Neoloteca

ca manat d'herbes, n m
es manojito de hierbas
es ramillete guarnecido
fr bouquet garni
en bouquet garni

Alimentació

Definició

Ramet d'herbes aromàtiques, principalment llorer, farigola i julivert, que s'afegeix a un menjar durant la cocció per a fer-lo més saborós.

ca mancala, n m
es mancala
fr mancala
it mancala
pt mancala
en mancala
en manqala
de Mancala

Jocs

Definició

Família de jocs que es juguen sobre un tauler format per diverses rengleres de forats per on cal distribuir llavors, petxines o altres peces petites.

ca mandó, n m
ca garró, n m sin. compl.
es garró, n m
es mandó, n m

Agricultura > Horticultura > Viticultura

Definició

Cep originari probablement de l'Empordà, conreat tradicionalment a Catalunya i al País Valencià, de producció mitjana.

Nota

Convé no confondre aquesta varietat amb el monestrell (o garrut) i amb el morastell.
2. Criteris aplicats pel Consell Supervisor en l'aprovació del terme mandó (sin. compl. garró):

S'aproven la denominació mandó (potser del topònim occità Bandòu, segons Favà) (1) i el sinònim complementari garró (potser alteració de borró, gemma d'una planta, segons el mateix Favà, seguint Coromines) pels motius següents:

·totes dues formes s'utilitzen per a designar aquesta varietat, segons asseguren els especialistes consultats, malgrat que poques fonts les inclouen com a sinònimes;

·garró és l'única denominació recollida a la llista de varietats autoritzades a Catalunya (RD740/2015-CA) per a designar aquesta varietat; (2)

·mandó és, en canvi, segons els experts, la forma més estesa al territori. (3)

Es descarta la forma garrut, documentada en algunes obres com a sinònim de garró, perquè, segons els especialistes, fa referència a una altra varietat (garrut és sinònim, concretament, de monestrell). El fet que sovint hi hagi confusió entre el garrut i el garró fa recomanable, segons els experts i l'Associació Vinícola Catalana, donar prioritat en aquest cas a mandó (que és, a més, la forma més estesa) i recollir garró com a sinònim complementari.

(1) FAVÀ i AGUD, Xavier. Diccionari dels noms de ceps i raïms: L'ampelonímia catalana . Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2001. 455 p. (Biblioteca de Dialectologia i Sociolingüística; 8). Coromines, en canvi, remet a una alteració fonètica de abundor i abundós, en referència al fet que el mandó és un cep molt productiu durant els primers anys.

(2) La llista recull, concretament, garro, sense accent, forma clarament errònia, segons els experts.

(3) Els autors de la Guia dels vins de Catalunya comenten que, comercialment, tant al País Valencià com a Catalunya es parla sempre de mandó i que només en el cas dels cellers Torres i d'algun altre celler de la Conca de Barberà es fa servir garró (i només en el cas de cupatges), per la qual cosa es podria considerar que garró és un sinònim local a la zona de la Conca de Barberà, que es on es localitza també el celler Torres.

[Acta 607, 17 de juny de 2016]

ca mandó, n m
ca garró, n m sin. compl.
es garró, n m
es mandó, n m

Begudes > Begudes alcohòliques > Vins. Caves, Vinificació. Enologia

Definició

Vi elaborat amb raïm mandó, dolç, amb un grau alcohòlic baix i una aroma característica de fruita.

Nota

1. Convé no confondre aquesta varietat amb el monestrell (o garrut) i amb el morastell.
2. Criteris aplicats pel Consell Supervisor en l'aprovació del terme mandó (sin. compl. garró):

S'aproven la denominació mandó (potser del topònim occità Bandòu, segons Favà) (1) i el sinònim complementari garró (potser alteració de borró, gemma d'una planta, segons el mateix Favà, seguint Coromines) pels motius següents:

·totes dues formes s'utilitzen per a designar aquesta varietat, segons asseguren els especialistes consultats, malgrat que poques fonts les inclouen com a sinònimes;

·garró és l'única denominació recollida a la llista de varietats autoritzades a Catalunya (RD740/2015-CA) per a designar aquesta varietat; (2)

·mandó és, en canvi, segons els experts, la forma més estesa al territori. (3)

Es descarta la forma garrut, documentada en algunes obres com a sinònim de garró, perquè, segons els especialistes, fa referència a una altra varietat (garrut és sinònim, concretament, de monestrell). El fet que sovint hi hagi confusió entre el garrut i el garró fa recomanable, segons els experts i l'Associació Vinícola Catalana, donar prioritat en aquest cas a mandó (que és, a més, la forma més estesa) i recollir garró com a sinònim complementari.

(1) FAVÀ i AGUD, Xavier. Diccionari dels noms de ceps i raïms: L'ampelonímia catalana . Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2001. 455 p. (Biblioteca de Dialectologia i Sociolingüística; 8). Coromines, en canvi, remet a una alteració fonètica de abundor i abundós, en referència al fet que el mandó és un cep molt productiu durant els primers anys.

(2) La llista recull, concretament, garro, sense accent, forma clarament errònia, segons els experts.

(3) Els autors de la Guia dels vins de Catalunya comenten que, comercialment, tant al País Valencià com a Catalunya es parla sempre de mandó i que només en el cas dels cellers Torres i d'algun altre celler de la Conca de Barberà es fa servir garró (i només en el cas de cupatges), per la qual cosa es podria considerar que garró és un sinònim local a la zona de la Conca de Barberà, que es on es localitza també el celler Torres.

[Acta 607, 17 de juny de 2016]

ca mandó, n m
ca garró, n m sin. compl.
es garró, n m
es mandó, n m

Agricultura > Horticultura > Viticultura, Vinificació. Enologia

Definició

Raïm negre produït pel cep mandó, mitjà, compacte, troncocònic i sensible a l'oïdi, amb els grans petits i esfèrics.

Nota

1. Convé no confondre aquesta varietat amb el monestrell (o garrut) i amb el morastell.
2. Criteris aplicats pel Consell Supervisor en l'aprovació del terme mandó (sin. compl. garró):

S'aproven la denominació mandó (potser del topònim occità Bandòu, segons Favà) (1) i el sinònim complementari garró (potser alteració de borró, gemma d'una planta, segons el mateix Favà, seguint Coromines) pels motius següents:

·totes dues formes s'utilitzen per a designar aquesta varietat, segons asseguren els especialistes consultats, malgrat que poques fonts les inclouen com a sinònimes;

·garró és l'única denominació recollida a la llista de varietats autoritzades a Catalunya (RD740/2015-CA) per a designar aquesta varietat; (2)

·mandó és, en canvi, segons els experts, la forma més estesa al territori. (3)

Es descarta la forma garrut, documentada en algunes obres com a sinònim de garró, perquè, segons els especialistes, fa referència a una altra varietat (garrut és sinònim, concretament, de monestrell). El fet que sovint hi hagi confusió entre el garrut i el garró fa recomanable, segons els experts i l'Associació Vinícola Catalana, donar prioritat en aquest cas a mandó (que és, a més, la forma més estesa) i recollir garró com a sinònim complementari.

(1) FAVÀ i AGUD, Xavier. Diccionari dels noms de ceps i raïms: L'ampelonímia catalana . Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2001. 455 p. (Biblioteca de Dialectologia i Sociolingüística; 8). Coromines, en canvi, remet a una alteració fonètica de abundor i abundós, en referència al fet que el mandó és un cep molt productiu durant els primers anys.

(2) La llista recull, concretament, garro, sense accent, forma clarament errònia, segons els experts.

(3) Els autors de la Guia dels vins de Catalunya comenten que, comercialment, tant al País Valencià com a Catalunya es parla sempre de mandó i que només en el cas dels cellers Torres i d'algun altre celler de la Conca de Barberà es fa servir garró (i només en el cas de cupatges), per la qual cosa es podria considerar que garró és un sinònim local a la zona de la Conca de Barberà, que es on es localitza també el celler Torres.

