Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret administratiu [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/169/>

ca nomenament, n m
es nombramiento, n m

<Dret administratiu > Personal al servei de l'Administració>

Definició

Acte administratiu pel qual, un cop s'han acomplert tots els tràmits del procediment de selecció corresponent, es designa una persona per a un càrrec o una plaça.

Nota

Un nomenament s'ha de publicar en el diari oficial corresponent.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca nomenament, n m
es nombramiento, n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca nomenament, n m
es nombramiento

<Documentació jurídica>

Definició

Document que constata un nomenament.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Ex.: M'han fet caixer, però encara no he rebut el nomenament.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca nomenament, n m
es nombramiento

<Dret>

Definició

Acció de nomenar.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Ex.: Demà es procedirà al nomenament de comptador.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Xarxa Vives d'universitats, procedeix de l'obra següent:

XARXA VIVES D'UNIVERSITATS. Nomenclatura de gestió universitària [en línia]. 6a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023.
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/180>

ca nomenament, n m
es nombramiento, n m
en appointment, n

<Gestió universitària > Tràmits administratius i documentació / Administrative procedures and documentation>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca nomenament d'alcalde major, n m
es nombramiento de alcalde mayor

<Història del dret>

Definició

Designació per la qual s'atorgava un conjunt de títols emesos pel Consell de Castella, que el rei o reina atorgava als corregidors per a designar alcaldes majors.

