Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "costum" dins totes les àrees temàtiques
<Dret canònic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca costum canònic, n m
- es costumbre canónica
<Dret canònic>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
En relació amb la definició, vegeu el Decret de Gracià, distinctio VII i VIII.
En l'actual ordenament canònic (1983), sols té força de llei el costum aprovat pels òrgans legisladors (càn. 23). Comporta que la comunitat que l'ha introduït posseeix un mínim d'organització social i d'autonomia. I que la comunitat que l'observa és apta per a rebre una llei i conscient de crear un dret. Els requisits perquè el costum tingui força de llei són els següents: a) que no sigui contrari a la llei divina (càn. 24, § 1), i b) que sigui raonable, encara que vagi contra la llei o més enllà de la llei, mentre no sigui expressament reprovat pel dret (càn. 24, § 2).
El comportament consuetudinari és difícil de classificar. La relació entre costum i llei permet, tanmateix, d'establir uns quants casos (càn. 26).
1. CONSUETUDO SECUNDUM LEGEM ('costum segons la llei)', quan el costum confirma allò que la llei disposa. Si la llei només admet una sola manera de complir-la, el valor jurídic del costum és nul. En canvi, quan aquest inclou una de les possibles maneres de complir-la, té el màxim valor, ja que «el costum és el millor intèrpret de la llei» (càn. 27). Si, en virtut del costum, el canal interpretatiu esdevé obligatori, resulta, de fet, un cas de costum praeter legem, als requisits del qual s'haurà de sotmetre.
2. CONSUETUDO CONTRA LEGEM ('costum contrari a la llei'). Perquè sigui legítim, cal que hagi estat observat durant trenta anys continus i complets. Però si la llei contenia una clàusula que prohibia futures consuetuds, el temps requerit per a la legitimitat és de cent anys, o cal que almenys sigui immemorial. A aquest últim cas s'assimilen els costums contraris als cànons del Codi (càn. 5, § 1), llevat que el mateix Codi els hagi reprovat, és a dir, que el supòsit de fet del costum hi sigui descrit amb precisió i la reprovació hi sigui manifestada expressament. Es tracta, doncs, dels costums presents, en fase de consolidació, ja que el vet dels costums passats és objecte de la derogació i el dels futurs és conegut com a prohibició.
3. CONSUETUDO PRAETER LEGEM ('costum més enllà de la llei', 'extralegal'). Actua sempre en les matèries no regulades per la llei i genera un dret objectiu que abans no existia. Pot semblar d'eficàcia jurídica amb menys entitat que el costum contrari a la llei, bé que, a la pràctica, aquest és derogació de la llei per omissions repetides.
Un altre element que cal tenir en compte és que el Codi vigent (càn. 5) abroga els costums contra legem, llevat que siguin centenaris, però deixa subsistir els costums praeter legem.
En sentit tècnic, hom no pot parlar d'existència d'aquesta font de dret abans del renaixement del dret romà al segle XII. En l'Església primitiva, el paper del costum fou important en el desenvolupament de la disciplina eclesiàstica, principalment amb vista a suplir les llacunes de la legislació. Però les fonts antigues no esmenten la necessitat del consentiment de l'òrgan legislador. Així mateix, hi ha, en aquests segles, una tendència poc favorable al costum contrari a la llei; Iu de Chartres (Decretum, part IV, càn. CCII) la rebutja formalment. Però el tema va prenent interès al llarg de l'edat mitjana amb la influència dels antics textos patrístics i pontificis, la del dret romà i la de llur interpretació per part dels glossadors, que influeixen sobre els primers decretistes. Malgrat les reticències de Gracià i les reserves d'Alexandre III i Gregori IX, hom arriba a una doctrina comuna condensada en dos textos paral·lels: la glossa ordinària del Decret de Gracià (Grat., dist. VIII, càn. 7) i la de les Decretals de Gregori IX (Decr. 1, vol. I, tít. IV, càn. 11). Bonifaci VIII (1, vol. I, tít. II, càn. 1, in VI) la formulà així: una llei general subsegüent no abroga un cas de connivència expressa. Si no s'oposa al costum, tot i poder-ho fer sense gaire dificultat, hi ha connivència tàcita. Si les condicions de validesa establertes per l'òrgan legislador es compleixen, s'esdevé l'aprovació legal, encara que el superior no les conegui; la llei mateixa l'aprova.
L'actual Codi canònic entén formalment per costum únicament el que se subjecta a l'aprovació legal (càn. 23), i és l'òrgan legislador qui l'aprova (càn. 24 al 28). Es pot donar el cas de connivència expressa.
Pel que fa a la comunitat, és el subjecte actiu del costum. Perquè també en sigui el subjecte passiu, ha de ser una veritable comunitat unida per vincles jurídics estables, amb una activitat ordenada en el bé comú. És important, doncs, la qualitat específica de la conducta que introdueix. Aquesta qualitat es concreta en el concepte de animus, és a dir, la intenció -lliure de coacció, d'error o de mala fe- d'introduir costum. La legitimitat de l'animus podria ser qüestionada en el cas del costum contra llei, però seria una qüestió més del camp de la moral que no pas del dret. En tot cas, per a exigir animus en el costum contra llei, cal tenir una actitud jurídicament constructiva i organitzadora.
La novetat en aquest àmbit del Codi vigent ha estat de reconduir el problema a criteris objectius. En efecte, hom hi ha substituït l'antiga expressió animus se obligandi (voluntat de caràcter subjectivista) per la de animus iuris inducendi (voluntat d'introduir un dret objectiu; càn. 25).
<Dret internacional > Dret internacional públic>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca costum general, n m
- ca costum universal, n m sin. compl.
- es costumbre general
- es costumbre universal
- fr coutume générale
<Dret internacional > Dret internacional públic>
Definició
Nota
- Vegeu també regla de l'objecció persistent.
<Dret internacional>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca costum internacional, n m
- es costumbre internacional, n f
<Dret internacional>
<Ciències socials > Relacions internacionals>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de relacions internacionals [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/246/>
- ca costum internacional, n m
- es costumbre internacional
- fr coutume internationale
- it consuetudine internazionale
- en international custom
- ar عرف دولي
<Dret internacional públic > Fonts>
Definició
Nota
- 1. El costum internacional és la font de les normes consuetudinàries.
- 2. Hi ha dos tipus de costum internacional segons el seu abast: el costum internacional general (que constitueix el dret internacional general, juntament amb els principis generals del dret internacional, els tractats internacionals acceptats universalment i el dret imperatiu) i el costum internacional particular (que constitueix el dret internacional particular, juntament amb els tractats internacionals bilaterals i els tractats internacionals multilaterals no acceptats universalment).
<Dret laboral i de la seguretat social>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca costum laboral, n m
- es costumbre laboral, n f
<Dret laboral i de la seguretat social>
<Dret constitucional>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca costum parlamentari, n m
- es costumbre parlamentaria
<Dret constitucional>
<Dret constitucional>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca costum parlamentari, n m
- es costumbre parlamentaria, n f
<Dret constitucional>
<Dret internacional > Dret internacional públic>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca costum regional, n m
- es costumbre regional
- fr coutume régionale
<Dret internacional > Dret internacional públic>
Definició
Nota
- Per exemple, en l'àmbit d'Europa o d'Iberoamèrica.
<Ciències socials > Relacions internacionals>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de relacions internacionals [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/246/>
- ca norma consuetudinària, n f
- ca costum internacional, n m sin. compl.
- es costumbre internacional
- es norma consuetudinaria
- fr coutume
- fr règle coutumière du droit international
- fr règle du droit coutumier
- it consuetudine
- it norma consuetudinaria
- it norma consuetudinaria del diritto internazionale
- en customary rule of international law
- en rule of customary law
- ar قاعدة عرفية في القانون الدولي
<Dret internacional públic > Fonts>