[Acta 607, 17 de juny de 2016]

ca mànega, n f
ca tornado, n m
ca cap de fibló (balear), n m sin. compl.
ca fibló (balear), n m sin. compl.
ca tromba, n f sin. compl.
es tornado, n m
fr tornade, n f
fr trombe, n f
en landspout, n
en tornado, n
enUS twister, n

Física > Meteorologia

Definició

Remolí de vent amb un diàmetre màxim generalment d'uns centenars de metres, un gran descens de la pressió atmosfèrica a l'interior, un intens corrent vertical de succió, una velocitat tangencial màxima de 500 km/h i una velocitat de translació normalment inferior a 50 km/h, que penja d'un núvol cumuliforme, sovint un cumulonimbus, i està en contacte amb la superfície terrestre o aquàtica, el qual és visible generalment pel núvol en forma de con que genera o la pols, els objectes o l'aigua que aixeca al seu pas.

Nota

1. Les mànegues es classifiquen, seguint l'escala de Fujita millorada, en sis categories, segons els danys que provoquen en les construccions i en la vegetació.
2. La denominació mànega s'utilitza especialment quan el fenomen té lloc sobre la superfície del mar, que és la situació més habitual a la zona mediterrània. La denominació tornado se sol utilitzar quan el remolí de vent és especialment violent i provoca danys. La forma tromba, si bé té ús amb aquest sentit genèric, s'utilitza més habitualment referida de manera específica a les mànegues que tenen lloc sobre el mar, amb la forma tromba marina.
3. L'equivalent anglès landspout no té un valor genèric, sinó que s'aplica a mànegues terrestres més aviat febles o, segons algunes fonts, no associades a un mesocicló.
4. Criteris aplicats pel Consell Supervisor en l'aprovació dels termes mànega (sin. tornado; sin. compl. cap de fibló; sin. compl. fibló; sin. compl. tromba) i mànega marina (sin. tromba marina):

Vistes les divergències existents entre les diferents obres catalanes (lexicogràfiques, terminològiques i especialitzades), i entre els mateixos experts en meteorologia, a l'hora d'establir les definicions de les diferents denominacions catalanes tradicionals dels remolins de vent (tromba, mànega, tornado, fibló, etc.), i les relacions de sinonímia entre aquestes denominacions, el Consell Supervisor ratifica la proposta feta pels especialistes en la sessió de normalització de termes de l'àmbit de la meteorologia, del dia 23 d'octubre de 2018, i acorda el següent:

Aprovar la sinonímia entre les formes mànega, tornado, cap de fibló, fibló i tromba, atorgant a mànega i tornado la categoria de sinònims absoluts preferents i a cap de fibló, fibló i tromba la categoria de sinònims complementaris.

La sinonímia entre aquestes cinc formes, amb la definició recollida a la fitxa terminològica corresponent, té el vistiplau dels experts, que asseguren que es refereixen totes al mateix fenomen, per bé que hi pugui haver alguns matisos d'ús. Es dona prioritat a mànega i tornado perquè són, probablement, les formes més conegudes i esteses.

D'una banda, mànega (del llatí manĭca 'màniga') és la denominació tradicional en bona part del territori de parla catalana i ja es documenta, segons el Diccionari català-valencià-balear (1), a la Crònica de Jaume I. D'acord amb el que recullen la majoria d'obres i amb l'ús d'alguns especialistes, es fa constar en nota que aquesta forma s'utilitza especialment quan el fenomen té lloc sobre la superfície del mar, que és la situació més habitual a la zona mediterrània. Es descarta, però, d'associar mànega només al fenomen aquàtic o marí, perquè els especialistes consideren que, estrictament, pot designar el fenomen en qualsevol context, encara que el més habitual en el nostre territori és que aquests remolins de vent es formin sobre el mar i es desfacin en tocar terra. El fet que de vegades el substantiu mànega es complementi amb l'adjectiu marina per a indicar que s'origina sobre el mar és un argument a favor de considerar mànega una forma genèrica.

La denominació tornado (presa de l'anglès, però amb origen castellà o, segons algunes fonts, portuguès(2)) és una forma d'abast internacional. Es descarta de reservar-la per a fer referència a una mànega especialment violenta o específica d'una zona geogràfica determinada, perquè, segons els experts, actualment aquesta denominació està molt estesa, és d'abast internacional i designa qualsevol d'aquests fenòmens independentment de la intensitat. Malgrat tot, es decideix de fer constar en nota que s'utilitza especialment quan el remolí de vent és violent i provoca danys, d'acord amb l'opinió dels especialistes i amb els usos documentats.

Es descarta també de distingir entre tornado com a denominació genèrica i mànega, tromba, fibló i cap de fibló com a formes sinònimes referides a un tipus de tornado no associat a un mesocicló (paral·lelament a la distinció que es fa en algunes obres angleses entre tornado i landspout), perquè els especialistes consideren que la distinció segons el mecanisme de creació del fenomen és innecessària i, sobretot, perquè és una distinció que encara no es pot establir amb claredat amb el coneixement científic actual.

Pel que fa a cap de fibló i fibló, es fan constar com a sinònims complementaris, tenint en compte que tenen un abast territorial més restringit (són propis, bàsicament, del balear, tot i que en els darrers anys s'han començat a utilitzar en altres dialectes, sobretot gràcies a la introducció d'aquesta forma en mitjans de comunicació de Catalunya). Tot i que per a alguns parlants, i també segons l'Enciclopèdia de Menorca, no són del tot sinònims (fibló s'aplica al fenomen sobre el mar, i cap de fibló, al fenomen sobre terra), es decideix de no donar-los cap matís de significat, d'acord amb la informació aportada pels especialistes de les Illes Balears. Cal tenir en compte, de fet, que tant al Diccionari català-valencià-balear com al Diccionari descriptiu de la llengua catalana(3), la forma fibló es considera genèrica (i no exclusiva del fenomen sobre el mar), i al diccionari normatiu fibló i cap de fibló es recullen com a sinònims de mànega. Joan Veny, expert en dialectologia, avala aquesta decisió.

També es fa constar com a sinònim complementari la forma tromba (de l'italià tromba 'trompa, instrument musical', del mateix origen que el català trompa, segons Coromines), que té també una tradició important en català amb aquest sentit (es documenta des del segle XVIII, segons Coromines mateix i segons el Diccionari català-valencià-balear), si bé actualment s'utilitza menys, probablement perquè és un mot polisèmic, que en meteorologia mateix també designa un fort aiguat. D'acord amb la recomanació dels especialistes, es fa constar en nota que aquesta forma s'utilitza sobretot com a nucli de la denominació tromba marina, que designa una mànega que es forma sobre la superfície del mar.

Finalment, el Consell Supervisor aprova també les denominacions mànega marina i tromba marina, com a sinònimes, per a designar, més específicament, la mànega que es forma a la superfície del mar, pels motius següents:

·són formes descriptives i lingüísticament adequades, construïdes sobre els nuclis mànega i tromba, els quals s'apliquen a remolins originats tant sobre la superfície de l'aigua com sobre la superfície de la terra (veg. la definició d'aquestes formes, aprovades també pel Consell Supervisor);

·són formes d'ús habitual, que designen el tipus de mànega més corrent, i es documenten en nombrosos contextos especialitzats;

·tenen el vistiplau dels especialistes;

·en altres llengües s'utilitzen formes anàlogues.

Es descarta donar d'alta una fitxa terminològica referida a les mànegues terrestres (en anglès, landspout; en català, mànega terrestre), perquè els experts consideren que és un fenomen poc habitual en la nostra geografia.

(1)ALCOVER, Antoni M.; MOLL, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear [en línia]. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans; Palma de Mallorca: Moll, 2001-2002.<dcvb.iecat.net/>

(2)Segons Coromines (Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana), "Tornado no és cast., sinó anglo-americà, alteració del cat. [sic.] tronada 'tempestat' (parlant més de vents i gropada que de trons en el Pir.), usat pels navegants castellans de l'Atlàntic". En canvi, a Els fiblons a Espanya, de Miquel Gayà, es matisa l'origen castellà: "Kenworthy (2000) va fer un seguiment de la paraula tornado al llarg del temps i de l'espai. Hom diria que el terme tornado arribà a Amèrica des d'Àfrica, introduït i portat per navegants espanyols i portuguesos, i va retornar a Europa, alguns segles després, amb un altre significat. Qui fou el primer director de l'Agencia Estatal de Meteorología de l'Estat, Augusto Aricimis (1900), reconeixia l'origen portuguès de la paraula tornado i el seu periple: «El nombre tornado, que es portugués, se lo dieron los navegantes de esta nación a los temporales de la costa occidental de África; pero luego se ha aplicado por los norteamericanos, principalmente, a otro fenómeno meteorológico, de muy distinto carácter.» En un llibre de viatges escrit en francès per Antoine François Prévost d'Exiles (1747), quan descriu les illes de Cap Verd, hi hem trobat algunes indicacions d'aquest origen: «Quan el vent que porta pluja dura poc i és sobtat i violent, els portuguesos en diuen Travado. Quan és amb molta violència i acompanyada de trons i llamps, ells l'anomenen Turnado»."

(3)INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari descriptiu de la llengua catalana [en línia]. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, [2018]. <dcc.iec.cat/ddlc/index.asp>

[Acta 644, 12 de desembre de 2018]

ca mànega d'entrenament, n f
es manga de entrenamiento
es non-stop
fr non-stop
en non-stop
en nonstop
en training run

Esport > Esports nàutics > Piragüisme

Definició

Recorregut que els participants en un eslàlom fan abans d'una prova oficial per entrenar-se i conèixer les característiques del trajecte.

ca mànega marina, n f
ca tromba marina, n f
es manga marina, n f
es tromba marina, n f
fr trombe, n f
fr trombe marine, n f
en spout, n
en waterspout, n

Física > Meteorologia

Definició

Mànega que es forma sobre la superfície del mar, visible generalment pel núvol en forma de con que genera i l'aigua que aixeca al seu pas.

Nota

1. En contextos en què la superfície d'aigua no correspongui al mar, s'utilitzen les denominacions mànega aquàtica o tromba aquàtica.
2. Criteris aplicats pel Consell Supervisor en l'aprovació dels termes mànega (sin. tornado; sin. compl. cap de fibló; sin. compl. fibló; sin. compl. tromba) i mànega marina (sin. tromba marina):

Vistes les divergències existents entre les diferents obres catalanes (lexicogràfiques, terminològiques i especialitzades), i entre els mateixos experts en meteorologia, a l'hora d'establir les definicions de les diferents denominacions catalanes tradicionals dels remolins de vent (tromba, mànega, tornado, fibló, etc.), i les relacions de sinonímia entre aquestes denominacions, el Consell Supervisor ratifica la proposta feta pels especialistes en la sessió de normalització de termes de l'àmbit de la meteorologia, del dia 23 d'octubre de 2018, i acorda el següent:

Aprovar la sinonímia entre les formes mànega, tornado, cap de fibló, fibló i tromba, atorgant a mànega i tornado la categoria de sinònims absoluts preferents i a cap de fibló, fibló i tromba la categoria de sinònims complementaris.

La sinonímia entre aquestes cinc formes, amb la definició recollida a la fitxa terminològica corresponent, té el vistiplau dels experts, que asseguren que es refereixen totes al mateix fenomen, per bé que hi pugui haver alguns matisos d'ús. Es dona prioritat a mànega i tornado perquè són, probablement, les formes més conegudes i esteses.

D'una banda, mànega (del llatí manĭca 'màniga') és la denominació tradicional en bona part del territori de parla catalana i ja es documenta, segons el Diccionari català-valencià-balear (1), a la Crònica de Jaume I. D'acord amb el que recullen la majoria d'obres i amb l'ús d'alguns especialistes, es fa constar en nota que aquesta forma s'utilitza especialment quan el fenomen té lloc sobre la superfície del mar, que és la situació més habitual a la zona mediterrània. Es descarta, però, d'associar mànega només al fenomen aquàtic o marí, perquè els especialistes consideren que, estrictament, pot designar el fenomen en qualsevol context, encara que el més habitual en el nostre territori és que aquests remolins de vent es formin sobre el mar i es desfacin en tocar terra. El fet que de vegades el substantiu mànega es complementi amb l'adjectiu marina per a indicar que s'origina sobre el mar és un argument a favor de considerar mànega una forma genèrica.

La denominació tornado (presa de l'anglès, però amb origen castellà o, segons algunes fonts, portuguès(2)) és una forma d'abast internacional. Es descarta de reservar-la per a fer referència a una mànega especialment violenta o específica d'una zona geogràfica determinada, perquè, segons els experts, actualment aquesta denominació està molt estesa, és d'abast internacional i designa qualsevol d'aquests fenòmens independentment de la intensitat. Malgrat tot, es decideix de fer constar en nota que s'utilitza especialment quan el remolí de vent és violent i provoca danys, d'acord amb l'opinió dels especialistes i amb els usos documentats.

Es descarta també de distingir entre tornado com a denominació genèrica i mànega, tromba, fibló i cap de fibló com a formes sinònimes referides a un tipus de tornado no associat a un mesocicló (paral·lelament a la distinció que es fa en algunes obres angleses entre tornado i landspout), perquè els especialistes consideren que la distinció segons el mecanisme de creació del fenomen és innecessària i, sobretot, perquè és una distinció que encara no es pot establir amb claredat amb el coneixement científic actual.

Pel que fa a cap de fibló i fibló, es fan constar com a sinònims complementaris, tenint en compte que tenen un abast territorial més restringit (són propis, bàsicament, del balear, tot i que en els darrers anys s'han començat a utilitzar en altres dialectes, sobretot gràcies a la introducció d'aquesta forma en mitjans de comunicació de Catalunya). Tot i que per a alguns parlants, i també segons l'Enciclopèdia de Menorca, no són del tot sinònims (fibló s'aplica al fenomen sobre el mar, i cap de fibló, al fenomen sobre terra), es decideix de no donar-los cap matís de significat, d'acord amb la informació aportada pels especialistes de les Illes Balears. Cal tenir en compte, de fet, que tant al Diccionari català-valencià-balear com al Diccionari descriptiu de la llengua catalana(3), la forma fibló es considera genèrica (i no exclusiva del fenomen sobre el mar), i al diccionari normatiu fibló i cap de fibló es recullen com a sinònims de mànega. Joan Veny, expert en dialectologia, avala aquesta decisió.

També es fa constar com a sinònim complementari la forma tromba (de l'italià tromba 'trompa, instrument musical', del mateix origen que el català trompa, segons Coromines), que té també una tradició important en català amb aquest sentit (es documenta des del segle XVIII, segons Coromines mateix i segons el Diccionari català-valencià-balear), si bé actualment s'utilitza menys, probablement perquè és un mot polisèmic, que en meteorologia mateix també designa un fort aiguat. D'acord amb la recomanació dels especialistes, es fa constar en nota que aquesta forma s'utilitza sobretot com a nucli de la denominació tromba marina, que designa una mànega que es forma sobre la superfície del mar.

Finalment, el Consell Supervisor aprova també les denominacions mànega marina i tromba marina, com a sinònimes, per a designar, més específicament, la mànega que es forma a la superfície del mar, pels motius següents:

·són formes descriptives i lingüísticament adequades, construïdes sobre els nuclis mànega i tromba, els quals s'apliquen a remolins originats tant sobre la superfície de l'aigua com sobre la superfície de la terra (veg. la definició d'aquestes formes, aprovades també pel Consell Supervisor);

·són formes d'ús habitual, que designen el tipus de mànega més corrent, i es documenten en nombrosos contextos especialitzats;

·tenen el vistiplau dels especialistes;

·en altres llengües s'utilitzen formes anàlogues.

Es descarta donar d'alta una fitxa terminològica referida a les mànegues terrestres (en anglès, landspout; en català, mànega terrestre), perquè els experts consideren que és un fenomen poc habitual en la nostra geografia.

(1)ALCOVER, Antoni M.; MOLL, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear [en línia]. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans; Palma de Mallorca: Moll, 2001-2002.<dcvb.iecat.net/>

(2)Segons Coromines (Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana), "Tornado no és cast., sinó anglo-americà, alteració del cat. [sic.] tronada 'tempestat' (parlant més de vents i gropada que de trons en el Pir.), usat pels navegants castellans de l'Atlàntic". En canvi, a Els fiblons a Espanya, de Miquel Gayà, es matisa l'origen castellà: "Kenworthy (2000) va fer un seguiment de la paraula tornado al llarg del temps i de l'espai. Hom diria que el terme tornado arribà a Amèrica des d'Àfrica, introduït i portat per navegants espanyols i portuguesos, i va retornar a Europa, alguns segles després, amb un altre significat. Qui fou el primer director de l'Agencia Estatal de Meteorología de l'Estat, Augusto Aricimis (1900), reconeixia l'origen portuguès de la paraula tornado i el seu periple: «El nombre tornado, que es portugués, se lo dieron los navegantes de esta nación a los temporales de la costa occidental de África; pero luego se ha aplicado por los norteamericanos, principalmente, a otro fenómeno meteorológico, de muy distinto carácter.» En un llibre de viatges escrit en francès per Antoine François Prévost d'Exiles (1747), quan descriu les illes de Cap Verd, hi hem trobat algunes indicacions d'aquest origen: «Quan el vent que porta pluja dura poc i és sobtat i violent, els portuguesos en diuen Travado. Quan és amb molta violència i acompanyada de trons i llamps, ells l'anomenen Turnado»."

(3)INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari descriptiu de la llengua catalana [en línia]. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, [2018]. <dcc.iec.cat/ddlc/index.asp>

[Acta 644, 12 de desembre de 2018]

ca manège [fr], n m
es manège, n m
fr manège, n m
en manège, n pl
cod **Motiu de normalització: Valorar l'ús d'un manlleu del francès**

Arts > Dansa, **Denominació catalana 1: Manlleu adoptat del francès (grafia que no s'adapta a l'ortografia catalana)**

Definició

Trajectòria circular que descriu el ballarí mentre executa una seqüència de passos, de girs o de salts en sèrie.

ca manga, n m
es manga, n m
fr manga, n m
it manga, n m
en manga, n

Arts > Dibuix > Dibuixos animats. Còmics

Definició

Gènere de còmic d'origen japonès, sovint en blanc i negre i amb un sentit de lectura de dreta a esquerra en cada pàgina, que es caracteritza per personatges de gran expressivitat i ulls molt grossos, fons poc detallats, un estil cinematogràfic i l'ús abundant d'onomatopeies.

Nota

El manga es classifica en diferents subgèneres, segons el públic a què s'adreça (kodomo, shojo, shonen, josei, seinen) i segons la temàtica (hentai, shojo-ai, shonen-ai, yaoi, yuri, etc.).
La denominació manga prové del japonès, en què significa, literalment, 'imatge o dibuix còmic' (de man 'caòtic, desordenat, divertit' i ga 'dibuix, imatge').
Criteris generals aplicats pel Consell Supervisor en l'aprovació de termes de l'àmbit del manga:

-S'opta en tots els casos per l'acceptació dels manlleus (japonesos o, puntualment, anglesos) i es descarta de proposar alternatives de denominació catalanes pels motius següents: 1) per la gran popularitat dels manlleus en totes les llengües; 2) per l'especificitat de l'àmbit i el fort sentiment de grup dels usuaris d'aquesta terminologia, i 3) per la dificultat de trobar alternatives que puguin suplir realment de manera precisa les designacions originals.

-Pel que fa, específicament, a les formes d'origen japonès, s'opta sempre per l'adopció directa dels manlleus transcrits a partir del sistema de romanització Hepburn, amb lleugeres simplificacions en casos puntuals. El sistema de transcripció Hepburn es basa en la fonologia i en l'ortografia de la llengua anglesa, però és el més conegut i utilitzat internacionalment per a transcriure del japonès i és també el que ha utilitzat el Consell Supervisor en altres ocasions en què ha aprovat manlleus d'aquest origen. El Consell Supervisor fa notar, de tota manera, que sovint el sentit estricte de les denominacions en japonès és més genèric que el sentit que han adoptat en català i en les altres llengües occidentals, que han manllevat els termes vinculats únicament amb el món del manga (per exemple, shōjo significa en japonès 'noia', mentre que en les llengües occidentals denomina un tipus específic de còmic destinat a noies adolescents).

-Es descarta l'adaptació de les denominacions japoneses a l'ortografia catalana per les raons següents: 1) perquè els termes aprovats no són encara d'ús general i, per tant, no es considera necessària l'adaptació plena (la transcripció és, de fet, una mesura de prudència abans de l'adaptació); 2) perquè es creu que és important en aquest àmbit mantenir d'alguna manera la vinculació de la denominació amb la llengua de procedència, atès que són termes estretament relacionats amb la cultura japonesa, i aquesta vinculació es perdria amb l'adaptació; 3) perquè l'adaptació s'allunyaria de les designacions utilitzades en les altres llengües, i 4) perquè sovint les adaptacions comporten canvis ortogràfics significatius i generen formes que costen d'identificar amb els conceptes.

-Per motius similars s'han descartat també les adaptacions dels manlleus d'origen anglès (cosplay i cosplayer): perquè les designacions originals són les utilitzades habitualment i les més internacionals i perquè les adaptacions comportarien canvis ortogràfics importants de les formes originals i generarien denominacions difícilment identificables amb els conceptes.

-Pel que fa a les simplificacions de les transcripcions japoneses, afecten bàsicament el diacrític (un màcron) que indica que determinades vocals són llargues en japonès. Atès que en català no hi ha distinció, com en japonès, de vocals llargues i curtes, el Consell Supervisor ha considerat preferible fer la simplificació d'aquest tret, que sovint, a més, complica l'escriptura dels termes amb els tractaments de textos convencionals. Cal tenir present que els diccionaris anglesos que han incorporat aquestes formes al seu corpus ja han fet la mateixa simplificació, i el mateix Consell Supervisor ha seguit aquesta opció prèviament, en altres termes incorporats al català procedents del japonès (per exemple a shoyu, que en transcripció estricta és shōyu).

En la versió tradicional del sistema Hepburn, el màcron se substitueix de vegades per una duplicació de la vocal llarga (ō> oo), si bé sembla que actualment aquesta solució no és gaire freqüent. S'ha descartat també, doncs, aquesta opció en les denominacions catalanes, i igualment les variants de ō amb ou, recollides en algunes fonts.

-Pel que fa al gènere assignat als termes, i tenint en compte que ni en japonès ni en anglès es fa distinció de gènere, s'ha optat en tots els casos pel masculí, d'acord amb els usos majoritàriament documentats, amb el gènere dels conceptes superordinats de referència i també tenint present que en català el masculí és el gènere no marcat. Fan excepció a aquest criteri els substantius referits a persones, que duen la indicació de noms masculins i femenins.

-Finalment, pel que fa a la marca de plural, es proposa el plural regular en tots els casos, a fi d'evitar excepcions, malgrat que s'ha detectat una certa variabilitat en l'ús (es proposa, doncs, els animes i no els anime).

[Acta 565, 24 d'octubre de 2013]

Cerca bàsica

Cerca avançada

Definició

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Definició

Nota

Definició

Definició

Nota