Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca delicte, n m
es delito, n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca delicte, n m
es delito

Definició

Infracció penal castigada amb una pena greu o menys greu.

Nota

Àmbit: Espanya
En sentit legal ampli, el delicte és una infracció penal, és a dir, cadascuna de les conductes descrites en el Codi penal (CP) i les lleis penals especials i sancionades amb una pena; per tant, la més greu de totes les infraccions de normes imperatives de l'ordenament jurídic.
Ara bé, en sentit legal estricte, són delictes només les infraccions penals greus o menys greus, és a dir, en tot cas, no lleus, ja que les lleus constitueixen les anomenades faltes (art. 13 CP).
En general, quan el CP utilitza el terme delicte es refereix només a les infraccions penals greus; aquesta era, segons sembla, una de les pretensions de l'òrgan legislador del 1995, ja que el Codi llavors derogat mantenia una indefinició considerable en relació amb el recurs al terme en el sentit ampli o estricte. Però la mateixa jurisprudència, tot interpretant el Codi del 1995, ja ha arribat a la conclusió que, en alguns preceptes, el terme delicte inclou tant les infraccions penals greus com les lleus; és així, molt especialment, en el cas de l'article 121 del CP, relatiu a la responsabilitat civil subsidiària de les administracions públiques pels «danys causats pels responsables penalment dels delictes dolosos o culposos».
La llei defineix els delictes i les faltes com les «accions i omissions doloses o imprudents penades per la llei» (art. 10). Però aquesta és un caracterització formal.
En sentit material, és delicte tota conducta que mereix una sanció penal, i existeix, a més, la necessitat social que aquesta sanció penal sigui imposada. En aquest sentit, es pot dir que hi ha delictes no descrits en les lleis penals, i, en canvi, hi ha conductes descrites en les lleis penals que, materialment, no constitueixen delicte, pel fet de no merèixer o no necessitar una sanció penal. El delicte en sentit material es vincula, tradicionalment, a la noció de bé jurídic, concretament a la protecció subsidiària i fragmentària d'aquest bé. El concepte material, o politicocriminal, de delicte introdueix un element crític en relació amb un determinat dret positiu, i impulsa moviments de despenalització o bé de criminalització.
Existeix un concepte criminològic de delicte. Per a la criminologia moderna, el delicte és una manifestació qualificada del comportament desviat respecte de les normes. Potser la qüestió fonamental des d'aquest punt de vista és si el concepte de delicte és substancial, és a dir, si els delictes ho són en si mateixos. En relació amb aquesta important pregunta, la criminologia tendeix a defensar que el delicte és el producte d'un procés social de definició. Per tant, adopta una posició bàsicament relativista. Ara bé, això no hauria de portar a oblidar el fet que hi ha una sèrie de delictes que ho han estat sempre en totes les cultures i els models socials, la qual cosa hauria de comportar una matisació important de l'esmentat relativisme.
És important de distingir la definició legal de delicte, i evidentment els conceptes material (politicocriminal) o criminològic de delicte, de l'anomenada teoria del delicte. En efecte, les lleis penals, en els diferents tipus delictius, descriuen només les característiques específiques de cada figura de delicte. En canvi, no proporcionen una caracterització sistemàtica del conjunt d'elements que hi han de concórrer, ja que consideren que un fet constitueix, en general, delicte. És a dir, no ofereixen una teoria del delicte, entesa com a conjunt sistemàticament ordenat d'elements comuns a totes les figures de delicte.
La definició legal de delicte, certament, fa esment a alguns d'aquests elements comuns: així, el principi del fet (acció o omissió), el principi de responsabilitat subjectiva (dol o imprudència), o el principi de tipicitat (descripció i sanció per llei). Ara bé, aquesta definició no introdueix cap criteri de sistematització i, evidentment, tampoc no desenvolupa els principis referits en les implicacions i interrelacions. La teoria del delicte és, doncs, bàsicament una elaboració doctrinal: concretament, l'elaboració més important de la dogmàtica juridicopenal.
El terme delicte, doncs, resta associat, per la doctrina juridicopenal, sobretot a les conclusions obtingudes per la referida teoria en l'anàlisi dels elements comuns a totes les infraccions penals. Des d'aquest punt de vista, el delicte es defineix per la concurrència dels requisits de l'acció, la tipicitat, l'antijuridicitat i la culpabilitat, precisats i ordenats de manera diferent segons les escoles doctrinals. Molts autors hi afegeixen, explícitament o implícita, el requisit de la punibilitat.
Deixant de banda els detalls de la teoria del delicte, s'ha de remarcar aquí que el delicte, en la concepció contemporània, ha de ser un fet. El dret penal vigent als països de l'àmbit de cultura català és, efectivament, un dret penal del fet. En canvi, no són delicte les personalitats, les actituds, les maneres de ser. El dret penal català no és un dret penal d'autor. Això s'ha de remarcar, perquè no ha estat sempre així. Hi ha hagut concepcions doctrinals -i cossos legals- que han inclòs com a delicte les referides actituds personals. Per exemple, a començaments de segle XX va tenir importància l'anomenada «concepció simptomàtica del delicte», segons la qual el fet delictiu no era important en si mateix, sinó com a reflex o símptoma de la patologia social constituïda per la personalitat de l'autor o autora. A la mateixa filosofia pertany la inclusió en el dret penal dels estats perillosos, descripció dels tipus d'autors dels quals es podria esperar la comissió de fets delictius en el futur. Tot aquest important corrent ideològic ha deixat d'ocupar un paper important en la discussió dominant del dret penal, de manera que, actualment, qualsevol anàlisi de la perillositat criminal d'un subjecte només es pot fer un cop s'ha constatat que ha comès un fet delictiu.
