Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "definici�" dins totes les àrees temàtiques
<TIC > Telecomunicacions>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; ENCICLOPÈDIA CATALANA. Diccionari de telecomunicacions [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2017. (Diccionaris en Línia) (Ciència i Tecnologia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/235/>
Aquesta obra recull com a accepcions d'un sol terme els significats que tenen una mateixa denominació.
Les paraules marcades entre circumflexos (^) en l'interior d'una definició indiquen que es tracta de termes amb fitxa pròpia en el diccionari que poden ajudar a ampliar el significat d'aquella definició.
Per problemes tecnològics de representació gràfica, s'han suprimit del tot o en part algunes definicions. La informació completa es pot consultar a l'edició en paper d'aquesta obra.
- ca definició, n f
- es definición
- en definition
<Telecomunicacions > Sistemes i serveis de telecomunicació>
Definició
<Llengua > Terminologia>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de la norma UNE-ISO 1087-1:2009 Treball terminològic: Vocabulari. Part 1, Teoria i aplicació, i de la norma internacional ISO corresponent (ISO 1087-1:2000).
Aquesta norma ha estat elaborada pel comitè tècnic AEN/CTN 191 Terminologia, la Secretaria del qual és a càrrec d'AETER. El TERMCAT, que és membre d'aquest comitè, n'ha fet la versió catalana en compliment de l'acord subscrit amb AENOR <http://www.aenor.es>
per a la traducció al català de les normes UNE. El Consell Supervisor del TERMCAT ha ratificat la nomenclatura adoptada.
La darrera indicació temàtica del terme correspon al subapartat de la norma publicada en què es recull.
El símbol cod precedeix el codi de referència que permet localitzar els termes dins del text de la norma.
- ca definició, n f
- es definición
- fr définition
- en definition
- cod 3.03.01
<Treball terminològic > Definicions>
Definició
<Arts > Cinema>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Gabinet de Terminologia del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS. SERVEI LINGÜÍSTIC. GABINET DE TERMINOLOGIA. Lèxic bàsic de cinema: Català-castellà-francès-anglès. Palma: Universitat de les Illes Balears. Servei Lingüístic, 2009. (LB; 5)
ISBN 978-84-8384-099-3
<http://slg.uib.cat/digitalAssets/184/184158_LexicCinema.pdf>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pel Gabinet de Terminologia del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca definició, n f
- es definición, n f
- fr définition, n f
- en definition, n
<Cinema>
<Arts > Fotografia>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Gabinet de Terminologia del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS. SERVEI LINGÜÍSTIC. GABINET DE TERMINOLOGIA. Lèxic bàsic de fotografia: Català-castellà-francès-anglès. Palma: Universitat de les Illes Balears, 2006. (LB; 4)
ISBN 84-7632-804-4
<http://slg.uib.cat/digitalAssets/149/149362_foto.pdf>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pel Gabinet de Terminologia del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca definició, n f
- es definición, n f
- fr définition, n f
- en definition, n
<Fotografia>
<Ciències de la Terra>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
Diccionaris cartogràfics [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/197/>
Aquesta obra ajunta quatre productes diferents:
- Diccionari terminològic de cartografia
- Diccionari terminològic de fotogrametria
- Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica
- Diccionari terminològic de teledetecció
La darrera nota de la fitxa indica de quin d'aquests quatre diccionaris procedeix.
- ca definició, n f
- es definición
- en definition
- en sharpness
<Disciplines cartogràfiques > Fotogrametria>
Definició
Nota
- La definició és una mesura subjectiva, i depèn de diversos factors, com l'enfocament exacte, la qualitat i el poder de resolució de l'objectiu i la sensibilitat de l'emulsió. En canvi, l'acutància és una mesura objectiva.
-
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
FRA PALEO, Urbano. Diccionari terminològic de fotogrametria. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2011. 351 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 978-84-393-8754-1; 978-84-412-2050-8
<Tecnologies de la informació i la comunicació>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
Diccionaris cartogràfics [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/197/>
Aquesta obra ajunta quatre productes diferents:
- Diccionari terminològic de cartografia
- Diccionari terminològic de fotogrametria
- Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica
- Diccionari terminològic de teledetecció
La darrera nota de la fitxa indica de quin d'aquests quatre diccionaris procedeix.
- ca definició, n f
- es definición
- en definition
- en sharpness
<Disciplines cartogràfiques > Fotogrametria>
Definició
Nota
- La definició és una mesura subjectiva, i depèn de diversos factors, com l'enfocament exacte, la qualitat i el poder de resolució de l'objectiu i la sensibilitat de l'emulsió. En canvi, l'acutància és una mesura objectiva.
-
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
FRA PALEO, Urbano. Diccionari terminològic de fotogrametria. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2011. 351 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 978-84-393-8754-1; 978-84-412-2050-8
<Geografia > Disciplines cartogràfiques>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
Diccionaris cartogràfics [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/197/>
Aquesta obra ajunta quatre productes diferents:
- Diccionari terminològic de cartografia
- Diccionari terminològic de fotogrametria
- Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica
- Diccionari terminològic de teledetecció
La darrera nota de la fitxa indica de quin d'aquests quatre diccionaris procedeix.
- ca definició, n f
- es definición
- en definition
- en sharpness
<Disciplines cartogràfiques > Fotogrametria>
Definició
Nota
- La definició és una mesura subjectiva, i depèn de diversos factors, com l'enfocament exacte, la qualitat i el poder de resolució de l'objectiu i la sensibilitat de l'emulsió. En canvi, l'acutància és una mesura objectiva.
-
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
FRA PALEO, Urbano. Diccionari terminològic de fotogrametria. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2011. 351 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 978-84-393-8754-1; 978-84-412-2050-8
<Filosofia del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca definició, n f
- es definición, n f
<Filosofia del dret>
<Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca definició, n f
- es definición
<Dret civil>
Definició
Nota
- Àmbit: Illes Balears
-
A Mallorca existeixen els dos pactes clàssics contraposats relatius a l'herència, que són el pacte de succedendo, consistent en les donacions universals de béns presents i futurs, i el pacte de non succedendo, que és la definició; en canvi, no s'hi troben els pactes de simple ordenació de llegats. En aquest punt, el dret pitiús mostra un ventall de possibilitats més ampli. A Menorca, en canvi, no estan permesos els pactes successoris, basant-se en una suposada tradició històrica, si bé és una consideració que, actualment, està en via de revisió.
A Mallorca, la definició té una base històrica indiscutible; apareix originàriament en el privilegi de Jaume I concedit a Lleida el dia 12 dels idus de març de 1274 per ser aplicada al Regne de Mallorca; establia que la filla casada, amb edat legal, podia verificar amb el consentiment del marit la definició de llegítima, que després no podia reclamar del seu pare. El posterior privilegi concedit pel rei Sanç I de Mallorca a Perpinyà el 8 de novembre de 1319 indicava que podien atorgar la definició de llegítima les filles casades d'edat superior a dotze anys, i també els fills i filles de catorze i dotze anys o de més edat, si ingressaven en un orde religiós o en un convent.
Malgrat que la figura anava en contra dels principis del dret romà, va intervenir a favor seu una disposició de les Decretals, de Gregori IX, que admetia un pacte semblant al de definició de llegítima, sempre que hagués existit jurament en atorgar-lo, i referit, en principi, a les filles casades dote contenta. Posteriorment, el pacte es va generalitzar als fills i filles, sempre que haguessin rebut una donació o atribució en concepte de llegítima, i, més endavant, fins i tot es va prescindir de la formalitat del jurament.
En la Compilació del dret civil de les Illes Balears del 1990, la definició és estructurada com un veritable pacte successori; també hi té un tractament similar el finiment de llegítima d'Eivissa i Formentera. Tanmateix, la seva configuració com a pacte successori no exigeix la intervenció de l'ascendent en el document en què el descendent manifesta la renúncia a la llegítima. Sí que hi és essencial l'existència d'un acord de voluntats entre el descendent i l'ascendent per a dur endavant la renúncia a la llegítima, amb ocasió d'una donació o atribució que faci o hagi fet l'ascendent, per bé que no és rellevant que es produeixi en l'acte de fer la renúncia o que sigui anterior, com tampoc que en l'acte de renúncia intervingui l'ascendent o no ho faci. Sens dubte, però, es tracta d'un veritable pacte successori, ja que és un pressupòsit essencial de la definició l'acord de voluntats entre el descendent i l'ascendent. En aquest sentit, la doctrina (M. Pilar Ferrer Vanrell) ha indicat que el tipus representatiu de la diffinitio -antiga denominació de la institució- estava constituït pel pressupòsit negocial, que era la constitució de dot o l'atorgament d'una donació propter nuptias, i per la diffinitio strictu sensu, que era la renúncia del descendent; manifestava conformitat amb l'atribució rebuda i, consegüentment, donava per definida la llegítima. La concurrència d'aquests dos elements negocials ha estat posada també en relleu per la jurisprudència de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, i, així, la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (STSJIB) 1/2001, del 28 de setembre, assenyala que «la doctrina es mostra d'acord en la consideració que la donació suposa la concurrència de dos elements: l'atribució patrimonial -que pot revestir qualsevol forma- de l'ascendent en favor del descendent i la renúncia d'aquest».
En la definició, per tant, hi ha prestació i contraprestació, de la qual cosa es dedueix que té un caràcter onerós. És el que indica la STSJIB 1/1992, del 28 de maig, segons la qual «si s'admet el criteri que negoci onerós és aquell que imposa sacrificis a les parts que hi intervenen, tot, però, procurant-los altres prevalences, i si s'até al fet que la definició s'insereix normalment dins un negoci jurídic complex compost de dos elements condicionants -l'acte de liberalitat i l'acte d'afluix- i que recíprocament es dona en vida l'un en funció de l'altre [...], hem de prendre partit a favor del punt de vista de l'onerositat, puix que amb el perfeccionament de la definició ambdues parts obtenen millores a costa l'una de l'altra: l'ascendent perquè foragita les limitacions a la facultat de disposar dels seus béns i que sorgeixen de la necessitat de protegir la intangibilitat de les llegítimes; i el descendent perquè rep una atribució patrimonial que normalment no hauria rebut fins a la mort del causant». Atès aquest caràcter onerós, la sentència considera que la donació rebuda pel descendent quan va atorgar la definició no és sotmesa a la reversió de l'article 812 del Codi civil espanyol (CC).
La mateixa sentència posa també en relleu la finalitat de la definició, i així assenyala que «ben bé pot retre una utilitat prevalent com a mitjà per a introduir un factor de seguretat al fenomen successori per causa de mort, per a evitar futures i eventuals situacions conflictives. Assenyaladament pot oferir gran utilitat pràctica com a instrument possibilitador de la distribució global i simultània dels patrimonis de tots dos cònjuges, en vida estant i entre tots els fills, de manera equilibrada i equitativa, procedint tots ells de manera acordada [...], sobretot quan la composició de cadascuna de les masses patrimonials no permet una còmoda satisfacció de les llegítimes que han de suportar, i s'anticipa d'aquesta manera un resultat que, en altres comarques, s'ha de ressagar fins al traspàs del segon dels pares, mentre l'herència del primer roman indivisa».
