Argot culinari i gastronòmic

Pica petita amb aixeta per a rentar-s'hi les mans.

Gibrell gran i de poca fondària que serveix per a rentar-s'hi les mans.

Màquina que serveix per a rentar la vaixella i tots els estris d'una cuina.

Persona que forma part d'una brigada de cuina, on presta els serveis auxiliars com rentar plats, i que està en tot moment al servei del cuiner com a ajudant. Hi ha encara les paraules en desús com ara brivall, que es refereix al noi o al xic de la cuina, i el murri, paraula que al Principat de Catalunya en els segles XVII i XVIII designava el vagabund que circulava en colla, amb dones i fills, i que sovint prestava els seus serveis en les cuines dels grans senyors. Per acabar hi havia el pícaro de cocina, 'el murri', personatge que es troba en obres magistrals de la literatura. Aquesta figura, que es podria traduir per bergant, belitre, brivall o truà, treballava a les grans cuines a canvi de la manutenció i del que en podia sostreure per a ell i per a la seva família. No tenien cap càrrec ni funció específica, realitzaven les feines més brutes, les més feixugues, i alguns dels encàrrecs a fer fora de la cuina o de la casa. Ben desarrapats, desvergonyits, roïns, gent de la púrria, sagaços, hàbils per fer riure si la circumstància ho requeria.

Eliminar les impureses dels aliments (sorra, terra, imperfeccions, insectes, etc.) per immersió en aigua freda. Els productes de la terra, la superfície dels quals sol estar bruta, sobretot si es consumiran crus, són objecte de rentades successives especialment minucioses. Es pot afegir una mica de vinagre a l'aigua emprada. També l'enciam necessita diversos banys, però amb precaució, puix que és un gènere fràgil. Alguns aliments molt delicats, solament s'eixuguen amb un drap de cuina (bolets, gerdons o gerds).

Cadascuna de les menjades d'una certa importància que hom fa diàriament a hores fixades. Els tres àpats principals de la diada són l'esmorzar, el dinar i el sopar; també hi ha altres refrigeris o col·lacions que assenyalen, de vegades, la jornada: l'entrepà, el berenar, el te o el ressopó. Un àpat pres al camp és una berenada. Les festes religioses s'assenyalen per àpats de plats tradicionals.

Esmorzar, dinar o sopar per a celebrar una festa, un aplec, etc., en honor d'algú o d'alguna cosa. Es tracta d'una menjada solemne i abundosa. Àpat és un mot català sense història antiga, però si agafem el mot ágape, que en castellà modern té el mateix significat que el nostre àpat, trobem que és un mot emprat pels primers autors cristians per a designar l'amor sensual. Els primers cristians celebraven un àpat en comú, en senyal de germanor. Cada fidel aportava pa i vi per participar, després de la cerimònia de la missa, d'un àpat lleuger que tenia per finalitat recordar l'ideal de repartiment predicat pels cristians. Hi ha una extensa bibliografia que tracta el tema, ja que aquest costum ritual i religiós es va estendre a tot el món cristià conegut, sobretot a Àfrica. En el segle IV l'àpat era per a celebrar els aniversaris dels màrtirs, però la frugalitat primitiva havia fet lloc a un veritable banquet, i sant Agustí s'aixecà contra aquests excessos. Amb tot, els festins continuaren fora dels llocs sagrats. En el llenguatge modern, el mot àpat designa, sovint amb una matisació irònica, un menjada familiar i entre amics, marcada per l'abundància i l'alegrança dels plats.

Menjada lleugera que es fa entre dos àpats principals.

Espurnejar amb espetecs, la llenya o el carbó.

El darrer oli, de més baixa qualitat, que s'extreu ajudant la pressió amb aigua bullent.