Les targetes opaques tornen a estar en el punt de mira de l’actualitat informativa. El terme targeta opaca va sorgir ara fa uns anys associat a l’escàndol del sistema ideat pels responsables d’una entitat bancària que permetia l’ús fraudulent, per part dels directius i alts càrrecs de l’entitat, de targetes de crèdit que no tributaven a Hisenda.
La primera denominació que els mitjans de comunicació van difondre per a fer referència a aquestes targetes va ser targeta black, una forma sintagmàtica híbrida creada a partir del substantiu català targeta (abreujament de targeta de crèdit) i de l’adjectiu anglès black (`negre’). La presència de la forma anglesa black s’explica perquè aquestes targetes, a més de ser sovint de color negre, són similars a les targetes anomenades black card (‘targeta negra’) que algunes entitats de crèdit tenen entre els seus productes i que ofereixen prestacions exclusives, però dins de la legalitat, als clients amb un nivell socioeconòmic elevat. En el cas de les targetes fraudulentes, l’adjectiu negre també s’associa al concepte de diner negre, és a dir, de diners no declarats al fisc.
La variació denominativa, tant en català com en castellà, per a fer referència a aquestes targetes ha estat constant: targeta black, targeta B, targeta negra, targeta fosca, targeta oculta, targeta fantasma o targeta opaca són exemples de les denominacions usades, amb més o menys freqüència, pels mitjans de comunicació.
Ara que l’ús d’aquestes targetes ha tornat als titulars de la premsa, sembla que la denominació preferent per a fer-hi referència és targeta opaca. Es tracta d’una forma genèrica, deslligada de l’ús innecessari de l’anglicisme black, transparent i motivada semànticament, atès que, indistintament del color que puguin tenir, l’adjectiu opac -a expressa la idea que les operacions que es fan a través d’aquestes targetes queden fora de la vista i del control de les administracions tributàries.
