal, o de les quals no es trobava l'hereu. Segons el dret romà clàssic, l'herència jacent estava privada de subjecte titular, encara que fos d'una manera temporal; malgrat això, aquesta herència incloïa drets i obligacions (per exemple, venciments de crèdits o de deutes) que s'havien de realitzar al marge d'aquesta circumstància, i fins i tot era susceptible de ser augmentada (per exemple, amb els fruits dels seus béns) i disminuïda (per una reclamació d'uns béns aliens). A partir d'aquí, els juristes van idear dues solucions; d'una banda, considerar que quan l'hereu acceptés l'herència s'entendria que l'adquiria amb efectes des de la mort del causant, i així faria seus els fruits obtinguts mentrestant i respondria si esqueia de les obligacions vençudes no liquidades o no complides, i de l'altra, considerar mitjançant una nova ficció jurídica que la vida del causant es perllongava fins al moment de l'acceptació de l'herència. Amb aquests dos plantejaments es coordinaven les dues situacions: la real de l'herència i l'altra, també real, de la manca d'un subjecte titular. El cas és que mentre es localitzava l'hereu (un dels casos que donaven lloc a l'herència jacent), o bé mentre l'hereu cridat no acceptava l'herència, aquella havia de ser administrada pels marmessors nomenats en testament o per uns administradors especials designats per l'autoritat judicial. En tot cas, l'autoritat judicial en supervisava la gestió; les seves facultats consistien a fer-se càrrec de les despeses d'enterrament del causant, rebre drets i rendes propis, acceptar herències o pagar deutes, entre d'altres. Ara bé, per a vendre i gravar els seus béns els calia l'autorització judicial prèvia.