Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "apel·latiu" dins totes les àrees temàtiques
<Esport > Tir > Tir amb arc>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de tir amb arc. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991. 83 p.; 20 cm. (Diccionaris dels esports olímpics; 12)
ISBN 84-7739-230-7
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca apel·lació, n f
- es apelación
- fr appel
- en appeal
<Esport > Tir > Tir amb arc>
Definició
<Esport > Tir > Tir olímpic>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de tir olímpic. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991. 98 p.; 20 cm. (Diccionaris dels esports olímpics; 14)
ISBN 84-7739-232-3
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca apel·lació, n f
- es apelación
- fr appel
- en appeal
<Esport > Tir > Tir olímpic>
Definició
<Esport > Esports de motor > Automobilisme>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'automobilisme [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2013. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/162/>
- ca apel·lació, n f
- es apelación
- fr appel
- en appeal
<Esport > Esports de motor > Automobilisme>
Definició
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca apel·lació, n f
- es apelación, n f
<Dret penal i penitenciari > Dret processal penal>
<Medi ambient > Gestió ambiental>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de la norma UNE-EN ISO 14050:2010 Gestió ambiental. Vocabulari i de la norma internacional ISO corresponent (ISO 14050:2009).
Aquesta norma ha estat elaborada pel comitè tècnic AEN/CTN 150 Gestió Ambiental, la secretaria del qual és a càrrec d'AENOR. El TERMCAT n'ha fet la versió catalana en compliment de l'acord subscrit amb AENOR per a la traducció al català de les normes UNE, amb l'assessorament d'especialistes del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.
El símbol cod precedeix el codi de referència que permet localitzar els termes dins del text de la norma. Els termes de les definicions i de les notes que tenen una entrada específica en la norma es presenten en negreta seguits del codi de referència entre parèntesis.
- ca apel·lació, n f
- es apelación
- fr appel
- it ricorso
- pt recurso
- en appeal
- de Einspruch
- cod 5.25
<Gestió ambiental>
Definició
Nota
- [ISO 14065:2007]
<Ciències de la Terra>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de la norma UNE-EN ISO 14050:2010 Gestió ambiental. Vocabulari i de la norma internacional ISO corresponent (ISO 14050:2009).
Aquesta norma ha estat elaborada pel comitè tècnic AEN/CTN 150 Gestió Ambiental, la secretaria del qual és a càrrec d'AENOR. El TERMCAT n'ha fet la versió catalana en compliment de l'acord subscrit amb AENOR per a la traducció al català de les normes UNE, amb l'assessorament d'especialistes del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.
El símbol cod precedeix el codi de referència que permet localitzar els termes dins del text de la norma. Els termes de les definicions i de les notes que tenen una entrada específica en la norma es presenten en negreta seguits del codi de referència entre parèntesis.
- ca apel·lació, n f
- es apelación
- fr appel
- it ricorso
- pt recurso
- en appeal
- de Einspruch
- cod 5.25
<Gestió ambiental>
Definició
Nota
- [ISO 14065:2007]
<Dret administratiu>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca apel·lació, n f
- es apelación, n f
<Dret administratiu>
<01 Conceptes generals de l'esport>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari general de l'esport [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010-2024. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/114>
- ca apel·lació, n f
- es apelación
- fr appel
- en appeal
- en protest
<Esport > 01 Conceptes generals de l'esport>
Definició
<Dret canònic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca apel·lació, n f
- es apelación
<Dret canònic>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
L'apel·lació consisteix en la provocació que fa la part que se sent lesionada en el seu dret, del jutge inferior que dictà sentència vàlida a un altre de superior, en demanda que es faci un nou judici sobre la causa sentenciada per tal que la reformi d'acord amb la veritat i en favor de la justícia.
L'apel·lació es caracteritza per la il·limitació de la censura que es duu a terme contra la sentència; per la indeterminació dels motius que en permeten la proposició, i per l'efecte devolutiu que comporta, quan es transfereixen al coneixement del jutge o jutgessa de la impugnació totes les qüestions que van sorgir en el procediment anterior. Comporta, a més, l'efecte substitutiu que s'ordena directament a una nova decisió de la causa, destinada a ocupar el lloc de la sentència impugnada i a sobreposar-se a la seva eficàcia.
Tenen dret a apel·lar, a més de la part que se sent perjudicada per la sentència, la persona promotora de la justícia i el defensor o defensora del vincle, en les causes que requereixin llur presència (càn. 1628), per tal que la sentència sigui apel·lable. El cànon 1629 estableix que l'apel·lació no és possible en els casos següents: a) contra la sentència del summe pontífex o de la Signatura Apostòlica; b) contra sentència amb vici de nul·litat, si no és que l'apel·lació s'acumula amb la querella de nul·litat, d'acord amb el cànon 1625, i s'adverteix que són substituts de naturalesa diferent, ja que l'apel·lació es proposa per a un vici intrínsec, en el sentit que no està d'acord amb la querella de nul·litat, d'acord amb el cànon 1625, i la querella respon a un vici extrínsec o de forma (Sentència del 3.7.1991); c) contra la sentència que ha passat a ser cosa jutjada; d) contra el decret del jutge o jutgessa o contra la sentència interlocutòria, que no té força definitiva, si no és que s'acumula amb l'apel·lació contra la sentència definitiva, i e) contra la sentència o decret en una causa que, segons el dret, s'ha de dirimir amb la major brevetat possible, cosa que s'esdevé en el cas que hagi sorgit una qüestió incidental sobre el dret a apel·lar, que hagi de dirimir el tribunal d'apel·lació amb la màxima rapidesa, segons les normes del procés contenciós oral (càn. 1631).
L'apel·lació s'ha d'interposar davant el jutge o jutgessa que ha dictat la sentència dins el termini peremptori o fatal de quinze dies útils des que es tingui coneixement de la publicació de la sentència, amb la qual cosa resulta que el Codi de dret canònic del 1983 ha ampliat el termini de deu dies del cànon 1881 del Codi de dret canònic del 1917, en benefici de la part o parts disconformes amb la falla judicial. Si s'apel·la oralment, el notari o notària redacta l'apel·lació per escrit en presència de l'apel·lant (càn. 1630). En tractar-se de causes matrimonials, el cànon 1682 disposa que la sentència que declara per primera vegada la nul·litat, juntament amb les apel·lacions, si n'hi ha, i la resta d'actes del procés, s'ha de transmetre d'ofici al tribunal d'apel·lació dins el termini de vint dies des de la publicació de la sentència. Així, desapareix l'obligació d'apel·lar que tenia el defensor del vincle imposada pel cànon 1986 del CDC-17 i article 212, paràgraf segon, de la Provida Mater Ecclesia (PME). El tribunal d'apel·lació ha de seguir un procediment abreujat, consistent a dictar un decret que ha de ser motivat a la vista de les observacions del defensor del vincle i de les parts, si n'hi ha; aquest decret pot confirmar sense demora la decisió apel·lada, o admetre la causa perquè sigui examinada amb tràmit ordinari en aquesta segona instància de nova creació, realment peculiar. De tota manera, en aquest últim cas no queda clar si les observacions de les parts són una resposta o una contestació al defensor o defensora del vincle, encara que ho hauria de ser, ja que la part que ha sortit guanyadora en el judici de primer grau, no ha d'al·legar res, ni poc, contra una sentència que va ser a favor seu.
D'altra banda, la llei no ha fixat que el tribunal superior pugui, discrecionalment, practicar cap prova amb la qual potser s'estalviaria el pronunciament que no cal ratificar, per decret, la primera sentència de nul·litat. De vegades, es deixa de ratificar, amb el consegüent perjudici per al justiciable, encara que el jutjador o jutjadora de segona instància determini, amb fonament, que amb una nova prova clarificatòria n'hi hauria prou per a la ratificació. Si en l'apel·lació no s'indica a quin tribunal s'adreça, es presumeix feta davant el tribunal de què tracten els cànons 1438 i 1439. Això és que, a banda de la competència de la Rota Romana, que s'assenyala en el cànon 1444, § 1, nota 1, del tribunal d'un bisbe sufragani s'apel·la al del metropolità, si no és que hi ha un sol tribunal de primera instància per a diverses diòcesis, amb tribunal de segona instància assenyalat per la conferència episcopal corresponent, llevat que les diòcesis de referència pertanyin a la mateixa arxidiòcesi (càn. 1439, § 1). Cal remarcar que, quan la causa es coneix en primera instància davant el metropolità, l'apel·lació s'ha d'interposar davant el tribunal que ell mateix hagi designat de manera estable, amb l'aprovació de la Santa Seu.
A l'Estat espanyol, la Rota de la Nunciatura és competent per a conèixer en segona instància les causes que van ser jutjades en primera instància pels metropolitans (art. 38 Motu proprio apostolico hispaniarum nuntio, del 7.4.1947). Cal afegir-hi que si les causes van ser tractades davant el superior provincial, el tribunal de segona instància és el de superior general; i per a les seguides davant l'abat local, ho és el de l'abat superior de la congregació monàstica (càn. 1438, nota 3). Davant possibles casos de conflictes de competències entre diferents tribunals en apel·lació, el paràgraf segon del cànon 1632 disposa que resol la causa el tribunal que té un grau superior, i en queda fora el que prescriu el cànon 1415, en relació amb la Llei de prevenció, que atorga dret a jutjar abans de citar legítimament la persona demandada. L'apel·lació ha de prosseguir davant el jutge o jutgessa ad quem, en el termini d'un mes des que es va interposar, si no és que el jutge a quo ha atorgat a la part un termini més llarg per a prosseguir-la (càn. 1633). D'aquesta manera, un termini fatal es pot convertir en judicial, amb els consegüents riscos de l'ajornament processal. Per a prosseguir l'apel·lació es requereix, i n'hi ha prou, que la part invoqui la intervenció del jutge o jutgessa superior perquè corregeixi la sentència impugnada, acompanyant-ne una còpia i indicant les raons en què es fonamenta per a apel·lar. Però si la part apel·lant no pot aconseguir del tribunal a quo una còpia de la sentència impugnada, els terminis no corren, i l'impediment en qüestió s'ha de notificar al jutge d'apel·lació, que ha de manar, mitjançant precepte al jutge a quo, que compleixi al més aviat possible la seva obligació. Mentre que el jutge o jutgessa a quo, d'acord amb el cànon 1474, ha de remetre al jutge ad quem les actes, o la seva còpia, autenticades i, en qualsevol cas, el notari n'ha de notificar la integritat i fidelitat (càn. 1634). Transcorreguts inútilment els terminis fatals d'apel·lació, ja sigui davant el jutge a quo (càn. 1630), o davant el jutge ad quem (càn. 1633), l'apel·lació es considera deserta (càn. 1635). El transcurs inútil dels terminis d'apel·lació tant en la seva interposició, en comporta l'abandó, amb la qual cosa la sentència de primer grau passa a cosa jutjada (càn. 1641, nota 1), exceptuant les causes que afecten l'estat de les persones (càn. 1643). Hi cap la renúncia o desestimació de l'apel·lació, amb l'efecte de l'extinció de la instància, no de l'acció (càn. 1636 i 1525). Expressament, el cànon 1525 obliga la persona que renuncia a pagar totes les despeses dels actes als quals ha renunciat. Si van ser el defensor o defensora del vincle o el promotor o promotora de justícia de primer grau els qui van interposar l'apel·lació, llurs homòlegs del tribunal d'apel·lació hi poden renunciar, si la llei no disposa una altra cosa (càn. 1636, § 2).
En els processos matrimonials, la persona que defensa el vincle de segon grau pot renunciar a l'apel·lació que facultativament interposa el de primer grau, ja que no té l'obligació d'apel·lar. En aquest cas, però, no destrueix la instància, sinó que tot es redueix al fet que les actes es transmeten d'ofici al tribunal d'apel·lació, en una espècie de recurs automàtic, regulat en el cànon 1682, per tal d'aconseguir, si cal, la sententia duplex conformis, requisit indispensable per a executar la sentència (càn. 1684 i 1685). Aleshores s'arriba a la cosa jutjada formal, però oberta a una nova proposició o revisió de la causa (càn. 1687, § 2).
En relació amb els efectes de l'apel·lació sobre les parts en el cànon 1637 s'estableixen quatre regles: a) que l'apel·lació de l'actor o actora serveix també per a la persona demandada i viceversa; b) pel que fa al litisconsorci necessari, si són uns quants els demandants o els actors i la sentència és impugnada per un o contra un d'ells, es considera que la impugnació ha estat interposada per tots i contra tots, sempre que la cosa sigui indivisible o es tracti d'una obligació solidària; c) si una part apel·la sobre algun capítol de la sentència, la part contrària, encara que hagi finalitzat el termini fatal per a apel·lar, ho pot fer incidentalment sobre altres capítols de la sentència dins el termini peremptori de quinze dies des que se li ha notificat l'apel·lació principal, i d) si no és que consta una altra cosa, l'apel·lació es presumeix feta contra els capítols de la sentència.
En el cànon 1638 es consagra el principi que tota apel·lació s'admet en dos efectes, que són el devolutiu o remissió al jutge ad quem, i el suspensiu, quant al fet que l'apel·lació deixa sense efectes jurídics de decisió del jutge a quo, la qual cosa no impedeix que, en certs casos i sota determinades condicions, el jutge o jutgessa pugui autoritzar l'execució provisional de la sentència (càn. 1650, § 2).
En els processos matrimonials, segons prescriu el cànon 1682, quan es tracta d'una sentència que, per primera vegada, ha declarat la nul·litat, si no s'apel·la, hi ha, no obstant això, l'obligació de remetre les actes al tribunal d'apel·lació, en el termini i seguint el procediment abreujat que ja s'ha esmentat. És conseqüència de l'efecte devolutiu inherent a l'apel·lació que la causa es transfereix al segon grau en els mateixos termes fixats en iniciar-se el litigi. La raó és que hi ha litispendència, presidida pel principi lite pendente, nihil innovetur (càn. 1512, nota 5), en virtut del qual resta totalment prohibida qualsevol modificació substancial de l'objecte de controvèrsia. Això comporta que, en grau d'apel·lació, no es pugui admetre una nova causa de demanar, ni tan sols a títol d'acumulació útil; i que la litiscontestació només pugui tractar sobre si la sentència anterior s'ha de confirmar o si, per contra, s'ha de reformar tota o en part. Únicament, com a excepció, en les causes de nul·litat del matrimoni, el tribunal d'apel·lació pot admetre un nou capítol de nul·litat i jutjar en primera instància (càn. 1639, § 1, i 1683).
Així és com ha acabat la discussió entre els canonistes, originada de la contradicció entre el cànon 1891, paràgraf primer, del CDC-17 i l'article 219, paràgraf segon, de la Provida Mater Ecclesia (PME). El paràgraf segon del cànon 1639, tot referint-se a la possibilitat de noves proves en apel·lació, remet al cànon 1600, que conté una excepció al principi de la preclusió. Així, només s'admeten les proves en els casos següents: a) que les parts estiguin d'acord si es ventila llur bé privat; b) en la resta de les causes, després de sentir les parts i que hi hagi una raó greu, per tal d'evitar qualsevol mena de perill de frau o suborn; c) de tota manera, es poden admetre noves proves -estigui interessat el bé privat o el bé públic- quan és versemblant que si no s'admet una nova prova la sentència hauria de ser injusta, segons ho determina el cànon 1645, § 2, notes 1-3, sens perjudici que el jutge pugui manar o permetre que es presenti un document que potser abans no es va poder presentar sense culpa de la persona interessada i, per tant, s'han de publicar les proves tardanes o produïdes després de la conclusió en la causa a la qual es fa referència. D'altra banda, la prova practicada en primera instància conserva tot el seu valor per a l'apel·lació, per la qual cosa no necessita ser reiterada.
Finalment, el cànon 1640 assenyala com s'ha de procedir en la fase d'apel·lació. Concretament, en primer lloc, es manté el principi d'unitat procedimental en aquest grau, amb les adaptacions degudes. De la mateixa manera, l'òrgan legislador, coherent amb el principi d'escriptura i el principi de solemnitat formal, propis del contenciós ordinari, intenta harmonitzar aquesta actitud amb la màxima rapidesa (càn. 1453), de manera que, tret que s'hagin de completar les proves, és preceptiu que immediatament després de la litiscontestació, feta de conformitat amb els cànons 1513, paràgraf primer, i 1639, paràgraf primer, s'ha de passar a la discussió de la causa a la sentència. El cànon 1682, paràgraf primer, regula el procediment especial abreujat en les causes matrimonials.
Poden sorgir qüestions incidentals que es decidiran amb les mateixes regles que en la primera instància (càn. 1587-1591). Igualment, les facultats instructores del jutge o jutgessa ad quem són les mateixes que les del jutge de primer grau.
<Empresa > Gestió de la qualitat > Avaluació de la conformitat>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de la Norma UNE-EN ISO/IEC 17020:2012 Avaluació de la conformitat. Requisits per al funcionament dels diferents tipus d'organismes que realitzen inspeccions i de la norma internacional ISO corresponent (EN ISO/IEC 17020:2012 i ISO/IEC 17020:2012).
Aquesta norma ha estat elaborada per l'Associació Espanyola de Normalització (UNE). El TERMCAT n'ha fet la versió catalana en compliment de l'acord subscrit amb l'Associació Espanyola de Normalització (UNE) per a la traducció al català de les normes UNE, amb l'assessorament d'especialistes de la Secció Catalana de Metrologia de la Societat Catalana de Tecnologia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans.
La negreta de determinats termes en l'interior de definicions i notes indica que la consulta d'aquests termes en la seva fitxa pròpia permet completar o ampliar el significat de la definició o la nota en què apareixen.
- ca apel·lació, n f
- es apelación, n f
- fr appel, n m
- en appeal, n
<Avaluació de la conformitat>
Definició
Nota
- Adaptada a partir de la Norma ISO/IEC 17000:2004, definició 6.4.
