Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "circumst��ncia" dins totes les àrees temàtiques
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca circumstància genèrica, n f
- es circunstancia genérica, n f
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca circumstància inherent, n f
- es circunstancia inherente, n f
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca circumstància mixta de parentiu, n f
- es circunstancia mixta de parentesco, n f
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca circumstància mixta de parentiu, n f
- es circunstancia mixta de parentesco
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
Tradicionalment, els codis penals espanyols han determinat, com a circumstància modificativa de la responsabilitat penal, l'existència d'una relació de parentiu entre autor i víctima (per exemple, que la persona perjudicada sigui o hagi estat cònjuge o estigui o hagi estat lligada de manera estable per relació d'afectivitat anàloga, o sigui ascendent, descendent o germana per naturalesa o adopció de la persona ofensora o del seu cònjuge o convivent). La circumstància es denomina mixta, ja que en alguns casos permet atenuar la pena i, en uns altres, agreujar-la, «segons la naturalesa, els motius i els efectes del delicte» (art. 23 Codi penal [CP] del 1995). L'autor o autora ha de ser cònjuge, ascendent, descendent o germà (per naturalesa, adopció o afinitat en els mateixos graus respecte de la persona ofensora). A més, des de la reforma operada per la Llei orgànica 8/1983, del 25 de juny, de reforma urgent i parcial del Codi penal, s'afegeixen, juntament amb la relació de parentiu que neix del matrimoni, la relació del qui «es troba lligat per una relació d'afectivitat anàloga» (a la conjugal). D'altra banda, en l'àmbit d'altres delictes, les conductes contra l'Administració de justícia, el parentiu entre la persona no autora i la beneficiària per la conducta és motiu per eximir de responsabilitat (encobriment, art. 454 CP; deures de denúncia, art. 261 Llei d'enjudiciament criminal) o atenuar (trencament de condemna, art. 470.3 CP; suborn en causa criminal, art. 424 CP). El parentiu en altres delictes també és rellevant (sol·licitud de caràcter sexual en l'exercici de funcions públiques: art. 444.2).
Aquesta circumstància permet agreujar la responsabilitat en els delictes contra les persones, mentre atenua en els delictes de contingut patrimonial, tenint en compte la naturalesa d'aquests delictes. Així, en els delictes contra les persones, és més greu atacar o ofendre a qui es troba vinculat per parentiu; en canvi, en els delictes patrimonials, si la víctima és membre de la família, el delicte té menys entitat. També es té en compte la manera en què el mateix CP regulava i regula l'exempció de pena en alguns delictes patrimonials per relació de parentiu (art. 268 CP) i la manera en què regula l'agreujament de la responsabilitat si hi ha relació de parentiu (delicte de parricidi de l'article 405 del CP del 1973, o els delictes de lesions habituals i agressions sexuals, dels articles 153 i 180.1.4a. Del CP del 1995, respectivament, entre altres).
Pel que fa a les relacions de parentiu enunciades en l'article 23 del CP, es pot assenyalar que són germans els qui tenen un ascendent comú de primer grau. Reuneixen la condició d'ascendents i descendents els subjectes als quals es refereix l'article 108 del Codi civil espanyol, tant els qui ho són per naturalesa com per adopció.
Quant a la relació d'afinitat com a forma de parentiu, juntament amb la natural i l'adoptiva, s'aplica als «cònjuges entre si i qualsevol d'ells respecte dels parents per consanguinitat de l'altre; no ho són, en cap cas, els parents per naturalesa de cadascun d'ells respecte als parents consanguinis de l'altre, ni un cònjuge respecte dels parents per afinitat del seu consort» (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 15.9.1986, ponent: Vivas Marzal, basant-se en doctrina més antiga), concretament, els cunyats, però aquesta relació de parentiu s'entén que deixa d'existir des de la mort de qui es cònjuge per a un i germà per a l'altre (STS del 12.7.1994, ponent: Hernández Hernández).
