Cercaterm

Nota

• La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent, actualitzada pels autors el març de 2015 i el febrer de 2018:
  
  PONS FERNÁNDEZ, Xavier; ARCALÍS PLANAS, Anna. Diccionari terminològic de teledetecció. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2012. 597 p. (Diccionaris Terminològics)
  ISBN 978-84-393-9008-4; 978-84-412-2249-6

Nota

• La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent, actualitzada pels autors el març de 2015 i el febrer de 2018:
  
  PONS FERNÁNDEZ, Xavier; ARCALÍS PLANAS, Anna. Diccionari terminològic de teledetecció. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2012. 597 p. (Diccionaris Terminològics)
  ISBN 978-84-393-9008-4; 978-84-412-2249-6

Nota

• La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent, actualitzada pels autors el març de 2015 i el febrer de 2018:
  
  PONS FERNÁNDEZ, Xavier; ARCALÍS PLANAS, Anna. Diccionari terminològic de teledetecció. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2012. 597 p. (Diccionaris Terminològics)
  ISBN 978-84-393-9008-4; 978-84-412-2249-6

Nota

Nota

Nota

• Els termes extracció líquida i extracció per solvent no són recomanats per la IUPAC.

Nota

• Àmbit: Catalunya
• Segons el dret romà, en el matrimoni regien entre d'altres les dues normes següents: a) la presumpció muciana (pel nom del jurista Quint Muci Escèvola, del final de la República), una regla que establia que tots els béns que havia adquirit la dona durant el matrimoni es presumia que els hi havia donat el marit si no hi havia prova en contra (que ella els hagués adquirit amb béns o recursos propis i ho pogués justificar); b) les donacions entre els cònjuges estaven prohibides, com recullen les fonts romanes, per tal d'evitar posar preu a l'afecte marital i pel perill que per amor el cònjuge més generós es desprengués del seu patrimoni en favor de l'altre.
  A Catalunya regien totes dues normes, però s'ha d'afegir que en virtut d'un senatconsult de Caracal·la (206 dC) les donacions fetes entre cònjuges quedaven convalidades si el donant moria sense revocar-les; i d'altra banda s'admetien les donacions que malgrat tot no comportessin un enriquiment del donatari (els romans es referien per exemple a la donació d'una tomba) i les que es fessin per causa de mort.

Nota

• Àmbit: Illes Balears
• En el dret històric de les Illes ha estat sempre possible la contractació onerosa entre cònjuges. Fins i tot, en virtut d'una antiga disposició -l'Styl 11 de les Ordinacions de mossèn Erill del 1344- estava permesa la fiança de l'esposa a favor del marit, en contra de les normes del dret romà que regien la matèria, que eren el senatconsult vel·leià i l'autèntica Si qua mulier. En canvi, sí que s'havia considerat vigent a les Illes la prohibició de donacions entre cònjuges, encara que els autors clàssics -Pere Ripoll i Palou, Maties Mascaró i Alberty- n'apuntaven la possible convalidació si l'espòs donant moria sense haver-les revocat, de manera semblant a com ho va disposar la oratio divi Severi en el dret romà.
  Tanmateix, la prohibició de donacions entre cònjuges no apareix en els projectes d'apèndix del 1903 i del 1920, i el projecte del 1949 és el primer a establir que els cònjuges es podien vendre béns recíprocament, de la qual cosa es deduïa, a sensu contrario, la prohibició de donacions. La Compilació del dret civil especial de Balears del 1961 va proclamar que «seran vàlids en aquest règim els actes i contractes que celebrin entre si els cònjuges a títol onerós».
  Aquest criteri no era compartit en absolut per la doctrina, que estava en contra de la prohibició. En aquest sentit, es deia que les circumstàncies que van dur a establir la prohibició en el dret romà no eren les mateixes que les que hi havia aleshores, i que, mantenint la prohibició, el cònjuge quedava en pitjor condició que els estranys, ja que, a aquests, el cònjuge donant els podia fer donacions, i la llei -articles del 634 al 636 del Codi civil espanyol (CC)- limitava tan sols el quantum del que es donava.
  Per això, l'article 4.3 de la Compilació del dret civil de Balears del 1990 elimina la prohibició romana, i estableix que «els cònjuges podran celebrar entre si tota classe de contractes i transmetre's béns i drets per qualsevol títol». En canvi, ha mantingut la presumpció de gratuïtat de les transmissions entre cònjuges que establia la Compilació del 1961, i així assenyala que «en cas d'impugnació judicial es considerarà, tret de prova en contra, que la transmissió és gratuïta».
  Aquesta norma és un precepte d'abast exclusivament processal, pensat per a la protecció dels creditors i legitimaris de cadascun dels cònjuges, que es podrien veure defraudats per aquestes transmissions entre esposos. Tot i que no es pot dir que la separació de béns sigui un camp favorable per al frau, excepcionalment, s'han produït casos en què s'han atorgat les transmissions per a llevar béns del patrimoni del cònjuge deutor, amb un clar perjudici dels seus creditors. I és obvi que aquestes transmissions s'han de considerar fraudulentes, ja que qui té deutes no es pot desprendre dels seus béns, fent desaparèixer la possibilitat que els creditors arribin a cobrar. En aquest sentit, l'article 1297 del CC estableix que «es consideren fets en frau de creditors tots els contractes en virtut dels quals el deutor aliena béns a títol gratuït».
  La presumpció que s'està tractant no té tan sols el fonament que s'acaba d'expressar, sinó que l'emparen també els principis processals en matèria de càrrega de la prova. Qui impugna judicialment una transmissió entre cònjuges perquè l'ha perjudicat, és difícil que pugui provar el fet de ser una transmissió gratuïta, ja que la circumstància de no haver lliurat diners, o una altra contraprestació, és un fet negatiu i, com a tal, de difícil prova; a més de no haver pogut tenir, normalment, accés als patrimonis dels cònjuges. En canvi, aquests sí que tenen mitjans suficients per a poder demostrar que realment la transmissió va ser onerosa, atès que, si va existir una entrega de diners o qualsevol altra contraprestació, tenen a l'abast les proves corresponents. Per totes aquestes circumstàncies, la doctrina admet la presumpció de què es tracta, sempre que sigui, com ho proclama la llei, simplement, una presumpció iuris tantum; per tant, que admet prova en contra.
  Finalment, per tancar aquest punt, la impugnació judicial de les transmissions entre cònjuges es pot fer per alguna d'aquestes tres vies: la simulació absoluta o causa il·lícita -quan la causa del contracte és tan sols el perjudici dels creditors o legitimaris, fet que crea una aparença de contracte que no es correspon amb la realitat-, l'exercici de l'acció rescissòria dels articles 1111 i 1291 del CC i següents, i l'incompliment dels requisits formals de les donacions, imposats pels articles 632 i 633 del CC.
  Admeses les donacions entre cònjuges, el pas següent és examinar la possibilitat de revocar-les. Com s'ha dit abans, en el dret romà, a partir de l'any 206, i en virtut de la disposició coneguda com a oratio divi Severi, es consideraven convalidades si l'espòs moria sense haver manifestat la intenció de revocar-les, i passaven a tenir valor com a donacions mortis causa. Cal dir que aquesta solució no sembla en absolut satisfactòria actualment i que pertoca establir unes causes objectives de revocació; això és el que va fer la Compilació del 1990 en el darrer paràgraf de l'article 4.3.
  Tanmateix, el precepte ha estat objecte de modificació recent a conseqüència de la Llei 3/2009, del 27 d'abril, de modificació de la Compilació del dret civil de les Illes Balears, sobre causes d'indignitat successòria i desheretament, que n'ha fet una nova redacció. Així, disposa el següent: «les donacions entre cònjuges seran revocables tan sols en els supòsits previstos als apartats a i b de l'article 7 bis, quan el donant sigui el cònjuge agreujat, per incompliment de càrregues i per ingratitud. Es consideren causes d'ingratitud, a més de les establertes en el Codi civil, l'incompliment greu o reiterat dels deures conjugals, l'anul·lació del matrimoni, si el donatari hagués obrat de mala fe, i la separació o el divorci». Com es pot veure, la tècnica legislativa és reprovable, perquè en un precepte de cinc línies hi ha tres remissions a altres preceptes.
  Certament, per a entendre el precepte no queda més remei que completar-lo amb les remissions, i això porta a les causes de revocació següents: a) la condemna en judici penal, per sentència ferma, al donatari pel fet d'haver atemptat contra la vida del donant o haver-li causat lesions greus, o haver-ho fet al cònjuge actual, a la seva parella estable o de fet, o a algun dels seus descendents o ascendents (apartat a de l'article 7 bis); b) la condemna en judici penal per sentència ferma per delictes contra la llibertat, la integritat moral i la llibertat sexual, si l'ofès és el donant, el cònjuge actual, la seva parella estable o de fet, o algun dels seus descendents o ascendents (apartat b de l'article 7 bis); c) l'incompliment de càrregues; d) cometre algun delicte contra la persona, l'honor o els béns del donant (art. 648.1 CC); e) imputar al donatari algun delicte dels que donen lloc a procediment d'ofici o acusació pública, encara que ho provi, llevat que el delicte s'hagi comès contra el donatari, el seu cònjuge o fills constituïts sota la seva autoritat (art. 648.2 CC); f) negar al donant indegudament els aliments (art. 648.3 CC); g) incompliment greu o reiterat dels deures conjugals; h) anul·lació del matrimoni si el donatari ha obrat de mala fe; i) separació, i j) divorci.
  Es poden dir moltes coses sobre aquesta diversitat de causes de revocació que disposa el precepte comentat. D'entrada, hauria estat preferible fer una nova redacció del precepte i fugir de les remissions, ja que la manera com s'ha fet mostra que era innecessari especificar els tipus delictius, com es fa en les causes primera i segona, si després la causa quarta s'estén a qualsevol delicte contra la persona, l'honor i els béns del donant; tanmateix, s'ha de tenir en compte que les dues primeres causes amplien el cèrcol subjectiu de la víctima del delicte, fins a comprendre el cònjuge actual del donant, la seva parella estable o de fet i els descendents i ascendents.
  D'altra banda, és discutible que la separació i el divorci siguin, per si mateixos, causa de revocació de les donacions que es van fer els cònjuges mentre el matrimoni era vigent. No es pot oblidar que la Llei 15/2005, del 8 de juliol, per la qual es modifiquen el Codi civil i la Llei d'enjudiciament civil en matèria de separació i divorci, de l'Estat, proclama que la separació i el divorci han deixat de ser causals, ja que la regla general és que es pot obtenir la separació judicial i el divorci sempre que hagin passat tres mesos a comptar de la celebració del matrimoni; i en aquest punt no s'ha d'oblidar que la Compilació del 1990, abans de la reforma de l'article 4.3 per la Llei 3/2009, del 27 d'abril, de les Illes Balears, exigia, perquè la separació o el divorci fossin causes de revocació de les donacions entre cònjuges, que fossin imputables al cònjuge donatari els fets que van causar l'un i l'altre.
  Per això, la doctrina s'inclina per considerar que la separació o el divorci no han de ser necessàriament causes de revocació de les donacions; a més a més, argumenta que en el moment d'atorgament de la donació és quan s'ha de considerar si s'està al davant d'un negoci jurídic lliurement consentit i que obeeix a una causa lícita, de manera que no té transcendència, en aquest punt, si el matrimoni dura més o menys temps. Si en el moment de fer-se hi va haver animus donandi, aquest no queda desvirtuat per les vicissituds ulteriors de la parella. D'altra banda, introduir de manera general el divorci i la separació com a causa de revocació pot crear més problemes en els consegüents procediments judicials, aprofitant-los per a exercitar també les accions revocatòries. I s'ha de tenir en compte, finalment, que es considera causa de revocació l'incompliment greu o reiterat -basta una cosa o l'altra- dels deures conjugals, per la qual cosa sempre hi ha la possibilitat de demandar la revocació de les donacions en els casos en què raons de justícia la poden aconsellar, com són els de violència de gènere o adulteri.
  Era un tema discutit la possible extensió a les parelles estables de les causes de revocació de què s'ha tractat. Com és lògic es fa referència exclusivament a les parelles inscrites en el Registre Especial, a les quals és aplicable la Llei 18/2001, del 19 de desembre, de parelles estables, de les Illes Balears. En principi intervenia a favor de l'extensió la situació d'analogia que hi ha entre el matrimoni i les parelles estables, ja que, a més de donar-se en aquestes una afectivitat similar a la conjugal, han volgut legalitzar la unió mitjançant la inscripció en el Registre Especial. A més a més, la mateixa Llei dona a les parelles estables un règim successori similar al que la Compilació estableix per al matrimoni. Per això no és estrany que la Llei 3/2009, del 27 d'abril, de les Illes Balears, donés resposta afirmativa a la qüestió, introduint un apartat 5 en l'article 5 de la Llei 18/2001, del 19 de desembre, en què disposa que «en totes les relacions patrimonials, si hi consta convivència, serà d'aplicació supletòria l'article 4 de la Compilació del dret civil de les Illes Balears».
  Quant a la possibilitat de donacions entre cònjuges a Eivissa i Formentera, és establerta per l'article 67 de la Compilació del 1990 -la del 1961 no en deia res -, quan disposa que el marit i la muller es poden transmetre per qualsevol títol béns i drets i celebrar entre si qualsevol classe de contracte. Com sigui que el precepte no establia cap possibilitat revocatòria -a diferència del que s'acaba de veure respecte de Mallorca i Menorca- no es podia considerar aplicable l'article 4.3, ja que aquest precepte es troba en el llibre I, que no és aplicable a Eivissa i Formentera. Per això les possibilitats revocatòries tan sols es podien referir als casos recollits pel CC, és a dir, supervivència o supervenció de fills, incompliment de càrregues i ingratitud. Tanmateix, en aquest punt ha incidit la Llei 3/2009, del 27 d'abril, de les Illes Balears, que ha introduït un nou paràgraf a l'article 67, segons el qual «les donacions entre els cònjuges seran revocables per les causes determinades en el tercer paràgraf de l'article 4.3». Per tant, és també aplicable a Eivissa i Formentera tot el que s'ha dit fins ara sobre les donacions entre cònjuges i la revocació corresponent.
• V. t.: parella estable n f
• V. t.: règim de separació de béns n m