Nota

Àmbit: Catalunya
El Decret del 17 de juliol de 1680, que derogava la Reial ordre del 28 d'octubre de 1677, permetia al corregidor castellà despatxar títols d'alcalde major i de tinent de corregidor. Un cop imposades a Catalunya les lleis de Castella, tal com formulava el Decret de Nova Planta, aquesta legislació estranya al país fou d'aplicació retroactiva, però facultà els corregidors i els governadors militars i polítics catalans per a nomenar, fins al 1749, els lloctinents lletrats respectius. Durant aquests primers anys, els nomenaments de corregidor assenyalaven que el monarca lliurava expressament al corregidor els oficis de justícia amb la jurisdicció civil i criminal de primera instància, amb les vares d'alcaldia i agutzil. Per tant, el corregidor tenia la prerrogativa de nomenar alcaldes majors a discreció. Però aquesta facultat delegada mai no comportà una renúncia a la seva jurisdicció, perquè només la compartia temporalment i cumulativament amb el lloctinent, el qual podia ser cessat i substituït per un altre alcalde major.
Malgrat això, a Catalunya, per desconeixement, hi havia lletrats que sol·licitaven l'alcaldia al rei, o bé cavallers que la demanaven sense ser lletrats, requisit indispensable per a poder ser alcalde major i auxiliar en matèria de justícia al corregidor militar. No obstant això, molt sovint, l'Audiència de Catalunya insinuava, recomanava i suggeria lletrats catalans al corregidor nouvingut de Castella, segons criteris de fidelitat a Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) durant el conflicte dinàstic, segons l'experiència a la judicatura, la capacitat de treball i altres requisits d'idoneïtat selectiva que poguessin justificar la designació d'un càrrec de tanta confiança com era l'alcalde major.
Per tal que el nomenament d'alcalde major fos vàlid, per llei, el corregidor abans havia de prendre possessió del càrrec, però alguns corregidors -com els de Barcelona- feren designacions des de Sicília i el Camp de Gibraltar, sense haver complert aquest requisit. Tanmateix, aquests lloctinents foren acceptats excepcionalment, perquè els corregidors titulars estaven destinats al servei reial -guerres, comandàncies militars, entre altres.
El títol d'alcalde major, amb el nom del candidat, precedit dels títols de doctor i advocat dels consells reials, era despatxat -segons formulacions legals de la tradició jurídica castellana- en paper segellat, per un escrivà de la cúria del corregidor i adreçat al Consell de Castella, tribunal al qual se li demanava l'aprovació del nomenament. Si no hi havia impediments ni incompatibilitats, el Consell decretava una cèdula d'aprovació i recordava al futur alcalde major que jurés el càrrec davant la Sala Primera de Govern del Consell de Castella. Per motius econòmics, i per la llunyania de Madrid, l'alcalde major sol·licitava -per mitjà d'un agent a la Cort- la llicència per a jurar el càrrec davant l'Acord de l'Audiència de Catalunya. Després havia de pagar la media annata a la Comptadoria General de Valors i Distribució de la Reial Hisenda, en un termini de dos mesos. Una reial ordre de la Cambra de Castella -concretament, de la Secretaria de Gràcia i Justícia i Reial Patronat de la Corona d'Aragó- datada del 21 d'octubre de 1719, permeté l'Audiència, per mitjà de l'escrivà principal de Cambra i Govern, despatxar títols d'alcalde major interins quan el corregidor estigués absent. Aquest alcalde major havia de jurar el càrrec igualment. No pagava el dret de la media annata, però gaudia només de la meitat del sou assignat fins que no fos nomenat propietari de l'alcaldia.
La durada del mandat no estava especificada en el títol. Per llei, era d'un trienni, i una Reial cèdula del Consell de Castella, expedida el 9 de desembre de 1719, advertí que tots els alcaldes majors havien de completar tres anys de mandat, malgrat que el corregidor que els havia designat fos cessat en el corregiment.
Tot aquest procés meticulós que feia del corregidor el cordó umbilical que l'unia -en grau de dependència i subordinació- a l'alcalde major, es trencà quan per Ferran VI publicà la Reial ordenança d'intendents corregidors del 13 d'octubre de 1749, confirmada pel Decret del 2 de desembre del mateix any. L'ordenança eliminà els privilegis adquirits pel corregidor, des del 1680, i retornà al rei la facultat de nomenar alcaldes majors. D'acord amb l'article 2 de l'ordenança, la Cambra de Castella fou l'encarregada de redactar una terna de candidats i, en consulta, remetre-la al monarca per mitjà de la Secretaria del Despatx de Gràcia i Justícia, que actuà des del novembre del 1714. La funció de la Cambra, però, era molt important tot i que amb els Borbó va perdre l'accés directe que abans tenia, perquè el secretari del despatx feia de pantalla i d'intermediari entre la Cambra i el rei. La Cambra de Castella, informava, raonava i proposava, i el rei decidia a instàncies del ministre del ram de justícia. La Cambra, quan a partir del 1750 rebia notícies de les primeres vacants a una vara d'alcalde major de Catalunya, sol·licitava al rei, per mitjà de la Secretaria del Despatx de Gràcia i Justícia, la llicència per presentar-li una terna. El secretari de la Cambra pels territoris de la Corona d'Aragó seleccionà aspirants entre els candidats disponibles, segons llur experiència. Si ja estaven dins la