Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "delit�s" dins totes les àrees temàtiques
<Esport > Atletisme > Curses populars>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia de les curses populars [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2017. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/215/>
- ca atleta d'elit, n m, f
- es atleta de élite, n m, f
- fr athlète d'élite, n m, f
- it atleta elite, n m, f
- en top athlete, n
<Curses populars > Esportistes>
Definició
Nota
- Les curses populars es caracteritzen perquè hi poden participar atletes de nivells molt diferents, inclosos atletes d'elit més o menys professionalitzats. L'organització sol implantar estratègies diverses per a facilitar la convivència entre uns i altres, com ara els calaixos de sortida, les sortides esglaonades, etc.
<Gastronomia > Plats a la carta>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'aplicació informàtica Plats a la carta, un recurs multilingüe i gratuït, desenvolupat i gestionat per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb el TERMCAT.
Plats a la carta (<http://www.gencat.net/platsalacarta>
) facilita al sector de la restauració l'elaboració de cartes i menús en català i en permet també la traducció al castellà, el francès, l'italià, l'anglès i l'alemany.
Els termes que conté també es poden consultar a l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DIRECCIÓ GENERAL DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Plats a la carta [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/116/>
- ca bastonets de cranc
- es palitos de mar
- fr délices de crabe
- it bastoncini di granchio
- en crab sticks
- de Krebsstäbchen
<Plats a la carta. Entrants i amanides>
<Gastronomia > Plats a la carta>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'aplicació informàtica Plats a la carta, un recurs multilingüe i gratuït, desenvolupat i gestionat per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb el TERMCAT.
Plats a la carta (<http://www.gencat.net/platsalacarta>
) facilita al sector de la restauració l'elaboració de cartes i menús en català i en permet també la traducció al castellà, el francès, l'italià, l'anglès i l'alemany.
Els termes que conté també es poden consultar a l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DIRECCIÓ GENERAL DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Plats a la carta [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/116/>
- ca bastonets de cranc amb salsa rosa
- es palitos de mar con salsa rosa
- fr délices de crabe à la sauce rose
- it bastoncini di granchio con salsa rosa
- en crab sticks with pink sauce
- de Krabbenstäbchen mit rosa Sauce
<Plats a la carta. Entrants i amanides>
<Ciències socials > Sociologia>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; FUNDACIÓ BARCELONA. Diccionari de sociologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1992. 95 p.; 22 cm. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-03-5
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca circulació d'elits, n f
- es circulación de élites
- en circulation of elites
<Sociologia>
Definició
<Sociologia i ciències socials>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>
- ca circulació d'elits, n f
- es circulación de élites, n f
- en circulation of elite, n
<Conflicte, desigualtat i exclusió social > Desigualtat i mobilitat social>
Definició
Nota
- El terme circulació d'elits va ser encunyat per l'economista italià Vilfredo Pareto.
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca classes de delicte, n f pl
- es clases de delito
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
Les diverses infraccions penals es poden agrupar en categories molt diverses segons el criteri de classificació emprat en cada cas.
Així, s'acostuma a distingir, en primer lloc i seguint el criteri de les característiques del subjecte actiu, entre delictes comuns i delictes especials. Els delictes comuns són les infraccions penals que poden ser comeses per qualsevol persona (la descripció típica de les quals s'acostuma a iniciar amb les paraules «el qui.»), mentre que els delictes especials exigeixen certes qualitats específiques per tal que una persona en pugui ser considerada subjecte actiu (p. ex., que sigui un funcionari públic o una autoritat en el cas de la malversació de cabals públics). Dins els delictes especials, la doctrina sol distingir entre delictes especials propis (no tenen un delicte comú paral·lel, com ara la prevaricació) i delictes especials impropis (sí que tenen un equivalent comú, com ho és el furt, per exemple, respecte de certes formes de malversació de cabals públics).
Segons el subjecte actiu, es distingeixen els delictes que requereixen una pluralitat de subjectes actius (delictes plurisubjectius), com és el cas, per exemple, del delicte de rebel·lió (art. 472 i s. del Codi penal [CP]) dels delictes en què n'hi ha prou amb un únic subjecte actiu (delictes unisubjectius). Al seu torn, la primera categoria es divideix entre delictes de conducta unilateral (la conducta dels subjectes s'adreça cap a un mateix objectiu, com en l'exemple de la rebel·lió) i delictes de conducta bilateral o de trobada (les conductes són complementàries, encara que persegueixen un objectiu diferent, com són ara els casos de suborn actiu i de suborn passiu).
Segons un altre criteri de classificació, hom distingeix entre delictes (o tipus) d'autoria i delictes (o tipus) de participació. Els delictes d'autoria exigeixen que el subjecte actiu participi com a autor de la infracció, mentre que els delictes de participació, que es construeixen amb referència als primers, dels quals depenen, exigeixen que el subjecte actiu participi en una conducta d'autoria aliena. En el dret penal vigent són tipus de participació la inducció, la cooperació necessària i la complicitat (art. 27 i 28 CP). Dins els tipus d'autoria s'inscriu la categoria dels anomenats «delictes de pròpia mà», els que exigeixen la realització personal del tipus per part dels autors i que exclouen la possibilitat de comissió per autoria mediata. L'exemple més habitual que se sol proposar com a delicte de pròpia mà són les infraccions contra la llibertat i la indemnitat sexuals, encara que aquesta categoria és objecte de discussió i hi ha una part de la doctrina que no l'accepta.
D'acord amb l'exigència o no per part del tipus penal d'un resultat diferenciat de la conducta dels autors, la doctrina distingeix entre delictes de resultat i delictes de mera activitat. Els delictes de mera activitat incriminen la simple realització d'una conducta per part del subjecte actiu (p. ex., la violació de la llar), però sense que s'hagin de produir conseqüències diferenciades de la mateixa activitat, com és el cas dels delictes de resultat (p. ex., l'homicidi, les lesions o els danys). En els delictes de resultat, la tipicitat depèn sempre de la possibilitat d'atribuir el resultat a la conducta del subjecte i és l'àmbit per al qual s'han desenvolupat les construccions teòriques de la causalitat i de la teoria de la imputació objectiva.
Des del punt de vista de la tipicitat objectiva es distingeix també entre delictes (o tipus) d'acció i delictes (o tipus) d'omissió en funció, respectivament, de si en un determinat precepte s'està castigant la realització efectiva d'una determinada conducta prohibida (p. ex., la conducció sota els efectes de begudes alcohòliques), o bé la no realització d'una conducta deguda (p. ex., l'omissió del deure de socors o d'impedir delictes). Al seu torn, dins els delictes d'omissió es distingeix entre delictes d'omissió pura (o delictes d'omissió pròpia) -es castiga el subjecte per no haver realitzat la conducta deguda- i delictes de comissió per omissió (o delictes d'omissió impròpia), delictes en què, atesa l'entitat de l'omissió i la condició de garant del subjecte actiu, es considera que el fet de no evitar un resultat equival a la seva causació (art. 11 CP).
Pel que fa al grau de progressió de l'iter criminis, es distingeix entre formes imperfectes de realització (temptativa i actes preparatoris punibles) i delictes consumats i, dins dels consumats, entre delictes de consumació instantània i delictes permanents. La categoria dels delictes permanents està integrada per les infraccions la fase consumativa de les quals es pot perllongar temporalment (p. ex., les detencions il·legals, que es consumen en el moment en què la víctima es veu privada de la llibertat i no acaben mentre aquesta situació no desapareix), la qual cosa té una importància especial per la possibilitat d'apreciar durant tota aquesta fase, i fins que no arriba el moment d'acabament (o esgotament) del delicte, conductes que constitueixen participació punible. De la mateixa manera, en el cas d'aquestes infraccions el termini de prescripció no comença a córrer mentre el delicte encara s'està consumant. En canvi, en els delictes de consumació instantània (p. ex., l'homicidi) coincideixen el moment de consumació i el moment d'esgotament. Els delictes permanents se solen diferenciar dels anomenats delictes d'estat, delictes en què la consumació del tipus origina una situació antijurídica que és permanent (p. ex., el delicte de bigàmia), però que queda fora del tipus. Una part de la doctrina entén que la categoria dels delictes d'estat no té cap mena de sentit conceptual autònom i que, en realitat, es tracta de delictes de consumació instantània.
Atenent a les maneres de cometre el delicte, es diferencia sovint entre delictes de mitjans determinats i delictes resultatius. El grup des delictes de mitjans determinats l'integren les infraccions la descripció legal de les quals limita les modalitats típiques d'acció a determinades conductes (p. ex., en el cas del robatori amb força en les coses, l'article 238 determina expressament quines conductes que constitueixen força). El grup dels delictes resultatius està format per les infraccions en què s'incrimina la provocació d'un determinat resultat, però sense que a l'hora d'afirmar la tipicitat tinguin cap importància els mitjans comissius emprats per a provocar-lo (p. ex., en el cas de l'homicidi).
Atenent al nombre de conductes típiques necessàries, les infraccions penals es poden classificar en delictes d'un acte -en què la descripció legal exigeix una sola acció-, delictes de pluralitat d'actes -en què la descripció legal requereix la realització de dues o més accions (p. ex., el robatori amb violència, en què calen actes de violència sobre les persones i, a més, un acte d'apoderament de la cosa)- i delictes alternatius -delictes en què la realització del tipus es pot assolir duent a terme qualsevol de les diverses conductes fixades legalment (p. ex., la violació de la llar es pot cometre tant amb la conducta consistent a entrar en una llar aliena com en la de romandre-hi contra la voluntat de la persona que hi viu).
D'altra banda, es parla de delictes d'hàbit en els casos en què la tipicitat exigeix la realització reiterada d'una determinada conducta (p. ex., el delicte de violència domèstica, art. 153 CP, per al qual el CP exigeix que el subjecte actiu exerceixi habitualment violència física o psíquica sobre determinades persones).
Pel que fa al grau d'afectació al bé jurídic, s'acostuma a distingir entre delictes de lesió, delictes de perill concret i delictes de perill abstracte. En els delictes de lesió es castiga la destrucció efectiva d'un bé jurídic (p. ex., l'homicidi), que es concreta en un determinat objecte de protecció. En canvi, en els delictes de perill concret no cal que el bé jurídic s'arribi a lesionar, sinó que n'hi ha prou que, a conseqüència de la conducta típica, s'hagi trobat en una situació concreta de perill (p. ex., els incendis, art. 351 CP). Finalment, en els delictes de perill abstracte (denominats per alguns autors delictes de perill presumpte) s'incrimina la realització de conductes que es consideren per se perilloses per a certs interessos, però sense que calgui que, a conseqüència de la realització d'aquestes conductes, el bé jurídic hagi estat exposat a una situació concreta de risc per a la seva integritat, ni s'hagi lesionat de manera efectiva (p. ex., la tinença il·lícita d'armes, art. 563 i s. CP).
També en relació amb el bé jurídic es distingeix entre les infraccions amb la comissió de les quals s'afecta un únic bé jurídic (delictes uniofensius o delictes simples) i les infraccions que comporten l'afectació de dos o més béns jurídics diferenciats (delictes pluriofensius o delictes compostos), com és el cas, per exemple, del robatori amb violència (art. 237 CP), un delicte que afecta tant el patrimoni de la víctima com la seva integritat física o llibertat. Amb aquest mateix criteri es pot distingir entre els delictes que afecten béns jurídics individuals (p. ex., les lesions) i els delictes que afecten béns jurídics col·lectius (com ara els delictes contra l'ordre públic, art. 544 i s. CP).
Pel que fa als criteris de classificació basats en elements de la tipicitat subjectiva, hom distingeix, en primer lloc, entre delictes dolosos i delictes imprudents. Tal com ho indica el nom, la categoria dels delictes dolosos la integren les infraccions la realització de les quals exigeix dol per part del subjecte actiu, mentre que en els delictes imprudents es requereix imprudència.
Finalment, pel que fa a les infraccions que exigeixen determinats elements subjectius del tipus se sol distingir entre delictes mutilats de dos actes o delictes de dos actes reduïts a un de sol -en què, en realitzar una determinada conducta, el subjecte actiu actua amb la voluntat d'efectuar posteriorment una segona conducta (p. ex., delicte de tinença de moneda falsa per a la distribució posterior, art. 386 CP)-, delictes de resultat tallat -en què, en realitzar una conducta, el subjecte actua amb la intenció d'assolir un resultat determinat, la producció del qual, però, no forma part de la descripció típica (p. ex., la celebració d'un matrimoni invàlid contret amb la finalitat de perjudicar l'altre contraent, art. 218 CP)- i delictes de tendència interna intensificada, és a dir, delictes la tipicitat dels quals exigeix que el subjecte actiu atribueixi a la seva conducta un específic sentit subjectiu (p. ex., l'apropiació indeguda, art. 252 CP). Aquestes tres figures s'agrupen sovint en la categoria comuna dels anomenats delictes de consumació anticipada.
<Empresa > Comptabilitat. Auditoria>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'auditoria i comptabilitat [recurs electrònic]. Barcelona: INK Catalunya, 2000. 1 CD-ROM
ISBN 84-607-0056-9
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca compensació de dèbits i crèdits, n f
- es compensación de débitos y créditos
- fr compensation monétaire de groupe
- en netting
<Auditoria i comptabilitat > Comptabilitat > Estructura de gestió>
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca concurs de delictes, n m
- es concurso de delitos, n m
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca concurs de delictes, n m
- es concurso de delitos, n m
<Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca concurs ideal de delictes, n m
- es concurso ideal de delitos
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
Un exemple de concurs ideal és el d'una persona que es resisteix greument a un agent de l'autoritat en exercici de les seves funcions i li provoca lesions greus. En aquest cas, la mateixa acció ha provocat dues infraccions, el delicte de lesions i el delicte d'atemptat.
La doctrina penalista diferencia entre concurs ideal homogeni, que s'esdevé quan una acció provoca una pluralitat d'infraccions que constitueixen totes elles el mateix delicte, i el concurs ideal heterogeni, que es produeix quan l'acció provoca una pluralitat d'infraccions que constitueixen delictes diferents. Una part de la doctrina afirma que el concurs ideal homogeni no té cabuda en l'ordenament jurídic espanyol, sobre la base del principi d'exasperació, que recull l'article 77 del Codi penal (CP), d'acord amb el qual s'ha d'aplicar en la meitat superior la pena que s'estableix per a la infracció més greu, i aquesta pena no pot excedir la suma del càstig de totes les infraccions de manera separada. Com que en el concurs ideal homogeni la pluralitat d'infraccions constitueix la vulneració del mateix delicte, no es pot diferenciar entre penes més greus perquè totes les infraccions tenen la mateixa pena.
També es tracta d'un concurs ideal quan el mateix comportament produeix la lesió ideal de diversos béns jurídics, però només provoca un resultat material.
De qualsevol manera, en els casos de concurs ideal s'aplica el principi d'exasperació d'acord amb el que estableix l'article 77 del CP. En cas que la pena resultant excedeixi la suma del càstig de totes les infraccions separadament, s'han de sancionar les infraccions de manera separada. -
V. t.: concurs d'infraccions penals n m
V. t.: concurs real de delictes n m