A diferència de la Compilació del dret civil especial de Balears del 1961, que no regulava de cap manera la definició i només es limitava a fer-ne una conceptualització, la Compilació del 1990 sí que tracta de donar una solució legal a molts aspectes que la realitat pràctica de la definició anava posant en relleu, i, malgrat que Ferrer Vanrell ha indicat que aquesta regulació mostra «una redacción y un casuismo muy farragoso», sembla que era del tot necessari entrar en la problemàtica de la institució; en aquest sentit, els articles 50 i 51 que hi dedica la Compilació donen unes solucions ben exposades i clares.
L'article 50 comença fent referència als elements personals de la definició. Pel que fa al descendent, permet l'atorgament de la definició a l'emancipat, a diferència de l'article 77, que, amb relació al finiment de llegítima pitiús, exigeix la majoria d'edat. La STSJIB 3/2001, del 20 de desembre, va conèixer d'una definició atorgada sota la vigència de la Compilació del 1961, en què un net menor d'edat, representat pel seu pare, renunciava, a canvi de les donacions corresponents, als drets legitimaris que li corresponien per l'herència del seu avi matern, atesa la premoriència de la mare. La sentència va donar validesa a la definició basant-se en les disposicions del CC que eren aplicables en el moment d'atorgar la definició en matèria de pàtria potestat i representació del fill menor. De totes maneres, la disposició de la llei quan exigeix l'emancipació del descendent sembla rotunda i no és estrany que la doctrina (Jaume Ferrer i Pons) hagi assenyalat que si el fill no està emancipat no pot atorgar la definició, i tan sols es pot superar la dificultat si el pare o la mare emancipen prèviament el fill, sempre que aquest tingui l'edat legalment adequada.
El descendent atorgant de la definició ha de tenir la consideració de possible legitimari de l'ascendent respecte del qual es renuncia a la llegítima. Com ha indicat la doctrina (Ferrer Vanrell), el descendent ha d'estar situat en primer grau respecte de l'ascendent destinatari del negoci. Això significa que els nets poden atorgar la definició respecte de l'herència de l'avi, si s'ha produït la premoriència del pare. Clarament, no es pot exigir que el descendent sigui legitimari, ja que això no se sap fins a la mort de l'ascendent, però és necessari que, atesa la relació actual de parentiu, el descendent estigui situat en el lloc de futur legitimari.
Pel que fa a l'ascendent, que poden ser els pares i els avis -sempre, en aquest cas, que el pare hagi premort-, l'article 50 exigeix que tingui veïnatge mallorquí. L'exigència sembla molt raonable, atès que la definició és una institució pròpia del dret de Mallorca, per la qual cosa el seu atorgament se circumscriu a les persones que es regeixen per aquest dret i a partir de la regla general que les successions s'han de regular per la llei del causant. En canvi, no sembla en absolut necessari que el descendent tingui també el veïnatge civil mallorquí, ja que la definició és un negoci jurídic que produeix efectes propis dins l'herència de l'ascendent.
Abans de la Compilació del 1990 es discutia si podien tenir incidència els ulteriors canvis de veïnatge civil de l'ascendent. Com és sabut, l'article 9.8 del CC estableix que els pactes successoris atorgats d'acord amb la llei nacional del disponent en el moment d'atorgar-los conserven la validesa, encara que la llei aplicable a la successió sigui una altra, si bé les llegítimes s'ajusten, si escau, a aquesta. D'entrada, sembla que el precepte estableix la validesa dels anteriors pactes successoris, i, com que la definició ho és, es podria beneficiar d'aquesta declaració legal; tanmateix, apareix un dubte pel fet que el precepte disposa que, si escau, les llegítimes s'han d'ajustar a la llei que regeixi la successió, i, òbviament, la definició constitueix una renúncia a la llegítima. La doctrina (Ferrer i Pons) considera la possible validesa -en aquests casos de canvi de veïnatge civil de l'ascendent- de les definicions atorgades anteriorment, quan tenia el veïnatge civil mallorquí. En dona diversos arguments, com les paraules «en su caso» que conté el precepte legal -cosa que vol dir que la declaració que les llegítimes s'han d'ajustar a la llei nacional del causant en el moment de la seva mort tampoc no té un caràcter absolut-, com també el fet que les donacions són pactes irrevocables, sorgits de l'acord de voluntats en vocació de permanència, i es produirien sorpreses desagradables si l'ascendent hagués canviat el veïnatge civil de manera tàcita, per la permanència de deu anys a un altre lloc, ja que estaria obligat a deixar llegítima al descendent definit perquè la definició no seria vàlida. Per això, la posició més raonable semblava que era considerar que els canvis de veïnatge civil de l'ascendent no afecten la validesa de la definició atorgada anteriorment. Després de la Compilació del 1990 el tema ha quedat clarificat, ja que l'article 50, paràgraf tercer, disposa que «el canvi de veïnatge civil no afectarà la validesa de la definició».
La doctrina (Ferrer i Pons) ha plantejat la qüestió si els elements personals de la definició han de comparèixer personalment, o si bé aquesta es pot atorgar mitjançant representació. La Compilació del 1990 no indica res sobre això, malgrat que, en relació amb l'altre pacte successori del dret de Mallorca -la donació universal-, admet, en l'article 12, la possible representació, sempre que resulti d'un poder especial. La mateixa doctrina sembla que es pot aplicar a la definició, ja que l'article 50 no exigeix la intervenció personal del descendent i de l'ascendent. D'altra banda, és lògic que no n'hi hagi prou amb un poder general, sinó que el poder s'ha d'haver atorgat per a la definició i, ha de contenir, per tant, les clàusules típiques d'aquesta.
La Compilació del 1961 no exigia l'escriptura pública per a l'atorgament de la definició. Per això, un autor tan prestigiós com José Luis Lacruz Berdejo indicava que podia ser vàlida una definició resultant d'un document privat, ja que els antics costums així ho demostraven. Tanmateix, era evident l'aplicació de l'article 1280 del CC, quant a la necessitat que consti en escriptura pública la renúncia dels drets hereditaris. Avui, la Compilació del 1990 ha superat tots aquests dubtes, i assenyala que la definició s'ha de formalitzar en escriptura pública. D'aquesta manera se segueix la regla general dels negocis jurídics successoris, que requereixen la forma pública com a requisit ad solemnitatem, ja que fins i tot les poquíssimes excepcions -el testament hològraf- n'exigeixen la protocol·lització per a produir efecte.
És clar que la definició tan sols és pot atorgar en vida de l'ascendent que n'és beneficiari, ja que, una vegada mort, ja no es tractaria d'un pacte successori, sinó d'una simple renúncia d'herència. Així ho assenyala la STSJIB 1/2001, del 28 de setembre.
Tant la Compilació del 1961 com la del 1990 han posat clarament en relleu el caràcter onerós de la definició, i condicionen la renúncia de la llegítima a una donació, atribució o compensació, amb ocasió de la qual actua el descendent renunciant. La Compilació del 1961 parlava d'una donació o avantatge, però aquesta darrera paraula va ser rebutjada per la Compilació del 1990, perquè no la considerava de contingut jurídic. Cal dir que això és correcte, si bé també s'ha de comentar que la paraula compensació no està presa tampoc en el sentit jurídic -extinció de deutes recíprocs en la quantitat concurrent-, sinó com un indicador, precisament, d'avantatge.
En tot cas, de les paraules emprades per l'òrgan legislador, tant del 1961 com del 1990, es deriva que la contraprestació que rep el descendent per la renúncia que efectua pot ser molt variada. En alguns casos es tracta d'una donació o una atribució, però també pot consistir en una prestació o compensació de qualsevol tipus. Això és el que demostra la particular importància de la definició com a instrument que permet pagar les llegítimes sense dividir les finques dels causants, com succeeix en les escriptures de definició en què els fills renuncien a les llegítimes paterna i materna, un d'ells per a rebre un nombre superior de béns en l'herència del pare i l'altre per a fer-ho en la de la mare. Precisament la STSJIB 3/2001, del 20 de desembre, indica que en un sol instrument públic es pot atorgar definició respecte de dues herències, i la STSJIB 1/1992, del 28 de maig, assenyala que és indiferent que en la definició de les llegítimes dels pares es rebin béns d'un o altre ascendent.