carrera de vares, eren proposats per a vares i corregiments de lletres d'ascens. Si els candidats eren nous, havien de ser consultats per a places d'entrada. Aquests candidats que volien entrar al servei del rei dins l'Administració territorial catalana o de la resta de la Península, adreçaven a la Cambra una carta oficial, manuscrita o impresa -amb una relació de mèrits i també testimonis d'autoritats municipals que informaven sobre aspectes diversos del candidat. Entre el 1783 i el 1798, havien de redactar una dissertació sobre instruccions de corregidors que qualificava l'Acadèmia Reial de Dret Públic de Madrid, però aquestes proves tenien fama de ser tan impopulars com inútils. Si un alcalde major era veterà, les seves dades estaven registrades en els arxius de la Cambra. En concloure el mandat, i si estava disponible per a una nova destinació, havia de presentar un certificat de comportament i d'haver complert fidelment el càrrec.
La Cambra de Castella, integrada per cinc o sis ministres, membres del Consell de Castella, es reunia un o dos cops per setmana. El president de la Cambra era alhora president o governador del Consell, gairebé sempre una alta dignitat eclesiàstica. També hi assistia un fiscal i el secretari de Gràcia i Justícia i Reial Patronat per la Corona d'Aragó, que era la persona encarregada de redactar les ternes.
Els membres de la Cambra, un cop avaluats els mèrits i el currículum dels candidats, votaven, oralment, per majoria absoluta o simple. A partir de mitjan segle XVIII es trencà la unanimitat per a emetre un vot particular. Després de redactar la terna en un full doble, es classificaven els tres candidats en un ordre prelatiu, segons criteris de preferència i mèrits, a vegades arbitraris i parcials, en què es feia constar una breu descripció de la vara vacant, la categoria, el sou i els emoluments de dotació. La consulta, però, no arribà mai al rei tal qual, perquè es transformava des del moment en què era examinada pel secretari del Despatx de Gràcia i Justícia.
El ministre feia servir els seus propis canals de recerca, alternatius a la Cambra: demanava informes reservats a dos o tres homes de confiança, normalment consellers de Castella, perquè informessin sobre les virtuts professionals i personals de les persones consultades. Des del 1783, aquests informes foren emesos per tres personalitats diferents: el bisbe o l'arquebisbe de la diòcesi, l'intendent i els regents i presidents d'audiències i chancillerías. Un cop recollida la informació, un oficial de la Secretaria del Despatx redactava un expedient que incloïa la terna de la Cambra i un resum dels informes reservats. El secretari del Despatx de Gràcia i Justícia presentava aquest document de treball al rei per la via reservada, en gabinet privat. La Resolució reial, sempre a instàncies d'aquest ministre, dictaminava el nomenament.
Si la urgència ho requeria -tal com recorda l'Ordenança del 1749- el rei, fora de consulta i per decret, podia designar lletrats. Així ho feu en una disposició de l'1 d'octubre de 1783, en què nomenà, alhora, tretze alcaldes majors per a vares catalanes que estaven sense cobrir.
El secretari informava la Cambra, també per decret, de la voluntat reial. Posteriorment, aquesta notificava la designació a la persona interessada, que havia de dir si acceptava el càrrec. En cas de renúncia, la consulta tornava a la Cambra per a començar un altre cop el procés. Si la resposta era afirmativa, el lletrat, en persona o per mitjà de l'agent que tenia a la Cort, tramitava els nomenaments.
Els títols d'alcalde major catalans expedits per la Cambra feien referència a la plaça, la categoria, el nom del lletrat, el sou i els emoluments, i la jurisdicció ordinària civil i criminal de primera instància a exercir sobre els pobles del corregiment. També l'advertiment de pagar la media annata en dos mesos com a màxim i de prendre possessió del càrrec en un termini previ fixat, si no, el títol quedava sense efectes.
No hi havia referència a la durada del mandat. Per llei eren tres anys, però com a novetat, des del 1783, s'establí una durada de sis anys. Igualment fou una novetat el Decret del 7 de novembre de 1790, que regulava les retencions obligatòries relatives a les pensions de vídues i orfes de la mutualitat de corregidors i alcaldes majors.
El jurament davant el Consell de Castella es feia habitualment a la Sala de Govern, però molts catalans demanaven llicència i pròrroga a la Cambra per a jurar el càrrec a l'Audiència. Si es complien tots els requisits demanats, el nom de l'alcalde major electe sortia publicat a la Gazeta de Madrid. Aleshores només faltava prendre possessió del càrrec a l'ajuntament capital de corregiment o d'alcaldia.
En un acte solemne, presents en sessió extraordinària les autoritats municipals, l'alcalde major rebia el bastó de comandament (vara alta de justícia) i oferia fiances de caució, perquè estava sotmès a les lleis castellanes de judici de residència. Tota la cerimònia i els despatxos del titular quedaven registrats en els llibres de l'ajuntament i de l'Audiència reial catalana, la qual notificava a la Cambra la data de possessió feta dins els límits legalment establerts.
V. t.: alcalde major n m
V. t.: corregidor n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca nomenament de corregidor, n m
es nombramiento de corregidor

<Història del dret>

Definició

Designació per la qual s'atorgava un conjunt de títols, instruccions i reials cèdules, emesos per diferents tribunals, que el rei o reina atorgava al corregidor militar català per a exercir el càrrec.

Nota

Àmbit: Catalunya
Els títols de nomenament de corregidor podien ser requerits, en tot moment, per les autoritats del país, les quals registraven, degudament, una còpia manuscrita dels originals. Aquests títols seguiren el model dels despatxos que s'expediren a Castella des de la promulgació dels capítols per a corregidors del 9 de juny de 1500 i del 28 de setembre de 1648. El procés, que culminava amb l'expedició dels despatxos tenia una certa complexitat, perquè sovint anaven precedits del títol de governador militar i polític i, per tant, passaven per un seguit de filtres administratius sotmesos a la tutela dels tribunals competents. Però en el moment en què la cort rebia informació relativa a una vacant, s'obria un període de selecció de candidats que quedava determinada per la categoria de la plaça, a la qual no podia accedir qualsevol individu. Només els militars investits de qualitats de mèrit i graduació adients eren aptes per a fer-se càrrec dels corregiments principals del país o places d'armes considerades governs militars com ara els de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Tortosa i Puigcerdà. Figueres s'incorporà a aquesta categoria el 1802, gràcies al domini exercit per la fortalesa de Sant Ferran. La resta de corregiments -Cervera, Mataró, Manresa Talarn, Vic i Vilafranca del Penedès- no eren places d'armes, però aviat foren assimilades, malgrat que la Cambra de Castella sempre considerà que tenia el dret de proposar al rei -a consulta- aquests oficis.
El fet que gairebé tots els candidats fossin militars, feu que la Secretaria del Despatx de Guerra (creada pel Reial decret del 30 de novembre de 1714) fos l'encarregada de redactar la llista d'aspirants amb llur cursus honorum de mèrits familiars i particulars de serveis a la monarquia, tant en el camp de batalla com en corregiments, governs militars, comandàncies i capitanies.
Els expedients, normalment dins una terna de candidats acompanyats per l'informe reservat de militars d'alta graduació, eren consultats al rei, pel secretari del Despatx de Guerra, el qual es reunia amb el monarca en gabinet privat i per la via reservada; és a dir, a boca, despatxava els nomenaments. La Resolució reial representava la voluntat sobirana del rei d'escollir un a discreció, per bé que sempre a instàncies de la recomanació del ministre de la Guerra.
El títol de governador militar i polític, expedit pel Consell de Guerra -però des del 1717 per la Secretaria del Despatx de Guerra- indicava sempre el nom i la graduació de l'oficial, la plaça vacant, l'objecte del nomenament, les responsabilitats castrenses, el sou mensual i l'ordre inexcusable de recollir el títol -polític- de corregidor a la Cambra de Castella.
Molts militars de la Corona d'Aragó es negaren o simplement ignoraren aquest tràmit perquè es consideraren més governadors militars que corregidors i rebutjaven, per tant, qualsevol títol que, com el de corregidor, era inferior o simplement limitava llurs prerrogatives. Si bé el títol de governador militar no especificava la duració del càrrec, que podia ser indefinida, i el mandat quedava a l'arbitri del rei, el de corregidor era despatxat per un trienni (a partir del 1783, per un sexenni). Però, a Catalunya, fou inicialment lliurat per un any, si el corregiment estava unit al govern militar.
