Sobre l'expressió toc de queda

imatge de dues campanes

L’actualitat informativa a l’entorn de la pandèmia ha fet que el terme toc de queda visqui una presència general en textos de tota mena.

Fa referència a una mesura que l’autoritat pot prendre en circumstàncies excepcionals que prohibeix a la població civil el trànsit o la permanència al carrer durant unes hores concretes, generalment de nit.

Sembla que l’expressió toc de queda ha arribat al català a través del castellà, però se’n documenten usos des de fa prop de dos-cents anys. De fet, els mots que la componen tenen un origen patrimonial: toc prové del verb tocar, que ja es feia servir en llatí vulgar, i queda és una variant antiga i dialectal de quiet -a, que prové del llatí quietus. El mot queda està recollit al diccionari normatiu amb les definicions: “Toc de campana indicant que és hora d’anar a sopar i a dormir” i “Avís o toc militar fet a una hora determinada en un estat de guerra o de setge, pel qual hom prohibeix a la població civil la circulació pels carrers”.

Si ens remuntem més enrere, sembla que aquest concepte havia tingut altres denominacions, com ara seny de lladre: seny en el sentit de ‘senyal’ i de lladre vindria del fet que, a partir del senyal, qui fos trobat al carrer podia ser considerat i tractat com un lladre.

També es documenta l’expressió cobrefoc, calcada del francès couvre-feu. L’origen d’aquesta forma és discutit, però sembla que podria venir del fet que a partir d’aquesta hora calia cobrir els focs de les llars. En italià també es documenta coprifuoco, i la forma anglesa curfew tindria també origen en el francès.