La definició ha de ser pura i simple, ja que així ho estableix l'article 50 de la Compilació. No hi cap, per tant, la imposició de condicions o terminis i és, en definitiva, absolutament irrevocable. La doctrina (Ferrer i Pons) s'ha plantejat, però, si es podrien revocar les donacions fetes per l'ascendent com a contraprestació per a obtenir la renúncia del descendent, en el cas de concórrer alguna de les causes revocatòries de la donació (supervivència o sobreveniment de fills, incompliment de càrregues o ingratitud). La qüestió no és fàcil de respondre i pot tenir diversos matisos segons la causa revocatòria de què es tracti, però pot pesar l'argument que no es tracta de donacions pures i simples, en què intervé el animus donandi, sinó que la donació ha constituït la contraprestació mitjançant la qual ha aconseguit l'ascendent l'alliberament de la imposició que, quan es mori, el descendent renunciant faci seva una porció del cabal relicte en concepte de llegítima. Per això no encaixen dins les definicions les causes revocatòries de les donacions efectuades per aconseguir-les. El mateix autor s'ha plantejat si l'ascendent pot desheretar el descendent definit, i manifesta dubtes sobre això. Realment, si les conseqüències del desheretament fossin la recuperació, per part dels hereus de l'ascendent, dels béns donats al descendent definit, unes conseqüències tan radicals només es podrien donar en cas que el definit hagués actuat d'una manera greu i que estigués clarament tipificada com a causa de desheretament. Però no ha deixat d'existir un acte propi de l'ascendent en satisfer la llegítima al descendent definit, per la qual cosa també és possible que aquest acte propi el vinculi i, atès que el desheretament és la privació de la llegítima, no té sentit que es privi d'aquesta quan ha estat pagada voluntàriament.
En tot cas, les donacions efectuades al descendent definit han de computar igual que les altres donacions, ja que l'article 50 de la Compilació in fine assenyala que en morir el causant s'ha d'aplicar, si escau, el que disposa l'article 47, paràgraf tercer, a efectes de fixació de la llegítima. Això implicaria que aquestes donacions s'han de tenir en compte per a calcular la llegítima, i, si ho exigeix la intangibilitat de la llegítima, han de ser objecte de reducció com les altres donacions. És obvi que si la llei no ho disposa així es poden burlar les llegítimes i donar gairebé tot el patrimoni de l'ascendent al descendent definit.
L'article 50 de la Compilació del 1990 distingeix clarament les dues classes de definició segons l'àmbit: la definició tradicional o limitada, que se circumscriu a la llegítima, i l'ampla o no limitada, que comprèn tots els drets successoris que, al seu dia, puguin correspondre al descendent sobre l'herència de l'ascendent. La distinció no estava tan clara en la Compilació del 1961, que en l'article 50 indicava que «por la definición, los hijos e hijas emancipados pueden renunciar y dar finiquito a las legítimas y demás derechos en la sucesión de sus padres», però tradicionalment sempre es va considerar la possible existència de les dues classes de definició. Per això, l'actual article 50 assenyala encertadament que «pel pacte successori conegut per definició, els descendents, legitimaris i emancipats poden renunciar a tots els drets successoris o únicament a la llegítima», de manera que indica l'opció per una possibilitat o per l'altra.
Atesa l'exigència de forma pública de la definició, que requereix la intervenció notarial, no és fàcil que hi hagi problemes o dubtes sobre el tipus de definició que s'ha atorgat. En tot cas, l'article 50 conté una norma interpretativa quan assenyala que «la definició sense fixació del seu abast s'entendrà limitada a la llegítima». Aquesta norma recull el principi jurídic segons el qual les renúncies i, en general, els actes limitadors dels drets, s'han d'interpretar restrictivament.