La superioritat del títol militar respecte al de corregidor es manifestava quan finalitzava el mandat polític, perquè el governador, com a militar, podia continuar en el càrrec, a discreció, sense necessitat d'un nou títol de corregidor. No obstant això, el rei, ho deixava molt clar i en un termini no superior als dos mesos havien de retirar el títol de corregidor de la Cambra; si no, la plaça restava vacant. Normalment, amb la resolució reial, el secretari del Despatx de Guerra passava un ofici al col·lega de la Secretaria del Despatx de Gràcia i Justícia, per a informar-lo del nomenament dels nous governadors militars i polítics que tenien incorporat -o no- el corregiment. El ministre de Gràcia i Justícia remetia a la Cambra de Castella el decret de nomenament i ordenava l'expedició del títol de corregidor, sense posar-hi objeccions ni obrir consulta. La Cambra, concretament la Secretaria de Gràcia, Justícia i Reial Patronat per la Corona d'Aragó (articulada per Decret del 15 de juliol de 1707), signava d'ofici els títols.
Aquest despatx de corregidor recollia formulacions pròpies de la tradició jurídica castellana: el nom del titular i les funcions governatives i judicials ordinàries civils i criminals de primera instància; la responsabilitat de nomenar alcaldes majors i tinents de corregidor, fins al 1749, i els oficials subalterns del seu tribunal; complir les lleis i fer-les respectar, la qual cosa implicava submissió a la jurisdicció dels tribunals de justícia superiors -Consell de Castella, audiències i chancillerías- i acceptar el control de la institució del judici de residència, figura jurídica que sempre provocà el rebuig dels militars per ser més pròpia de jutges que no pas de militars.
El sou de corregidor era fixat en el títol de corregidor, sempre a càrrec dels propis i arbitris de la capital de corregiment i dels pobles de jurisdicció reial. Però la Reial cèdula del 23 de juny de 1718 instà tots els corregidors, vinculats al govern militar, que la Tresoreria de Guerra, dependent de la Intendència catalana, els rebaixés el salari, perquè era incompatible percebre'ls tots dos, el militar i el de jutge, per bé que sovint el rei no hi posava objeccions.
Paral·lelament, era necessari jurar el càrrec de corregidor davant la Sala Primera de Govern del Consell de Castella, però l'exèrcit considerà aquest tribunal el símbol de la superioritat de l'autoritat civil de la magistratura de justícia sobre la milícia i no estaven disposats a acceptar-lo.
Molts governadors militars sol·licitaren al rei llicència per a jurar el càrrec de corregidor a Barcelona, en mans de la màxima autoritat militar de Catalunya, que era el capità general. El rei no hi tenia inconvenient i ordenava a la Cambra de Castella -per mitjà de la Secretaria del Despatx de Gràcia i Justícia- expedir la cèdula de llicència. Prèviament haurien rebut el plec tancat d'instruccions secretes, redactades pel Consell de Castella, i relatives al control de l'ordre públic, armes, ajuntaments i imposició de la llengua castellana. Satisfer el pagament de la media annata o bé assegurar el compromís de pagament, amb un rebut, era un requisit exigit a tots els oficis de nomenament reial. La Comptadoria General de Valors i Distribució de la Reial Hisenda certificava l'abonament en dos mesos com a màxim; si no, la Cambra no signava el títol.
A partir de l'1 de maig de 1761 s'havien de retenir dels sous les parts proporcionals relatives a la mutualitat militar de vídues i orfes. Un reglament publicat el 1796 establí noves normes impositives, sempre obligatòries.
Un cop complerts tots els tràmits -que podien durar entre sis mesos i dos anys, si el titular demanava pròrrogues-, la Gazeta de Madrid publicava el nomenament del corregidor i governador militar electe. Aleshores només faltava prendre possessió de la plaça a l'ajuntament capital de corregiment (el títol especificava en un mes màxim), oferir fiances de caució pel judici de residència i inscriure la data del jurament en els llibres d'acords del capítol. També calia registrar una còpia dels títols -en paper segellat quart-, en els llibres de despatxos de l'ajuntament. Tot i que l'Audiència de Catalunya exigia fer el mateix en els llibres Officialium i Diversorum dels seus arxius. Com a símbol de justícia, i segons la tradició castellana, durant la cerimònia rebia la vara alta de comandament.
V. t.: corregidor n m
V. t.: corregiment n m

