Nota

• Àmbit: Inespecífic
• El sínode diocesà és l'assemblea de la clerecia i d'altres fidels d'una església local o diòcesi, presidida pel bisbe diocesà, amb l'objectiu de legislar i fomentar la comunió (càn. 460 Codi de dret canònic del 1983 [CDC-83]). Encara que el sínode és una institució vigent, a la pràctica no es convoca gaire sovint.
  La primera norma de dret universal sobre els sínodes diocesans fou promulgada amb la constitució Sicut olim del Concili IV del Laterà, convocat per Innocenci III el 1215. Com a assemblea en què el bisbe legisla o jutja, s'origina al segle V, quan l'evangelització de les zones rurals va fer necessàries trobades específiques de la clerecia de les zones llunyanes amb el seu bisbe. La funció judicial fou molt important durant l'alta edat mitjana, però al segle XIII ja havia desaparegut. El Concili IV del Laterà ordenà que es reunissin anualment, com a última concreció de la legislació pontifícia per mitjà dels concilis provincials. Tanmateix, aquest propòsit no fou dut a terme regularment enlloc, llevat d'algunes diòcesis europees, entre les quals les catalanes, que mostraren una fidelitat excepcional a la celebració freqüent, especialment a Girona, on se celebrà un sínode anual fins a començaments del segle XIX.
  La legislació sinodal consistia habitualment en la promulgació de les constitucions per part del bisbe en el moment sinodal, a vegades després d'una consulta prèvia informal al capítol catedral. En el sínode, el bisbe s'assegurava que la clerecia rebia la nova legislació, i també podia aclarir dubtes o resoldre problemes. Aquesta legislació canònica encara és poc coneguda, si bé cal destacar els esforços que feu per difondre-la Antonio García y García. Els sínodes forneixen als historiadors un quadre fidel de la realitat jurídica de la baixa edat mitjana, ja que especifiquen el que realment s'aplicava, mentre que la legislació universal sovint quedava en bons propòsits ja que no sempre s'obeïa.
  Amb l'absolutisme de l'edat moderna, els sínodes (com totes les assemblees medievals) entraren en declivi, ja que els bisbes ja no sentien la necessitat de comptar amb la clerecia per a legislar i, alhora, ells mateixos veien retallat l'àmbit de llur discrecionalitat legislativa a favor de la cúria romana i de les monarquies, que actuaven fortament per via administrativa. Només algunes diòcesis de gran tradició (com ara la de Girona) mantingueren durant un temps el costum de celebrar-ne. En intentar restaurar el sínode amb el Codi de dret canònic del 1917, fou desvirtuat, ja que se li atorgà tanta importància i solemnitat que es convertí en difícil de convocar. De l'antiga trobada medieval poc formal d'un parell de dies, passà a voler ser una reunió molt formal de llarga durada; el CDC-83 no ho ha corregit, raó per la qual és una institució poc útil, i la finalitat que té és substituïda per l'activitat legislativa individual del bisbe diocesà i per altres sistemes de contacte i reunió.
  Finalment, cal advertir que el CDC-83 recull la nova institució canònica del sínode dels bisbes (càn. 342 i s.). És un instrument al servei del govern universal del summe pontífex, que pot reunir els representants canònicament elegits de l'episcopat universal per a tractar-hi els temes que els proposi. No té cap potestat de govern pròpia, ja que les seves conclusions es comuniquen exclusivament al papa, que en pot fer l'ús que cregui adient. En aquest sentit, no substitueix el concili ecumènic ni el representa, encara que molts han volgut veure en aquesta institució un esforç, encara poc desenvolupat, d'exercici de participació de la col·legialitat episcopal en el govern universal de l'Església catòlica.