En dret processal, detenció i arrest són dos conceptes diferenciats i, per tant, no són sinònims. Tots dos termes estan relacionats amb la privació de la llibertat, però fan referència a conceptes diferents dins del procés penal.
La detenció (en anglès, arrest i en francès, arrestation) és la privació provisional i cautelar de la llibertat d'una persona que efectua l'autoritat competent quan té la sospita que aquesta persona és la responsable d'una infracció penal. És, per tant, una acció que té lloc abans de posar la persona a disposició judicial.
En el marc jurídic espanyol, la detenció està regulada a la Constitució espanyola (article 17) i a la Llei d’enjudiciament criminal (articles 489 a 501).
Un arrest, en canvi, és una pena que s'aplica en casos de determinats delictes i faltes consistent en la privació de llibertat per un temps generalment breu. Es tracta, doncs, d’un tipus de càstig que un jutge o un tribunal imposa en una sentència a la persona que ha comès un delicte o una falta. L’arrest de cap de setmana o l’arrest domiciliari en són exemples.
El Codi penal espanyol definia l’arrest del cap de setmana com una de les possibles penes privatives de la llibertat, juntament amb la presó i la responsabilitat personal subsidiària. En la modificació del Codi penal que es va fer l’any 2003 (Llei orgànica 15/2003, del 25 de novembre), la pena d’arrest de cap de setmana va quedar substituïda per la pena de localització permanent (article 37). La localització permanent és una pena més genèrica que fusiona el que abans s’anomenava arrest domiciliari i arrest de cap de setmana, ja que es pot complir tant al domicili del reu com en un centre penitenciari, i, malgrat que en principi s’ha de complir de manera contínua, també es té en compte la possibilitat que es pugui complir de manera discontínua i, fins i tot, en caps de setmana.
(Font: TERMCAT)
