Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca càrrec, n m
es cargo

<Dret>

Definició

Fet que pesa sobre la situació d'un acusat o acusada.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Ex.: Confirmar els càrrecs de l'acusació.
Ex.: Destruir els càrrecs de l'acusació.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia de la factura elèctrica [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/298>
Les formes en negreta a les notes indiquen que tenen una fitxa de terme pròpia en el mateix diccionari.

ca càrrec, n m
ca càrrec del sistema elèctric, n m sin. compl.
es cargo, n m
es cargo del sistema eléctrico, n m sin. compl.

Definició

Import regulat de la factura que serveix per a pagar costos diversos no coberts amb el peatge, associats a la política energètica, el sobrecost que té la producció d'electricitat a les illes i a Ceuta i Melilla, i el dèficit acumulat del sector elèctric, entre d'altres.

Nota

1. Per exemple, són costos associats a la política energètica els incentius econòmics a les instal·lacions d'energies renovables, cogeneració i residus.
2. El càrrec el fixa el ministeri competent en la matèria.
3. El terme càrrec s'usa sovint en plural (ex. El peatge i els càrrecs suposen el 40% de la factura que paguem a final de mes.)

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca càrregues familiars, n f pl
es cargas familiares

Definició

Prestacions i despeses necessàries per al manteniment de la família, d'acord amb el nivell de vida propi i els usos socials.

