Us heu plantejat mai quina forma cal fer servir per a referir-se a signes com ara ˇ? O ˉ i ˘?
És sabut que les necessitats ortogràfiques i comunicatives de les llengües han fet que al llarg del temps hagi estat necessari completar els alfabets amb una sèrie de signes complementaris que confereixen un valor diferent a signes ja existents, o que en matisen el significat. Així, per exemple, l’ortografia del català completa el seu alfabet amb el recurs a l’accent greu, l’accent agut o la dièresi.
Altres idiomes van idear, al seu moment, altres signes per tal de satisfer les seves necessitats ortogràfiques, alguns dels quals encara no tenien un nom establert en català. És el cas del signe ˇ (que té la forma d’un accent circumflex invertit), molt habitual, per exemple, en les llengües bàltiques o eslaves. Per denominar aquest signe, el Consell Supervisor, d’acord amb l’opinió dels especialistes consultats, ha fixat la forma hàtxek, semiadaptació del mot txec háček, que significa ‘ganxet, croc’ (per referència a la forma d’aquest signe). Aquest mot, amb diferents adaptacions, també s’usa en anglès, francès o castellà per a designar el mateix signe (que, d’altra banda, rep en les diferents llengües un seguit de denominacions populars inspirades en la seva forma, com ara wedge o inverted hat en anglès, accent hirondelle en francès o ocellet en català).
Altres signes, com ara ˉ (una mena de guionet que se situa al damunt de certes lletres) i ˘ (un semicercle obert per dalt que també es col·loca sobre algunes lletres), ja tenien un ús més conegut a la nostra cultura, perquè serveixen per a indicar, respectivament, les síl·labes o vocals llargues i breus en els estudis de prosòdia i mètrica de les llengües clàssiques. Tanmateix, el fet és que aquests signes tenen molts altres valors en diferents llengües del món: el multilingüisme i la presència d’aquests signes en el repertori de símbols dels ordinadors fan que la seva aparició en tota mena de textos sigui cada vegada més freqüent. Per satisfer la necessitat d’una denominació per a aquests diacrítics, el Consell Supervisor ha normalitzat les formes màcron per a ˉ i breu per a ˘. La primera és un manlleu d’origen grec (llengua en la qual significava ‘gran’, o ‘llarg’ en prosòdia) vehiculat a través de l’anglès; es pot considerar un cultisme, com molts altres de similars que ja té el català (àcron, asíncron, cànon, gnòmon, odèon…). La segona és un calc de l’anglès breve i procedeix, en últim terme, del llatí brĕvis brĕve; és una forma que segueix el paral·lelisme amb la resta de llengües (breve en castellà, brève en francès, breve en italià).
Aviat podreu consultar les fitxes d’aquests termes a la Neoloteca i al Cercaterm.
