Nota

• Àmbit: Catalunya
• La prelació de crèdits es manifesta com una excepció al principi de la par conditio creditorum i del dret de tota persona creditora, en concurrència amb altres creditors, a la satisfacció íntegra o proporcional del crèdit sobre el patrimoni de la persona deutora, en què s'atribueix preferència de cobrament a la persona titular d'un crèdit determinat. Aquesta mesura resulta del reconeixement de garanties convencionals o legals que milloren la garantia general derivada de la responsabilitat patrimonial universal dels deutors d'acord amb l'article 1911 del Codi civil espanyol (CC).
  Aquesta prelació implica l'ordenació dels crèdits per tal de determinar la preferència de cobrament de la persona titular de cada crèdit i es pot plantejar en el context d'una execució col·lectiva del patrimoni de la persona deutora (procediment concursal) o en execucions singulars, tot i que és evident que l'espai natural per a l'exercici de les preferències creditícies és l'àmbit de les execucions col·lectives, en què la concurrència de creditors és pressupòsit del mateix procediment concursal. En el primer cas, cal aplicar la Llei concursal (Lconc), la qual no distingeix si la persona deutora és empresària o persona física o jurídica, sinó que desplega l'aplicació en els casos d'execució col·lectiva del patrimoni de la persona deutora. En el cas de les execucions singulars, cal aplicar els articles del 1921 al 1929 del CC. No obstant això, la disposició final trenta-tresena de la Lconc ordena, al Govern, la remissió a les Corts Generals, d'un projecte de llei reguladora de la concurrència i prelació de crèdits en execució singulars que actualment es troba en tràmit (Projecte 121/000098). El plantejament d'aquest projecte de llei és aproximar al màxim les previsions legals per a execucions col·lectives i singulars i, a més, reduir el nombre dels privilegis existents. En aquest context és indispensable procedir a una liquidació ordenada del patrimoni de la persona deutora.
  És una característica comuna a la regulació dels privilegis crediticis el caràcter de numerus clausus, de manera que, fora de les previsions legals estrictes, desplega tota l'eficàcia l'esmentada regla de la par conditio creditorum (art. 1925 CC [futur article 1912 del mateix Codi civil, un cop s'aprovi el projecte de llei esmentat] i en l'article 89.2, in fine de la Lconc). Es tracta, a més, de normes particularment excloents. Així, l'esmentat article 89.2 in fine de la Lconc estableix que no s'admet en el concurs cap altre privilegi o preferència que els establerts en la mateixa Lconc; també, el projectat article 1912 del CC estatal incorpora una norma idèntica referida a les execucions singulars i a les normes establertes i respecte de les normes contingudes en el títol XVII del llibre IV del mateix CC. Val a dir que aquesta classe de previsions no són compatibles amb la distribució competencial establerta en la Constitució espanyola (CE). Certament, l'ordenació dels privilegis crediticis pot ser considerada com una matèria civil i, en aquest sentit, la competència de l'Estat per a legislar-los no és exclusiva respecte de les autonomies que hagin assumit la competència en matèria de legislació civil, com és el cas de la catalana i de conformitat amb l'article 129 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya (EAC) del 2006. Encara més, en comunitats autònomes com ara la catalana, la legislació civil pròpia és d'aplicació preferent i, per tant, en cap cas no pot restar desplaçada per la legislació estatal (art. 110.2 EAC i art. 111-5 de la Llei 29/2002, del 30 de desembre. Primera llei del Codi civil de Catalunya [CCCat]). Se'n pot trobar un exemple en la regulació de la propietat horitzontal continguda en el CCCat i, concretament, en l'afecció real sobre l'element privatiu per les despeses comunes impagades fins a una determinada quantitat -article 553-5 del CCCat-, afecció real que necessàriament ha de derivar en la preferència de cobrament establerta per a la mateixa situació en l'article 9.1.e de la Llei sobre propietat horitzontal (LPH) i en el futur article 1922 del CC. Francisco de P. Blasco Gascó es refereix a la constitucionalitat dubtosa d'aquesta mesura i a la determinació exclusiva i excloent dels privilegis crediticis en normes com ara les referides.
  La prelació de crèdits exigeix una tasca prèvia de classificació dels crèdits preferents ja que, pròpiament, la prelació consisteix en l'ordenació de les respectives preferències concurrents sobre un mateix patrimoni o bé. Per aquest motiu, la disciplina legal relativa a aquesta matèria sempre incorpora una llista que permet distingir entre els crèdits privilegiats i la resta de crèdits. Pel que fa a l'àmbit concursal, aquesta llista introdueix classificacions addicionals. En efecte, la Lconc fa una primera distinció entre crèdits concursals i crèdits contra la massa, segons l'article 84. Els crèdits contra la massa són crèdits causats per la situació de concurs i s'escapen de la lògica de les preferències creditícies pel fet que se'ls considera crèdits «extraconcursals» i, per tant, se satisfan abans que qualsevol crèdit concursal -de conformitat amb l'article 154 de la Lconc- pel fet de ser aliens al concurs, és a dir, aliens a la situació passiva de la persona deutora causant de la declaració de concurs. És a dir, no són crèdits privilegiats, sinó crèdits prededuïts de la massa passiva de la persona deutora concursada i satisfets amb preferència a qualsevol altre, sense que entre els crèdits contra la massa hi hagi cap prelació quant a llur pagament.
  Pel que fa als crèdits concursals, es torna a l'ordenació habitual de crèdits, que permet determinar el caràcter privilegiat que tenen alguns i, per exclusió, el caràcter ordinari de la resta (art. 89.3 Lconc). No obstant això, la Lconc ha incorporat una figura particular, la dels crèdits subordinats, els quals són postergats en llur cobrament fins a la satisfacció íntegra dels crèdits ordinaris. S'estableix, doncs, una triple classificació de crèdits concursals: els crèdits privilegiats, els crèdits ordinaris i els crèdits subordinats (art. 89 Lconc). Són casos en què es considera que, per raó de la naturalesa o les vicissituds del crèdit -els deutes d'interessos, les multes, els comunicats tardanament- o per la condició dels titulars o per llur actuació en perjudici dels creditors -crèdits de persones especialment vinculades amb la persona deutora o de qui ha participat del frau a creditors promovent l'aparença d'insolvència del seu patrimoni- només mereixen ser pagats amb l'últim residu actiu (art. 158 Lconc). La doctrina aprecia severitat en la norma legal que estableix la subordinació de crèdits, atès que en la majoria de casos la subordinació té un caràcter automàtic i objectiu que no permet, als seus titulars, provar la inexistència de negligència o frau que justifiqui la sanció que representa postergar en el cobrament, especialment intensa en el cas dels crèdits subordinats per raó de la relació especial entre els titulars i la persona deutora concursada.
  Pel que fa als crèdits privilegiats, aquests es classifiquen entre crèdits amb privilegi especial (art. 90 Lconc) i crèdits amb privilegi general (art. 91 Lconc). Els primers són els privilegis que resulten de l'afecció real de determinats béns a la satisfacció d'obligacions concretes. L'ordenació d'aquesta classe de privilegi per al seu cobrament, és a dir, la prelació, resulta del que estableix l'article 155 de la Lconc, que principalment determina que els crèdits privilegiats se satisfan amb càrrec a la realització forçosa dels béns afectes a llur satisfacció. No obstant això, la mateixa norma estableix que els administradors concursals puguin satisfer aquests crèdits amb càrrec a la massa activa i sense realització dels béns afectes, tenint en compte, a més, la paralització de l'execució de les garanties sobre els béns afectes a l'explotació empresarial de conformitat amb l'article 56 de la Lconc. La realització dels béns afectes es fa en subhasta pública i només excepcionalment se n'admet la venda directa (art. 155.4). Finalment, la satisfacció dels crèdits amb privilegi especial en cas de concurrència es resol aplicant la regla de la prioritat temporal (art. 155.3 Lconc).
  Quant als crèdits privilegiats amb privilegi general en l'àmbit concursal, es fixen en l'article 91 de la Lconc. Aquests privilegis no depenen de l'existència d'una garantia especial que reforci el compliment del crèdit, sinó que estrictament estan pensats per a complir ells mateixos aquesta funció de garantia patrimonial reforçada i sempre depenen de la previsió legal a aquest efecte. L'òrgan legislador concursal ha reduït el nombre de privilegis, però n'ha incorporat de nous que no tenien precedent en la legislació anterior, com ara el privilegi general a favor de la persona creditora que insti la declaració de concurs.
  Pel que fa al pagament d'aquests crèdits privilegiats, es fa amb càrrec als béns de la persona deutora no afectes a la satisfacció de crèdits amb privilegi especial o amb el residu d'execució que resti un cop satisfets (art. 156 Lconc). El pagament s'efectua un cop deduïts els béns necessaris per a satisfer els crèdits contra la massa i amb preferència als crèdits ordinaris. Cal fer una menció especial dels crèdits salarials que reben una triple preferència de més a menys intensitat segons la quantia que s'ha de satisfer: constitueixen crèdit contra la massa per la quantia corresponent als trenta dies anteriors a la declaració de concurs i fins a un màxim retributiu (art. 84.2.1 Lconc i art. 32.1 Estatut dels treballadors [ET]); tenen privilegi especial sobre béns refaccionats d'acord amb l'article 90.1.3 de la Lconc i l'article 32.2 de l'ET, i tenen privilegi general en el que no quedi cobert pels anteriors privilegis i fins a una quantia màxima (art. 91.1r Lconc i art. 32.3 ET); per a la resta, constitueixen crèdits ordinaris. Finalment, els crèdits ordinaris que es descriuen negativament pel fet de no incloure's en les llistes relatives a crèdits privilegiats han de ser satisfets amb càrrec als béns i drets restants de la massa activa (art. 157 Lconc). Amb l'últim romanent actiu, improbable en un context concursal, se satisfan els crèdits subordinats (art. 158 Lconc).
  Així mateix, cal referir-se a la prelació de crèdits en l'àmbit de les execucions singulars, regulada, com ha estat dit, en el CC, el qual està pendent de ser reformat en aquest punt. El privilegi com a preferència de cobrament en situacions que, en principi, no pressuposa una insuficiència patrimonial de la persona deutora per a satisfer íntegrament els creditors, exigeix una al·legació per la via processal corresponent, concretament, la terceria de millor dret, la qual s'interposa per una tercera persona respecte de l'execució promoguda per una altra persona creditora no preferent (art. 613 i s. Llei d'enjudiciament civil). Així, el privilegi es defineix com una qualitat del crèdit de contingut i eficàcia processal, i hi ha la necessitat d'una declaració judicial perquè pugui actuar la preferència. La llista de privilegis es conté, com ha estat dit, en els articles 1922 i 1923 del CC pel que fa als de naturalesa especial, amb la distinció dels que recauen sobre béns mobles i els que recauen sobre béns immobles i, quant als privilegis generals, en l'article 1924 del CC. La reforma projectada de la normativa actual suprimeix la distinció entre el caràcter moble o immoble del bé sobre el qual recau la preferència pel fet de considerar que aquesta sistematització no té rellevància jurídica. Pel que fa a la prelació dels crèdits preferents, s'estableix en l'article 1926 i següents del CC, els quals respecten la norma de la màxima prioritat de cobrament del crèdit amb privilegi especial sobre el bé afecte a la seva satisfacció i s'indica l'ordre de cobrament dels crèdits amb privilegi general partint del principi de prioritat temporal i de la prorrata en relació amb els que ocupen el mateix rang (art. 1929 CC). Finalment, cal entendre com a modificat l'article 1923 del CC en el sentit de considerar que el crèdit de la comunitat de propietaris contra la persona propietària morosa i fins a una determinada quantitat ocupa el tercer lloc en les preferències relacionades en aquest mateix article i d'acord amb l'article 9.1.e, incís segon, de la LPH.