Nota

Àmbit: Illes Balears
Tant la Compilació del dret civil de les Illes Balears del 1990 com els projectes d'apèndix que la van precedir assenyalen la necessària contribució dels cònjuges a l'aixecament de les càrregues del matrimoni, i certament havia de ser així, ja que no es pot entendre un règim de separació de béns sense l'existència d'aquesta obligació primordial.
L'article 4 de la Compilació parla de càrregues del matrimoni, però no estableix quines són en realitat o quins conceptes concrets s'integren dins aquesta expressió. La doctrina entén, unànimement, que vol indicar les prestacions i les despeses necessàries per al manteniment de la família. La distinció entre prestació i despesa deriva del fet que hi ha càrregues respecte de les quals l'aixecament es fa de manera directa -com en el cas que l'habitatge familiar, o el mobiliari d'aquest, l'hagi aportat exclusivament un dels cònjuges, o que treballi per tenir cura de la llar familiar-, a diferència dels casos en què s'han de pagar unes despeses per a l'adquisició dels béns que la família fa servir -la compra de mobles, el pagament del lloguer de la casa familiar, entre d'altres.
En tot cas, aquestes prestacions i despeses han de procurar els aliments -que han d'incloure el que és indispensable per al manteniment, l'habitatge, el vestit, l'assistència mèdica, l'educació i la instrucció en la minoria d'edat, i també en la majoria d'edat si es tracta de concloure una carrera abans començada-, les atencions de previsió, mèdiques i sanitàries, a més de la conservació de l'habitatge familiar i altres béns utilitzats per la família. Tanmateix, la quantia de la prestació o despesa sempre estarà condicionada pels usos socials i el nivell de vida de la família.
Dins el dret civil de les Illes, algun autor ha propugnat una idea més àmplia de càrregues de la família, que la faria extensiva al que és convenient per a la formació superior i el desenvolupament personal dels membres que la constitueixen i també per a l'esbarjo familiar, dins els condicionaments imposats pels usos socials i el nivell de vida de la família. En aquest sentit, poden entrar dins la noció de càrrega familiar la realització d'un màster per als fills o d'un viatge turístic familiar.
Quins són els beneficiaris de l'obligació d'aixecament de les càrregues? Sens dubte, ho són els cònjuges i els fills comuns, mentre convisquin a la casa familiar. Tanmateix, la doctrina és partidària d'estendre el nombre de beneficiaris als fills d'un cònjuge i de l'altre i, en general, als descendents i ascendents de cadascun d'ells, mentre convisquin al domicili familiar. Considera també que, a banda dels cònjuges, els altres membres de la família han de contribuir equitativament, segons les possibilitats que tinguin, i d'acord amb les despeses que generin, a l'aixecament de càrregues mentre convisquin en la unitat familiar.
Com han de contribuir els cònjuges a l'aixecament de les càrregues? La Compilació del dret civil especial de Balears del 1961 establia que ho havien de fer proporcionalment, però no indicava en proporció amb què. La Compilació del 1990 va superar la llacuna assenyalant que, en defecte de pacte, cadascun dels cònjuges hi ha de contribuir en proporció amb els recursos econòmics que té, i indicant també que es considera com a contribució el treball per a la família.
En la realitat pràctica dels matrimonis, són molt freqüents els casos en què els cònjuges convenen la manera de contribuir a les càrregues, per exemple destinant-hi una part del sou, la renda d'un pis, etc. És evident, però, que tots aquests possibles pactes no tenen eficàcia jurídica ni entre ells -ja que bastaria la voluntat d'un dels dos cònjuges per a deixar-lo sense efecte- i encara menys davant tercers, això mentre no s'incorporin a una escriptura de capítols.
S'ha vist que els cònjuges han de contribuir a les càrregues en proporció amb els recursos econòmics que tenen. Abans de la Compilació del 1990, algun autor considerava que s'han de destinar a l'aixecament de les càrregues els ingressos, rendes o fruits percebuts pels cònjuges, fet que comportava que si un d'ells tenia un patrimoni important, encara que improductiu, la contribució l'havia de fer exclusivament l'altre cònjuge. En relació amb això, la Compilació del 1990 va emprar la paraula recursos, concepte prou ampli per a comprendre les rendes i el patrimoni. I dona als cònjuges la possibilitat d'actuar judicialment per aconseguir una distribució justa de les càrregues, ja que el paràgraf segon de l'article 4.1 assenyala que «si s'incomplís, totalment o parcialment, aquest deure, per part d'un dels cònjuges, l'altre podrà sol·licitar al jutge que adopti les mesures oportunes per tal d'assegurar-ne el compliment».
Una altra novetat de la Compilació del 1990 és que fa referència al treball per a la família, i assenyala que se'l considera una contribució a les càrregues, però sense que es digui que donarà lloc a una compensació especial, que cal fixar en el moment de l'extinció del règim de separació, com fa l'article 1438 del Codi civil espanyol (CC). D'entrada, l'expressió treball per a la família no deixa de resultar ambigua. Si l'òrgan legislador es volia referir al cònjuge que té cura de la casa, tal vegada hagués estat preferible emprar aquestes paraules. Tanmateix, la doctrina assenyala que la noció de treball per a la família és més àmplia que el simple treball material de tenir cura de la casa, ja que, a més d'aquest, pot comprendre la cura i atenció dels membres que convisquin en el domicili familiar i la col·laboració no retribuïda en l'activitat empresarial o professional de l'altre cònjuge.
La compensació del treball per a la família establerta per l'article 1438 del CC ha estat molt criticada, perquè es diu que desnaturalitza el règim de separació de béns, cosa que implica una contradicció amb els seus principis bàsics, i el converteix en realitat en un règim de participació. Certament, dins el dret civil de les Illes Balears, és un costum molt arrelat en els matrimonis l'adquisició de l'habitatge familiar, i d'altres immobles, a mitges, amb la qual cosa els dos cònjuges participen dels guanys del matrimoni. I, d'altra banda, la Compilació del 1990 va incrementar els drets legitimaris del cònjuge vidu d'una manera molt considerable. Amb això es vol dir que, en els casos encara normals en què l'extinció del règim de separació de béns es produeix per la mort d'un dels cònjuges, no seria just ni sembla necessari establir aquesta compensació, que podria resultar fins i tot contraproduent; seria el cas de concórrer el cònjuge vidu a l'herència de l'altre amb fills d'un anterior matrimoni d'aquest, que podrien demandar una compensació pels anys que ha tingut cura de la casa. En canvi, pot ser justa quan l'extinció del règim econòmic matrimonial s'esdevé per nul·litat, separació o divorci.
Les càrregues familiars tenen també transcendència pel que fa a les responsabilitats en els deutes de cada cònjuge. D'entrada, la regla general és la que estableix l'article 3.4 de la Compilació del 1990, segons el qual «cada cònjuge respondrà amb els béns propis del compliment de les obligacions que hagi contret». No es tracta sinó d'una conseqüència lògica de les regles generals de la separació de béns. Però pel que fa a les obligacions causades per l'aixecament de les càrregues familiars, el precepte assenyala que «en serà subsidiàriament responsable l'altre cònjuge».
La Compilació del 1990 va establir, per tant, una responsabilitat subsidiària que no tenia precedents de cap tipus dins el nostre dret. Quin fonament té? La doctrina ha parlat, en aquest punt, de la inevitable unió d'interessos creada per la comunitat de vida dels esposos, que imposa que venguin obligats a contribuir, en llurs relacions internes i amb tots els béns que tenen, a les càrregues del matrimoni i, davant de tercers, que aquests mateixos béns siguin responsables dels deutes que aquest aixecament ha produït; i és que el principi de responsabilitat dels cònjuges pels deutes ocasionats per l'aixecament de les càrregues no és solament un principi propi dels règims de comunitat, sinó també de tot règim matrimonial. En definitiva, s'ha volgut enrobustir el crèdit de l'economia familiar per a evitar que es pugui utilitzar la separació de béns en perjudici del creditor que ha fet possible l'aixecament de les càrregues familiars. No seria just, certament, que el creditor que ha realitzat una prestació de la qual s'ha beneficiat tota la família -i, per tant, també l'altre cònjuge- es quedés sense cobrar per insolvència del cònjuge que ha contret l'obligació.
Per a la qualificació d'aquesta responsabilitat, la Compilació del 1990 ha optat per la responsabilitat subsidiària, mentre que altres ordenaments jurídics ho han fet per mitjà de la solidària. I ha estat així perquè considera que la subsidiarietat harmonitza més que la solidaritat amb el règim de separació de béns, que imposa que sigui responsable, en primer terme, el cònjuge que ha contractat; i només quan aquesta responsabilitat no porti al cobrament del crèdit per la seva insolvència serà responsable l'altre cònjuge. I, d'altra banda, la subsidiarietat no comporta un greu perjudici per al creditor, que no es veu obligat a seguir dos plets -un contra cada cònjuge-, sinó que en un sol plet els pot demandar tots dos, sol·licitant l'execució prèvia dels béns del cònjuge deutor, i, si d'aquesta manera no s'ha aconseguit el cobrament del crèdit, després la del patrimoni de l'altre cònjuge.
La Compilació del 1990 no assenyala quina és la regulació d'aquesta responsabilitat subsidiària, però la doctrina ha indicat que constitueix una mena de fiança legal, en què el benefici d'excussió és l'únic procediment existent en l'ordenament jurídic balear per a determinar quan els béns del deutor principal no són suficients per a cobrar el crèdit i, per tant, es pot seguir l'execució contra una altra persona. Per aquesta raó, la responsabilitat subsidiària del cònjuge no contractant es regula, fonamentalment, per les regles que el CC dedica a la fiança, que entraria en joc per la crida que li fa l'article 1 de la Compilació, si bé alguns dels seus articles no es podrien aplicar.
S'ha de dir, finalment, que aquesta especial responsabilitat subsidiària no hi és en el dret d'Eivissa i Formentera, que dedica a la matèria l'article 67.2 de la Compilació, segons el qual «els cònjuges seran obligats a contribuir al sosteniment de les càrregues del matrimoni. Per manca de pacte, ho faran en proporció amb els seus recursos econòmics. Si hi ha dot o d'altres béns afectes al sosteniment de les càrregues familiars, els fruits i les rendes s'aplicaran preferentment a aquest fi». Tampoc no es diu que el treball per a la família es considera una contribució a les càrregues, encara que, per lògica, s'ha de considerar així.
V. t.: parament de la casa n m
V. t.: parella estable n f
V. t.: règim de separació de béns n m

