Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "canonge" dins totes les àrees temàtiques
displàsia de maluc canina
displàsia de maluc canina
<Veterinària i ramaderia > Malalties > Malalties hereditàries>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de veterinària i ramaderia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2013. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/163/>
A més de termes, es recullen les formes sufixades catalanes més productives en l'àmbit de veterinària, amb indicació en la nota de diversos termes habituals que les utilitzen.
- ca displàsia de maluc canina, n f
- es displasia de cadera canina
- fr dysplasie d'anche
- en canine hip dysplasia
<Veterinària i ramaderia > Malalties > Malalties hereditàries>
Definició
Malaltia hereditària multifactorial que afecta els gossos, d'herència poligènica i caracteritzada per un mal encaixament del cap del fèmur en l'acetàbul, la qual cosa provoca una disfunció de l'articulació del maluc.
Nota
- Sovint es denomina amb la sigla anglesa HD.
displàsia de maluc canina
displàsia de maluc canina
<Veterinària i ramaderia > Malalties > Malalties hereditàries>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de veterinària i ramaderia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2013. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/163/>
A més de termes, es recullen les formes sufixades catalanes més productives en l'àmbit de veterinària, amb indicació en la nota de diversos termes habituals que les utilitzen.
- ca displàsia de maluc canina, n f
- es displasia de cadera canina
- fr dysplasie d'anche
- en canine hip dysplasia
<Veterinària i ramaderia > Malalties > Malalties hereditàries>
Definició
Malaltia hereditària multifactorial que afecta els gossos, d'herència poligènica i caracteritzada per un mal encaixament del cap del fèmur en l'acetàbul, la qual cosa provoca una disfunció de l'articulació del maluc.
Nota
- Sovint es denomina amb la sigla anglesa HD.
dret canònic
dret canònic
<Catolicisme>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>
- ca dret canònic, n m
<Religions > Cristianisme > Catolicisme>
Definició
Conjunt de normes jurídiques dictades per l'autoritat eclesiàstica que regulen l'organització de l'Església catòlica i qüestions de fe i moral.
Nota
- El dret canònic es desenvolupa des del segle XIII a partir de les decisions dels concilis, els papes i altres personalitats de l'Església. El codi vigent actualment va ser aprovat el 1983.
dret canònic
dret canònic
<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca dret canònic, n m
- es derecho canónico, n m
<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>
dret canònic
dret canònic
<Dret canònic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca dret canònic, n m
- es derecho canónico
<Dret canònic>
Definició
Ordenament jurídic de l'Església catòlica.
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
L'adjectiu canònic prové del llatí canonicus, ídem, derivat del nom llatí canon, -onos, ídem, i aquest pres del grec kánon, 'regla', ja que aquest fou el nom que els primers concilis ecumènics (a partir del segle IV) donaren a llurs decisions jurídiques de caire vinculant.
Actualment, en el dret de l'Església, de ritus llatí, el nom cànon es fa servir per a designar els articles que componen el Codi de dret canònic. El dret canònic ha tingut un gran paper en la història del dret europeu, i, encara avui, exerceix una notable influència. En realitat, són possibles dos apropaments a l'estudi del dret canònic: des del mateix interior de l'Església catòlica (i aleshores interessa conèixer com la comunitat cristiana ha regulat els drets dels fidels i de l'autoritat, i com ha intentat, al llarg del temps, acomplir l'ideal evangèlic de justícia en el seu cos), o des de l'estudi comparat de les diverses branques jurídiques.
El dret canònic pràcticament va néixer amb l'Església primitiva. Encara que no fossin conscients de fer dret a l'estil de la tècnica romana, les primeres comunitats cristianes s'organitzaren i es donaren regles (algunes de les quals conservem en reculls, com ara la Didakhé, la Didascalia dels apòstols, i les constitucions apostòliques), i crearen un concepte de autoritat entorn de la figura dels bisbes com a successors dels apòstols.
