Argot culinari i gastronòmic

Fruit molt aromàtic amb un pes que va d'1 a 2,5 quilograms. El fruit fresc, ric en sucres i en vitamines, aporta 51 cal per 100 g, però també és molt consumit en conserva d'almívar (87 cal per 100 g). Entra en la composició de nombrosos dolços de cuina i postres. S'utilitza també per a cuinar carns grasses, principalment d'ànec, oques i porc. És desaconsellable conservar-lo al refrigerador, ja que no aguanta bé les temperatures inferiors a 7º C.

Llavor de la pinya. Els pinyons del pi pinyoner, utilitzats en cuina i pastisseria, són molt energètics (670 cal per 100 g) i molt rics en lípids i en glúcids. Se solen menjar al natural, però en general es torren per a usar-los en pastisseria o en cuina. En aquest cas, formen part d'amanides, plats cuinats de bacallà, espinacs, truita, farciments de peix, cuinats d'aviram, etc.

Part interna, llenyosa, d'un fruit carnós.

Residu pastós de l'oliva després d'haver-la premsat per a extreure'n l'oli. De la pinyolada se'n fabrica un oli de menys qualitat.

Menja composta de pinyons cuits, amb sucre i blanc d'ou.

Estri format per un feix de pèls o fibres fixat a l'extrem d'un mànec mitjançant una virolla metàl·lica. S'utilitza en cuina per a empastifar de mantega clarificada o, en certes preparacions (en especial les carns que s'han de rostir o coure a la brasa), per a engreixinar els motlles i les plates, i per a daurar amb ou batut la superfície de diverses preparacions de pastisseria abans de coure-les.

Au de corral de la família dels fasiànids, criada per la seva carn delicada, que varia de talla segons les varietats. El mascle pot pesar fins a 20 kg en la seva forma domèstica. Les races mitjanes i petites han estat aconseguides en funció de la dimensió dels forns moderns, més petits que antany. Però paral·lelament algunes criances s'han especialitzat en la producció de galls dindis de mida gran destinats a ser tallats o per a la xarcuteria. L'indiot, batejat gallina de indias pels conqueridors espanyols, que encara es creien haver arribat a les Índies, quan el varen descobrir a Mèxic, no va aparèixer a Europa fins a finals del segle XVI. El seu emprament en cuina es va estendre ràpidament i va acabar destronant la tradicional oca de Nadal.
Avui és correntment utilitzat a la cuina i constitueix, quan és rostit sencer, un plat de festa tradicional. Quan es compren o s'escullen, cal tenir en compte que el mascle té la carn seca i que s'ha d'albardar, i que l'animal ha de ser jove, gras i curt de coll. Quan l'animal envelleix les potes són roges i escamoses. A part de les preparacions d'ales, cuixes, escalopes i menuts, el gall dindi es menja clàssicament rostit al forn o en una cassola gran, eventualment farcit, de vegades brasejat o estofat com l'oca. Admet les preparacions i les guarnicions del pollastre. Farcit o no, a Catalunya tenim excel·lents receptes per a cuinar el gall dindi. Hi ha receptes de cuiners del segle passat per a preparar-los amb un farciment o una guarnició de fruita seca, bolets, pernil, castanyes, salsitxes, pomes, canyella, vi ranci i mongetes seques blanques i fines, que lliguen tot el farciment. El gall dindi encara viu en estat salvatge als EUA i a Mèxic; però en aquest darrer país ja estava domesticat a l'època precolombina. Als Estats Units és el menjar tradicional del Dia d'Acció de Gràcies, des de l'arribada dels primers colons anglesos, que es varen salvar de la fam gràcies al pioc salvatge. Cal recordar que a Catalunya tenim receptes magnífiques i esplèndides per a celebrar les diades nadalenques.

Ocell de l'ordre dels gruïformes, esdevingut molt rar, antany molt recercat. Amb el cap i el coll grisos i les diferents parts ocràcies, blanques i castanyes, és gregari i molt apreciat com a peça de caça. Amida prop d'un metre, té un cos robust i el coll i les potes llargues i gruixudes. El pioc salvatge està distribuït per Europa Central, l'Àsia Central i l'Amèrica del Nord. Habita en terrenys cultivats en estols i són molt recelosos. Aquest ocell, de carn molt estimada, es cuinava de la mateixa manera que l'ànec i l'oca. A l'edat mitjana l'avitarda estava considerada més tendra i menys nerviosa que l'oca. Avui és espècie protegida

Pebrer amb les arrels del qual, de propietats lleugerament embriagadores, es prepara la kava. La preparació, per masticació i barreja amb aigua, la presentació i la manera de servir, acompanyen ritus que tenen components religiosos i socials.

Caramel amb un bastonet per sostenir-lo.