Argot culinari i gastronòmic

Persona que, en els grans restaurants de luxe, és l'encarregada de servir els vins al menjador, la qual cosa li exigeix uns coneixements enològics, així com la ciència d'escollir els vins que harmonitzin amb els plats que se serveixen. Sol portar penjada al coll una tasseta de plata per provar els vins abans de servir-los.

Peix de cos molt prim i llarguer a manera de fideus gruixuts, amb la pell mancada d'escates, de color verd oliva al dors i argentada als costats. Culinàriament, si són molt joves se'n fan truites amb ous o sols i ben enfarinats. Si són més grans, simplement enfarinats i fregits amb oli ben calent.

Tros de pa xopat en un líquid.

Menja més o menys líquida feta amb pa tallat a llesquetes fines, a trossets, bullit o escaldat amb brou o un altre líquid, com ara aigua assaonada, llet, vi, etc.

Plat en què el pa és substituït per algun tipus de pasta, sèmola, arròs, tapioca, hortalisses, etc. Arreu del món la sopa és un plat bàsic, i també un plat tradicional. Antigament era la menja del matí i gairebé sempre del vespre. D'aquí deu venir l'etimologia del mot sopar.

Sopa d'hortalisses i llegums, enriquida amb pasta o d'arròs. És la diversitat d'hortalisses el que caracteritza aquesta preparació, variable segons les comarques i els països, ja que, com altres plats populars creats per pal·liar la fam del poble, hi ha sopes minestrone molt modestes i altres en les quals intervenen carns i embotits de tota mena (porc, vedell, aviram i embotits). Es pot dir que, en certa manera, s'assembla a la nostra escudella barrejada.

Àpat que es fa al vespre. A Catalunya, el mot prové de sopa, ja que antigament era un àpat que normalment estava constituït per una sopa que es prenia relativament aviat, cosa que va fer que s'anomenés sopar.

Recipient fondo, ample i buit, proveït de dues nanses, que s'empra per a servir sopes a taula. Una tapadora, de vegades amb una entalla per donar pas a la llossa, conserva calenta la preparació. En un àpat de certa etiqueta, la sopa se serveix directament en plats fondos, els consomés i els brous, en tasses, i la sopera no apareix a taula. La sopera, peça de vaixella domèstica i tradicional, està més aviat reservada a les taules camperoles i familiars. Les sopes regionals, espesses, consistents i amb ingredients sòlids, se solen servir en recipients de pisa, de fang envernissat, etc.

Postres clàssiques o refresc entre els àpats. Se sol prendre entre dos plats en un àpat de certa importància, sobretot si està fet a base d'alcohol. La base pot ésser un xarop de sucre, un puré o un suc de fruites, o un licor que li dona perfum. Se serveix gairebé sempre en copes o vasos alts. Com a postres gelades, es distingeix del gelat pròpiament dit, pel fet que no conté ni matèria grassa, ni rovell d'ou, cosa que el fa menys ferm i més granulós.

Peix molt vistós pels reflexos de color platejat, daurat i turquesa de la seva pell metal·litzada. A més d'això, es reconeix per una línia lateral carenada amb una fila d'escates que li recorre els lloms fins a la cua. Peix blau. Temporada: desembre-abril. El sorell és un peix greixós de paladar substanciós. Tot i que té la carn menys saborosa que la sardina, també es prepara en conserva. No és un peix gaire apreciat, però tractats degudament resulten deliciosos. Adient per a la brasa i el forn, però han de ser fresquíssims.