Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca causalitat, n f
es causalidad

Definició

Relació fisiconatural que s'estableix entre la conducta de l'agent i el resultat material d'un delicte.

Nota

Àmbit: Espanya
La causalitat és exigida com a requisit necessari, tot i que no suficient, per a fonamentar la imputació objectiva del resultat esmentat i, per tant, del delicte consumat al subjecte. Aquesta imputació es pot identificar amb el judici de tipicitat objectiva en el delicte de resultat consumat. En els delictes de resultat -és a dir, quan la consumació dels delictes requereix la producció d'un resultat separat de la conducta de l'agent en el temps i en l'espai-, la imputació d'aquest resultat a la conducta de l'agent requereix, en primer lloc, que aquesta hagi estat causa del resultat.
L'exigència de la constatació d'una relació de causalitat fisiconatural entre conducta i resultat per a poder procedir a la imputació no ha estat una constant de la doctrina del dret penal. Ans al contrari, és una aportació de la dogmàtica causalista i naturalista dominant a la fi del segle XIX. Fins en aquell moment, la imputació del resultat es produïa en termes bàsicament morals, a partir de la valoració de la conducta i la relació de significació amb el resultat referit. Ara bé, el causalisme naturalista pretenia que la imputació del delicte es basés en el mateix paradigma que l'explicació dels fenòmens empírics, a fi que tingués la mateixa seguretat que les explicacions científiques. Amb aquestes pretensions, el concepte de causalitat natural va prendre el lloc central de la teoria de la imputació del resultat en dret penal i fins ara no l'ha abandonat, tot i que tothora sorgeixen dubtes i objeccions sobre l'efectiva virtualitat que té. La qüestió que sorgeix és, doncs, la determinació de què es vol expressar quan es diu que la imputació del resultat a una determinada conducta requereix, en primer lloc, que aquesta conducta hagi estat causa del resultat. En aquest punt, la doctrina del dret penal, que no pretén efectuar cap aportació a la discussió filosòfica i científica sobre el concepte de causa, es va allunyar immediatament de la concepció segons la qual és causa el 'conjunt de condicions de la producció del resultat'. Per tant, aquesta concepció no té cap utilitat quan es tracta de determinar la virtualitat causal d'un factor aïllat.
Així, molt aviat es va consolidar la teoria de l'equivalència de les condicions, segons la qual és causa, per al dret penal, tota condició necessària del resultat. L'assumpció de la teoria de l'equivalència de les condicions, encara dominant en la doctrina, implicava el rebuig, per part de la teoria del dret penal, de dues concepcions: d'una banda, de la teoria, més de conformitat amb la visió de la ciència, segons la qual només es pot anomenar causa el complex de condicions del resultat; i, d'una altra, de les teories individualitzadores, que fan distincions bàsicament qualitatives entre les diferents condicions del resultat, d'acord amb l'entitat de la seva contribució al resultat referit o amb la proximitat de les mateixes condicions a aquest resultat; les teories individualitzadores han estat sovint utilitzades pel Tribunal Suprem.
Per a determinar si una conducta concreta és causa del resultat de conformitat amb la teoria de l'equivalència de les condicions és habitual recórrer a la fórmula de la condició sine qua non: fórmula pragmàtica orientada a l'aplicació de la teoria de l'equivalència. Concretament, segons la fórmula de la condició sine qua non (condició necessària) només és causa del resultat 'la conducta que no pot ser eliminada mentalment sense que desaparegui també el resultat esmentat'. La versió dominant de la teoria de l'equivalència de les condicions, segons la qual és causa 'tota condició necessària del resultat', planteja alguns problemes derivats del concepte mateix de condició necessària. En efecte, per exemple, un tret no és en realitat mai condició necessària de la mort de la víctima, ja que aquesta mort, en tractar-se -en el cas de la víctima- d'un ser mortal, es produirà en algun moment, encara que fem desaparèixer el tret. Per a corregir aquesta deficiència, la doctrina ha fet servir el concepte de resultat en la seva configuració concreta. Però és dubtós que amb aquest concepte n'hi hagi prou per a mantenir la viabilitat de la tesi de la condició necessària i la utilitat pragmàtica de la fórmula de la condició sine qua non.
Un altre sector prefereix, en aquest sentit, prescindir de la definició de causa mitjançant la idea de condició necessària; segons aquests autors, causa no és la condició necessària del resultat, sinó, més aviat, 'tot component necessari d'una condició suficient del resultat'. És a dir, són causa tots els elements que integren una explicació del resultat. En realitat, els problemes de la fórmula de la condició sine qua non no es redueixen als esmentats, sinó que responen al caràcter hipotètic que té, és a dir, a la necessitat que suscita d'integrar en el judici de causalitat factors que no pertanyen a la realitat; això explica el fracàs relatiu d'aquesta fórmula en els casos de les anomenades causalitat hipotètica i causalitat cumulativa. A més, la fórmula de la condició sine qua non és tautològica: si no coneixem prèviament la virtualitat causal del factor que estem analitzant és impossible determinar si eliminant-lo desapareixeria també el resultat. Per tant, i independentment de si aquestes consideracions haurien de portar a l'abandó de la fórmula de la condició, o bé a la més cautelosa utilització de la mateixa condició, el cert és que l'aplicació de la teoria de l'equivalència de les condicions s'ha de basar en d'altres concepcions sobre la relació entre condició i resultat.
La concepció dominant és, en aquest sentit, la teoria de la condició ajustada a lleis d'experiència científica, desenvolupada per Karl Engisch, segons la qual un factor és causa del resultat quan el vincle entre ambdós es pot basar en una llei de necessitat científica. Aquesta manera d'entendre la teoria de l'equivalència de les condicions deixa, raonablement, en mans dels experts (dels perits coneixedors de les lleis de la ciència, en el marc del procediment penal) la determinació, segons criteris d'experiència científica, de si la conducta de l'agent ha estat o no condició de la producció del resultat. La teoria de la condició ajustada a lleis d'experiència científica és, segurament, la concreció més correcta de la teoria de l'equivalència de les condicions. Ara bé, no elimina tots els problemes que es poden suscitar a l'hora d'establir si una conducta determinada és causa.
En concret, en dret penal es planteja en molts casos el problema de l'anomenada intermediació de la llibertat (o, en d'altres termes, la causalitat psíquica). Doncs bé, és evident que, quan hi intervé la llibertat dels homes (com és el cas en la inducció o en l'estafa) no hi ha cap llei d'experiència científica que pugui donar suport al judici de causalitat entre la conducta de la persona que ha produït la inducció i el resultat en termes de necessitat. Per tant, qualsevol pretensió d'establir un vincle de causalitat en aquests àmbits s'haurà de basar en «lleis» de causalitat no científica i empírica (en realitat, d'experiència humana i social). A part d'això, sorgeix el problema dels anomenats cursos causals no verificables, és a dir, la producció de resultats en sectors en els quals no hi ha encara lleis causals científicament elaborades que puguin establir relacions de necessitat, o bé és impossible, per altres raons, reconstruir el vincle de causalitat en termes de necessitat estricta. També en aquests casos sembla que la determinació d'una relació de causalitat, a la qual no es renuncia, s'acaba fonamentant en criteris bé probabilístics, bé d'experiència social. A la pràctica, aquest procediment no queda tan lluny dels models de raonament que s'utilitzaven en el període anterior al causalisme naturalista. Això vol dir que, tot i que és cert que en els casos més comuns opera una indubtable cientificitat en el primer nivell de la imputació juridicopenal del resultat, en els casos límit es procedeix, en realitat, a formular directament un judici d'imputació. Això val igualment per als casos en els quals els perits científics no estan d'acord sobre la presència o l'absència d'una relació de causalitat entre conducta i resultat. Una posició doctrinal entén que, en aquests casos, és obligat per als jutges dubtar de la concurrència de causalitat i absoldre en virtut del principi in dubio pro reo; d'altres, en canvi, entenen que, si es pot afirmar que hi ha un vincle de sentit comú (d'una causalitat conformement a regles d'experiència humana i social), per bé que no es pugui explicar per mitjà de quins mecanismes s'ha produït el resultat, es podrà condemnar -naturalment, sempre que hi concorrin els altres requisits del delicte.
En tot cas, no n'hi ha prou amb la causalitat per a afirmar la imputació objectiva del resultat i, per tant, la realització del tipus objectiu del delicte consumat; i, en realitat, tampoc no és necessària sempre. No és necessària en tots els casos en què la imputació del resultat al subjecte es fonamenta en la concurrència d'una estructura de comissió per omissió, és a dir, en el fet de no evitar el resultat per part de qui havia assumit, integrant-lo en la seva esfera jurídica, el control del risc que s'acaba realitzant en el resultat. I no n'hi ha prou, en els casos de comissió activa, perquè a la constatació de la causalitat s'hi han d'afegir els altres requisits d'imputació objectiva. Els requisits de la imputació objectiva no pertanyen a la causalitat. En tot cas, es podria dir més aviat que, per la doctrina dominant, la causalitat és un element, el primer, de la imputació del resultat en els casos de comissió activa. Per això es pot dir que l'anomenada «teoria de la causalitat adequada» o, senzillament, «teoria de l'adequació», desenvolupada a finals del segle XIX, ja no era una teoria causal en sentit estricte.
En efecte, tot indicant que només són causa les 'condicions adequades del resultat', és a dir, els 'factors que fan objectivament previsible la producció del resultat', s'estava introduint una primera restricció en l'àmbit de la teoria de l'equivalència de les condicions. Aquesta portava, efectivament, a un regressus ad infinitum, en virtut de la regla causa causae est causa causati, que la feia absolutament no idònia per a fonamentar, per si sola, la imputació d'un resultat en termes rellevants per al dret penal. La teoria de la causalitat adequada va obrir el camí per a totes les restriccions normatives posteriors de la teoria de l'equivalència de les condicions: així, la teoria de la rellevància, el concepte social de acció i els primers arguments de la moderna teoria de la imputació objectiva.
El desenvolupament sistemàtic d'aquesta teoria ha reduït la importància dels estudis sobre la causalitat en dret penal; a part, ha produït segurament que la concepció dominant de la causalitat hagi relativitzat les seves pretensions de cientificitat natural. Però, en tot cas, la causalitat continua sent el primer element de la teoria normativa de la imputació típica en el cas dels delictes de resultat.

La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>

ca causalitat, n f

Definició

Influx de la causa en l'efecte i la relació que en resulta.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>

ca causalitat, n f
es causalidad, n f
fr causalité, n f
en causality, n

<Metodologia > Bases epistemològiques>

Definició

Relació de necessitat de coocurrència entre dues variables, segons la qual els canvis en una variable independent originen canvis en una variable dependent.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca causalitat avançada, n f
es causalidad avanzada, n f

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca causalitat cumulativa, n f
es causalidad cumulativa, n f

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca causalitat eficient, n f
es causalidad eficiente, n f

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca causalitat hipotètica, n f
es causalidad hipotética, n f

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Xarxa Vives d'universitats, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI. SERVEI LINGÜÍSTIC; UNIVERSITAT DE BARCELONA. SERVEIS LINGÜÍSTICS. Vocabulari d'infermeria: Català-castellà-francès-anglès. Barcelona: Institut Joan Lluís Vives: Universitat Rovira i Virgili: Universitat de Barcelona, 2005. (Vocabularis Universitaris)
ISBN 84-95817-10-1

Dins de:
XARXA VIVES D'UNIVERSITATS. Multidiccionari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015, cop. 2015.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/178/>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pel Servei Lingüístic de la Universitat Rovira i Virgili, pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca causalitat múltiple, n f
ca etiologia multifactorial, n f
ca multicausalitat, n f
es causalidad múltiple, n f
es etiología multifactorial, n f
es multicausalidad, n f
fr étiologie multiple, n f
en multicausality, n
en multifactorial etiology, n
en multiple causality, n

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca clàusula de vinculació a la totalitat, n f
es cláusula de vinculación a la totalidad, n f

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>

ca control de naixements, n m
ca control de natalitat, n m sin. compl.
es control de nacimientos, n m
es control de natalidad, n m
fr contrôle des naissances, n m
fr régulation des naissances, n f
en birth control, n
en birth regulation, n

<Família > Pautes de nupcialitat i reproducció>

Definició

Control del creixement demogràfic mitjançant l'aplicació sistemàtica dels mètodes contraceptius, la legalització o el foment de l'avortament, i fins i tot mitjançant l'esterilització de l'home o de la dona.

Nota

El país que en les darreres dècades ha fet una política de control de naixements més estricta és la Xina.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "brutalitat" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Definició

Definició

Nota