Cercaterm

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca fundació, n f
es fundación
fr fondation
en foundation

<Construcció > Urbanisme>

Definició

Acció d'elegir un lloc en què es delimitaran i marcaran les traces fonamentals d'una nova ciutat o establiment urbà.

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca fundació, n f
es fundación
fr fondation
en foundation

<Construcció > Urbanisme>

Definició

Nucli urbà resultant d'una fundació.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia notarial [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/17/>

ca fundació, n f
es fundación

<Notaria > Funció notarial>

Definició

Patrimoni organitzat sense finalitat lucrativa per a assolir un objectiu d'interès general, al qual la llei reconeix personalitat jurídica.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

ca fundació, n f
es fundación

<Dret civil > Dret civil general>

Definició

Persona jurídica que consisteix en un patrimoni organitzat sense finalitat lucrativa per a la consecució d'una finalitat d'interès general.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de comunicació empresarial: publicitat, relacions públiques i màrqueting. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1999. 306 p.; 22 cm. (Diccionaris de l'Enciclopèdia. Diccionaris terminològics)
ISBN 84-412-0228-1

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca fundació, n f
es fundación
en foundation

<Comunicació empresarial > Comunicació > Relacions públiques>

Definició

Persona jurídica constituïda sense ànim de lucre que, per voluntat dels seus creadors, té afectat de forma duradora el seu patrimoni per a la realització de fins d'interès general.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'economia i empresa. Barcelona: Dossier Econòmic de Catalunya, 2000. 263 p.

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca fundació, n f
es fundación
en foundation

Definició

Persona jurídica constituïda sense ànim de lucre que, per voluntat dels seus creadors, té afectat de forma duradora el seu patrimoni per a la realització de fins d'interès general.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE BENESTAR I FAMÍLIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de serveis socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/118/>

ca fundació, n f
es fundación

<Serveis socials > Persones > Agents>

Definició

Persona jurídica constituïda sense ànim de lucre que, per voluntat dels seus creadors, té afectat de forma duradora el seu patrimoni per a la realització de fins d'interès general.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca fundació, n f
es fundación, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 15a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2025.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca fundació, n f
es fundación

Definició

Patrimoni deixat a una persona moral eclesiàstica amb l'obligació de celebrar misses o altres funcions eclesiàstiques amb els seus interessos.

Nota

Àmbit: Inespecífic
En tractar de les persones jurídiques, el cànon 115 del Codi de dret canònic del 1983 (CDC-83) recull la distinció clàssica entre universitates personarum i universitates rerum, és a dir, entre corporació (conjunt de persones físiques) i fundació (conjunt de coses o béns). En l'Església catòlica, malgrat que el nombre de fundacions no és tan elevat com el de les corporacions, hi tenen una presència molt important.
El dret canònic distingeix entre fundació autònoma (per al cas més perfecte en què la massa bonorum rep personalitat jurídica singular i diferenciada) i fundació no autònoma (quan els béns, malgrat ser separats i destinats a unes finalitats concretes, no es constitueixen en persona jurídica, sinó que depenen d'una altra persona jurídica, que en té la cura i l'administració). Aquesta distinció vol evitar l'excessiu nombre de universitates rerum amb personalitat jurídica, i negar-ne la concessió a finalitats que mereixen ser protegides pel dret, però que no tenen una entitat prou important perquè sigui necessari l'esforç de constituir i mantenir una persona jurídica; en l'ordenament canònic, doncs, hi ha fundacions impròpies que no són persones jurídiques (fundacions pies no autònomes). La terminologia tradicional parlava, en correspondència, de fundacions pies autònomes i no autònomes, per tal de distingir la finalitat religiosa de les fundacions canòniques davant les fundacions civils genèriques. Si una fundació civil es constituïa amb finalitat religiosa, se solia denominar fundació pia laical.
La terminologia sobre les fundacions no autònomes ha estat variable; normalment, es tracta d'actes de disposició modals (donació, institució d'hereu, llegat sub modo o cum onere) amb càrregues d'aplicar la celebració de misses per a motius particulars, o d'acomplir altres funcions eclesiàstiques concretes amb les rendes anuals que s'obtenen dels béns donats. Però tenen més importància jurídica les fundacions pies autònomes, que obtenen personalitat jurídica pròpia i diferenciada. Algunes són de dret públic, amb personalitat pública i béns considerats eclesiàstics (les universitats i facultats eclesiàstiques, els seminaris de formació de clergues, entre altres) i d'altres són privades.
Com que fins a la promulgació del CDC-83 totes les persones jurídiques, i també les fundacions, eren de naturalesa pública, els béns de llurs patrimonis sempre eren considerats béns eclesiàstics, sotmesos a la regulació del béns temporals de l'Església -llur regulació era la mateixa que la de les fundacions pies, tractades en el darrer títol d'aquesta regulació. El CDC-83 ha mantingut les fundacions en el títol IV, «De les pies voluntats en generals i les fundacions pies», del llibre V «Dels béns temporals de l'Església».
Segons Jaume Trasserra, «l'etimologia de la paraula fundació (fundos dare) indica que en l'origen es troba una voluntat piadosa en virtut de la qual una persona disposa lliurement dels seus béns i els destina a obres de pietat o de caritat. El patrimoni destinat a finalitats piadoses rep el nom genèric de causa pia».
Hom considera que les finalitats de les causes pies poden ser tan variades com les finalitats de la mateixa Església: evangelització, catequesi, ensenyament en tots els àmbits, culte, sosteniment de la clerecia, promoció de vocacions sacerdotals, construcció i manteniment d'edificis religiosos, acció social de tota mena, sosteniment d'iniciatives diocesanes o parroquials, assistència hospitalària, obres de pietat més o menys particulars i d'altres objectius (càn. 114, § 2 i 1303, § 1; també, per analogia, hom pot considerar el càn. 298, § 1). Són finalitats en abstracte, que troben possibilitats de concreció pràcticament il·limitades, mentre siguin veritablement útils (càn. 114, § 3).
La fundació, per principi, parteix d'un acte de disposició de béns: del patrimoni moble o immoble pertanyent a un o més propietaris, o dels drets no personalíssims, se'n separen les porcions que formaran la massa fundacional, per tal d'assegurar la consecució dels fins projectats. Però no sempre les finalitats són prou importants, o potser no es disposa d'una massa bonorum significativament important, o tal vegada la finalitat és molt concreta o personalitzada: en tots aquests casos, no és convenient la creació d'una persona jurídica amb subjectivitat pròpia, ja que aquest mitjà superaria la mateixa entitat de la fundació. Per aquest motiu, el dret canònic distingeix en el cànon 1303 dues classes de fundacions: les autònomes, que són les que, per llur magnitud en qualsevol sentit, són constituïdes en persona jurídica, i les no autònomes, que no adquireixen personalitat jurídica, sinó que queden adscrites a una persona jurídica pública que rep la massa fundacional com un cos comptable separat, amb càrrec a les rendes que es produeixen i s'obliga a acomplir les finalitats expressades per la voluntat de la persona dotadora (molt sovint, celebracions de misses o altres actes religiosos amb una intenció concreta).
La constitució d'una fundació està determinada per dos actes jurídics diferenciats: la declaració de voluntat fundacional i l'acte de dotació. Qualsevol persona pot constituir una fundació canònica. El dret canònic permet crear fundacions a totes les persones físiques que puguin disposar de llurs béns, tant si és un fidel batejat com si no és cristià o catòlic, ja individualment, ja en grup. Igualment poden crear fundacions canòniques les persones jurídiques, tant si són civils com si són canòniques. En aquest darrer cas, ho faran d'acord amb les limitacions de disposició del patrimoni que imposa el dret canònic (càn. 1291 al 1295).
La declaració de la voluntat fundacional es pot fer per un acte inter vivos o per un acte mortis causa (càn. 1299); en el primer cas, l'efectivitat és immediata, mentre que en el segon s'iniciarà amb la mort de la persona causant. Habitualment, la voluntat fundacional mortis causa rep el nom de voluntat pia. La declaració de voluntat fundacional és ineficaç sense l'acte de dotació, pel qual el fundador determina els béns que passen a constituir la base patrimonial de la fundació a títol de gratuïtat, sense que pugui esperar cap contraprestació. Tampoc no es pot considerar que es faci a títol de donació, atès que no hi pot haver acceptació de la persona jurídica que precisament està en procés de constitució. Tenint en compte aquest criteri d'eficàcia constitutiva, el dret canònic considera que la fundació s'origina quan es produeix la dotació, sense que basti la mera declaració de voluntat. El naixement d'una fundació pia no autònoma només requereix, a més de la voluntat i de la dotació del fundador, que l'accepti la persona jurídica pública que se n'ha de fer càrrec. En canvi, la fundació pia autònoma, que ha de ser necessàriament constituïda en persona jurídica, ha de complir també les normes canòniques d'obtenció de personalitat: és a dir, o en virtut del dret, o per decret de l'autoritat (càn. 116, § 2).
En aquest sentit, es pot distingir entre fundacions autònomes públiques i privades. Són fundacions autònomes públiques les que crea directament l'autoritat eclesiàstica. El dret universal atorga personalitat jurídica ipso iure a algunes d'aquestes fundacions públiques (per exemple, els seminaris per a la formació dels clergues [càn. 238, § 1]); les altres l'obtenen pel mateix acte de creació. En canvi, són fundacions autònomes privades les que són promogudes per persones privades, no per l'autoritat.
Aquestes fundacions, per a obtenir validesa canònica, cal que, rere la voluntat fundacional i l'acte de dotació, siguin erigides en persona jurídica per decret de l'autoritat, que així comprova que les finalitats siguin pròpiament canòniques i que els béns destinats siguin suficients, i aprova els estatuts. Alhora que els fundadors, doncs, declaren la voluntat fundacional i doten la fundació, tenen a les seves mans determinar tot el règim jurídic intern de l'entitat que creen, en el marc del dret canònic universal i particular.
L'estatut de la fundació és el mitjà jurídic imprescindible pel qual es determina el nom de la fundació, el domicili, les finalitats concretes, els beneficiaris, la composició i les facultats dels òrgans de govern, les facultats de l'autoritat, l'extinció de la fundació i la destinació dels béns. Com que les fundacions o universitates rerum no són grups de persones sinó de coses, no poden elaborar llur voluntat per decisió dels membres, sinó que han de confiar aquesta feina a un grup de persones físiques concretes, una o diverses, o a un col·legi (càn. 115, § 3). Aquest òrgan de govern no constitueix en membres de la fundació les persones que en formen part, ja que aquesta no és una associació, sinó en servidors de les finalitats fundacionals. Si l'òrgan de govern és col·legiat, se sol conèixer amb el nom de patronat, el qual es constitueix, regeix i cessa d'acord amb els estatuts.
Com en la resta de persones jurídiques, el dret canònic atorga a les fundacions privades més autonomia també pel que fa a l'administració dels propis béns, i els són d'aplicació les normes adreçades a totes les persones jurídiques privades.
Igualment, pel que fa a l'extinció, les fundacions autònomes segueixen les normes de les persones jurídiques i les fundacions no autònomes s'extingeixen d'acord amb la voluntat del fundador, o bé s'apliquen les normes dels cànons del 1308 al 1310 si no hi ha altres normes.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 15a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2025.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca fundació, n f
es fundación

Definició

Patrimoni organitzat sense finalitat lucrativa per a assolir un objectiu d'interès general, al qual la llei reconeix personalitat jurídica.

Nota

Àmbit: Catalunya
L'òrgan legislador va elaborar la Llei de fundacions de Catalunya (LFC) per a donar cabuda a les iniciatives existents que duen a terme activitats d'interès general. El preàmbul de la Llei indicava que aquesta normativa es dictava en l'ús de la competència exclusiva de la Generalitat de Catalunya sobre les fundacions de caràcter docent, cultural, artístic, beneficoassistencial, esportiu i similars que exerceixen principalment llurs funcions a Catalunya, d'acord amb el que establia l'article 9.24 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya del 1979. Actualment, la Llei 4/2008, del 24 d'abril, del llibre tercer del Codi civil de Catalunya (CCCat), relatiu a les persones jurídiques, en el títol III, regula les fundacions.
Com indica l'article 331-1.1 del CCCat, les fundacions són entitats sense ànim de lucre, constituïdes per un o diversos fundadors, mitjançant l'afectació d'uns béns o d'uns drets de contingut econòmic i la destinació de llurs rendiments o dels recursos obtinguts per altres mitjans al compliment de fins d'interès general. D'acord amb Carles J. Maluquer de Motes i Bernet, la fundació constitueix la creació d'una entitat o persona jurídica adreçada a l'obtenció d'una finalitat d'interès general, mitjançant l'afectació d'una massa patrimonial o d'un conjunt de béns.
La manifestació de voluntat de les persones esdevé l'origen de la creació de la fundació. Com fixa l'article 331-3 del CCCat, les fundacions es poden constituir per actes entre vius o per causa de mort.
La fundació neix en l'àmbit jurídic quan les persones físiques o jurídiques (públiques o privades), amb capacitat per a fundar, duen a terme el negoci fundacional en la forma i els requisits que exigeix el CCCat i inscriuen la carta fundacional, que s'ha de formalitzar en escriptura pública, en el Registre de Fundacions (art. 331-14 CCCat). Tenir la capacitat adequada per a fundar requereix tenir capacitat jurídica, capacitat d'obrar i la plena disposició dels béns i drets en què consisteix la dotació.
La noció de capacitat jurídica representa l'aptitud per a ocupar posicions de caràcter subjectiu, com ara drets i obligacions. Paral·lelament, la capacitat d'obrar permet dur a terme actes jurídics vàlids i eficaços que tinguin efectes jurídics derivats de l'autonomia de la voluntat. Atès que la fundació és un acte pel qual els fundadors s'obliguen, aquests han de tenir capacitat per a obligar-se. Per a entendre en què consisteix tenir la plena disposició dels béns i dels drets fundacionals, cal indicar que tota institució fundacional necessita un patrimoni propi i suficient per a desenvolupar l'activitat i per a poder dur a terme la finalitat d'interès general que té. Per això, s'han d'adscriure determinats béns amb caràcter d'estabilitat i permanència per a obtenir una finalitat concreta, reconeguda pels fundadors i vinculada al servei d'un interès general. Ara bé, els fundadors necessiten una legitimació per a disposar del patrimoni fundacional, ja que, si no la té, l'acte és ineficaç.
La legitimació és conseqüència de la relació de titularitat d'un subjecte amb un objecte. El titular és, alhora, propietari i, consegüentment, té dret a transmetre el bé, a alienar-lo o a cedir-lo, i així desprendre-se'n, en virtut d'una relació que ha constituït, i perdre'n la titularitat. Es canalitza la voluntat de les persones de desprendre's de béns de llur patrimoni per a desenvolupar activitats de caràcter altruista que beneficiïn una col·lectivitat de persones inicialment no determinades. No obstant això, la norma jurídica és l'encarregada de transformar aquesta manifestació fundacional en una entitat personificada, i crea una vinculació dels béns fundacionals per a l'interès públic que es persegueix.
La carta fundacional és un requisit substancial de la constitució d'una fundació; per això, el contingut és objecte de regulació legal (art. 331-4 CCCat). La normativa estableix que, com a mínim, ha d'expressar les circumstàncies personals dels fundadors, la voluntat de constituir una fundació, els estatuts de la fundació, la dotació inicial i les persones que han de constituir el primer patronat.
La fundació es constitueix mitjançant un acte de naturalesa gratuïta que comporta l'empobriment de la persona fundadora i l'enriquiment de la persona jurídica que rep els béns; aquesta part del patrimoni constitueix la dotació inicial. La figura del fundador es pot comparar amb la del donant, ja que aquest es desprèn d'una part, per petita que sigui, del patrimoni que té, sense rebre res a canvi. Encara que els fundadors s'empobreixin, no es permet que els béns aportats per a crear la fundació els siguin retornats. A partir de la perfecció del negoci fundacional, l'acte és irrevocable.
Un cop s'atorga personalitat a l'entitat, es deixa al marge la persona física que en determina la creació, i es destaca l'element patrimonial, ja que és la base per a obtenir la finalitat que es vol. El substrat de la fundació no és la unió d'una pluralitat de persones que dirigeixen, administren i gestionen els assumptes de l'entitat privada. Com que la fundació comporta el plantejament d'un fi altruista i d'uns mitjans per a obtenir-lo, un cop constituïda l'entitat, la fundació esdevé una persona jurídica absolutament independent de la voluntat dels fundadors. L'entitat ja no pot ser modificada ni extingida lliurement.
La finalitat que persegueix la fundació ha de ser possible, lícita, determinada i d'interès general. El fet que la fundació sempre ha d'estar constituïda per una finalitat d'interès general (art. 331-1.1 CCCat) significa que les fundacions han de beneficiar un conjunt de persones indeterminades legalment, però, a més, implica que s'exclouen totes les que persegueixen un interès de caràcter particular o merament familiar, encara que siguin altruistes. L'interès general és un tret característic de la fundació i, a més, és el que permet diferenciar-la de l'associació. La finalitat de l'interès general no és de caràcter individual i és positiva per a tot un col·lectiu de persones no especificades. El fet que l'interès és general no significa que ha de beneficiar a tothom, sinó que s'accepta que beneficiï un grup indeterminat de subjectes, encara que sigui reduït.
Atès que es persegueix una finalitat d'interès general, hi ha d'haver un dispositiu mínim de control o de supervisió mitjançant els poders públics, que es duu a terme mitjançant el Protectorat de la Generalitat. La vigilància bàsica s'exercita mitjançant la qualificació de la carta fundacional, que s'ha d'inscriure en el Registre de Fundacions, com estableix l'article 331-1.4 del CCCat: «Les fundacions assoleixen la personalitat jurídica amb la inscripció de la carta fundacional en el Registre de Fundacions». Per tant, la inscripció esdevé un requisit necessari i li atribueix eficàcia per a la personalitat jurídica. Prèviament a la inscripció, la Llei exigeix la decisió favorable del Protectorat de la Generalitat. Aquest control exercit per la Generalitat no solament neix de la finalitat d'interès general que caracteritza aquesta tipologia d'entitats privades, sinó que també sorgeix de la necessitat que la institució compleixi realment les finalitats per a les quals fou constituïda i sigui respectada, així, la voluntat dels fundadors. Cal dir, però, que sempre es pot recórrer contra la denegació de la inscripció davant la jurisdicció contenciosa administrativa.
També s'estableix un control jurídic de naturalesa administrativa amb la finalitat de comprovar que les característiques essencials de la fundació es compleixen adequadament. Per aquesta raó, la fundació ha estat definida com una persona jurídica constituïda per una massa de béns vinculats pels fundadors a una finalitat d'interès general mitjançant l'organització humana adequada.
Per tant, s'exclou qualsevol aspecte que pugui comportar un ànim de lucre per a l'entitat. La finalitat de la fundació no consisteix a obtenir uns guanys o un lucre per a repartir-los posteriorment. El lucre és incompatible amb la idea de fundació, la finalitat d'interès general mai no es pot tergiversar per a obtenir un benefici privat. Ara bé, això no significa que la fundació no pugui obtenir beneficis derivats de l'activitat que duu a terme. Les fundacions poden rebre quantitats a canvi de les prestacions que duen a terme, és a dir, que poden percebre ingressos a canvi de les activitats que desenvolupen. No obstant això, amb els ingressos o beneficis obtinguts, les fundacions no poden establir un criteri de repartiment entre els membres que formen l'òrgan directiu o entre altres subjectes, com ara els fundadors. Per aquest motiu, es permet incorporar en els estatuts fundacionals una previsió de la destinació dels béns i els drets sobrants en cas d'extinció de la fundació.
Una fundació, tot i el caràcter estable i la voluntat de permanència amb què es crea, es pot arribar a extingir. Això pot ocórrer de manera excepcional, ja que la voluntat innata d'aquesta classe d'entitats és de caràcter indefinit. En aquests casos, els fundadors poden determinar que els béns que pertanyen a la fundació vagin a parar a altres fundacions o a entitats públiques o privades que no tinguin per finalitat l'obtenció de lucre.
L'article 34 de la secció segona dels drets i deures dels ciutadans de la Constitució espanyola estableix el dret de fundar per a fins d'interès general, tot i que l'article 22 conté una limitació. Poden ser dissoltes o suspeses, mitjançant una resolució motivada, les entitats que persegueixen fins o utilitzen mitjans tipificats com a delictes, i, per tant, són considerades il·legals.
Les fundacions gaudeixen dels privilegis processals i dels beneficis fiscals concedits per l'Estat, quan reuneixen els pressupòsits i requisits necessaris. Amb l'objectiu d'estimular la iniciativa privada en la realització d'activitats d'interès general, l'Estat va publicar la Llei 30/1994, del 24 de novembre, de fundacions i d'incentius fiscals a la participació privada en activitats d'interès general, que conté diferents preceptes d'aplicació general que es cataloguen com a determinants del que constitueixen les condicions bàsiques del dret de fundació que reconeix l'article 34 de la Constitució, però ni el contingut ni l'aplicació d'aquests preceptes no afecten pràcticament la legislació de l'Estat espanyol.
V. t.: dotació fundacional n f
V. t.: Registre de Fundacions n m

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "fundació" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Definició

Definició

Definició

Definició

Definició

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota