Cercaterm

Nota

• Àmbit: Països Catalans
• La figura del regidor aparegué a Castella entorn del 1391, es consolidà a partir del segle XV i, ràpidament, es disseminà per les Illes Canàries i per tota l'Amèrica colonial.
  El nombre de regidors fou variable i sovint conegut amb el qualificatiu dels dotze o els vint-i-quatre, d'acord amb el model regimental andalús que a començaments del segle XVIII fou introduït per Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) a les capitals de la Corona d'Aragó. Tot i que el decret abolicionista del 1707 no especificà la imposició de regidors, les referències al dret de conquesta i a les lleis de Castella justificaren els fonaments de dret per a suprimir jurats forals i substituir-los per regidors. Entre el 1708 i el 1709, les autoritats borbòniques ordenaren, sense contemplacions, la supressió dels antics càrrecs forals valencians i aragonesos, i la substitució d'aquests per regidors de planta castellana, els quals aviat es responsabilitzaren dels nous ajuntaments de regidors. No obstant això, la política municipal inicialment concebuda per Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) diferí a Catalunya, respecte dels mètodes punitius que s'utilitzaven a València i a Aragó, a causa, sobretot, de la precipitació amb què aquests foren desplegats.
  Entre el 1714 i el 1718 s'obrí una breu etapa de transició en què formalment les autoritats filipistes respectaren l'organització de governs consulars catalans, mentre no fos definida la nova planta municipal. Tot i això, el control a discreció -per part de la Corona- de les autoritats municipals representades dins la Junta provisional de Govern, com també la prohibició dels mètodes electius insaculars, deixaren clar que, malgrat les aparences, el sistema municipal foral català no es desenvolupà, exactament igual que durant els segles anteriors. Tanmateix, en alguns indrets ja s'havien aplicat mesures repressives evidents, de fons calat polític, la qual cosa no deixava cap marge de dubte que el país seguiria, tard o d'hora, el camí uniformista de la resta de regnes forals. El cas prematur de govern municipal constituït a Tortosa fou un bon exemple, perquè des del 1709 la ciutat tingué nomenats catorze regidors (després vuit).
  Igualment era il·lustratiu el cas de Barcelona, perquè les autoritats borbòniques no consentiren, de cap de les maneres, restituir el Consell de Cent i sí, en canvi, un govern municipal transitori, conegut amb el nom de Junta dels setze administradors, integrat, només, per individus addictes a la causa borbònica durant el conflicte dinàstic. En aquell moment, tant l'intendent de Catalunya, José Patiño, com el botifler Francesc d'Ametller es mostraren partidaris, en el informes que redactaren el 1715, que jurats, consellers, paers i cònsols forals, base de la societat plural representada dins els governs municipals, havien de ser substituïts per regidors escollits per la Corona i idèntics als homòlegs castellans, els quals representarien una reduïda elit social. Aquests regidors serien l'eix vertebrador dels ajuntaments nous, dits també consistoris o capítols. Tots ells, però, restaren subordinats a les directrius de les autoritats reials locals (corregidors, alcaldes majors i batlles).
  El Reial decret de Nova Planta, implantat el 16 de gener de 1716, significà per a Catalunya el primer intent normatiu seriós de codificar legalment el marc municipal del país, segons les lleis de Castella, però el caràcter general i escassament clarificador d'aquest decret obligà Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) a completar-lo amb noves disposicions posteriors.
  La versió publicada per la Novísima recopilación de las leyes de España, només recollia, en l'article 31, aspectes relatius al nombre de regidors. Barcelona, com a capital del Principat, era l'única ciutat amb un ajuntament integrat per vint-i-quatre regidors -el mateix nombre de regidors que tenien les ciutats de València i Saragossa- seguint el model dels prestigiosos municipis andalusos. Les altres onze poblacions, caps de corregiment, tan sols en tindrien vuit. Tots ells eren nomenats directament pel rei. Respecte a la resta de poblacions catalanes no s'especificà cap nombre concret de regidors, però sí que es fixà la subordinació electiva a l'Audiència per un sol any.
  L'article 32 resumia -sense entrar en detalls- les atribucions dels regidors, que eren sobretot de caràcter polític i econòmic (propis i rendes), i establia com a àmbit de circumscripció, el municipal, però amb un clar advertiment de no vendre cap patrimoni comunal ni formar deute públic (censals) sense permís del monarca.
  L'article 33 repassava les obligacions d'assistència al consistori i les consegüents sancions en cas d'absències no justificades, i l'article 34 era molt estricte respecte de la subordinació dels regidors a les autoritats reials -el corregidor o el batlle- sense l'autorització del qual no es podien pas reunir els regidors.
  Noves iniciatives legislatives, més detallades i completes, complementaren el Decret de Nova Planta, sobretot en els aspectes normatius que afectaven els regidors. El Reglament del 6 de juliol de 1717, per exemple, estava destinat a regular la vida municipal de les viles i els llocs no capçaleres de corregiment. En canvi, la Reial cèdula instructòria del 13 d'octubre de 1718, feia el mateix per a Barcelona i la resta de ciutats cap de districte. Aquestes tres normes bàsiques, constituïren el cos central jurídic que permeté, a grans trets, que Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) regulés el desplegament del municipi català durant el segle XVIII, i definís moltes de les funcions particulars dels regidors.
  Malgrat tot, la publicació de la Nova Planta no comportà la implantació immediata del regiment castellà. En el cas de Barcelona, fins al desembre del 1718 no prengueren possessió els nous regidors. A partir d'aquell moment, l'etapa de fràgil transició es podia considerar per conclosa. Mesos abans, a Palma, els regidors també havien reemplaçat els jurats. La Corona d'Aragó tenia consolidada una figura però també estranya a la tradició municipal centenària dels països que la configuraven.
  Ara bé, aquesta no era l' única novetat documentada. D'un sistema tradicional d'autoelecció es passà a un altre de control directe per part del rei. L'àmplia base social present dins els governs forals també sofrí canvis traumàtics, perquè aquesta donà pas a una representació més reduïda i restringida en què la qualificació social dels membres fou suficient per a quedar habilitat, conformement a la tradició municipal castellana. A Catalunya, entre els regidors, s'establí una rígida prelació jeràrquica graduada per la posició social dels individus. El títol nobiliari, en totes les categories regulades per la Corona, com també la condició d'assimilat, fou requisit inexcusable per a exercir aquests càrrecs. Si es té en compte que en molts consistoris castellans predominava el concepte legal de mitad de oficios, pel qual les poblacions estaven obligades a reservar el 50 % de les places a nobles i hidalgos, resulta evident que a Catalunya la pertinença a aquest col·lectiu selecte implicà tot un avantatge excepcional.
  La Reial cèdula instructòria del 1718 establí el barem per a Barcelona i les capitals de partit, però a la pràctica havia de servir per a tots els municipis grans o petits. Per a ocupar seient al consistori i votar, el criteri de prelació definit fou el següent: en primer lloc tenien plaça els regidors posseïdors de títols (segons antiguitat); en segon lloc, els primogènits dels títols; en tercer lloc, els nobles, cavallers, ciutadans honrats i els individus que gaudien de privilegi o fur militar. El regidor degà era el primer de tots els regidors. En cas d'absència, en prelació, el reemplaçava el regidor antiquior. Però no totes les poblacions tenien prou contingents nobiliaris. Per tant, s'establiren criteris complementaris que no tenien, en principi, res a veure amb un títol de noblesa, però sí amb una posició social eminent. Així, doncs, la riquesa, la categoria professional (en especial el doctor en dret) i l'edat foren alguns dels requisits que es tingueren presents, per defecte. Per descomptat, la fidelitat a la dinastia durant la guerra també fou un mèrit ineludible, durant molts anys, per a accedir a una plaça de regidor.
  No obstant això, el Decret de Nova Planta feu de la noblesa el grup dominant dels consistoris catalans principals i, juntament amb l'oligarquia urbana tradicional, constituïren el cos polític a qui els Borbó confiaren el govern municipal del segle XVIII.
  Tanmateix, el privilegi de la confiança reial fou un honor annex al càrrec, perquè el mandat temporal propi d'etapes pretèrites fou substituït per un monopoli, en principi, per temps il·limitat. Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) atorgà els nous càrrecs a títol vitalici, condicionats als principis bàsics d'inhabilitació i parentesc, incompatibles amb l'ofici, segons les lleis de Castella. La Reial Audiència, els corregidors i l'ajuntament podien proposar candidats a ocupar regidories vacants, però era el monarca qui tenia l'última paraula, gràcies, sobretot, a la consulta de la Cambra de Castella. Aquest organisme, però, despatxava els nomenaments de regidor en paper timbrat. Després, el titular satisfeia el pagament del dret de media annata i jurava el càrrec en el capítol -en sessió plenària- en mans del corregidor o del lloctinent lletrat.
  El caràcter vitalici de les regidories catalanes reproduí vicis inherents a la tradició municipal castellana, perquè el càrrec era de per vida, i, en teoria, la duració depenia de la voluntat del rei. Les jubilacions no eren gaire freqüents i la mort semblava posar fi a l'honor concedit, en el seu dia, pel monarca. Això explicaria els nombrosos casos de longevitat entre els regidors de les poblacions principals, la qual cosa va repercutir en el funcionament i la paràlisi institucional de l'ajuntament, a causa de la manca d'assistència per decadència física dels titulars. No resulta pas estrany que molts regidors rebessin del monarca una cèdula de preeminència, amb privilegis i salaris reconeguts, però només amb l'obligació d'assistir a les sessions consistorials quan la seva salut els ho permetés.
  En tot cas, els privilegis i les exaccions que acumularen els regidors, com a part integrant de l'oligarquia, foren tan importants que el rei permeté, als titulars i als propietaris, subrogar regidories per mitjà de substituts o tinents, en casos de malaltia o d'absència deguts al reial servei. Aquesta fórmula, molt comuna en terres castellanes, també tingué continuïtat a Catalunya i a la resta de la Corona d'Aragó. En canvi, les regidories perpètues, en concepte de juro de heredad, no tingueren la mateixa difusió i foren escassos els títols concedits per aquest motiu. De fet, fou un privilegi a l'abast de molt poques famílies distingides amb mèrits i serveis excepcionals prestats a la Corona. El 1714, el duc de Berwick rebé una plaça de regidor perpetu per juro de heredad de San Felipe (Xàtiva) i Manuel Godoy n'obtingué una de semblant a Barcelona, el 1803. Les regidories tenien un valor polític per l'oligarquia catalana, igualment eren una mercè reial, però també eren una eina d'inversió econòmica i especulativa.
  La venda de places de regidor seguí, a la Corona d'Aragó, un camí semblant a Castella. Aquest fenomen, desconegut a Catalunya fins llavors, quedà reflectit en els decrets del 30 de desembre de 1738 i del 27 de gener de 1739. Els problemes fiscals de la monarquia filipista, derivats de les necessitats militars del moment, propiciaren un volum de venda important, els preus dels quals oscil·laren -segons les poblacions i la tipologia- entre els mil i els setanta-sis mil rals. El Decret del 10 de novembre de 1741 significà la fi d'aquesta pràctica, no tan sols per motius ètics -la il·licitud de la venda-, sinó també per la pèrdua d'una regalia exclusiva de la monarquia. El mecanisme arbitrat a partir d'aquell moment per a recuperar la propietat de tot el que s'havia venut fins aleshores fou el rescat o el tempteig, a càrrec dels recursos econòmics de les poblacions afectades i que tingueren, en el temps, un resultat molt desigual.
  Respecte dels regidors anuals, que van ser la immensa majoria, ja que estaven adscrits a viles i petites poblacions, el Reglament del 1717 n'establí un nombre concret, d'acord amb el veïnatge: fins a trenta veïns, dos regidors; fins a seixanta, tres; fins a cent, quatre; fins a dos-cents, cinc; entre dos-cents u i tres-cents, sis, i més de tres-cents, set. Tot i que era responsabilitat de la Reial Audiència designar-los, a partir del 1720, s'establí una terna o llistes duplicades de candidats, en prelació, proposades per cooptació, per les autoritats municipals cessades. Quant a les poblacions de senyoriu, les propostes, ratificades pel baró havien de tenir, necessàriament, el vistiplau de l'Audiència. A finals del segle XVIII, amb la crisi final de l'Antic Règim, hom va perdre l'interès per a ser regidor, a causa dels incentius econòmics escassos que reportava el càrrec, fet que va provocar moltes dimissions entre els membres de la noblesa vitalícia. Alhora, suavitzà la llei d'inhabilitació per a facilitar l'accés al municipi a individus vinculats als interessos mercantils i rendistes. Paral·lelament, a partir del 1780, el rei acceptà -entre les poblacions principals que no eren capital de corregiment- que els regidors fossin d'elecció triennal. I el 1790 restablí en algunes petites poblacions el sistema insacular derogat el 1714, però amb bosses de regidors controlades per l'Audiència. L'article 312 de la Constitució de Cadis del 1812 feu un pas més per a eliminar els regidors vitalicis i substituir-los per homòlegs d'extracció popular; en consonància amb la demanda feta pels diputats del comú i els síndics personers durant el regnat de Carles III. La restauració absolutista del 1814 i del 1823 anul·là l'obra liberal i restablí l'estatus dels regidors anterior al 1808. Calgué esperar al Decret del 23 juliol de 1835 perquè es consolidés, per fi, el municipi liberal i es declaressin suprimides totes les regidories vitalícies i perpètues.
• V. t.: ajuntament n m