Pel que fa als cònjuges, es presenten pocs problemes en llur determinació en la mesura en què es manté el vincle. Queda fora de la relació de parentiu la relació entre oncle i nebot: col·lateral de tercer grau (STS del 14.1.1985, ponent: Gómez de Liaño Cobaleda i del 4.7.1989, ponent: García Ancos). En altres àmbits, el CP concreta de manera diferent (i les diferències no són irrellevants) la classe de parentiu que és fonament de conseqüències determinades: per exemple, en els delictes patrimonials de l'article 268.1 del CP.
La revisió de la doctrina jurisprudencial que es va dur a terme els darrers anys de vigència del CP del 1973, segons la qual no n'hi havia prou amb el parentiu formal per tal d'apreciar el delicte de parricidi (STS del 28.3.1994, ponent: Hernández Hernández i del 31.10.1994, ponent: Martín Canivell, i la desaparició del delicte de parricidi en el CP del 1995, fan necessària una reflexió profunda en relació amb el sentit i el caràcter de la circumstància mixta de parentiu. L'exigència també es fonamenta en el fet que la jurisprudència aprecia efectes atenuants al parentiu en l'àmbit d'uns altres delictes (tràfic d'estupefaents a favor d'un parent consumidor habitual) i, evidentment, el fet que el parentiu sigui una de les tradicionalment considerades posicions de la comissió per omissió. Es fa necessària una explicació de la relació de parentiu en termes no merament formals, sinó també materials, que tingui en compte l'aspecte essencial de la relació entre autor o autora i víctima. En aquest sentit, la idea de família, com a institució de la qual sorgeixen un seguit de deures i expectatives, pot ser orientativa.
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca circumstància modificativa de la responsabilitat criminal, n f
- es circunstancia modificativa de la responsabilidad criminal
<Dret penal>
Definició
Nota
-
La concurrència d'aquests elements no afecta la declaració d'una determinada conducta com a infracció penal, però sí que influeix (per això es parla de circumstàncies modificatives) en la gravetat de la pena que s'ha d'imposar a conseqüència de la seva comissió.
En el dret penal vigent les circumstàncies modificatives són recollides per l'article 21 del Codi penal (CP) pel que fa a les circumstàncies atenuants, per l'article 22 del CP pel que fa a les circumstàncies agreujants, i per l'article 23 del CP pel que fa a la circumstància mixta de parentiu, que pot tenir efectes agreujants o atenuants de la pena segons els casos. Aquest grup de circumstàncies acostuma a rebre el nom de circumstàncies modificatives genèriques —és a dir, aplicables en principi a qualsevol infracció penal— per tal de distingir-les de les circumstàncies específiques que el CP estableix, en la part especial, per a alguns delictes concrets.
La doctrina majoritària intenta vincular els efectes atenuants o agreujants de les circumstàncies modificatives a les categories dogmàtiques de l'injust i la culpabilitat. Així, els efectes de moderació de la pena que comporta l'apreciació de circumstàncies atenuants s'intenten explicar per una menor gravetat del fet o per una culpabilitat disminuïda del seu autor o autora. Alguns atenuants basats en circumstàncies posteriors al fet delictiu (com ara el penediment —art. 21.4 CP— o la reparació —art. 21.5 CP) són vinculats per alguns autors a la (discutida) categoria de la punibilitat, atesa la impossibilitat de remetre-les a l'antijuridicitat o a la culpabilitat. Pel que fa a les circumstàncies agreujants, també s'intenten vincular a l'injust o a la culpabilitat, entenent que els efectes agreujants de la sanció penal que comporten s'han de poder explicar per una major gravetat del fet o per una major culpabilitat de l'autor o autora. Aquesta darrera idea —la de «major culpabilitat»— és discutida per la part de la doctrina que atribueix a la categoria dogmàtica de la culpabilitat el sentit exclusiu de criteri d'imputació del fet als autors. Aquests autors miren de reconduir totes les circumstàncies agreujants al fet i, en els casos que això no es considera possible, qüestionen la legitimitat de l'agreujant concret en considerar que el pressupòsit aplicatiu d'aquest són certs trets de la personalitat dels autors que no haurien de tenir efectes d'agreujant de la pena en un sistema penal en què regeix el principi de la responsabilitat pel fet. La mateixa problemàtica es planteja en el cas dels agreujants —com ara la disfressa— que semblen trobar el fonament en una persecució més difícil dels delinqüents. Des d'algunes posicions doctrinals s'entén, però, que l'anàlisi de les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal és una qüestió que cal ser estudiada dins la teoria de la pena i no des de la teoria del delicte, precisament pel fet que algunes circumstàncies (com ara el penediment o la reparació) no es poden reconduir ni al fet ni als autors. Habitualment, aquest punt de vista és defensat pels autors que no admeten la categoria de la punibilitat dins l'estructura del delicte.
En el dret espanyol les circumstàncies modificatives tenen un valor taxat, establert pel CP, dins la fase de la individualització judicial de la pena. Això diferencia el sistema espanyol d'altres sistemes —com ara l'alemany— en què les circumstàncies de determinació de la pena final resten al parer dels jutges, que no està vinculat per regles fixes. El moment aplicatiu de les regles de determinació de la pena que el dret vigent vincula a les circumstàncies modificatives ha de ser sempre posterior a l'aplicació de les regles que el CP fixa en la part especial, i posterior també a les atenuacions vinculades a l'apreciació de figures com ara la temptativa o la complicitat (art. 62 i 63 CP).
En una clara plasmació del principi ne bis in idem, l'article 67 del CP estableix que els jutges no poden apreciar una determinada circumstància modificativa quan aquesta ha estat tinguda en compte per la llei a l'hora de descriure o sancionar una infracció, o quan l'esmentada circumstància és de tal manera inherent a un delicte concret que, sense la seva concurrència, aquest delicte no es podria cometre. Aquesta previsió legal afecta especialment les circumstàncies agreujants. L'article 66 del CP conté les regles de determinació de la pena que es deriven de l'apreciació per part dels jutges de la concurrència d'alguna circumstància modificativa. Així, en aquest article (art. 66.1r CP) s'estableix que, quan no hi concorrin atenuants ni agreujants, o hi concorrin tots dos alhora, el jutge o jutgessa pot recórrer contra el marc penal fixat prèviament en tota la seva extensió per tal de determinar la pena, tenint en compte, però, les circumstàncies personals dels delinqüents i la major o menor gravetat del fet, uns aspectes la valoració dels quals s'ha de raonar a la sentència. L'article 66.2n del CP determina que, en el cas en què només hi concorri alguna circumstància atenuant, els jutges han de reduir el marc penal prèviament determinat a la seva meitat inferior. Quan el nombre d'atenuants sigui de dos o més, o s'apreciï una sola circumstància atenuant com a molt qualificada (art. 66.4t CP), els jutges, raonant-ho a la sentència, poden reduir el marc penal prèviament obtingut en un o dos graus i fixar la pena puntual en l'extensió que consideri convenient, segons l'entitat i el nombre de les circumstàncies apreciades. Aquest mateix règim es pot aplicar (art. 68 CP) quan la circumstància atenuant sigui l'eximent incomplet de l'article 21.1r del CP. En el cas en què tan sols concorrin circumstàncies agreujants, els jutges estan obligats (art. 66.3a CP) a reduir a la seva meitat superior el marc penal prèviament obtingut.
Com es pot apreciar observant les regles anteriors, en el CP vigent els atenuants poden arribar a tenir uns efectes sobre la pena final molt més importants que en el cas dels agreujants. Així, en el cas dels atenuants es pot arribar a imposar la pena inferior en dos graus a la que inicialment fixa el CP per a una determinada figura delictiva, mentre que en el cas dels agreujants —amb independència del nombre d'aquests que concorri en un cas concret— mai no es pot arribar a ultrapassar el límit màxim del marc penal assignat en la part especial a un delicte. D'acord amb l'article 638 del CP, aquestes regles de determinació de la pena únicament vinculen els jutges en el cas que la infracció jutjada es pugui qualificar de delicte, però no quan es tracti d'una falta. En el cas d'aquestes darreres infraccions, els jutges han de fixar la pena final a partir del marc penal establert pel CP «segons el seu prudent arbitri […], ateses les circumstàncies del cas i del culpable», però sense haver de seguir obligatòriament les regles que el CP determina en els articles 61 al 72.
Pel que fa a les circumstàncies agreujants, per a aplicar-les cal que els pressupòsits fàctics formin part del dol del subjecte, de tal manera que l'error sobre la concurrència dels elements que constitueixen una circumstància agreujant determina la impossibilitat d'aplicar-la (art. 14.2 CP). Mentre que en el cas de les circumstàncies atenuants, el CP permet expressament al jutge fer ús de l'analogia (atenuant analògica de l'art. 21.6 CP); en el cas dels agreujants els jutges estan estrictament vinculats pels límits que es desprenen del principi de legalitat.
Amb relació a la possible extensió (o comunicabilitat) dels efectes atenuants o agreujants d'una circumstància, el CP vigent fixa una regla específica en l'article 65.1r. D'acord amb aquest precepte, les circumstàncies que consisteixen en la disposició moral dels delinqüents, en llurs relacions particulars amb la persona ofesa o en una altra causa personal, només agreugen o atenuen la responsabilitat penal de les persones (inclosos els partícips) en les quals concorrin. En canvi, l'article 65.2 determina que les circumstàncies consistents en l'execució material del fet, o en els mitjans emprats per a realitzar-la, serveixen únicament per a agreujar o atenuar la responsabilitat dels que n'hagin tingut coneixement en el moment de l'acció o de llur cooperació en el delicte.
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca circumstància objectiva, n f
- es circunstancia objetiva, n f
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca circumstància qualificada, n f
- es circunstancia cualificada
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
Segons la jurisprudència, qualsevol circumstància atenuant pot ser catalogada com a qualificada segons les circumstàncies del cas i amb la motivació de l'autoritat judicial, excepte les que el mateix Codi penal estableix com a qualificades, com és el cas de les eximents incompletes.
La diferència entre una circumstància atenuant ordinària i una de qualificada és que la primera permet una minoració de la pena i la segona imposa al jutge o jutgessa l'obligació de rebaixar la pena en un grau o dos, segons el nombre i l'entitat de les atenuants i les circumstàncies del cas.
La conseqüència principal de les circumstàncies qualificades és que és possible rebaixar el límit mínim de la pena abstracta establerta legalment.
Una part de la doctrina afirma que la reforma del Codi penal mitjançant la Llei orgànica 11/2003, del 29 de setembre, de l'Estat, permet que certes circumstàncies agreujants com la reincidència puguin esdevenir circumstàncies qualificades, de manera que sigui possible superar el límit màxim de la pena abstracta establerta legalment. Aquesta possibilitat ha estat criticada per un sector ampli de la doctrina. - V. t.: agreujament de la pena n m
- V. t.: atenuació n f
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca circumstància subjectiva, n f
- es circunstancia subjetiva, n f
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca compatibilitat de circumstàncies, n f
- es compatibilidad de circunstancias, n f
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Llengua > Lingüística>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; FUNDACIÓ BARCELONA. Diccionari de lingüística. Barcelona: Fundació Barcelona, 1992. 219 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 84-88169-04-3
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca complement circumstancial, n m
- es complemento circunstancial
- fr complément circonstanciel
- en adverbial complement
<Lingüística>
