Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "canonge" dins totes les àrees temàtiques
<Arts > Música>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, procedeix de l'obra següent:
Vocabulari de la música. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2013. 224 p. (Vocabularis; 6)
ISBN 978-84-482-5870-2
En les formes valencianes no reconegudes com a normatives pel diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, s'hi ha posat la marca (valencià), que indica que són pròpies d'aquest àmbit de la llengua catalana.
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per l'Acadèmia Valencia de la Llengua o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca canzone, n f
- es canzone
- en canzone
<Música>
Definició
<Música>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca canzone da sonar, n f
<Música>
Definició
<Enginyeria>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Comissió de Lexicografia del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya, procedeix de l'obra següent:
COL·LEGI D'ENGINYERS INDUSTRIALS DE CATALUNYA. COMISSIÓ LEXICOGRÀFICA. Diccionari multilingüe de l'enginyeria [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2013.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/167/>
La informació de cada fitxa està disposada d'acord amb les dades originals:
Així, per exemple, les denominacions catalanes sinònimes estan recollides com a pertanyents a fitxes de termes diferents; això no succeeix, en canvi, en els equivalents d'una mateixa llengua, que s'acumulen dintre una sola fitxa tal com és habitual.
Igualment, per a desambiguar fitxes homògrafes, en uns quants casos es dóna algun tipus d'indicació conceptual (en lletra cursiva) al costat de la denominació i els equivalents.
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Comissió de Lexicografia del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca clau de canons, n f
- es llave para tubos, n f
- fr clé à tubes, n f
- en pipe wrench, n
- de Rohrschlüssel, n m
<Enginyeria>
<Dret canònic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca costum canònic, n m
- es costumbre canónica
<Dret canònic>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
En relació amb la definició, vegeu el Decret de Gracià, distinctio VII i VIII.
En l'actual ordenament canònic (1983), sols té força de llei el costum aprovat pels òrgans legisladors (càn. 23). Comporta que la comunitat que l'ha introduït posseeix un mínim d'organització social i d'autonomia. I que la comunitat que l'observa és apta per a rebre una llei i conscient de crear un dret. Els requisits perquè el costum tingui força de llei són els següents: a) que no sigui contrari a la llei divina (càn. 24, § 1), i b) que sigui raonable, encara que vagi contra la llei o més enllà de la llei, mentre no sigui expressament reprovat pel dret (càn. 24, § 2).
El comportament consuetudinari és difícil de classificar. La relació entre costum i llei permet, tanmateix, d'establir uns quants casos (càn. 26).
1. CONSUETUDO SECUNDUM LEGEM ('costum segons la llei)', quan el costum confirma allò que la llei disposa. Si la llei només admet una sola manera de complir-la, el valor jurídic del costum és nul. En canvi, quan aquest inclou una de les possibles maneres de complir-la, té el màxim valor, ja que «el costum és el millor intèrpret de la llei» (càn. 27). Si, en virtut del costum, el canal interpretatiu esdevé obligatori, resulta, de fet, un cas de costum praeter legem, als requisits del qual s'haurà de sotmetre.
2. CONSUETUDO CONTRA LEGEM ('costum contrari a la llei'). Perquè sigui legítim, cal que hagi estat observat durant trenta anys continus i complets. Però si la llei contenia una clàusula que prohibia futures consuetuds, el temps requerit per a la legitimitat és de cent anys, o cal que almenys sigui immemorial. A aquest últim cas s'assimilen els costums contraris als cànons del Codi (càn. 5, § 1), llevat que el mateix Codi els hagi reprovat, és a dir, que el supòsit de fet del costum hi sigui descrit amb precisió i la reprovació hi sigui manifestada expressament. Es tracta, doncs, dels costums presents, en fase de consolidació, ja que el vet dels costums passats és objecte de la derogació i el dels futurs és conegut com a prohibició.
3. CONSUETUDO PRAETER LEGEM ('costum més enllà de la llei', 'extralegal'). Actua sempre en les matèries no regulades per la llei i genera un dret objectiu que abans no existia. Pot semblar d'eficàcia jurídica amb menys entitat que el costum contrari a la llei, bé que, a la pràctica, aquest és derogació de la llei per omissions repetides.
Un altre element que cal tenir en compte és que el Codi vigent (càn. 5) abroga els costums contra legem, llevat que siguin centenaris, però deixa subsistir els costums praeter legem.
En sentit tècnic, hom no pot parlar d'existència d'aquesta font de dret abans del renaixement del dret romà al segle XII. En l'Església primitiva, el paper del costum fou important en el desenvolupament de la disciplina eclesiàstica, principalment amb vista a suplir les llacunes de la legislació. Però les fonts antigues no esmenten la necessitat del consentiment de l'òrgan legislador. Així mateix, hi ha, en aquests segles, una tendència poc favorable al costum contrari a la llei; Iu de Chartres (Decretum, part IV, càn. CCII) la rebutja formalment. Però el tema va prenent interès al llarg de l'edat mitjana amb la influència dels antics textos patrístics i pontificis, la del dret romà i la de llur interpretació per part dels glossadors, que influeixen sobre els primers decretistes. Malgrat les reticències de Gracià i les reserves d'Alexandre III i Gregori IX, hom arriba a una doctrina comuna condensada en dos textos paral·lels: la glossa ordinària del Decret de Gracià (Grat., dist. VIII, càn. 7) i la de les Decretals de Gregori IX (Decr. 1, vol. I, tít. IV, càn. 11). Bonifaci VIII (1, vol. I, tít. II, càn. 1, in VI) la formulà així: una llei general subsegüent no abroga un cas de connivència expressa. Si no s'oposa al costum, tot i poder-ho fer sense gaire dificultat, hi ha connivència tàcita. Si les condicions de validesa establertes per l'òrgan legislador es compleixen, s'esdevé l'aprovació legal, encara que el superior no les conegui; la llei mateixa l'aprova.
L'actual Codi canònic entén formalment per costum únicament el que se subjecta a l'aprovació legal (càn. 23), i és l'òrgan legislador qui l'aprova (càn. 24 al 28). Es pot donar el cas de connivència expressa.
Pel que fa a la comunitat, és el subjecte actiu del costum. Perquè també en sigui el subjecte passiu, ha de ser una veritable comunitat unida per vincles jurídics estables, amb una activitat ordenada en el bé comú. És important, doncs, la qualitat específica de la conducta que introdueix. Aquesta qualitat es concreta en el concepte de animus, és a dir, la intenció -lliure de coacció, d'error o de mala fe- d'introduir costum. La legitimitat de l'animus podria ser qüestionada en el cas del costum contra llei, però seria una qüestió més del camp de la moral que no pas del dret. En tot cas, per a exigir animus en el costum contra llei, cal tenir una actitud jurídicament constructiva i organitzadora.
La novetat en aquest àmbit del Codi vigent ha estat de reconduir el problema a criteris objectius. En efecte, hom hi ha substituït l'antiga expressió animus se obligandi (voluntat de caràcter subjectivista) per la de animus iuris inducendi (voluntat d'introduir un dret objectiu; càn. 25).
<Dret canònic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca delicte canònic, n m
- es delito canónico
<Dret canònic>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
L'actual Codi de dret canònic (CDC), del 1983, no defineix què s'ha d'entendre per delicte canònic, si bé el Codi del 1917, ara derogat, el definia com la «violació externa i moralment imputable d'una llei que duu annexa una sanció canònica» (càn. 2195, CDC-17).
La legislació de l'Església catòlica sempre ha fixat sancions per a les conductes greument antieclesials dels propis fidels. Com que en el dret canònic el fur extern i el fur intern, malgrat que són diferenciats, es troben sovint implicats en qüestions comunes, no és estrany que precisament en el dret penal canònic es donin intromissions de la moral. Per aquesta raó, el dret canònic ha admès el principi de legalitat (malgrat que amb l'aparent limitació del cànon 1399), i ha elaborat una teoria del delicte i una tipificació pròpies, amb influències del dret penal dels estats, però sobretot amb marcades peculiaritats pròpies.
No tota acció intrínsecament dolenta pot ser considerada delicte, ni tan sols tota acció injusta. Les primeres pertanyen a l'àmbit de la moral, personal o eclesial (i aquesta intenta discernir el concepte de pecat), en la qual si bé tot delicte és pecat, evidentment només alguns pecats són delictes canònics; les segones, les accions injustes (il·lícites, il·legals, antijurídiques.) tampoc no són sempre tipificades com a delicte. Encara més, el dret canònic no intenta competir amb el dret penal estatal, per la qual cosa (fora d'alguna excepció, com els cànons 1397 i 1398) ni les accions que persegueix han de coincidir amb les dels codis penals moderns, ni la tipificació és ni tan àmplia ni tan detallada.
La definició de delicte del Codi del 1917 comportava, però, un greu inconvenient en el seu excessiu positivisme, ja que, si bé acollia el principi de legalitat tot assenyalant que quelcom és delicte perquè la llei així ho determina, menystenia la realitat que la llei canònica només pot castigar com a delicte allò que és intrínsecament dolent i que posa en perill molt greu la comunió eclesial. Precisament en aquestes raons últimes és on el dret penal canònic se separa de la doctrina penalista civil, ja que els béns jurídics que cal protegir són uns altres, sempre dominats pel bé espiritual dels fidels i de la comunitat (la salus animarum), i reconduïbles a les tres realitats irrenunciables dins l'Església: la fe (munus docendi), els sagraments (munus santificandi) i el govern eclesial (munus regendi). Només quan una actitud antijurídica pertorba molt intensament el bé comú en algun d'aquests tres àmbits, l'òrgan legislador universal o particular l'ha de tipificar com a delicte, ja que el dret penal canònic és el remei últim per a redreçar la situació, quan tots els mitjans preventius han fracassat (càn. 1341).
La tipificació actual dels delictes canònics s'ha reduït notablement des de la disciplina anterior, i s'ha distribuït en sis títols: delictes contra la religió i la unitat de l'Església, delictes contra les autoritats eclesiàstiques i la llibertat de l'Església, delictes amb motiu de funcions eclesiàstiques (sobretot espirituals), delictes de falsedat, delictes contra obligacions especials (sobretot dels clergues i religiosos) i delictes contra la vida i la llibertat humanes. Aquest últim capítol s'ha reduït especialment, ja que l'òrgan legislador canònic considerà que en general són conductes prou sancionades per les legislacions estatals (i només es conserven penes canòniques amb caràcter pràcticament «afegit»), amb excepció del delicte d'avortament procurat, mantingut amb pena d'excomunió latae sententiae (càn. 1398), segons la doctrina catòlica immemorial.Quant a la tipificació penal canònica, la peculiaritat més marcada, davant les lleis penals estatals, és una inconcreció relativa, tant pel que fa a la definició estricta de l'acció delictiva, com a la determinació de la pena. El dret penal canònic, tot basant-se en una excepcionalitat d'aplicació, no creu necessària una descripció estricta de cada delicte, i deixa un marge molt ample a la jurisprudència, la doctrina i l'acció pastoral de l'autoritat.
Igualment, les penes no sempre són determinades per llei, ja que el dret canònic permet que la pena sigui determinada per la sentència; així, és relativament freqüent que el CDC (que recull només la legislació universal, ja que els òrgans legisladors locals o particulars també poden crear lleis penals) sancioni només amb la imposició «d'una pena justa» (càn. 1365, 1368 i 1369), «una censura» (que engloba diversos tipus de penes; per exemple, el cànon 1366) o tot afegint «altres penes» (per exemple, el cànon 1364). Però encara pot semblar més peculiar el cànon 1399: «A part dels casos establerts en aquesta o altres lleis, la infracció externa d'una llei divina o canònica només pot ser castigada amb una pena certament justa quan així ho requereix l'especial gravetat de la infracció i ho exigeix la necessitat de prevenir o de reparar escàndols».
La comprensió positiva del precepte ha fet que no pocs autors objectessin aquí una greu ruptura del principi de legalitat; sense arribar a aquest punt, en realitat es tracta de l'exemple més extrem de tipificació genèrica que el dret canònic ofereix, ja que estableix certament uns elements objectius d'un possible delicte en el qual no s'ha determinat l'acció antijurídica concreta, i en el sentit literal impedeix certament l'actuació arbitrària de l'autoritat fora del principi de legalitat.
<Ciències de la salut > Anatomia humana>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'anatomia [en línia]. 2a ed. act. i ampl. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/182/>
- ca dent canina, n f
- ca ullal, n m sin. compl.
- es colmillo
- es diente canino
- en canine tooth
- en eye tooth
- TA dens caninus
<Anatomia>
<Ciències de la salut > Odontologia. Estomatologia>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CASAS i ESTIVALES, X. [et al.] Vocabulari d'odontologia: Equivalències català, castellà, anglès i francès. Barcelona: Doyma, DL 1991.
ISBN 84-7592-421-2
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca dent canina inferior dreta, n f
- es canino inferior derecho
- fr canine inférieure droite
- en lower right canine
<Ciències de la salut > Odontologia. Estomatologia>
<Ciències de la salut > Odontologia. Estomatologia>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CASAS i ESTIVALES, X. [et al.] Vocabulari d'odontologia: Equivalències català, castellà, anglès i francès. Barcelona: Doyma, DL 1991.
ISBN 84-7592-421-2
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca dent canina inferior esquerra, n f
- es canino inferior izquierdo
- fr canine inférieure gauche
- en lower left canine
<Ciències de la salut > Odontologia. Estomatologia>
<Ciències de la salut > Odontologia. Estomatologia>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CASAS i ESTIVALES, X. [et al.] Vocabulari d'odontologia: Equivalències català, castellà, anglès i francès. Barcelona: Doyma, DL 1991.
ISBN 84-7592-421-2
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca dent canina superior dreta, n f
- es canino superior derecho
- fr canine supérieure droite
- en upper right canine
<Ciències de la salut > Odontologia. Estomatologia>
<Ciències de la salut > Odontologia. Estomatologia>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CASAS i ESTIVALES, X. [et al.] Vocabulari d'odontologia: Equivalències català, castellà, anglès i francès. Barcelona: Doyma, DL 1991.
ISBN 84-7592-421-2
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca dent canina superior esquerra, n f
- es canino superior izquierdo
- fr canine supérieure gauche
- en upper left canine
<Ciències de la salut > Odontologia. Estomatologia>
