Treure la destral

jugador destraler

Són, sens dubte, els jugadors que generen opinions més contraposades en l’esport i, concretament, en el món del futbol.

Els aficionats dels equips contraris els detesten, i els aficionats dels seus propis equips es divideixen entre els radicals que els defensen a ultrança, els estetes que els voldrien al carrer i els pragmàtics que consideren que sempre va bé tenir algú com ells.

Parlem, és clar, dels jugadors destralers i les jugadores destraleres, en la forma que va popularitzar Joaquim Maria Puyal per traduir el jugador leñero del castellà. És a dir, els jugadors que reparteixen llenya entre els adversaris amb molta més generositat que no caldria. Sovint, diguem-ho tot, per compensar unes qualitats tècniques que justegen. També se’ls anomena jugadors bruts (o, fins i tot, jugadors durs o jugadors forts). 

La tria d’una forma o altra depèn bàsicament del punt de vista. Així, molts sabrien dir uns quants noms de jugadors destralers o jugadors bruts d’equips contraris, mentre que en trobarien pocs a l’equip propi. Els nostres, en tot cas, són jugadors durs o forts. D’aquells que s’hi deixen la pell, que no donen una pilota per perduda, que no es rendeixen mai, que entren amb força, que són valents.

En diguem com en diguem, però, tot sembla indicar que la seva època daurada ja ha passat, gràcies a la generalització de les transmissions televisives i a l’aplicació creixent del VAR en totes les competicions. Perquè cada vegada hi ha menys partits i menys zones del camp que no estiguin sota control directe de les càmeres. 

Sort en van tenir que encara no hi hagués VAR, doncs, uns quants jugadors d’aquells que van entrar en la llegenda perquè sembraven el terror en les davanteres rivals…