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

ca càrritx, n m
ca carç, n m sin. compl.
ca carcera, n f sin. compl.
ca carritxera, n f sin. compl.
ca faió, n m sin. compl.
ca carços, n m pl alt. sin.
ca escarcillons (inflorescència), n m pl alt. sin.
ca fenassa, n f alt. sin.
ca xirca, n f alt. sin.
ca carsos, n m pl var. ling.
nc Ampelodesmos mauritanica (Poir.) T. Durand et Schinz
nc Ampelodesmos tenax Link var. ling.

<Botànica > gramínies / poàcies>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

ca càrritx, n m
ca carç, n m sin. compl.
ca carcera, n f sin. compl.
ca carritxera, n f sin. compl.
ca faió, n m sin. compl.
ca carços, n m pl alt. sin.
ca escarcillons (inflorescència), n m pl alt. sin.
ca fenassa, n f alt. sin.
ca xirca, n f alt. sin.
ca carsos, n m pl var. ling.
nc Ampelodesmos mauritanica (Poir.) T. Durand et Schinz
nc Ampelodesmos tenax Link var. ling.

<Botànica > gramínies / poàcies>

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca cabina, n f
fr carrel
en carrel

<Biblioteconomia. Documentació > Equip de biblioteca>

Definició

Petit espai delimitat amb envans o mampares per a l'ús d'un lector o estudiant en una biblioteca.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

ca cacris, n m/f
nc Cachrys L.

<Botànica > umbel·líferes / apiàcies>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

ca cacris, n m/f
nc Cachrys L.

<Botànica > umbel·líferes / apiàcies>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

ca calcida, n f
ca cars, n m sin. compl.
ca calcida vera, n f alt. sin.
ca calcides, n f pl alt. sin.
ca card, n m alt. sin.
ca card calcida, n m alt. sin.
ca card d'ase, n m alt. sin.
ca cards, n m pl alt. sin.
ca carsos, n m pl alt. sin.
ca calcidium, n m var. ling.
ca calciga, n f var. ling.
ca calcigues, n f pl var. ling.
ca calcina, n f var. ling.
ca calsines, n f pl var. ling.
ca cat, n m var. ling.
nc Cirsium arvense (L.) Scop.
nc Cnicus arvensis (L.) Roth sin. compl.
nc Serratula arvensis L. sin. compl.

<Botànica > compostes / asteràcies>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

ca calcida, n f
ca cars, n m sin. compl.
ca calcida vera, n f alt. sin.
ca calcides, n f pl alt. sin.
ca card, n m alt. sin.
ca card calcida, n m alt. sin.
ca card d'ase, n m alt. sin.
ca cards, n m pl alt. sin.
ca carsos, n m pl alt. sin.
ca calcidium, n m var. ling.
ca calciga, n f var. ling.
ca calcigues, n f pl var. ling.
ca calcina, n f var. ling.
ca calsines, n f pl var. ling.
ca cat, n m var. ling.
nc Cirsium arvense (L.) Scop.
nc Cnicus arvensis (L.) Roth sin. compl.
nc Serratula arvensis L. sin. compl.

<Botànica > compostes / asteràcies>

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "carr�s" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició