Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "delicte" dins totes les àrees temàtiques
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca delicte comptable tributari, n m
- es delito contable tributario
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
Comet un delicte contra la Hisenda pública la persona que, estant obligada per llei tributària a portar comptabilitat mercantil i llibres o registres fiscals, incompleix absolutament aquesta obligació en règim d'estimació directa de bases tributàries; que porta comptabilitats diferents que, referides a una mateixa activitat i exercici econòmic, oculten o simulen la situació de l'empresa; que no anota en els llibres obligatoris negocis, actes, operacions o, en general, transaccions econòmiques; que els anota amb xifres diferents de les vertaderes, o bé practica en els llibres obligatoris anotacions comptables fictícies. En aquests tres darrers casos, és necessari que, sense compensació aritmètica entre ells, la quantia, en més o menys grau, dels càrrecs o abonaments omesos o falsejats passi dels 240.000 euros per cada exercici econòmic.
Aquest delicte és tipificat en l'article 310 del Codi penal (CP), i segons la doctrina el que es vol castigar és la falta de cooperació i lleialtat per part del contribuent que incompleix les seves obligacions tributàries i dificulta el desenvolupament correcte de la recaptació tributària. És un delicte dolós, ja que no s'estableix la seva comissió per imprudència, i pot ser comès tant per una persona física com per una persona jurídica (art. 310 bis CP). Arran de la Llei orgànica 7/2012, del 27 de desembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, del 23 de novembre, del Codi penal en matèria de transparència i lluita contra el frau fiscal i en la Seguretat Social, de l'Estat, s'estableix la regularització tributària, sempre que es compleixin els requisits que la llei estableix com a excusa absolutòria.
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca delicte connex, n m
- es delito conexo, n m
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca delicte consumat, n m
- es delito consumado, n m
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca delicte consumat, n m
- es delito consumado, n m
<Dret penal>
<Protecció civil > Policia>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
BALFEGÓ i VERGÉS, X. Diccionari policial. [Barcelona]: Consorci per a la Normalització Lingüística: Generalitat de Catalunya. Departament de Governació, 1994. 244 p.
ISBN 84-604-9545-0
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca delicte continuat, n m
- es delito continuado
- en continous crime
<Policia > Funcions i tècnica > Policia judicial>
Definició
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca delicte continuat, n m
- es delito continuado, n m
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca delicte continuat, n m
- es delito continuado, n m
<Dret penal>
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca delicte contra el patrimoni, n m
- es delito contra el patrimonio, n m
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca delicte contra el patrimoni, n m
- es delito contra el patrimonio, n m
<Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca delicte contra el patrimoni, n m
- ca delicte patrimonial, n m sin. compl.
- es delito contra el patrimonio
- es delito patrimonial
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
Els comportaments tipificats en els delictes contra el patrimoni es dirigeixen, en dret penal, contra els elements concrets que formen part del patrimoni d'un individu (com ara la propietat i la possessió). En canvi, altres delictes -essencialment, el delicte d'estafa- afecten el patrimoni entès com a globalitat o unitat.
En dret penal no existeix unanimitat sobre què s'ha d'entendre per patrimoni. Existeixen diverses concepcions, de les quals les més rellevants són la jurídica, l'econòmica, la juridicoeconòmica i la personal.
Segons la formulació inicial del concepte jurídic, el patrimoni és el conjunt de drets subjectius patrimonials d'una persona, independentment del valor econòmic que tinguin. Es tracta d'un concepte construït sobre la base de la categoria civil dels drets patrimonials. Per aquest motiu, és un concepte que assumeix com a premissa l'accessorietat del dret penal respecte a les definicions del dret privat i que, per tant, no pretén la creació d'un concepte penal autònom de patrimoni. Les conseqüències de la concepció en la delimitació del patrimoni són les següents: d'una banda, no formen part del patrimoni els elements que no revesteixen la condició de dret subjectiu patrimonial, per molt que tinguin valor econòmic, com és el cas de les expectatives de guany que no estan emparades per un dret, la clientela no vinculada contractualment o les pretensions derivades de negocis il·lícits -els quals no gaudeixen del reconeixement del dret privat-. D'altra banda, a causa de l'adhesió a la categoria dels drets patrimonials, el concepte jurídic estableix que forma part del patrimoni tot dret patrimonial, encara que la realitat que empara no tingui cap valor econòmic.
El concepte jurídic ha estat criticat per diverses raons: en primer lloc, se'l considera massa restringit, perquè deixa fora del patrimoni els elements de valor econòmic que no estan reconeguts com a drets patrimonials. En segon lloc, se'l considera massa ampli, perquè inclou tots els drets patrimonials, fins i tot quan els drets patrimonials emparen realitats que no tenen valor econòmic. En tercer lloc, des d'un punt de vista metodològic, es critica que el concepte nega al dret penal autonomia per a construir els seus conceptes. En quart i últim lloc, s'objecta que la concepció fa dependre el concepte de patrimoni d'una categoria civil (els drets patrimonials) que tampoc no està definida amb gaire precisió pels civilistes.
Històricament, a principis del segle XX el concepte es va desplaçar per la concepció econòmica, que es va convertir en dominant en la doctrina i jurisprudència. El concepte econòmic de patrimoni té la pretensió de superar les deficiències del concepte jurídic, n'abandona el seu formalisme i presta atenció a la realitat econòmica.
Segons el concepte econòmic, és patrimoni tota posició econòmica de poder, tingui la condició de dret patrimonial o no. Per tant, per a aquesta concepció no resulta problemàtic incloure dins el patrimoni les expectatives de futur, la clientela i altres posicions econòmiques de rellevància en el mercat que el concepte jurídic es veia obligat a excloure del patrimoni. Una versió radical del concepte econòmic que no admet cap límit jurídic porta a la conclusió que és indiferent quin judici emeti el dret privat o el dret públic sobre la licitud o il·licitud de les posicions econòmiques que formen part del patrimoni. Segons la dita concepció, s'ha de protegir com a patrimoni tota posició econòmica de poder, encara que derivi d'un negoci il·lícit o d'una activitat delictiva. És per això que la versió radical del concepte econòmic no resulta sostenible en vista del principi d'unitat de l'ordenament jurídic, ja que pot arribar a defensar que el dret penal protegeix pretensions a les quals el dret civil o el dret públic neguen tot reconeixement i, així, pot conduir a introduir contradiccions valoratives entre les diverses branques de l'ordenament jurídic. Aquesta objecció és la que ha desencadenat l'esforç d'establir límits jurídics al concepte econòmic i ha desembocat en el naixement de construccions de caràcter mixt.
En un intent de superar tant les debilitats del concepte jurídic com les del concepte econòmic apareixen les concepcions mixtes, de caràcter juridicoeconòmic, que són dominants en la doctrina i en la jurisprudència i que construeixen el concepte de patrimoni sobre la base d'un element jurídic i un altre d'econòmic. Alguns autors construeixen el concepte mixt partint de la base dels drets patrimonials (la categoria del concepte jurídic), però exigeixen que els drets emparin posicions de valor econòmic. Altres autors -entre els quals la doctrina majoritària- entenen que el patrimoni és principalment el conjunt de posicions econòmiques de poder d'un individu (el punt de partida de la construcció és el concepte econòmic) que gaudeixen de reconeixement jurídic o que tenen una aparença jurídica. Els qui exigeixen un reconeixement jurídic de la posició de poder s'aproximen als qui construeixen el concepte mixt partint del concepte jurídic (dels drets patrimonials) i limitant-lo amb l'exigència de contingut econòmic. Per la seva banda, els qui acudeixen al criteri de l'aparença jurídica volen aconseguir que l'autor pugui reconèixer ex ante si el que s'està agredint pertany al patrimoni o no. Ara bé, el problema de l'última teoria és que condueix a afirmar que el dret penal protegeix posicions de poder que no gaudeixen del reconeixement del dret civil.
En els darrers anys, la doctrina de l'Estat espanyol ha pres en consideració la concepció individual o personal de patrimoni. Aquest concepte, ja present en la discussió alemanya des dels anys quaranta del segle XX, entén el patrimoni com una unitat individualment estructurada que està ordenada al servei de la persona titular. La concepció està vinculada a la teoria objectiva individual de perjudici, segons la qual no sols hi ha perjudici quan la persona titular pateix una pèrdua econòmica en termes de valor monetari de mercat, sinó també en el cas en què, tot i que la persona titular manté el valor econòmic del seu patrimoni, pateix una pèrdua d'utilitat (per exemple: el subjecte adquireix una màquina que té el mateix valor que la màquina que necessita, però que li resulta inútil).
Gran part de la doctrina de l'Estat espanyol considera que el concepte personal de patrimoni no és susceptible d'aplicació en el context dels delictes patrimonials, perquè els tipus estan redactats en termes en què s'exigeix un concepte de patrimoni que sigui econòmic, en tot cas amb límits jurídics. Finalment, s'argumenta que la referència a la «quantia de la defraudació» com a criteri de distinció entre delictes i faltes és una mostra clara que l'òrgan legislador entén el patrimoni en termes de valor monetari. - V. t.: falta contra el patrimoni n f
