Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca delicte continuat, n m
es delito continuado, n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca delicte contra el patrimoni, n m
ca delicte patrimonial, n m sin. compl.
es delito contra el patrimonio
es delito patrimonial

Definició

Delicte que consisteix a prendre els béns mobles d'altri sense la seva voluntat.

Nota

Àmbit: Espanya
Els comportaments tipificats en els delictes contra el patrimoni es dirigeixen, en dret penal, contra els elements concrets que formen part del patrimoni d'un individu (com ara la propietat i la possessió). En canvi, altres delictes -essencialment, el delicte d'estafa- afecten el patrimoni entès com a globalitat o unitat.
En dret penal no existeix unanimitat sobre què s'ha d'entendre per patrimoni. Existeixen diverses concepcions, de les quals les més rellevants són la jurídica, l'econòmica, la juridicoeconòmica i la personal.
Segons la formulació inicial del concepte jurídic, el patrimoni és el conjunt de drets subjectius patrimonials d'una persona, independentment del valor econòmic que tinguin. Es tracta d'un concepte construït sobre la base de la categoria civil dels drets patrimonials. Per aquest motiu, és un concepte que assumeix com a premissa l'accessorietat del dret penal respecte a les definicions del dret privat i que, per tant, no pretén la creació d'un concepte penal autònom de patrimoni. Les conseqüències de la concepció en la delimitació del patrimoni són les següents: d'una banda, no formen part del patrimoni els elements que no revesteixen la condició de dret subjectiu patrimonial, per molt que tinguin valor econòmic, com és el cas de les expectatives de guany que no estan emparades per un dret, la clientela no vinculada contractualment o les pretensions derivades de negocis il·lícits -els quals no gaudeixen del reconeixement del dret privat-. D'altra banda, a causa de l'adhesió a la categoria dels drets patrimonials, el concepte jurídic estableix que forma part del patrimoni tot dret patrimonial, encara que la realitat que empara no tingui cap valor econòmic.
El concepte jurídic ha estat criticat per diverses raons: en primer lloc, se'l considera massa restringit, perquè deixa fora del patrimoni els elements de valor econòmic que no estan reconeguts com a drets patrimonials. En segon lloc, se'l considera massa ampli, perquè inclou tots els drets patrimonials, fins i tot quan els drets patrimonials emparen realitats que no tenen valor econòmic. En tercer lloc, des d'un punt de vista metodològic, es critica que el concepte nega al dret penal autonomia per a construir els seus conceptes. En quart i últim lloc, s'objecta que la concepció fa dependre el concepte de patrimoni d'una categoria civil (els drets patrimonials) que tampoc no està definida amb gaire precisió pels civilistes.
Històricament, a principis del segle XX el concepte es va desplaçar per la concepció econòmica, que es va convertir en dominant en la doctrina i jurisprudència. El concepte econòmic de patrimoni té la pretensió de superar les deficiències del concepte jurídic, n'abandona el seu formalisme i presta atenció a la realitat econòmica.
Segons el concepte econòmic, és patrimoni tota posició econòmica de poder, tingui la condició de dret patrimonial o no. Per tant, per a aquesta concepció no resulta problemàtic incloure dins el patrimoni les expectatives de futur, la clientela i altres posicions econòmiques de rellevància en el mercat que el concepte jurídic es veia obligat a excloure del patrimoni. Una versió radical del concepte econòmic que no admet cap límit jurídic porta a la conclusió que és indiferent quin judici emeti el dret privat o el dret públic sobre la licitud o il·licitud de les posicions econòmiques que formen part del patrimoni. Segons la dita concepció, s'ha de protegir com a patrimoni tota posició econòmica de poder, encara que derivi d'un negoci il·lícit o d'una activitat delictiva. És per això que la versió radical del concepte econòmic no resulta sostenible en vista del principi d'unitat de l'ordenament jurídic, ja que pot arribar a defensar que el dret penal protegeix pretensions a les quals el dret civil o el dret públic neguen tot reconeixement i, així, pot conduir a introduir contradiccions valoratives entre les diverses branques de l'ordenament jurídic. Aquesta objecció és la que ha desencadenat l'esforç d'establir límits jurídics al concepte econòmic i ha desembocat en el naixement de construccions de caràcter mixt.
En un intent de superar tant les debilitats del concepte jurídic com les del concepte econòmic apareixen les concepcions mixtes, de caràcter juridicoeconòmic, que són dominants en la doctrina i en la jurisprudència i que construeixen el concepte de patrimoni sobre la base d'un element jurídic i un altre d'econòmic. Alguns autors construeixen el concepte mixt partint de la base dels drets patrimonials (la categoria del concepte jurídic), però exigeixen que els drets emparin posicions de valor econòmic. Altres autors -entre els quals la doctrina majoritària- entenen que el patrimoni és principalment el conjunt de posicions econòmiques de poder d'un individu (el punt de partida de la construcció és el concepte econòmic) que gaudeixen de reconeixement jurídic o que tenen una aparença jurídica. Els qui exigeixen un reconeixement jurídic de la posició de poder s'aproximen als qui construeixen el concepte mixt partint del concepte jurídic (dels drets patrimonials) i limitant-lo amb l'exigència de contingut econòmic. Per la seva banda, els qui acudeixen al criteri de l'aparença jurídica volen aconseguir que l'autor pugui reconèixer ex ante si el que s'està agredint pertany al patrimoni o no. Ara bé, el problema de l'última teoria és que condueix a afirmar que el dret penal protegeix posicions de poder que no gaudeixen del reconeixement del dret civil.
En els darrers anys, la doctrina de l'Estat espanyol ha pres en consideració la concepció individual o personal de patrimoni. Aquest concepte, ja present en la discussió alemanya des dels anys quaranta del segle XX, entén el patrimoni com una unitat individualment estructurada que està ordenada al servei de la persona titular. La concepció està vinculada a la teoria objectiva individual de perjudici, segons la qual no sols hi ha perjudici quan la persona titular pateix una pèrdua econòmica en termes de valor monetari de mercat, sinó també en el cas en què, tot i que la persona titular manté el valor econòmic del seu patrimoni, pateix una pèrdua d'utilitat (per exemple: el subjecte adquireix una màquina que té el mateix valor que la màquina que necessita, però que li resulta inútil).
Gran part de la doctrina de l'Estat espanyol considera que el concepte personal de patrimoni no és susceptible d'aplicació en el context dels delictes patrimonials, perquè els tipus estan redactats en termes en què s'exigeix un concepte de patrimoni que sigui econòmic, en tot cas amb límits jurídics. Finalment, s'argumenta que la referència a la «quantia de la defraudació» com a criteri de distinció entre delictes i faltes és una mostra clara que l'òrgan legislador entén el patrimoni en termes de valor monetari.
V. t.: falta contra el patrimoni n f

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca delicte contra els drets dels treballadors, n m
ca delicte social, n m sin. compl.
es delito contra los derechos de los trabajadores, n m
es delito social, n m

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca delicte contra els recursos naturals i el medi ambient, n m
ca delicte ecològic, n m sin. compl.
es delito contra los recursos naturales y el medio ambiente, n m
es delito ecológico, n m

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca delicte contra els recursos naturals i el medi ambient, n m
ca delicte ecològic, n m sin. compl.
es delito contra los recursos naturales y el medio ambiente, n m
es delito ecológico, n m sin. compl.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca delicte contra l'autoritat, n m
es delito contra la autoridad, n m

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca delicte contra l'honor, n m
es delito contra el honor

Definició

Delicte que consisteix a injuriar o a ofendre el patrimoni moral o espiritual de les persones.

Nota

Àmbit: Espanya
El Codi penal (CP) del 1995, en el títol XI del llibre II, tipifica la calúmnia i la injúria sota la rúbrica de «Delictes contra l'honor». Aquest títol XI es divideix en tres capítols: el primer està dedicat a les calúmnies (art. 205 al 207), el segon a les injúries (art. 208 al 210) i el darrer a aspectes generals dels dos delictes anteriors (art. 211 al 216).
La calúmnia consisteix a imputar a una persona la comissió d'un delicte sabent que la imputació és falsa o a fer-ho de manera temerària (art. 205 CP). La injúria és una acció o una expressió que lesiona la dignitat de la persona perquè n'afecta la fama o la pròpia estimació si es tenen per greus en el concepte públic (art. 208 CP).
El dret a l'honor és un dret fonamental de tota persona que proclama l'article 18 de la Constitució espanyola (CE). El dret a l'honor es pot defensar des de l'àmbit civil i des de l'àmbit del dret penal. La defensa civil es pot fer aplicant la Llei orgànica 1/1982, del 5 de maig, de protecció civil del dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge, i també la Llei orgànica 2/1984, del 26 de març, reguladora del dret de rectificació. A la pràctica, en molts casos és difícil determinar si una situació constitueix una injúria reprovable penalment o una injúria civil, ja que l'article 7.7 de la Llei orgànica 1/1982, que ha estat modificat pel CP, fa una definició similar a la que fa l'article 207 del CP de la injúria, que és la imputació de fets o de judicis de valor per mitjà d'accions o d'expressions que, de qualsevol manera, lesionen la dignitat de la persona, menyscabant-ne la fama o atemptant contra la pròpia estimació. De fet, la víctima d'un insult pot recórrer a la jurisdicció penal o a la civil pel procediment especial establert en la Llei orgànica 1/1982.
Segons la reiterada jurisprudència del Tribunal Constitucional (TC), l'honor és un dret humà inalienable i consubstancial a la persona. És un valor inherent a la dignitat de tota persona.
A la pràctica, la defensa d'aquest dret pot entrar en contradicció amb l'exercici d'altres drets i llibertats protegits constitucionalment, com ara la llibertat d'expressió i les llibertats d'opinió i d'informació proclamades pels articles 20.1.a i 20.1.d de la CE. Es pot produir un conflicte de drets que s'ha de resoldre examinant individualment el cas jutjat i ponderant els drets en joc. En aquest exercici de ponderació, el dret a l'honor pot cedir davant de la llibertat d'informació o de la llibertat d'expressió.
Un fet molt debatut és la possibilitat que les persones jurídiques puguin ser titulars del dret a l'honor i, per tant, subjectes passius dels delictes d'injúria i calúmnia. Inicialment la jurisprudència penal i la constitucional havien rebutjat aquesta possibilitat. En aquest punt, la Sentència del Tribunal Constitucional (STC) 214/1991, de l'11 de novembre, sobre el cas Violeta Friedman i les ofenses al poble jueu, va deixar clar que l'honor només és predicable de la persona humana. Tot i això, també és possible apreciar la lesió d'aquest dret fonamental en els casos en què són atacs referits a un determinat col·lectiu de persones més o menys ampli, que transcendeixen als seus membres o components, sempre que siguin identificables com a individus dins la col·lectivitat.
Posteriorment, el TC va confirmar novament en la STC de l'11.12.1995 que el dret a l'honor és inherent a la persona i que no és un atribut de les persones jurídiques. No obstant això, els individus integrants de grups o de persones jurídiques poden ser víctimes de delictes d'injúria o calúmnia; per tant, els subjectes passius no són les persones jurídiques sinó llurs membres quan l'atac a l'honor els transcendeix. Lògicament, per a apreciar l'existència d'aquest atac transcendent als membres del col·lectiu, cal examinar cada cas concret.
La defensa penal davant els atacs a l'honor no és una defensa d'ofici. Són delictes perseguibles únicament a instàncies de la víctima, de manera que el ministeri fiscal mai no en promou la persecució, llevat que l'ofensa es dirigeixi contra funcionaris, autoritats o agents públics en exercici de llur càrrec (art. 215.1 CP). Únicament en aquest darrer cas el procediment s'insta d'ofici.
En tractar-se de delictes privats, l'article 215.1 del CP exigeix que la part perjudicada presenti una querella. Aquesta querella s'ha de tramitar per mitjà d'un procediment especial regulat en el títol IV del llibre IV de la Llei d'enjudiciament criminal (art. 804 al 815), que exigeix que prèviament s'hagi intentat un acte de conciliació. Si les injúries o les calúmnies han tingut lloc en un judici, per poder denunciar-les cal que abans el jutge o la jutgessa que hi era present ho autoritzi.
Atès que són delictes privats, la víctima pot perdonar en qualsevol moment l'autor o l'autora del delicte. Igualment, cal tenir present que, pel fet de tractar-se de delictes privats, el seu termini de prescripció és el més breu de tots els delictes. L'article 131 del CP estableix que la calúmnia i la injúria prescriuen al cap d'un any.
En cas que la injúria i la calúmnia s'hagin fet amb publicitat, s'agreuja la pena. Reben una menció especial les que es fan per mitjà d'impremta i de radiodifusió. En aquests casos, els propietaris del mitjà informatiu són responsables civils solidaris juntament amb els autors de la calúmnia o la injúria (art. 212 CP). D'altra banda, l'article 216 del CP disposa que la reparació del dany pot comportar la publicació o la divulgació de la sentència condemnatòria.
En els casos de delictes de calúmnia, cal tenir present que els acusats queden lliures de tota responsabilitat penal si proven el fet criminal que han imputat (art. 207 CP). És l'anomenada exceptio veritatis. En els casos de delictes d'injúria, únicament s'admet aquesta prova de veritat dels fets quan es refereix a fets comesos per funcionaris en l'exercici de llurs càrrecs o a la comissió de faltes penals o d'infraccions administratives (art. 210 CP).
A més del títol XI, dedicat als delictes contra l'honor de particulars i funcionaris o autoritats en l'exercici de llurs càrrecs, el CP conté altres articles que tipifiquen com a delictes les injúries o les calúmnies adreçades a les altes institucions de l'Estat: injúries i calúmnies al rei, a la corona i als membres de la família reial (art. 490 i 491 CP); injúries a les Corts Generals i a les assembles legislatives de les comunitats autònomes (art. 496 CP); injúries al Govern, al TC, al Tribunal Suprem, als tribunals superiors de justícia de les comunitats autònomes i als governs autonòmics, i injúries a les forces armades i als cossos i les forces de seguretat (art. 504 CP).
V. t.: calúmnia n f
V. t.: injúria n f

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca delicte contra l'ordre socioeconòmic, n m
ca delicte socioeconòmic, n m sin. compl.
es delito contra el orden socioeconómico, n m
es delito socioeconómico, n m

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca delicte contra la disciplina, n m
es delito contra la disciplina, n m

<Dret penal i penitenciari > Dret penal militar>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca delicte contra la hisenda pública, n m
ca delicte fiscal, n m sin. compl.
es delito contra la hacienda pública, n m
es delito de cuello blanco, n m
es delito fiscal, n m
en white collar crime, n m

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "delit�s" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota