Nota

• Àmbit: Espanya
• Respecte a les presumpcions legals, l'article 385 de la Llei d'enjudiciament civil disposa que quan la llei estableix una presumpció, no cal provar la part del fet presumpte que es vegi afavorit per aquesta presumpció. El que sí que cal provar és el fet que origina la presumpció, és a dir, el fet base que serveix de premissa per a poder aplicar la presumpció. Únicament no cal provar l'antecedent si ha estat admès per la part a què perjudica. Tanmateix, la part perjudicada per la presumpció sí que pot provar tant la inexistència del fet presumpte com la del nexe o el lligam que ha d'existir entre el fet que es presumeix i el fet que fonamenta l'aplicació de la presumpció.
  La regla general és, doncs, que les presumpcions legals admeten prova en contra, llevat que la mateixa llei disposi que no n'admeten. Les presumpcions legals que admeten prova en contra són les presumpcions iuris tantum i les que no n'admeten són les presumpcions iuris et de iure. Aquestes darreres són excepcionals, atès que la mateixa llei estableix que no admeten prova en contra. Un exemple és la presumpció de la producció d'un dany moral en els casos en què s'ha produït una intromissió il·legítima en el dret a l'honor o a la intimitat personal d'una persona (art. 9.3 Llei orgànica 1/1982, del 5 de maig, de protecció civil del dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge), de manera que si es prova la intromissió, la llei considera que s'ha produït un dany moral a la víctima.
  Dins les presumpcions legals, les més habituals són les iuris tantum. N'existeixen exemples en diferents àmbits del dret, com ara la presumpció d'innocència (art. 24. Constitució espanyola), la presumpció de l'existència i la licitud de la causa del contracte (art. 1.277 Codi civil espanyol), la presumpció de bona fe del tercer hipotecari (art. 34.2 Llei hipotecària [LH]) i la presumpció d'existència i titularitat dels drets inscrits en el registre (art. 38 LH).
  Segons jurisprudència reiterada, la presumpció sempre és de caràcter supletori i només es pot aplicar quan el fet dubtós no pot ser provat directament perquè no se'n tenen proves directes. Si el fet es pot provar mitjançant proves directes, no es pot aplicar cap presumpció i cal aplicar el que disposa l'article 217 de la LEC respecte a la càrrega de la prova.
• V. t.: presumpció iuris et de iure n f
• V. t.: presumpció iuris tantum n f
• V. t.: presumpció n f
• V. t.: presumpció judicial n f