Argot culinari i gastronòmic

Bolet amb el barret de color vermell, ataronjat o daurat, estès, bastant irregular, de 5 a 9 cm.

Bolet molt apreciat, de talla mitjana i olor marinesca. De color carmí o porpra enfosquit i de to marronós. De 6 a 8 cm en els exemplars adults. Carn blanca i ferma, de sabor dolç i amb una olor característica que se sol comparar amb la de les gambes o les arengades.

Recipient cilíndric o troncocònic, proveït d'una nansa o de dos agafadors laterals. El cubell de xampany, d'acer inoxidable o de metall platejat, amb un diàmetre de 18 a 20 cm, serveix per a mantenir fresca, en gel o aigua gelada, una ampolla de xampany, de vi blanc sec, rosat o escumós. El cubell de gel més petit (de 10 a 15 cm de diàmetre) s'empra per a presentar glaçons de gel amb els aperitius o els refrescs; va acompanyat d'una gran pinça o d'una cullera per agafar els daus de gel.

Galeta en forma de paperina cònica emprada per a posar-hi un gelat en una o diverses boles o farcir-la.

Tros de paper en forma de mànega, que s'utilitza com a adorn de guisats o de postres.

Estança de la casa on hom prepara i cou el menjar. Aquest local, que deu ser tan antic com el descobriment del foc, es mereix per si sol un extens llibre, que algun dia algú escriurà, però les dades sobre la disposició de les cuines en l'antiguitat són força escasses.
El mot cuina ve de l'antic coina, i aquest del llatí tardà cocina (coquina, derivat de coquus, 'cuiner', i heretat per diverses llengües romàniques). A L'Odissea, la cuina és la sala de reunió dels homes. Sembla que en el segle IV abans de Jesucrist, era ja una habitació independent situada al fons de la casa. A Roma la gran llar (focus), situada a l'atri com a altar consagrat a les divinitats protectores, servia també per a coure els aliments. A l'edat mitjana, les cuines monàstiques o senyorials solien ser grans dependències aïllades, de planta quadrada, circular o poligonal. Destaquen a Espanya, que encara es poden veure, les cuines del monestir de Poblet i el monestir de Santa Maria de Huerta, i, sobretot, la cuina de la catedral de Pamplona. A les cases ordinàries corrents, la cuina és la peça principal i, fins al segle XVIII, la cuina es confon i es barreja molt sovint amb el menjador, de vegades fins i tot amb el dormitori.
La noció de refinament en la confecció dels plats sembla que no es va introduir fins al segle XVIII. El que fa referència a les prodigalitats de Lúcul no es deu a una cuina refinada; es tractava únicament de luxe i excentricitat. La noció de quantitat importava més que la de qualitat, i se cercava l'ostentació en detriment del sabor propi dels aliments. Es pot dir que el que es feia era coure i no cuinar. És dubtós el que es coneix sobre l'alimentació dels habitants primitius de la península Ibèrica. Les tribus de la Meseta sembla que menjaven una pasta d'aglans xafats i blat cuit, fregit o torrat de la manera que es fa en l'actualitat amb el blat de moro. Bevien habitualment una espècie de cervesa de cereals i un hidromel format amb licor de fruites i herbes, endolcit amb mel, mentre que el vi es reservava per als banquets.
Els romans aportaren a la cuina hispànica l'all i l'oli, i desterraren el costum d'emprar greix d'animals, en especial de porc. Els àrabs introduïren endemés una sèrie de fruites i diversos condiments, com ara el safrà i la canya de sucre, que va permetre endolcir amb més eficàcia que la mel. El comerç oriental durant l'edat mitjana hi va aportar l'ús de les espècies, i tal vegada el de la ceba, que possiblement fou introduïda a Europa pels croats. D'Amèrica finalment arribaren una nova sèrie d'aliments que havien de revolucionar la cuina moderna: la patata, el pebrot, el tomàquet, el cacau, el blat de moro, etc.
Al segle XIX els progressos tècnics introduïts a les cuines fan que els grans caps de cuina l'anomenin laboratori. Reflex de la societat burgesa de l'època, era una peça clarament separada de la casa i disposava d'una porta de servei. Al segle XX, els avançaments dels aparells han anat integrant progressivament la cuina en les peces d'habitació. En els hotels i restaurants, l'estança destinada a la cuina s'ha transformat en una indústria, i el local ha estat projectat amb la instal·lació de tots els serveis moderns de llum, força, aigua, desaigües i ventilació necessaris.

Cuina tradicional pròpia de Catalunya, que queda ben demostrada amb la seva mateixa història. Conjuntament amb les influències lingüístiques, que hem donat i rebut dels països mediterranis on hem estat a través de la història, també hem expandit els nostres plats tradicionals, a la vegada que hem rebut les influències de tots els pobles de l'antiga ribera. La gastronomia catalana, la cuina catalana en si, amb la seva extraordinària riquesa, té les característiques més variades, basades en una cuina pagesa, amb l'ús del llard de porc, a la qual se sobreposa la cuina de l'oli d'oliva pròpia dels països mediterranis. Barcelona, com a capital de Catalunya, és una ciutat habitada per naturals de totes les regions del Principat i representa la barreja de totes les cuines provincials, comarcals i locals de la nació. A aquesta diversitat, típica de la nostra cuina, s'hi afegeix el seu individualisme i un geni inventiu particular, gràcies al qual els mateixos plats presenten infinitat de variacions, no solament locals, sinó fins i tot familiars. Poques són les famílies que no posseeixen una recepta peculiar, i pocs també els pobles que no disposen d'una versió popular dels grans plats de la cuina antiga. Però la característica més destacada de la cuina catalana és la seva senzillesa, testimoni del tarannà del país.

Plats que alguns cuiners, generalment autodidactes, preparen per a les fotos de les revistes o per enlluernar televidents, i que no tenen res a veure ni amb la nostra cuina ni amb el nostre tarannà.

Plats que alguns cuiners, generalment autodidactes, preparen per a les fotos de les revistes o per enlluernar televidents, i que no tenen res a veure ni amb la nostra cuina ni amb el nostre tarannà.

Cuina elaborada amb productes de temporada que es troben fàcilment al mercat. Es tracta d'una expressió utilitzada en el camp de la restauració.