Als catalans ens fa mal l'esquena

Imatge d'un tractament del mal d'esquena

La llengua és curiosa. Sovint llengües pròximes escullen paraules ben diferents per dir el mateix. I de vegades decideixen que una mateixa paraula vol dir coses diverses. I això genera uns quants embolics en les llengües en contacte.

Per exemple: nedem d’esquena, d'esquenes o d’espatlla? Enmig d’un partit, ataquem l’esquena, les esquenes, l’espatlla o les espatlles de l’adversari? Passem la pilota per sobre l’esquena o per sobre l’espatlla? Quan ens cal protegir la pilota, avancem d'esquena o d'esquenes? I, en esports de combat, les projeccions les fem d’esquena o d’espatlla

Doncs bé: en català parlem de l’esquena per referir-nos a la part de darrere del cos i de les espatlles per a cadascuna de les dues parts de dalt del cos, a banda i banda del coll. I (detall important) tenim, cadascú, una esquena i dues espatlles.

Per tant, per indicar una direcció contrària a l'habitual, diem a l'esquena o d'esquena (i no *a les esquenes,*d'esquenes o *a les espatlles), perquè la part posterior del cos és l'esquena i només en tenim una. Així, podem dir que una cosa ens queda a l'esquena, que tenim el rival a l'esquena, que ens girem d'esquena a la companya d'equip o que correm o nedem d'esquena. El plural ens fa tanta nosa com si diguéssim que correm *de cares o que tenim la porteria *de cares. I les espatlles les reservem per fer rotacions de braços, per treballar-nos unes espatlles amples a còpia d'exercici o per transportar un lloro malparlat (sobretot si tenim una cama de fusta i un pegat a l'ull).

En canvi, en castellà fan servir la espalda per a la nostra esquena i los hombros allà on tenim les espatlles. I són més amics dels plurals, en general. 

És a dir, que el català espatlla i el castellà espalda NO volen dir el mateix i no funcionen de la mateixa manera. I això de vegades ens porta pel pedregar.

Podem veure com fem servir en català esquena i espatlla en frases com les següents:

  • En la jornada d’ahir la nedadora va aconseguir entrar a la final dels 200 m esquena. (NO *200 m esquenes o *200 m espatlla)
  • En l’estil d’esquena hem d’alinear el cap, les espatlles, els malucs i els peus.
  • Ha llançat una pilota llarga per atacar l’esquena del central. (NO *les esquenes)
  • Es va acostar d’esquena a la porteria contrària, controlant la pilota amb l’estic. (NO *d'esquenes o *donant l'espatlla)
  • Va fer bàsquet d'esquena a la cistella. (NO *d'esquenes o *d'espatlla)
  • En una projecció d’esquena, el lluitador, bocaterrosa, deixa que el contrari se li enfili a sobre per aixecar-se de cop i fer-lo caure.
  • Farem girar els braços en tota la seva extensió, rotant també les espatlles.
  • El pivot li va fer una passada per sobre l’espatlla que el va deixar sol davant la cistella.
  • En judo, el morote-seoi-nage és una projecció per l’espatlla semblant a l’ippon però fent el recolzament del braç esquerre per sota l’aixella.
  • Quan s'ha acabat l’entrenament, no em podia ni ajupir del mal d’esquena que arrossego.
  • Tenia l’espatlla dreta tan adolorida que va jugar sense poder aixecar el braç. [Per exemple, Audie Norris a la final del 1991 contra la Jugoplastika] 

Però per què el català i el castellà fan servir paraules diferents? Perquè resulta que la paraula que feien servir els romans per a l'esquena, dorsum, va desaparèixer aviat d'unes quantes llengües romàniques, de manera que les llengües afectades van haver d'empescar-se alguna cosa per omplir aquest buit i per combinar-ho amb el nom de les espatlles.

Per resoldre-ho, en català vam aprofitar la paraula germànica *skĭna ('columna vertebral'), reconvertida en esquena, i vam mantenir el llatí tardà spatŭla (que a l'origen volia dir ‘omòplat’) per a les espatlles. Exactament igual que l’italià, que en diu schiena i spalla, com nosaltres. I similar al francès, que va mantenir dorsum per a l'esquena (en francès actual, dos) però que també va recórrer a spatŭla per a cada espatlla (en francès, épaule).

El castellà, en canvi, va decidir que espalda (derivat de spatŭla) quedava bé per a l’esquena, encara que en llatí signifiqués ‘omòplat’. I per a les espatlles va recórrer al llatí humĕrus (que era l’húmer, la part de dalt del braç o l’espatlla), reconvertit en hombro. També el portuguès diu ombro en el segon cas (i dorso o costas en el cas de l'esquena). 

Resumint, que en aquest punt el català i el castellà van resoldre de manera diferent un mateix problema: el català, més com l'italià i el francès, i el castellà, més com el portuguès. Tot perfectament normal. Només que ara la forta influència del castellà sobre el català provoca que en català ens faci mal gairebé tot allò que històricament ens diferencia. Per exemple, l'esquena i les espatlles. És un dels mals que tenim els catalans.