Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• (Del llatí creditu, 'préstec', participi de credere, 'creure', 'confiar'.)
• El crèdit està estretament relacionat amb les obligacions. El dret d'obligacions regula les relacions juridicoprivades i, d'una manera especial, el vincle establert entre dues persones (o grup de persones), pel qual una d'elles pot exigir de l'altra el lliurament d'una cosa o el compliment d'un servei (obligació de fer) o d'una abstenció (obligació de no fer). Les obligacions neixen de la llei, dels contractes i quasicontractes, i dels actes i les omissions il·lícits o en què intervingui qualsevol mena de culpa o negligència (art. 1089 Codi civil espanyol [CC]).
  La relació obligatòria es compon de dues parts (activa i passiva). En la part activa s'inclou la part creditora, la persona titular del crèdit que té poder jurídic per a exigir el compliment de la prestació. En la part passiva s'inclou el subjecte passiu o deutor, subjecte sobre el qual recau el deure de prestació i la responsabilitat en cas d'incompliment. Tot subjecte de dret es troba en condicions de ser titular d'un crèdit, fins i tot, les persones jurídiques.
  L'objecte de l'obligació és la prestació, és a dir, el comportament que el vincle obligatori subjecta la part deutora i que la part creditora té dret a exigir. De manera unànime, la doctrina exigeix que la prestació sigui possible, lícita i determinada o determinable. Els drets de crèdit són de naturalesa transitòria, ja que només persegueixen satisfer l'interès de la part creditora mitjançant la prestació de la part deutora o del seu equivalent econòmic.
  La part deutora és el subjecte obligat al pagament de l'obligació. El pagament el pot fer la part deutora per si mateixa o per mitjà d'un representant legal o voluntari. No obstant això, el CC permet que efectuï el pagament una tercera persona diferent de la part deutora amb l'excepció de la prestació personalíssima (art. 1161 CC).
  En principi, cal que el pagament s'efectuï a la part creditora, que té capacitat per a administrar els seus béns. També es pot fer el pagament a la persona representant (legal o voluntària) o a qualsevol altre subjecte autoritzat a rebre el pagament, tal com estableix l'article 1162 del CC: «El pagament s'ha de fer a la persona en favor de la qual estigui constituïda l'obligació, o a una altra autoritzada per rebre-la en nom seu».
  El compliment de l'obligació o el pagament és la realització de la prestació deguda, que comporta l'extinció de l'obligació. Ara bé, l'article 1156 del CC estableix que les obligacions també s'extingeixen per la pèrdua de la cosa deguda, per la condonació del deute, per la confusió dels drets de la part creditora i deutora, per la compensació i per la novació.
  Sovint, la jurisprudència indica que l'enumeració de l'article 1156 del CC és incompleta i, per tant, no és exhaustiva sinó merament enunciativa. El precepte esmentat permet que s'evidenciï de quina manera la legitimació que té la part creditora també es manifesta en altres aspectes, com ara la disponibilitat del deute. En cas que la part deutora no compleixi amb l'obligació jurídica, la legitimació permet que la part creditora s'adreci a l'autoritat judicial perquè condemni la part deutora a complir-la o perquè determini la realització o l'execució forçosa de la conducta en què consisteix la prestació (art. 1096, 1098 i 1099 CC).
  L'autoritat judicial determina la manera com s'ha de dur a terme l'execució forçosa. Si el que ha de lliurar la part deutora és una cosa certa i concreta, en pot determinar la confiscació. Si la prestació consisteix en la realització d'un servei concret, pot sol·licitar que una altra persona dugui a terme el servei a càrrec de la part deutora. Si el contingut de la prestació consisteix a no fer o a no portar a terme una conducta, pot establir que es destrueixi el que s'ha realitzat. Si la part creditora demostra que la part deutora ha incorregut en dol o culpa i li ha causat danys i perjudicis, pot fer néixer l'obligació de la part deutora d'indemnitzar-la (art. 1094 i 1104 CC).
  Cal destacar que, encara que el patrimoni de la part deutora estigui sotmès al principi de responsabilitat universal, contingut en l'article 1911 del CC, la part creditora no té cap dret sobre el patrimoni de la part deutora. La part creditora pot aconseguir que el patrimoni de la part deutora es materialitzi en líquid (art. 1912 i 1916 CC), o que s'anul·lin o es rescindeixin determinats actes que ha dut a terme la part deutora en perjudici del patrimoni de la part creditora (art. 1111 CC), però mai no pot disposar directament del patrimoni de la part deutora encara que es digui que el patrimoni de la part deutora està sotmès al principi de responsabilitat universal.