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca nomenament il·legal, n m
es nombramiento ilegal, n m

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca nomenament il·legal, n m
es nombramiento ilegal

Definició

Acte en virtut del qual es designa una persona per a un càrrec públic sense que hi concorrin els requisits establerts legalment.

Nota

Àmbit: Espanya
El Codi penal (CP) anterior utilitzava l'expressió nomenament il·legal en el capítol VII, «De la usurpació d'atribucions i dels nomenaments il·legals», del títol VII, «Dels delictes dels funcionaris públics en l'exercici dels seus càrrecs», i castigava els nomenaments il·legals en l'article 382. El CP del 1995 recull el delicte de nomenament il·legal en els articles 405 i 406, continguts en el capítol I, «De la prevaricació dels funcionaris públics i d'altres comportaments injustos», del títol XIX, «Delictes contra l'Administració pública». L'article 405 del CP estableix el següent: «L'autoritat o el funcionari públic que, en l'exercici de la seva competència i sabent-ne la il·legalitat, proposi, nomeni o doni possessió per a exercir un determinat càrrec públic a qualsevol persona sense que hi concorrin els requisits legalment establerts per fer-ho, ha de ser castigat amb les penes de multa de tres a vuit mesos i suspensió d'ocupació o de càrrec públic per un termini de sis mesos a dos anys.» Aquest delicte es considera ara «un altre comportament injust» proper al delicte de prevaricació dels funcionaris administratius (art. 404 CP), d'una manera que el bé jurídic protegit específicament és també el principi de legalitat; a diferència de la prevaricació, però, el delicte de nomenament il·legal és un delicte de perill abstracte i no de lesió, com ho és la prevaricació. En efecte, la falta dels requisits legals només implica l'absència de les garanties suficients per a exercir, algú, un càrrec públic i poder posar en perill el funcionament correcte de l'Administració pública (com a servei públic), que és el bé jurídic categorial dels delictes contra l'Administració pública.
Es pot dir que el delicte de nomenament il·legal afecta directament l'organització interna de l'Administració, i només indirectament el servei públic prestat als ciutadans, és a dir, la puresa de la funció davant la ciutadania. Aquesta afectació directa a l'organització interna de l'Administració dificulta la distinció entre l'il·lícit penal i l'il·lícit administratiu, i genera problemes de ne bis in idem, no castigar dues vegades la mateixa acció. Per aquesta raó, i davant de l'aplicació pràctica mínima del delicte, sobre la base d'una concepció del dret penal com a ultima ratio (última raó) un sector doctrinal advocava per la supressió d'aquest delicte. El subjecte actiu ha de ser una autoritat o funcionari públic a l'efecte penal (art. 24 CP) que actuïn en l'exercici de llur competència. Per tant, la competència abstracta del subjecte actiu per a efectuar el nomenament és necessària (Sentència del Tribunal Suprem del 9.3.1994, Repertorio de jurisprudencia Aranzadi 1994\1836). Si es compara l'article 405 del CP del 1995 amb el seu predecessor, l'article 382 del CP del 1973, s'observa la introducció dels elements següents: a) un nou supòsit típic: «donar possessió» per a l'exercici d'un determinat càrrec públic; b) la nova redacció «per a l'exercici d'un determinat càrrec públic» (l'article del CP del 1973 deia «[...] nomeni per a un càrrec públic»), i c) el terme il·legalitat, afegit a la locució sabent-ne.
El delicte de nomenament il·legal no es comet només per la mera inobservança dels requisits exigits per a accedir a determinats càrrecs, coneguts pel subjecte actiu, sinó que cal, paral·lelament al delicte de prevaricació, que el subjecte actiu tingui la consciència d'actuar injustament (torciment del dret) i que no obri emparat per una causa de justificació. A més, el delicte només té lloc per falta dels requisits no subsanables segons el dret administratiu, que, en virtut del principi de favor acti, considera excepcional la nul·litat de ple dret i admet la validació dels actes anul·lables. El desconeixement del subjecte actiu que es proposi nomenar o donar possessió a qualsevol persona per a l'exercici d'un càrrec sense que hi concorrin els requisits legals, o el subjecte que no actuï emparat per una causa de justificació, implica un error de tipus positiu que desplaça el tipus del delicte si l'error és invencible; si és vencible, implica també la impunitat, atès que no és possible la comissió imprudent. També es produeix un error de tipus si hi ha un error sobre l'admissió jurídica d'una causa de justificació.
L'article 406 del CP estableix el següent: «La mateixa pena de multa s'ha d'imposar a la persona que accepti la proposta, el nomenament o la presa de possessió que esmenta l'article anterior, sabent que té els requisits exigibles legalment. D'aquesta manera, i per primera vegada, es declara punible, amb la mateixa pena que la imposada al qui fa el nomenament il·legal, una activitat de participació necessària en el delicte de nomenament il·legal.
V. t.: delicte contra l'Administració pública n m
V. t.: pena de suspensió n f

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

ANDORRA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de la neu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2001. 348 p. (Diccionaris de l'Enciclopèdia. Diccionaris Terminològics)
ISBN 84-412-0880-8; 84-393-5538-6

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca ordre, n f
es orden
fr commandement
en command
en order

<Neu i esports d'hivern > Esports d'hivern > Múixing i pulca>

Definició

Manament en forma de crit que dona un múixer i que el gos guia ha d'obeir.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "comandament" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició