Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "improbis" dins totes les àrees temàtiques
<Llengua. Literatura > Estudis de traducció>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per Berta Martín Ayala, procedeix de l'obra següent:
MARTÍN AYALA, Berta. Sobre la necessitat d'obres lexicogràfiques especialitzades: Elaboració d'un diccionari terminològic de traductologia [recurs electrònic]. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2023. Treball de fi de grau.
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per l'autora o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca ús impropi, n m
- ca impropietat, n f sin. compl.
- es uso impropio, n m
- es impropiedad, n f sin. compl.
- fr impropriété, n f
- en inappropriate expression, n
<Estudis de traducció>
Definició
<Veterinària i ramaderia > Inspecció veterinària>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de veterinària i ramaderia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2013. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/163/>
A més de termes, es recullen les formes sufixades catalanes més productives en l'àmbit de veterinària, amb indicació en la nota de diversos termes habituals que les utilitzen.
- ca carn no apta per al consum, n f
- es carne impropia para consumo
- es carne no apta para el consumo
- fr viande qui ne vaut rien
- en unfit meat
<Veterinària i ramaderia > Inspecció veterinària>
Definició
<Veterinària i ramaderia > Inspecció veterinària>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de veterinària i ramaderia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2013. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/163/>
A més de termes, es recullen les formes sufixades catalanes més productives en l'àmbit de veterinària, amb indicació en la nota de diversos termes habituals que les utilitzen.
- ca carn no apta per al consum, n f
- es carne impropia para consumo
- es carne no apta para el consumo
- fr viande qui ne vaut rien
- en unfit meat
<Veterinària i ramaderia > Inspecció veterinària>
Definició
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca comissió per omissió, n f
- ca omissió impròpia, n f sin. compl.
- es comisión por omisión, n f
- es omisión impropia, n f
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca comissió per omissió, n f
- ca omissió impròpia, n f sin. compl.
- es comisión por omisión, n f
- es omisión impropia, n f sin. compl.
<Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 15a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2025.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca comissió per omissió, n f
- es comisión por omisión
- es omisión impropia
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
La comissió per omissió és títol suficient per a la imputació del resultat al subjecte, com si aquest l'hagués comesa activament. En el tipus de comissió per omissió hi han de concórrer els elements comuns a tots els tipus d'omissió: concretament, una situació típica, que s'ha d'entendre com una situació de perill per a un bé jurídic; l'absència de realització de l'acció indicada per a impedir la lesió del referit bé, així com la capacitat individual i l'exigibilitat de la realització d'aquesta acció.
Els elements específics de la comissió per omissió, que en fonamenten l'equiparació amb la comissió activa, se situen tradicionalment en la concurrència d'una posició de garant, la producció d'un resultat i la possibilitat d'establir una relació d'imputació entre el resultat produït i l'omissió.
La delimitació del concepte de garant, que s'examina en l'entrada corresponent, i, sobretot, la suficiència de la posició de garant per a fonamentar l'equivalència entre l'omissió de qui ostenta aquesta comissió i la comissió activa del delicte són, segurament, els problemes fonamentals de tota la discussió sobre la comissió per omissió.
La doctrina dominant, en tot cas, considera que n'hi ha prou amb la posició de garant, si més no pel que fa als delictes purs de resultat, per a fonamentar la referida equivalència. Ara bé, davant aquest punt de vista, a Alemanya, però molt especialment a l'Estat espanyol, un sector doctrinal ha sostingut que l'omissió, per a ser equivalent a la comissió activa, ha de crear un risc de producció del resultat. En aquesta tesi es basa la consideració, substancialment correcta, que l'essència normativa de la comissió activa rau en la creació d'un risc que es realitza en el resultat típic. Per tant, una omissió que hagi de ser plenament equiparada amb la comissió activa ha de contenir igualment un element de creació de risc.
En contra d'aquesta tesi s'ha assenyalat la incongruència d'afirmar que l'omissió, el fet de no fer, pugui crear un risc. Tanmateix, és cert que de la combinació de l'element d'adopció d'un compromís de protecció i un incompliment posterior (essència de la comissió per omissió) sí que es pot extreure la idea que sorgeix, en termes normatius, una situació de risc, susceptible de realitzar-se en un resultat.
En definitiva, doncs, comissió activa i comissió per omissió, que són diferents des d'un punt de vista empíric, perquè en la primera hi ha causació del resultat i en la segona no, podrien ser, en alguns casos, idèntiques des d'un punt de vista normatiu: es produeixen en totes dues una creació de risc i una realització del risc en el resultat. Es pot afirmar que aquesta identitat estructural i material en l'àmbit normatiu entre comissió activa i omissió es dona quan el subjecte, havent-se compromès materialment a controlar riscos concrets per a béns jurídics determinats en situacions igualment determinades, incompleix aquest compromís, i permet que el risc s'actualitzi i s'acabi realitzant en el resultat. La manera de controlar el risc consistent a haver-se compromès a contenir-lo i no haver-ho fet en el moment en què la contenció s'ha de fer efectiva és normativament idèntica al control d'aquest risc per la via de la comissió activa. Això vol dir, a més, que la teoria del garant, o bé ha de ser entesa de manera diferent de la tradicional, o bé ha de ser complementada per a constituir una teoria de la comissió per omissió. Pot ser entesa de manera diferent, és a dir, no com a teoria d'unes posicions estàtiques i generals, sinó com a teoria de situacions dinàmiques i concretes. Però potser seria més satisfactori descompondre la constatació de l'existència d'una comissió per omissió en l'apreciació d'una posició de garantia i l'existència d'una situació de concreta identitat estructural i material en el pla normatiu entre l'omissió comesa en tal situació i la comissió activa. En tot cas, per a la sanció pel corresponent delicte consumat de qui no impedeix la producció d'un resultat penalment típic, no n'hi ha prou que entre l'omissió i la corresponent comissió activa es donin les condicions d'una identitat estructural i material. Cal, a més, que es pugui establir un vincle entre la corresponent «omissió equivalent» i el resultat. Això és, d'altra banda, condició indispensable per a la sanció en casos d'omissió imprudent, els quals, tal com succeeix en la comissió activa imprudent, només se sancionen en el cas que es produeixi un delicte consumat.
La doctrina dominant entén que aquesta relació no pot ser una relació de causalitat empírica activa, sinó que ha de ser una relació que, en termes tradicionals, s'anomena causalitat hipotètica o quasicausalitat. En realitat, es tracta d'un judici d'imputació objectiva, l'objecte del qual és la constatació que el risc creat per l'incompliment del compromís de contenció és un risc que s'ha realitzat en el resultat. En el marc d'aquest judici seria necessari comprovar hipotèticament si el compliment del compromís de contenció hauria evitat efectivament aquest resultat. Tanmateix, el referit judici, com passa generalment amb tots els judicis hipotètics, té un marge d'error. Per això la doctrina dominant no requereix una plena seguretat en la determinació que la realització del comportament omès hauria evitat el resultat, sinó que es conforma amb una probabilitat en el límit de la seguretat.
Modernament, a més, hi ha punts de vista que rebutgen radicalment la virtualitat del judici hipotètic de quasicausalitat en la comissió per omissió. Alguns casos de comissió per omissió han estat tradicionalment regulats per l'òrgan legislador juntament amb la modalitat de comissió activa corresponent. Tanmateix, en gran part dels casos no hi ha hagut una regulació expressa. Així es produïa la disjuntiva d'entendre bé que les descripcions típiques dels delictes de resultat comprenen tant la comissió activa com la comissió per omissió, bé que només comprenen la comissió activa, i constitueix la comissió per omissió un fet amb relació merament d'analogia amb tal comissió activa.
Aquest punt de vista és el que s'ha imposat per diverses -i discutibles- raons en molts països. Per aquesta raó, i per a evitar la indesitjable conseqüència que la punibilitat de la comissió per omissió es fonamentés com una analogia in malam partem, s'ha optat per introduir a la part general del Codi penal (CP) un precepte que estableix legalment l'equivalència entre la realització del tipus dels delictes de resultat per causació activa i en comissió per omissió, atesos els pressupòsits corresponents. Aquesta és, igualment, la solució que ha recollit el CP espanyol del 1995, en l'article 11: «Els delictes o les faltes que consisteixin en la producció d'un resultat només s'han d'entendre comesos per omissió quan el fet de no evitar aquest resultat, en infringir un deure jurídic especial de l'autor, equivalgui, segons el sentit del text de la llei, a la seva causació. A aquest efecte s'equipara l'omissió a l'acció: a) quan hi ha una obligació legal o contractual específica d'actuar, i b) quan el qui omet ha creat una ocasió de risc per al bé jurídic protegit mitjançant una acció o omissió precedent.»
El text planteja nombrosos problemes interpretatius. Així, i quant a l'incís primer, cal determinar si la «infracció d'un especial deure jurídic» implica, sense afegir-hi res més, l'equivalència segons el sentit del text de la llei o, per contra, és necessari efectuar dos judicis: el primer, centrat en la infracció del deure i el segon, addicional, en la concreta equivalència segons el sentit del text de la llei. La doctrina sembla acceptar, per raons derivades tant del principi de legalitat com del principi de proporcionalitat, aquesta segona opció. Així, doncs, la infracció del deure jurídic és condició necessària, però no suficient, de l'equivalència.
En termes generals, i no sols en alguns tipus delictius (com, per exemple, en el cas dels delictes de medis determinats), cal un judici addicional d'equivalència segons el sentit del text de la llei. Un judici que, a més, s'ha de realitzar en termes extremament restrictius, a fi d'integrar en la comissió per omissió només els casos d'omissió que mostren una «identitat estructural i material en el pla de les estructures normatives» amb la comissió activa. Quelcom que es vincula amb l'assumpció per part del subjecte d'un compromís específic d'actuar com a barrera de contenció de riscos determinats per a béns jurídics igualment determinats. En efecte, la combinació d'aquest compromís amb un incompliment posterior fa sorgir un domini del risc típic normativament idèntic al que s'obté per la via del moviment corporal que inicia un curs causal. Només així es produeix una intromissió efectiva en l'esfera d'organització aliena que justifica la imputació del resultat lesiu.
Això té repercussió, d'altra banda, en l'incís segon del precepte. En efecte, tot i la redacció legal equívoca, no n'hi ha prou amb la infracció d'un deure legal o contractual, o amb una actuació o omissió precedent perillosa per a obtenir la plena equiparació. Al contrari, la idea d'equivalència, segons el sentit del text de la llei, es converteix en el criteri rector de tot el precepte, de tal manera que és necessari un judici addicional (d'equivalència en sentit estricte) a la mera constatació de la vulneració d'una obligació d'actuar derivada d'una llei, un contracte o l'anomenada ingerència. Només això evita la contradicció interna de l'article 11 i, a més, la contradicció entre aquest i d'altres preceptes del CP, com, per exemple, l'article 189.2 o l'article 195.3. A més, la perspectiva adoptada permet de relativitzar la més que discutible opció de l'òrgan legislador, al segon incís de l'article 11, per la superada teoria de les fonts o del deure juridicoformal.
L'article 11 redueix l'àmbit de la comissió per omissió a l'àmbit dels delictes o les faltes que «consisteixin en la producció d'un resultat». Si a això s'hi afegeix que el judici d'equivalència de l'article 11 es realitza entre una «no evitació del resultat» i la corresponent «causació», tot sembla propiciar la reducció de l'àmbit del precepte als delictes de resultat material. D'altra banda, l'expressió «consisteixin en la producció d'un resultat» sembla excloure els delictes que consisteixen en quelcom més que un resultat. Concretament, els delictes de medis determinats.
<Llengua > Lingüística>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels seus autors, procedeix de l'obra següent:
PÉREZ SALDANYA, Manuel; MESTRE, Rosanna; SANMARTÍN, Ofèlia. Diccionari de lingüística [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua; Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022.
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/308>
- ca composició impròpia, n f
- es composición impropia
- fr composition impropre
- en improper composition
<Lingüística>
Definició
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca delicte especial impropi, n m
- es delito especial impropio, n m
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 15a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2025.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca delicte especial impropi, n m
- es delito especial impropio
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
- Per exemple, l'article 167 del Codi penal castiga amb una pena diferent el fet que una autoritat o un funcionari o funcionària públic cometin una detenció il·legal o un segrest.
- V. t.: delicte especial n m
- V. t.: delicte especial propi n m
<Llengua > Lingüística>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; FUNDACIÓ BARCELONA. Diccionari de lingüística. Barcelona: Fundació Barcelona, 1992. 219 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 84-88169-04-3
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca derivació impròpia, n f
- ca transcategorització, n f
- ca habilitació, n f sin. compl.
- es derivación impropia
- es habilitación
- es transcategorización
- fr dérivation impropre
- en conversion
- en irregular derivation
- en transcategorisation
<Lingüística>
Definició
Nota
- La derivació impròpia és molt productiva en el pas d'adjectius a substantius (com ara col·lectiu) i en el de noms propis a noms comuns.