La distinció entre definició limitada i definició ampla o no limitada és de gran interès per a resoldre les qüestions que es presenten quan s'analitza la relació de la definició amb els possibles testaments atorgats per l'ascendent o amb la seva successió intestada.
D'entrada, l'article 51, paràgraf primer, estableix el principi general segons el qual «la definició deixa sense efecte qualsevol disposició relativa a la llegítima del descendent, sigui quina sigui la data del testament». Es tracta d'una disposició lògica, ja que hi ha hagut un acte propi de l'ascendent en efectuar la donació o atribució a favor del descendent perquè aquest renunciï a la llegítima, per la qual cosa, encara que atorgués un testament posterior a la definició i deixés així novament la llegítima al definit, aquesta disposició testamentària no produiria cap efecte.
Pel que fa a altres disposicions testamentàries, hi intervé la distinció entre definició limitada i definició no limitada. Efectivament, l'article 51, paràgraf segon, disposa que «respecte d'altres disposicions testamentàries a favor del descendent [definit] seran vàlids, en la definició limitada a la llegítima, la institució d'hereu i el llegat amb càrrec a la porció lliure, sigui quina sigui la data del testament». També aquí cal considerar la correcció en què s'expressa la Compilació, ja que la institució d'hereu i el llegat van a part de la llegítima, i una renúncia d'aquesta de cap manera no els pot afectar, i això independentment de quina sigui la data del testament.
Quan la definició no és limitada, la solució és determinada pel fet que el testament sigui de data anterior o posterior a la definició. En aquest sentit, l'article 51 estableix que, en la no limitada, «quedarà sense efecte qualsevol disposició de caràcter patrimonial continguda en testament de data anterior a la definició», conclusió lògica, també, perquè la definició ampla ha revocat aquestes disposicions. En el cas que el testament estableixi una substitució vulgar al descendent que després serà definit es pot considerar que aquestes substitucions vulgars queden sense efecte, a conseqüència de la definició; però la Compilació estableix una única excepció, i és que la substitució vulgar s'hagi disposat a favor del descendent del renunciant si aquest era fill únic. Aquesta excepció és lògica, ja que si el renunciant no era l'únic fill, la substitució no hi intervé i la definició aprofita els altres fills no definits. En canvi, si no hi ha altres fills, i, a més a més, la substitució era a favor dels descendents del renunciant, és preferible que aquests entrin a l'herència abans que acudir al ab intestato, ja que, en definitiva, són els únics descendents del causant.
Si el testament de l'ascendent és de data posterior a la definició, encara que la definició no sigui limitada, el respecte a la voluntat del causant imposa la validesa de totes les disposicions patrimonials a favor del definit, com la institució d'hereu i el llegat amb càrrec a la porció lliure, i també té dret, per acreixement, a les porcions vacants de l'herència, tot sol, o juntament amb els altres hereus instituïts.
Dins la successió intestada de l'ascendent també és essencial la distinció entre definició limitada i definició no limitada. En el primer cas, l'article 51, paràgraf tercer, disposa que serà cridat com a hereu i en el segon cas no ho serà. Però en el cas de la definició no limitada, en què, com s'ha vist, no és cridat el descendent definit, sí que ho són els seus descendents, amb dues excepcions: que en la definició s'hagi dit el contrari i que hi hagi altres descendents no renunciants o estirp d'aquests. La Compilació ha considerat que si hi ha altres fills, o descendents, a més del renunciant, és lògic que aquests siguin els hereus i no els descendents del renunciant. - V. t.: desheretament n m
- V. t.: llegítima n f
- V. t.: llegítima n f
<Disciplines de suport > Física>
La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>
- ca definició, n f
<Disciplines de suport > Física>
