Us heu parat mai a pensar en tot el que es pot amagar darrere el nom d’un ocell? En biologia, com és prou sabut, hi ha establert un sistema de nomenclatura científica internacional que permet d’identificar qualsevol espècie sense ambigüitats. El sistema, concebut per Linneu al segle XVIII, es basa en la creació d’una denominació binomial en llatí per a cada espècie en què el primer nom de la denominació correspon al nom genèric i el segon, a l’específic.
Al costat de la nomenclatura científica, i paral·lelament a les denominacions populars ja existents, també s’ha promogut dins els àmbits de la botànica i la zoologia, amb més o menys exhaustivitat i sistematicitat segons l’àmbit concret, la creació d’una nomenclatura vernacular inequívoca per a designar les diferents espècies biològiques. L’ornitologia és un dels àmbits en què aquesta nomenclatura vernacular ha assolit un desenvolupament més gran en diferents llengües.
Tal com fan els noms científics, els noms catalans dels ocells tendeixen a seguir un patró de formació binomial en què el primer component, que pot ser un substantiu simple (falcó pelegrí), compost (salta-roques del Cap) o sintagmàtic (bec de serra gros), representa el nom genèric, i el segon component, que sol ser un adjectiu (elmínia pàl·lida) o, menys sovint, un sintagma preposicional (gamarús d’ulleres) o un substantiu en aposició (calàbria agulla), correspon al nom específic.
En molts noms d’ocells podem trobar-hi una característica rellevant de la seva morfologia (bec d’esclop, calau bicorne, corb marí emplomallat, paràsit cuallarg, territ de tres dits, mesitornis cellut,) o fer-nos una idea de les dimensions de l’espècie (bec de serra mitjà, calàbria grossa, gavina menuda, xoriguer petit).
També podem observar-hi la coloració d’una part del cos o del plomatge de l’ocell (abellerol gorjablanc, agapornis galtanegre, amazona cuavermella, colibrí de capell blanc, morell xocolater) i fins i tot la disposició dels colors o la policromia del plomatge (àguila cuabarrada, cuaespinós bicolor, mosquiter de doble ratlla, pardalot tacat, xarxet marbrenc, xiuladora pigallada). Així mateix, alguns noms ens expliquen la procedència o la zona geogràfica de distribució (abellerol de Pèrsia, anhinga australiana, baldriga balear, còndor andí) o ens permeten conèixer l’hàbitat on viu l’ocell (colí muntanyenc, colom roquer, puput arbòria verda, rodamon de plana).
Sovint, els noms també deixen entreveure el comportament o els costums de l’ocell (àguila pescadora, ànec xiulador sud-americà, carnisser flautista, matollera xerraire, mussol emigrant, picot menjaglans), tenir notícia dels personatges històrics o dels científics vinculats a la seva identificació o estudi (cabdill de Snethlage, falcó d’Elionor, mosquiter de Laura, picot de Lewis) o, fins i tot, seguir la traça de les llengües autòctones, com el guaraní (angú), el tupí (sarià crestat, aratinga verda), el nahua (hoatzín), el maori (mòhua daurada, kea) o l’hindi (falcó làgar) entre moltes altres, que han deixat la seva empremta en els noms científics de moltes espècies o en els noms comuns de les llengües internacionals que els han vehiculat.
Si voleu continuar descobrint altres noms d’ocells, no deixeu de consultar el Diccionari dels ocells del món, que conté més de 8.000 fitxes terminològiques relatives a les espècies d’ocells de tot el món. L’any 1913, Josep Fuset i Tubià, doctor en Ciències Naturals, va publicar el primer catàleg d’ocells de Catalunya: amb motiu del 150è aniversari del seu naixement, aquest bit de terminologia fa volar ocells d’arreu del món en record d’aquest pioner de l’ornitologia catalana.
[Text publicat al butlletí RECERCAT, número 168, maig 2021]
