Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

ca cucut, n m
ca flor de cucut, n f alt. sin.
ca matrimonis, n m pl alt. sin.
ca papagalls, n m pl alt. sin.
ca papagalls de primavera, n m pl alt. sin.
ca primavera, n f alt. sin.
ca prímula gran, n f alt. sin.
ca sogres i nores, n f pl alt. sin.
ca sogres-i-nores, n f pl var. ling.
nc Primula elatior (L.) L.

<Botànica > primulàcies>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

ca cucut, n m
ca flor de cucut, n f sin. compl.
ca cucuts, n m pl alt. sin.
ca cucuts de muntanya, n m pl alt. sin.
ca flor del cucut, n f alt. sin.
ca flors de cucut, n f pl alt. sin.
ca herba de la paràlisi, n f alt. sin.
ca herba de Sant Pau, n f alt. sin.
ca herba del cucut, n f alt. sin.
ca herba del mos del diable, n f alt. sin.
ca herba freixurera, n f alt. sin.
ca margaridussa, n f alt. sin.
ca margaridusses, n f pl alt. sin.
ca matrimonis, n m pl alt. sin.
ca pa de cucut, n m alt. sin.
ca papagall, n m alt. sin.
ca papagall de primavera, n m alt. sin.
ca papagalls, n m pl alt. sin.
ca papagalls de primavera, n m pl alt. sin.
ca primavera, n f alt. sin.
ca primavera blanca, n f alt. sin.
ca primaveres, n f pl alt. sin.
ca prímula, n f alt. sin.
ca prímula comuna, n f alt. sin.
ca prímula oficinal, n f alt. sin.
ca prímula vera, n f alt. sin.
ca puput, n m/f alt. sin.
ca rossinyol, n m alt. sin.
nc Primula veris L.
nc Primula officinalis (L.) Hill var. ling.

<Botànica > primulàcies>

Nota

A DIEC2-E la denominació flor de cucut remet a prímula («planta herbàcia del gènere Primula»), però creiem que s'ha de referir més exactament a Primula veris (cucut).

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

ca cucut, n m
ca flor de cucut, n f sin. compl.
ca cucuts, n m pl alt. sin.
ca cucuts de muntanya, n m pl alt. sin.
ca flor del cucut, n f alt. sin.
ca flors de cucut, n f pl alt. sin.
ca herba de la paràlisi, n f alt. sin.
ca herba de Sant Pau, n f alt. sin.
ca herba del cucut, n f alt. sin.
ca herba del mos del diable, n f alt. sin.
ca herba freixurera, n f alt. sin.
ca margaridussa, n f alt. sin.
ca margaridusses, n f pl alt. sin.
ca matrimonis, n m pl alt. sin.
ca pa de cucut, n m alt. sin.
ca papagall, n m alt. sin.
ca papagall de primavera, n m alt. sin.
ca papagalls, n m pl alt. sin.
ca papagalls de primavera, n m pl alt. sin.
ca primavera, n f alt. sin.
ca primavera blanca, n f alt. sin.
ca primaveres, n f pl alt. sin.
ca prímula, n f alt. sin.
ca prímula comuna, n f alt. sin.
ca prímula oficinal, n f alt. sin.
ca prímula vera, n f alt. sin.
ca puput, n m/f alt. sin.
ca rossinyol, n m alt. sin.
nc Primula veris L.
nc Primula officinalis (L.) Hill var. ling.

<Botànica > primulàcies>

Nota

A DIEC2-E la denominació flor de cucut remet a prímula («planta herbàcia del gènere Primula»), però creiem que s'ha de referir més exactament a Primula veris (cucut).

La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'una recerca duta a terme pel Servei de Consultes del TERMCAT arran d'una consulta feta pels usuaris.

ca cultiu aeropònic, n m
ca aeroponia, n f sin. compl.
es aeroponía, n f
es cultivo aeropónico, n m
fr aéroponie, n f
fr culture aéroponique, n f
en aeroponic cultivation, n
en aeroponic culture, n
en aeroponics, n

Definició

Tècnica de cultiu de plantes sense suport d'un substrat, en la qual el sistema radical es desenvolupa a l'aire lliure i els nutrients se subministren per polvorització de les arrels amb una solució aquosa.

La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>

ca deliri de grandesa, n m
ca macromania, n f sin. compl.
ca megalomania, n f sin. compl.

<Salut mental>, <Salut mental > Psiquiatria>

Definició

Creença delirant en una exagerada importància pròpia, vàlua, riquesa, poder, etc.

Mania de grandeses, de creure's molt important, d'ésser capaç de fer grans coses. ((megalomania))

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca dispensatio in radice matrimonii [la], n f

Definició

Revalidació del matrimoni que comporta, a més de la dispensa de l'impediment, la dispensa de la llei que imposa la renovació del consentiment i la retrotracció del matrimoni al temps passat pel que fa als efectes canònics.

Nota

Àmbit: Inespecífic
('dispensa del matrimoni en l'arrel')

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca dissolució matrimonial, n f
es disolución matrimonial

Definició

Trencament, per decisió de l'autoritat competent, de la relació jurídica establerta pel vincle que lligava els esposos.

Nota

Àmbit: Inespecífic
La dissolució és un concepte jurídic típicament matrimonial, aplicable al matrimoni vàlid que ha cursat plena vigència i validesa durant un cert temps. És necessària una clarificació terminològica prèvia per a contraposar la dissolució matrimonial a altres figures prenent com a referència el vincle jurídic.
Inicialment es va produir un vincle jurídic que posteriorment es dissol. És el cas del divorci que, des de l'òptica cristiana, és la possibilitat que concedeix la llei civil de contreure noves núpcies tot i que es manté el vincle matrimonial anterior; i des d'una òptica civil, és la dissolució de l'anterior matrimoni vàlid, fet que comporta la possibilitat de contreure noves núpcies.
En els casos de nul·litat no es produeix en realitat un vincle jurídic, perquè es prova que no hi ha hagut des de l'inici un matrimoni vàlid per alguna de les causes taxades pel dret que estava present en el moment de contreure.
La separació conjugal és la situació dels esposos que mantenint el vincle matrimonial no tenen l'obligació de conviure junts; per decisió judicial (separació jurídica) o sense (separació de fet). En el Codi de dret canònic (CDC) actual, del 1983, (càn. 1141) es fixa el principi fonamental que «el matrimoni rat (vàlid entre batejats) i consumat no pot ser dissolt per cap potestat humana, ni per cap causa fora de la mort d'un dels cònjuges». La indissolubilitat així entesa descansa sobre dos suports fonamentals: sacramentalitat (càn. 1055, § 2) i consumació (càn. 1061, § 1) en els quals actua en plenitud el signe sacramental de la unió de Crist i la seva Església. Es tracta, en conseqüència, d'indissolubilitat intrínseca i extrínseca, és a dir, que no pot ser dissolt ni pels esposos ni per l'autoritat.
La mort, més que dissoldre el matrimoni, l'extingeix per causes naturals, i ja no existeix un lapse de temps durant el qual la persona vídua no es pugui casar. A la mort física d'un dels cònjuges és equiparable la declaració canònica de «la seva mort presumpta» regulada en el cànon 1707, si bé no declara dissolt el matrimoni sinó que declara que el cònjuge es considera lliure per a passar a altres núpcies. Aquestes núpcies, però, serien invàlides si reaparegués el cònjuge ja que, d'acord amb el cànon 1141, el primer matrimoni conservaria validesa (no així en la declaració de defunció del dret civil).
Respecte al principi general de la indissolubilitat del matrimoni hi ha excepcions. La primera és per falta de consumació: la dissolució del matrimoni rat i no consumat. La segona, per falta de sacramentalitat: la dissolució del matrimoni en favor de la fe. La primera de les excepcions a la indissolubilitat es refereix al matrimoni contret entre dos batejats o entre una part batejada i una altra que no ho està quan entre ells no ha tingut lloc la còpula conjugal d'acord amb el cànon 1061, § 1; i «pot ser dissolt amb causa justa pel Romà Pontífex, a petició d'ambdues parts o d'una d'elles, encara que l'altra s'hi oposi» (càn. 1142) sense que quedi exclosa la possibilitat que aquesta facultat també pugui pertànyer per si mateixa als bisbes. Aquest cànon conté un principi i una praxi de profunda tradició eclesial. Es va plasmar als segles XII-XIII i es va anar imposant progressivament, no sense vacil·lacions.
Alexandre III († 1181), fidel al sistema instaurat, declarà que, després d'un consentiment de present, un dels cònjuges podia entrar en un monestir, fins i tot contra la voluntat de l'altre, amb la condició que no hi hagués hagut unió carnal entre ells (Corpus iuris canonici [CIC], X 3.32.2, 7, 14; X 4.1.16); i per affinitas superveniens, és a dir, quan no s'hagués consumat el matrimoni, un dels cònjuges cometia incest amb un parent de l'altre cònjuge. Urbà III permeté la llibertat d'un d'ells si l'altre lepra superveniens. Bonifaci VIII (CIC, VI 3.15.1) hi afegí que per a dissoldre el matrimoni calia que hi hagués hagut vot solemne. El Concili de Trento (sessió de l'11.11.1563) reafirmà la doctrina i l'actuació de l'Església en aquesta matèria.
El CDC del 1917 recollia dos casos en els quals es donava -suposada la inconsumació- la dispensa de la dissolució: per la professió religiosa solemne en virtut del mateix dret (ipso iure) i per dispensa del Romà Pontífex concedida per justa causa. L'actual cànon 1142, per contra, només estableix la modalitat del matrimoni rat i no consumat per dispensa del Romà Pontífex. Els pressupostos establerts perquè el Romà Pontífex pugui usar aquesta facultat són dos: a) el fet cert de la no consumació del matrimoni (falta de còpula o insuficiència de la practicada entesa com l'acte conjugal realitzat de manera humana i apte per si mateix per a engendrar prole: càn. 1061, § 1), presumint-se la consumació si han cohabitat una vegada celebrat el matrimoni (càn. 1061, § 2), i b) l'existència d'una causa justa (sobre la qual hi ha un gran nombre de possibilitats: aversió o odi incurable, malaltia contagiosa que impedeix l'ús del matrimoni, perill de perversió, vida dissoluta del cònjuge, poligàmia, divorci civil, etc.); siguin quines siguin les causes, han de tenir com a fonament o bé la caritat, o bé la necessitat, o bé una veritable utilitat. Ambdós requisits s'acrediten i es comproven per mitjà d'un procediment particular que s'estableix en els cànons del 1697 al 1706 i que és de naturalesa administrativa.
En aquest procediment no hi ha actor sinó orador, que es pot servir de la col·laboració d'un jurisperit (expert en dret); no hi ha contradicció processal perquè no es reivindica un dret sinó que se sol·licita una gràcia; no hi ha jutge sinó instructor; i no acaba amb sentència judicial sinó amb dispensa. Només la poden demanar els cònjuges, no el promotors de justícia ni qualsevol altra persona amb autoritat, si bé en aquests processos hi han d'intervenir sempre els defensors del vincle. El procés es divideix en dues fases: la fase d'instrucció, que té per finalitat procurar els elements de prova dels dos pressupostos necessaris per a obtenir la dispensa pontifícia. I la fase decisòria, en la qual, un cop examinat atentament el fet que no s'ha consumat el matrimoni i la causa justa, es conclou si s'ha de suplicar i aconsellar al Sant Pare la concessió de la gràcia sol·licitada.
La primera fase està confiada al bisbe diocesà, tret que el cas proposat plantegi greus dificultats d'ordre jurídic o moral, en aquest cas el bisbe ha de consultar la Seu Apostòlica. Les actes, les integren totes les actuacions practicades, les observacions del defensor del vincle, la relació de l'instructor i el vot objectiu del bisbe en el qual recull tant el favorable com l'advers al fet de la inconsumació i a existència de la causa justa per a dispensar.
Un cop enviades les actuacions a Roma, la fase decisòria està encomanada a la Congregació de Sagraments, que pot respondre de tres maneres: proposant la concessió de la gràcia, demanant un complement instructor, o denegant la proposició positiva. La concessió o denegació és competència exclusiva del Romà Pontífex, que respon a la petició de gràcia per mitjà d'un rescripte (càn. 59).
Un cop concedida la dispensa pontifícia, la part demandant, i també la demandada, poden passar a noves núpcies, tret que s'imposi en el mateix rescripte alguna clàusula per a algun dels cònjuges que prohibeixi fer-ho abans que aquesta no s'hagi complert. Si no es concedeix la dispensa, el jurisperit pot examinar les actes i considerar si es pot adduir algun motiu greu que permeti tornar a presentar la petició.
Atesa la manca total de correspondència amb la legislació de l'Estat espanyol, resulta estrany i obsolet que a aquestes decisions se'ls atorgui eficàcia civil si s'ajusten al dret de l'Estat (Acord Estat espanyol - Santa Seu, sobre assumptes jurídics, del 3 de gener de 1979).
La segona de les excepcions a la indissolubilitat del matrimoni es pot donar en els matrimonis legítims (segons el que estableixen les lleis aplicables al cas) que estan privats de la sacramentalitat, ja que els contraents no estaven batejats en el temps de contraure matrimoni. Es regulen dos casos: el primer és el privilegi paulí, el segon es fonamenta en la plenitud de la potestat que té el Romà Pontífex per a concedir la dissolució del vincle conjugal que, definit ja al segle XII, l'anomenat privilegi paulí, es va desenvolupar al segle XVI com a conseqüència de l'activitat missionera en els territoris descoberts i es van constatar les diferències entre la doctrina de l'Església sobre matrimoni i la cultura dels pobles evangelitzats, fet que va produir situacions conflictives. La resposta a aquestes situacions van ser tres constitucions (Altitudo, de Pau III el 1537; Romani Pontificis, de Pius V el 1571, i Populis, de Gregori XIII el 1585).
En l'actual legislació eclesiàstica podem distingir dos casos: a) els establerts a iure: poligàmia i captivitat, i b) les dissolucions per expressa concessió especial del summe pontífex.
El cànon 1148 vigent recull, actualitzat, el primer dels dos casos a iure que ja era inclòs en les constitucions Altitudo i Romani Pontifici. Les condicions requerides són: a) que es tracti d'un no batejat polígam simultani; b) que tingui diverses esposes no batejades, i c) que el polígam rebi el baptisme. El dret li concedeix l'opció de romandre amb la primera condició, o triar una de les restants si li resulta «dur» romandre-hi. Igual que en el privilegi paulí, es dona un matrimoni vàlid entre infidels (no batejats) i el baptisme d'un dels cònjuges, precisament el polígam. Però es distingeix que en aquest cas el qui se separa és el cònjuge polígam que es bateja i no l'infidel, com passa en el cas del paulí. Una vegada rebut el baptisme, s'ha de contraure el matrimoni segons la forma «legítima» amb la primera o una de les altres, apartant de si les altres. S'estableix la norma de justícia elemental que atengui el deure d'aliments a la resta de dones i als fills. Això val igualment si es tracta d'una dona no batejada que tingui simultàniament diversos marits no batejats.
El cànon 1149 actualitza el segon dels casos a iure sobre situacions de captivitat o persecució a què es referia la Constitució Populis. I estableix la possibilitat que pugui contraure un nou matrimoni: a) el no batejat casat amb un no batejat, b) el rebut posteriorment pel baptisme en l'Església catòlica, i c) a qui no li és possible restaurar la cohabitació amb l'altre cònjuge no batejat per raó de captivitat o de persecució. Els casos de les dissolucions per concessió del Romà Pontífex són els que no reuneixen ni els requisits exigits per a la dissolució en virtut del privilegi paulí ni els establerts en els casos a iure abans esmentats i que es detallen en el CDC.
Les noves normes per a tramitar aquests processos de dissolució del vincle en favor de la fe van ser aprovades per la Congregació per a la Doctrina de la Fe el 30 d'abril de 2001 i substitueixen l'anterior normativa del 6 de desembre de 1973. En tenir rang d'instrucció, no han estat publicades oficialment per la Santa Seu.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca dret matrimonial, n m
es derecho matrimonial, n m

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca enviat -ada de cerimònia, n m, f
es enviado de ceremonia

<Dret internacional > Dret internacional públic>

Definició

Agent diplomàtic que és enviat pel seu estat a un altre estat per a assistir puntualment a un acte.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

ca escamònia, n f
ca escamonea, n f var. ling.
nc Convolvulus scammonia L.

<Botànica > convolvulàcies>

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "acrimònia" dins totes les àrees temàtiques

Nota

Nota

Definició

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició