Aquesta setmana un dels termes més presents als mitjans de comunicació és corralito. Encara que no sigui un mot català, us el proposem com a #termedelasetmana perquè es tracta d’un tipus de terme que sovint provoca dubtes.
La globalització té també conseqüències en l’àmbit del coneixement —i per tant, de la llengua—, i almenys en bona part del planeta la informació és ràpidament compartida (potser més que ràpidament, hauríem de dir immediatament compartida). Aquesta immediatesa, afegida a la voluntat dels informadors de transmetre una experiència autèntica, propera als fets que són notícia, són alguns dels motius que expliquen la difusió de formes com ara corralito. El mot es va començar a escampar des de l’Argentina, arran de la crisi bancària d’aquest país, i es fa servir en la llengua original no sols en català, sinó també en certs contextos en anglès, en francès, en italià, etc. Com que la situació presenta paral·lelismes amb la situació actual a Grècia, ara s’hi aplica la mateixa etiqueta.
És el mateix fenomen que es va donar en un cas com el de chapapote, ara ja fa uns quants anys, arran de l’enfonsament d’un petrolier davant les costes gallegues. Algunes d’aquestes formes amb el temps poden sentir-se com a indispensables i, en conseqüència, es poden acabar incorporant dins del cabal general de la llengua (és el que va passar fa anys en casos en certa mesura similars com ara iceberg o tsunami). En canvi, altres formes del mateix estil potser cauran en l’oblit amb més o menys rapidesa.
Si no es vol fer servir la forma corralito, hi ha alternatives descriptives com ara bloqueig de comptes. I si voleu més informació sobre el tractament dels manlleus, us convidem a consultar aquest criteri aprovat pel Consell Supervisor del TERMCAT: Manlleus i calcs lingüístics en terminologia.
Confiem que corralito continuï durant molt temps designant una realitat aliena a la nostra cultura, i que els que s’hi troben enxampats sense tenir-ne cap responsabilitat trobin ben aviat una bona sortida.
(Font: TERMCAT)