A l'inici, la tècnica jurídica dels cristians era pobra, però després d'aconseguir la pau amb l'emperador Constantí (edicte de Milà, any 313) i de convertir-se en la religió oficial de l'Imperi romà (Teodosi, edicte Cunctos populos, any 387), el dret de l'Església rebé la influència directa de la tècnica romana, a la qual afegí principis jueus provinents dels orígens, i l'espiritualització pròpia dels ideals evangèlics. Alhora, el cristianisme influencià el dret romà tardà, tal com fou recollit per Justinià.
El dret canònic de l'alta edat mitjana, entre els segles VII i X, es debaté entre la superior tècnica romana heretada i la pressió del dret germànic de la nova situació política europea, i entre el localisme d'aquest i l'universalisme d'aquell. En aquest període, el dret canònic es divideix, clarament, entre occidental i oriental, i queden clarament separats.
A les antigues fonts jurídiques conciliars, comunes a l'Imperi d'Orient i d'Occident, s'hi afegeixen les disposicions dels pontífexs romans, les litterae decretales, o, senzillament, decretals, que eren respostes dels papes a qüestions pràctiques plantejades a llur autoritat. Al desplegament geogràfic dels textos de les decretals seguí l'aparició, en el segle IX, de les «falses decretals», textos apòcrifs que demanaven la reforma de l'Església.
A partir del segle XIla reforma iniciada pel papa Gregori VII implica una renovació a fons del dret canònic occidental, que es fa més centralitzat i romà. Alhora, el redescobriment del dret romà clàssic renovella l'antiga saba canònica, i els juristes de les naixents universitats veuen en el dret canònic la continuació viva de l'antic dret dels romans, ara sota l'autoritat universal del papat. Les antigues col·leccions sense gaire ordre ni tècnica són substituïdes per l'estudi doctrinal minuciós dels canonistes: Gracià i els decretistes (vers el 1140).
Finalment, els segles XIIIi XIV viuen la màxima esplendor de la legislació i les ciències canòniques, amb la promulgació de les grans col·leccions (les Decretals de Gregori IX, del 1234; el Llibre sisè de Bonifaci VIII, del 1298; les Clementines, del 1317; les Extravagants, etc.), i la saviesa dels grans mestres, els decretalistes (Ramon de Penyafort, Sinibald de Fieschi, Enric de Susa, Joan d'Andreas, Baldo d'Ubaldi, Nicolau de Tudeschi 'l'abat Panormità', etc.).
El dret canònic medieval desenvolupà antigues institucions jurídiques, en reorganitzà completament d'altres (com ara el matrimoni), creà innovacions cabdals per a la cultura europea (com ara la persona jurídica), i com a mínim feu canviar notablement el dret antic. Provocà que s'abandonés el dret germànic i el dret feudal, i limità l'activitat legisladora poc preparada dels reis medievals. Juntament amb el dret romà, constituí l'anomenat dret comú, aquell sentit jurídic igual per a tota Europa, heretat de l'Imperi romà, breument renovellat per l'Imperi carolingi, i, encara avui, present i nou amb la Unió Europea. A molts països, i especialment a Catalunya, el dret canònic tingué una influència decisiva, i va arribar a ser considerat primer supletori del dret propi.
Els problemes interns de l'Església catòlica entre els segles XIV i XVI (cisma d'Occident, conciliarisme, protestantisme, etc.) provocaren una important pèrdua de prestigi, i l'anquilosament del dret canònic. El Concili de Trento (1545-1563), si bé ordenà la situació interna de l'Església catòlica, no elaborà un nou dret canònic, fet que el mantingué en un cert nivell només gràcies als canonistes dels segles XVII i XVIII.
En arribar al final del segle XIX, el dret canònic llatí estava en crisi: pràcticament era constituït pel nucli medieval del Corpus iuris canonici (CIC) i pels decrets del concili de Trento, a més de nombroses disposicions pontifícies posteriors que, si bé volien actualitzar el dret de l'Església, en provocaven una enorme dispersió. La codificació va arribar tard al dret canònic, ja que no es plantejà fins gairebé el Concili I del Vaticà (1870), i trobà moltes resistències, tant internes (dels que no volien confondre el dret de l'Església amb el dret estatal), com externes (com ara l'escola historicista, que admirava el component original i antic que hi havia).
Finalment, a començament del segle XX, el papa Pius X en va ordenar la codificació, elaborada per una comissió en la qual destacà la feina del posteriorment cardenal Pietro Gasparri. El primer codi de dret canònic fou promulgat per Benet XV el 1917 (CDC-17). No es tractava d'una reforma de la legislació, ja que la principal finalitat havia estat codificar, és a dir, traduir en articles abstractes les normes vigents de l'Església; només, secundàriament, el CDC-17 va reformar algunes institucions, raó per la qual va arrossegar un cert anquilosament, que es feu palès a partir de la dècada dels anys cinquanta del segle passat, i insostenible a partir del Concili II del Vaticà (1959-1965).
La codificació canònica provocà, des de la dècada dels anys vint, un fort reviscolament dels estudis canònics, tant a les universitats pontifícies com a les universitats civils. En aquestes darreres, i, particularment, a Itàlia, Alemanya i Espanya, sorgí una forta generació de canonistes no vinculats a la jerarquia eclesiàstica (Jemolo, Gismondi, Maldonado, D'Avack, Del Giudice, Lombardía, Mörsdorf, etc.), i que aplicaren els avenços de la doctrina jurídica civil al dret canònic, que van elevar molt el nivell del seu estudi.
Alhora, la doctrina canònica tornà a ser tinguda en compte per la doctrina jurídica general. La crisi eclesial subsegüent al Concili II del Vaticà va afectar de ple el dret canònic, car l'antiquat CDC-17 no podia respondre a les expectatives del canvi conciliar. Prengueren força a l'Església els corrents antijuridicistes, que provocaren que importants grups de fidels visquessin al marge de les disposicions legals vigents, i que s'abandonés l'estudi i l'interès pel dret canònic; com a conseqüència d'això, també patí el prestigi de la ciència canònica a les universitats.
La revisió del dret canònic (1970-1982) fou lenta però minuciosa; no es va limitar a canvis de façana, sinó que la Comissió Pontifícia innovà profundament moltes matèries i reformà també l'estructura del nou Codi (CDC-83), que, finalment, fou promulgat el 25 de gener de 1983.
El CDC-83 es divideix en set llibres: I. Normes generals; II. El poble de Déu (dret de les persones); III. La funció de l'Església d'ensenyar (mitjans d'ensenyament i comunicació); IV. La funció de l'Església de santificar (sagraments, per exemple, el dret matrimonial); V. Els béns temporals (dret patrimonial); VI. Les sancions en l'Església (dret penal); VII. Els processos.
El CDC-83 recull només la legislació universal de caràcter general; queden fora del CDC-83 la legislació particular (la pròpia de les diòcesis i esglésies locals), legislació universal específica (per exemple, els processos de canonització), la legislació sobre el ministeri papal (com ara les normes sobre la cúria romana o l'elecció pontifícia), i unes quantes normes en lleis disperses, així com totes les que, com que afecten el dret litúrgic, són recollides en els llibres corresponents.
Amb tot, es poden distingir tres grans classes de normes canòniques segons llur origen: de dret diví, de dret natural i de dret eclesiàstic.
Les normes de dret diví (també anomenat dret diví positiu) són les que provenen de la Revelació, de manera directa o indirecta (per manament directe, o per definició dogmàtica de l'Església); el dret diví és font per al dret canònic, i, sobretot, constitueix el marc d'activitat de l'Església, de tal manera que estableix uns límits positius i negatius. Per aquesta raó, les normes de dret diví són immutables, indispensables, inderogables i imprescriptibles (càn. 199 CDC-83). Ara bé, cal distingir l'estricta llei divina de la possible concreció que se'n fa en les normes de dret eclesiàstic, de nivell inferior.
