Vocabulari de la música

Que presenta bitonalitat.

Presència simultània de dos tonalitats en una composició musical i, per extensió, de dos modalitats.

Instrument musical tradicional del Japó, de cordes pinçades i molt semblant al llaüt, amb una caixa de ressonància en forma de pera i dos obertures en forma de mitja lluna, que es toca amb un plectre de fusta.

Figura de nota musical que equival en duració a la mitat de la redona.

Cadascuna de les notes obtingudes en rebaixar mig to els graus tercer, sèptim o quint de l'escala major, que s'utilitzen per a construir alguns dels girs melòdics més comuns en el blues i en el jazz.

Estil musical del folklore negre nord-americà, de tema personal i ritme lent, caracteritzat per una forma harmònica constant, que va influir decisivament en l'origen del jazz.

Obertura que tenen en la taula harmònica els instruments de cordes pinçades i amb mànec.

Obertura dels instruments de vent de la família de les flautes per on entra l'aire en el tub.

Cançó de ritme lent, ballable, originari de Cuba, i de compàs de dos per quatre i lletres melancòliques.

Segment de tub en forma de U que s'empalma en alguns instruments musicals de metall, més cap a dins o més cap a fora, per a modificar-ne l'afinació.