Ja fa anys que pel nostre ínfim racó de l’espai no hi pul·lulen únicament les restes del big bang i la reconfiguració posterior de l’univers en expansió. També hi ha una miríada d’objectes diversos (es calcula que més de cinc mil, comptant-hi els que ja no són operatius) que els humans han anat pastant i llançant fora de l’atmosfera aprofitant el material disponible a la Terra. Fa quasi seixanta-set anys que passa això, exactament des que el 4 d’octubre de 1957 la Unió Soviètica va llançar l’Sputnik-1, el primer satèl·lit artificial de la història.
Aquell primer satèl·lit, de forma esfèrica, feia tot just 58 cm de diàmetre i pesava 83 kg. L’Sputnik 2, en canvi, llançat el mateix 1957 i amb una forma cònica, ja tenia una base de 2 m de diàmetre, una altura de 4 m i un pes total de 508 kg. Des de llavors, l’evolució de la capacitat i la precisió dels coets d’enlairament ha permès que els satèl·lits hagin anat creixent fins a mesurar uns quants metres més i pesar unes quantes tones, amb la voluntat d’aprofitar al màxim la càrrega útil transportable per les plataformes.
Ara bé, en ciència i en tecnologia —com en política, comunicació, esport o en la vida en general— tenir més recursos no ho és tot. De vegades no mirar prim en la despesa porta a sobrecarregar de tecnologia productes que, malgrat la seva complexitat i les seves dimensions, no resolen més problemes que altres de molt més simples però executats amb més enginy. En el fons, podríem dir que és l’aplicació a l’enginyeria de la navalla d’Occam, que a igualtat de condicions dona preferència al raonament més breu.
Així, en el cas dels satèl·lits artificials, les circumstàncies i la finalitat poden portar a triar un satèl·lit petit per davant d’un satèl·lit artificial convencional (petit relativament, aquesta categoria comença per sota la mitja tona), ja que requereix menys temps de desenvolupament, menys recursos de construcció i menys potència per a ser posat en òrbita. Alhora, l’avenç de l’electrònica fa possible que, tot i les dimensions, els satèl·lits petits tinguin moltes prestacions i un gran rendiment, a més de la possibilitat de ser integrats en una constel·lació o conjunt de satèl·lits que actuen coordinats amb una mateixa finalitat.
Dintre els satèl·lits petits hi ha, és clar, un ampli ventall d’opcions, que van dels minisatèl·lits (entre 100 i 500 kg) als femtosatèl·lits (menys de 100 g), transitant pels microsatèl·lits (de 10 a 100 kg), els nanosatèl·lits (entre 1 i 10 kg) i els picosatèl·lits (entre 100 g i 1 kg). I justament el programa NewSpace de la Generalitat ha optat pels nanosatèl·lits per monitorar l’espai català. Gràcies a una òrbita terrestre baixa (entre 160 i 1.000 km d’altitud, també coneguda com a LEO), ofereixen serveis de connectivitat global i observació que permeten obtenir informació sobre reserves d’aigua, comportament de la fauna, incendis o adversitats climàtiques i meteorològiques, entre altres possibilitats.
O sigui que tornem, d’alguna manera, a la simplicitat de l’Sputnik-1. I, curiosament, el primer nanosatèl·lit català també es va llançar des del Kazakhstan, com l’Sputnik-1. Els separen, però, un grapat d’anys i una tecnologia carregada només comprensible amb l’ajuda de textos especialitzats. Per exemple el Diccionari de teledetecció de Xavier Pons i Anna Arcalís, consultable des del web del TERMCAT com a part integrant dels Diccionaris cartogràfics, que explica termes i noms propis, recorre la història i anticipa el futur.
I és que, al capdavall, el que ha permès a l’espècie humana treure el nas fora de la Terra i mirar una mica enllà ha estat l’enginy i no els recursos, que des del principi estaven igualment a disposició de totes les espècies animals terrestres.
[Text publicat al Butlletí RECERCAT el 31/03/2021]