Les normes de dret natural (també dit dret diví natural) provenen de la naturalesa humana, ja que la fe cristiana creu que la humanitat pot conèixer, per mitjà de la recta consciència i la raó, unes normes bàsiques de conducta vàlides per a tothom i totes les cultures, impreses per Déu mateix. En darrer terme, també són d'origen diví, si bé mediatitzat; no sempre ni pertot són reconegudes, i, a vegades, alguna cultura n'ha contravingut algunes de molt bàsiques (car l'escola del dret natural en distingeix graus diversos), però l'evangelització cristiana, entre altres fins, ha tingut per ideal donar a conèixer també les lleis naturals.
Evidentment, la concepció del dret natural comporta una societat homogènia en les seves creences, i per això els estats pluralistes contemporanis han abandonat aquesta visió (per tal de no dependre exclusivament de la visió cristiana del dret), i l'han substituïda per altres conceptes, com el dels drets humans, amb finalitats molt similars. Ara bé, com que l'ordenament canònic compta, per pròpia naturalesa, amb la unitat religiosa dels seus súbdits, utilitza sense problemes els conceptes clàssics del dret natural.
Les normes naturals comparteixen les característiques de les divines (indispensables, immutables, imprescriptibles, inderogables), però com que no tenen una concreció (també anomenada positivació) d'entrada, perquè no es troben estrictament explícites a la Revelació, poden presentar una certa evolució en l'estudi i coneixement corresponents, de manera que, només lentament, l'Església en va traient les conseqüències adients. Un exemple clàssic és el principi consensual del matrimoni canònic.
Les normes de dret eclesiàstic (també anomenat dret positiu eclesiàstic) són pròpiament tota la resta, les que, tot i haver de ser fidels als principis cristians i a l'Evangeli, són disposicions de l'autoritat legislativa; per naturalesa són temporals (malgrat que algunes poden ser seculars o immemorials), contingents, derogables, adaptables, dispensables, sotmeses a les finalitats superiors de l'ordenament canònic. En aquest sentit, si bé, en l'ordenament jurídic de l'Església, les normes divines i naturals gaudeixen d'una immutabilitat incomparable amb qualsevol llei fonamental o constitució estatal (fins i tot més que les mateixes declaracions universals de drets humans), les normes merament eclesiàstiques són molt més adaptables i menys rigoroses que les lleis civils, car en l'aplicació concreta que se'n fa poden ser limitades per la salus animarum (CDC-83, càn. 1752), l'equitat (càn. 19 i càn. 1752 CDC-83), els imperatius del fur intern (CDC-83, càn. 130), la tolerància i la dissimulatio (càn. 5 CDC-83), el privilegi (càn. 76 CDC-83), la dispensa (càn. 85 CDC-83), la consuetudo contra legem (càn. 26 CDC-83), entre altres.
Les normes canòniques són lleis (les normes positives creades per la potestat legislativa), costums (els usos comunitaris amb intenció d'obligar, no reprovats per l'autoritat), i normes del dret administratiu (decrets legislatius generals, decrets generals executoris, instruccions, etc.). Llurs definicions són semblants a les de les normes civils, però el sistema de prelació, d'interpretació i d'integració presenta notables especialitats. També els actes administratius (decrets singulars, preceptes singulars i rescriptes, entre altres) tenen una terminologia i un tractament específics.
L'especial origen del dret canònic atorga a aquest ordenament un sistema propi de principis generals, a més dels genèrics. Entre aquests principis específics del dret canònic destaquen l'equitat canònica i la salus animarum, ambdós esmentats en el darrer cànon del CDC, el 1752. La doctrina canònica entén per equitat una superació especial de la justícia: aquesta mateixa, però amorosida per la caritat evangèlica. L'equitat no s'oposa a la justícia, però tracta d'evitar l'antic brocard summum ius, summa iniuria, de manera que una visió estrictament legalista del dret perjudiqui el propi ideal de justícia, que a l'Església té per model i anhel la mateixa justícia divina. Per això, qualsevol aplicació de les lleis canòniques s'ha de fer d'acord amb l'equitat canònica, per tal de respectar la finalitat suprema de l'ordenament juridicocanònic i alhora finalitat última de la mateixa Església: el bé espiritual dels fidels o salus animarum.
D'aquí es desprèn que si, d'una aplicació concreta d'una norma canònica (no divina o natural) se'n deriva un perjudici espiritual real i imprevist per a un fidel o un grup de fidels, el manament legal ha de cedir davant l'interès espiritual, per tal de cercar una solució consuetudo extra legem o consuetudo contra legem, que no deixa de ser jurídica, sinó la més autènticament justa i jurídica. Però més enllà dels casos imprevistos, el dret canònic també regula, d'una manera estable, la concessió de remeis per a situacions atípiques, mitjançant les figures del privilegi i de la dispensa. Qualsevol llei canònica (no divina o natural) pot ser objecte de privilegi o de dispensa, si hi ha una causa justa i proporcionada (càn. 90 CDC-83). D'una banda el privilegi, figura pròpia de l'ordenament canònic, és la relaxació d'una llei que concedeix l'autoritat per a una multiplicitat de casos, a sol·licitud de diverses persones físiques o jurídiques (càn. 76 CDC-83). Generalment es considera com un favor de l'autoritat envers una comunitat, però no per caprici, sinó per a evitar que l'exigència de la llei general provoqui conflictes quan es demostra que no convé l'esmentada exigència.
La dispensa, d'altra banda, és la relaxació d'una llei merament eclesiàstica per a un cas particular (càn. 85 CDC-83), i en això coincideix amb la noció de dispensa del dret civil; però el dret canònic en fa un ús molt més extens i intens, ja que pot ser dispensada (per les mateixes raons que el privilegi) qualsevol llei canònica que no ho prohibeixi (llevat de les lleis processals o penals, i dels elements essencials de les institucions i els actes jurídics: càn. 86-87 CDC-83). Encara més: l'autoritat eclesiàstica, segons l'opinió clàssica de la doctrina, pot no estar obligada a perseguir que els seus súbdits compleixin la llei, si convé per al bon govern o per al bé espiritual.
El CDC-83, per bé que determina breument la possibilitat de la tolerància (càn. 5 CDC-83), en els casos en què no és possible suprimir un costum reprovat; o bé s'accepta doctrinalment la dissimulatio, més enllà encara de la tolerància, ja que si la primera compta amb la connivència de l'autoritat, la segona és l'actitud de l'autoritat que no vol o no pot aprovar quelcom contrari a la llei, ni públicament ni privadament, però que tampoc no pot castigar, i, per tant, ha de fer veure que no hi veu, per a evitar mals majors (l'escàndol, l'odium religionis, etc.), o per a esperar una evangelització més intensa d'aquella societat concreta.
Des del subjecte de la llei, incideix sobre el caràcter del dret canònic la peculiar regulació de la ignorància i l'error. Així, els cànons 14 i 15 determinen que les lleis no obliguen en el cas de dubte de dret (malgrat que aquest no impedeix l'eficàcia de les lleis invalidants o inhabilitants).
Com que la societat que origina el dret canònic, l'Església, és formada per vincles espirituals, la consciència personal i la voluntat interna tenen un paper preponderant en les relacions jurídiques. El dret canònic distingeix entre fur intern i fur extern, i, en molts aspectes, adjudica al fur intern i/o a la voluntat interna una rellevància impensable per a d'altres ordenaments jurídics. Així, per exemple, la simulació unilateral (reserva mental) provoca la nul·litat del matrimoni i d'altres actes jurídics (càn. 1101 CDC-83); les penes canòniques es poden imposar i absoldre exclusivament en el fur intern (càn. 1357 CDC-83); i el que l'autoritat eclesiàstica coneix per fur intern no es pot usar per a decisions del fur extern (càn. 984 CDC-83).
Aquestes i altres singularitats, particularment la proximitat del dret canònic amb la moral, suscitaren entre la doctrina jurídica del segle XX la qüestió sobre la juridicitat de l'ordenament canònic. Així, sobretot per al positivisme, l'absència d'una força coactiva que asseguri l'obtenció pràctica del compliment de les normes canòniques fou, juntament amb la idea que només l'Estat és generador de normes, una de les objeccions més habituals. Si bé es pot defensar que l'Estat no és, ni ha estat mai, l'únic origen del dret ni de la justícia, ni tampoc de les lleis (ubi societas, ibi ius), i que l'Església, tradicionalment, s'ha considerat una societat plena en si mateixa («societat perfecta» per al dret públic eclesiàstic), és cert que el dret canònic no té mitjans coactius físics. Aquesta afirmació es pot fer, fins i tot, del dret canònic clàssic i antic, perquè, fins i tot en els moments de més poder polític, l'Església va haver de recórrer a l'ajut del braç secular per a l'aplicació de les penes no espirituals, i moltes de les penes més greus no eren pròpiament canòniques, sinó penes annexes imposades pel poder civil sobre delictes que, per bé que canònics, eren també civils a causa de la confusió entre societat eclesiàstica i societat civil. Però, encara que és veritat que el dret canònic no pot fer servir de la coacció física, compta, en canvi, amb un altre tipus de força per a obligar: la coerció moral o espiritual, perquè els diversos graus de privació de béns espirituals amb què les penes canòniques castiguen els delictes poden suposar, per als cristians fidels, privacions tan o més greus que les clàssiques penes físiques. Per això, la pena d'excomunió, sempre present en el dret de l'Església, no solament protegeix el bé imprescindible de la comunió eclesial, sinó que, imposada amb prudència i equitat, assegura el compliment de les lleis en un mínim que no es pot negligir.
Aquestes característiques fan del dret canònic un ordenament extremament flexible, que, per això, no deixa de ser plenament jurídic, i alhora qüestiona íntimament els ordenaments legals dels estats contemporanis, que escudats en els principis democràtics que els inspiren i en la saludable divisió de poders, tanmateix, no aconsegueixen flexibilitzar la llei. Encara avui, el dret canònic aconsegueix influir en els ordenaments estatals amb figures i solucions jurídiques innovadores, com ara l'anomenat principi de subsidiarietat, inicialment formulat pel Concili II del Vaticà, recollit formalment pel CDC-83 i rebut després en el dret comunitari europeu i en els projectes descentralitzadors i autonomistes dels estats.
El dret canònic es troba també en constant tensió i evolució, amb problemes nous que n'afecten totes les branques. Així, problemes immediats o futurs del dret canònic han de ser, entre molts d'altres, la inculturació del dret eclesial en societats no europees (car l'actual dret canònic occidental o llatí, que s'aplica no solament a Europa, sinó també a l'Àfrica, a Amèrica i a totes les esglésies derivades dels missioners europeus, és fortament influenciat pel dret romà), l'origen i la participació de les persones laiques en la potestat de jurisdicció (perquè el seu exercici va estar reservat als clergues fins al Concili II del Vaticà), els efectes de la invalidesa d'alguns sagraments (car aquesta matèria acusa un fort desnivell entre la gran evolució del dret matrimonial i l'estudi dels altres sagraments, sobretot el baptisme i l'orde sagrat), el control judicial dels actes administratius (suara encara molt precari, després d'algun intent no reeixit d'imitar la regulació estatal) i un dret patrimonial més modern.
ehrlichiosi canina
ehrlichiosi canina
<Veterinària i ramaderia > Malalties > Malalties bacterianes>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de veterinària i ramaderia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2013. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/163/>
A més de termes, es recullen les formes sufixades catalanes més productives en l'àmbit de veterinària, amb indicació en la nota de diversos termes habituals que les utilitzen.
- ca ehrlichiosi canina, n f
- es ehrlichiosis canina
- fr ehrlichiose du chien
- en canine ehrlichiosis
<Veterinària i ramaderia > Malalties > Malalties bacterianes>
Definició
Malaltia bacteriana infecciosa de curs mortal que afecta els gossos, causada per Ehrlichia canis, transmesa per la picada de la paparra Rhipicephalus sanguineus i caracteritzada per manifestacions cutànies, septicèmiques i nervioses, i per una síndrome respiratòria alta amb fluix nasal, esplenomegàlia i vòmits.
ehrlichiosi canina
ehrlichiosi canina
<Veterinària i ramaderia > Malalties > Malalties bacterianes>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de veterinària i ramaderia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2013. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/163/>
A més de termes, es recullen les formes sufixades catalanes més productives en l'àmbit de veterinària, amb indicació en la nota de diversos termes habituals que les utilitzen.
- ca ehrlichiosi canina, n f
- es ehrlichiosis canina
- fr ehrlichiose du chien
- en canine ehrlichiosis
<Veterinària i ramaderia > Malalties > Malalties bacterianes>
Definició
Malaltia bacteriana infecciosa de curs mortal que afecta els gossos, causada per Ehrlichia canis, transmesa per la picada de la paparra Rhipicephalus sanguineus i caracteritzada per manifestacions cutànies, septicèmiques i nervioses, i per una síndrome respiratòria alta amb fluix nasal, esplenomegàlia i vòmits.
eminència canina
eminència canina
<Ciències de la salut > Odontologia. Estomatologia>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CASAS i ESTIVALES, X. [et al.] Vocabulari d'odontologia: Equivalències català, castellà, anglès i francès. Barcelona: Doyma, DL 1991.
ISBN 84-7592-421-2
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca eminència canina, n f
- es eminencia canina
- fr éminence canine
- en canine eminence
<Ciències de la salut > Odontologia. Estomatologia>
enquadernació de canonet
enquadernació de canonet
<Indústria > Arts gràfiques. Edició>
La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'una recerca duta a terme pel Servei de Consultes del TERMCAT arran d'una consulta feta pels usuaris.
- ca enquadernació de canonet, n f
- es encuadernación con canutillo, n f
- es encuadernación de gusanillo, n f
- fr reliure à anneaux plastiques, n f
- fr reliure à baguette-anneaux, n f
- fr reliure à boudin, n f
- fr reliure boudinée, n f
- fr reliure en peigne, n f
- pt encadernação com canelura, n f
- en comb binding, n
<Indústria > Arts gràfiques. Edició>
Definició
Enquadernació en què els fulls queden agafats mitjançant un canonet de plàstic les pues del qual entren en els forats del paper.
enteritis canina per Coronavirus
enteritis canina per Coronavirus
<Veterinària i ramaderia > Malalties > Malalties víriques>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de veterinària i ramaderia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2013. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/163/>
A més de termes, es recullen les formes sufixades catalanes més productives en l'àmbit de veterinària, amb indicació en la nota de diversos termes habituals que les utilitzen.
- ca enteritis canina per Coronavirus, n f
- es enteritis canina por Coronavirus
- fr entérite par Coronavirus des chiens
- en canine coronaviral enteritis
<Veterinària i ramaderia > Malalties > Malalties víriques>
Definició
Malaltia vírica que afecta els gossos, causada per un virus del gènere Coronavirus, relacionat amb el de la gastroenteritis transmissible, i caracteritzada per vòmits, diarrea i deshidratació.