La terminologia del CP podria portar a pensar que només el fet consumat és delicte -infracció penal- en sentit legal. Així, l'article 15 del CP, quan assenyala que són punibles el delicte consumat i la temptativa de delicte, sembla indicar que la temptativa no és, en si mateixa, un delicte. Aleshores només constituirien delicte les conductes descrites per la part especial del CP o altres lleis especials. Ara bé, segons el mateix CP, com també segons la dogmàtica de la teoria del delicte, són delictes no només els fets consumats, sinó també els fets intentats (art. 15 i 16), excepte en el cas de les faltes contra els interessos generals i l'ordre públic (art. 16.2). Més encara: si bé és cert que en general els actes preparatoris no constitueixen delicte, sí que ho són la conspiració, la provocació i la proposició (art. 17) en els casos concrets en els quals l'òrgan legislador ha decidit la incriminació. En canvi, hi ha una coincidència general en el sentit que no pot ser delictiva la fase interna de l'anomenat iter criminis: la ideació o planificació del delicte, els pensaments. En el mateix sentit, es podria pensar que només és delicte el fet de l'autor o autora, és a dir, de qui realitza de manera immediata i, fins i tot, de pròpia mà el fet descrit en els tipus de la part especial. Doncs bé, tampoc no és correcta aquesta afirmació.
Com es pot derivar raonablement dels articles 27 i següents i 63 del CP, no només els autors únics i immediats cometen un delicte. També cometen delicte els coautors, els autors mediats, els inductors, els cooperadors necessaris i els còmplices. Per tant, les conductes de tots els intervinents en el fet, pels diferents conceptes esmentats, també constitueixen delicte.
El delicte pot ser realitzat per una acció o per una omissió. Existeixen, doncs, delictes d'acció, de comissió activa, en els quals el judici de rellevància juridicopenal es projecta sobre el contingut de sentit actiu del fet de l'agent; i delictes d'omissió, en els quals el referit judici té com a objecte el contingut de sentit omissiu del fet de l'agent, és a dir, no el que ha fet sinó el que ha deixat de fer.
El «deixar de fer» rellevant per al dret penal és el fet de no realitzar conductes d'evitació de riscos per als béns jurídics penalment protegits. Ara bé, això no vol dir que tota omissió de realització d'actes de salvaguarda de béns jurídics penalment rellevants constitueixi delicte. Una obligació general, vinculant per a tothom, de realització d'aquests actes només existeix en els termes concrets en els quals l'òrgan legislador tipifiqui la infracció del deure de solidaritat mínima; i aquesta tipificació normalment només comprèn els casos d'omissió del deure de socors en situacions de perill greu de béns jurídics personals. En la resta de casos, la qualificació d'una omissió com a delicte exigeix que el subjecte que no realitza l'acció deguda ocupi una posició jurídica (de deure) que s'anomena posició de garant i, a més, que es pugui formular un judici d'equivalència entre l'omissió i la comissió activa corresponent.
Són delicte no només les conductes realitzades amb dol, sinó també les conductes imprudents. És a dir, no solament constitueixen delicte les infraccions penals realitzades amb intenció (dol directe de primer grau), o amb coneixement del contingut concret de risc de la conducta per part de l'agent (dol directe de segon grau -dol de conseqüències necessàries- o dol eventual); també són delictes els fets comesos infringint els deures de cura que es troben establerts en els diferents sectors d'activitat. Ara bé, a diferència del que succeeix amb el dol, la conducta imprudent en relació amb béns jurídics no sempre constitueix delicte. Com diu l'article 12 del CP, les accions o les omissions imprudents només s'han de castigar -és a dir, només són delicte- quan expressament ho disposi la llei. La llei tipifica delictes imprudents únicament en relació amb certs béns jurídics, i exigeix, a més, que la imprudència sigui greu. Només molt excepcionalment, en l'àmbit de les faltes, s'hi inclou com a infracció penal la imprudència lleu en relació amb béns jurídics fonamentals (art. 621 CP).
Tot i constituir la més greu de les infraccions de l'ordenament jurídic, els delictes, en sentit ampli, no són sempre perseguits i sancionats d'ofici per l'aparell de l'Administració de Justícia. Hi ha delictes que no poden ser perseguits d'ofici, sinó que han de ser-ho a instància de part. En virtut d'aquest criteri, es distingeixen tres classes de delictes. D'una banda, els anomenats delictes privats, els quals exigeixen la interposició de querella -és a dir, l'exercici de l'acció penal- per part de la persona ofesa pel delicte o del seu representant legal (art. 215 CP). D'altra banda, els delictes semipúblics, la persecució dels quals requereix la interposició de denúncia de la persona agreujada o del seu representant legal, és a dir, l'expressió del seu interès en la iniciació del procediment (p. ex., art. 296 CP). I, finalment, els delictes públics, la persecució dels quals no requereix cap acte de la víctima. Una de les característiques del CP 1995 és l'increment important de delictes la persecució dels quals requereix la interposició de denúncia de la persona agreujada.
V. t.: tipus de delicte n m pl

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>

ca delicte, n m
es delito, n m
en crime, n

<Perspectiva sociològica > Conceptes bàsics>, <Institucionalització > Delinqüència>

Definició

Acció prohibida per la llei, segons l'ordenament jurídic de cada estat, sota l'amenaça d'una pena greu.

Nota

El concepte de delicte canvia a través dels temps, segons els països i en relació amb les múltiples legislacions vigents.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de relacions internacionals [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/246/>

ca delicte ambiental internacional, n m
ca crim ecològic internacional, n m sin. compl.
es crimen ecológico internacional
es delito ecológico internacional
fr crime environnemental international
it reato ambientale internazionale
en international environmental crime
ar جريمة بيئية دولية

<Àmbits de cooperació i conflicte > Medi ambient>

Definició

Infracció greu d'un estat de la seva obligació de protegir i conservar el medi, que contravé el dret internacional del medi ambient i els drets i els interessos essencials de la comunitat internacional i provoca dany ambiental o degradació ambiental.

Nota

1. El delicte ambiental internacional genera la responsabilitat internacional de l'estat que l'ha comès i legitima l'estat que n'ha resultat lesionat a sol·licitar-ne la reparació.
2. Són exemples de delictes ambientals internacionals el comerç il·legal de flora i fauna en perill d'extinció, el comerç il·legal de residus i materials radioactius, la contaminació massiva o l'abocament incontrolat de substàncies perilloses.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca delicte autònom, n m
es delito autónomo, n m

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca delicte canònic, n m
es delito canónico

Definició

Infracció de la llei canònica.

Nota

Àmbit: Inespecífic
L'actual Codi de dret canònic (CDC), del 1983, no defineix què s'ha d'entendre per delicte canònic, si bé el Codi del 1917, ara derogat, el definia com la «violació externa i moralment imputable d'una llei que duu annexa una sanció canònica» (càn. 2195, CDC-17).
La legislació de l'Església catòlica sempre ha fixat sancions per a les conductes greument antieclesials dels propis fidels. Com que en el dret canònic el fur extern i el fur intern, malgrat que són diferenciats, es troben sovint implicats en qüestions comunes, no és estrany que precisament en el dret penal canònic es donin intromissions de la moral. Per aquesta raó, el dret canònic ha admès el principi de legalitat (malgrat que amb l'aparent limitació del cànon 1399), i ha elaborat una teoria del delicte i una tipificació pròpies, amb influències del dret penal dels estats, però sobretot amb marcades peculiaritats pròpies.
No tota acció intrínsecament dolenta pot ser considerada delicte, ni tan sols tota acció injusta. Les primeres pertanyen a l'àmbit de la moral, personal o eclesial (i aquesta intenta discernir el concepte de pecat), en la qual si bé tot delicte és pecat, evidentment només alguns pecats són delictes canònics; les segones, les accions injustes (il·lícites, il·legals, antijurídiques.) tampoc no són sempre tipificades com a delicte. Encara més, el dret canònic no intenta competir amb el dret penal estatal, per la qual cosa (fora d'alguna excepció, com els cànons 1397 i 1398) ni les accions que persegueix han de coincidir amb les dels codis penals moderns, ni la tipificació és ni tan àmplia ni tan detallada.
La definició de delicte del Codi del 1917 comportava, però, un greu inconvenient en el seu excessiu positivisme, ja que, si bé acollia el principi de legalitat tot assenyalant que quelcom és delicte perquè la llei així ho determina, menystenia la realitat que la llei canònica només pot castigar com a delicte allò que és intrínsecament dolent i que posa en perill molt greu la comunió eclesial. Precisament en aquestes raons últimes és on el dret penal canònic se separa de la doctrina penalista civil, ja que els béns jurídics que cal protegir són uns altres, sempre dominats pel bé espiritual dels fidels i de la comunitat (la salus animarum), i reconduïbles a les tres realitats irrenunciables dins l'Església: la fe (munus docendi), els sagraments (munus santificandi) i el govern eclesial (munus regendi). Només quan una actitud antijurídica pertorba molt intensament el bé comú en algun d'aquests tres àmbits, l'òrgan legislador universal o particular l'ha de tipificar com a delicte, ja que el dret penal canònic és el remei últim per a redreçar la situació, quan tots els mitjans preventius han fracassat (càn. 1341).
La tipificació actual dels delictes canònics s'ha reduït notablement des de la disciplina anterior, i s'ha distribuït en sis títols: delictes contra la religió i la unitat de l'Església, delictes contra les autoritats eclesiàstiques i la llibertat de l'Església, delictes amb motiu de funcions eclesiàstiques (sobretot espirituals), delictes de falsedat, delictes contra obligacions especials (sobretot dels clergues i religiosos) i delictes contra la vida i la llibertat humanes. Aquest últim capítol s'ha reduït especialment, ja que l'òrgan legislador canònic considerà que en general són conductes prou sancionades per les legislacions estatals (i només es conserven penes canòniques amb caràcter pràcticament «afegit»), amb excepció del delicte d'avortament procurat, mantingut amb pena d'excomunió latae sententiae (càn. 1398), segons la doctrina catòlica immemorial.Quant a la tipificació penal canònica, la peculiaritat més marcada, davant les lleis penals estatals, és una inconcreció relativa, tant pel que fa a la definició estricta de l'acció delictiva, com a la determinació de la pena. El dret penal canònic, tot basant-se en una excepcionalitat d'aplicació, no creu necessària una descripció estricta de cada delicte, i deixa un marge molt ample a la jurisprudència, la doctrina i l'acció pastoral de l'autoritat.
Igualment, les penes no sempre són determinades per llei, ja que el dret canònic permet que la pena sigui determinada per la sentència; així, és relativament freqüent que el CDC (que recull només la legislació universal, ja que els òrgans legisladors locals o particulars també poden crear lleis penals) sancioni només amb la imposició «d'una pena justa» (càn. 1365, 1368 i 1369), «una censura» (que engloba diversos tipus de penes; per exemple, el cànon 1366) o tot afegint «altres penes» (per exemple, el cànon 1364). Però encara pot semblar més peculiar el cànon 1399: «A part dels casos establerts en aquesta o altres lleis, la infracció externa d'una llei divina o canònica només pot ser castigada amb una pena certament justa quan així ho requereix l'especial gravetat de la infracció i ho exigeix la necessitat de prevenir o de reparar escàndols».
La comprensió positiva del precepte ha fet que no pocs autors objectessin aquí una greu ruptura del principi de legalitat; sense arribar a aquest punt, en realitat es tracta de l'exemple més extrem de tipificació genèrica que el dret canònic ofereix, ja que estableix certament uns elements objectius d'un possible delicte en el qual no s'ha determinat l'acció antijurídica concreta, i en el sentit literal impedeix certament l'actuació arbitrària de l'autoritat fora del principi de legalitat.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca delicte col·lectiu, n m
ca delicte plurisubjectiu, n m
es delito colectivo, n m
es delito plurisubjetivo, n m

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca delicte comú, n m
es delito común, n m

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca delicte comú, n m
es delito común, n m

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca delicte complex, n m
es delito complejo, n m

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "delit�s" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota