Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• En dret penal, el compliment d'un deure pot operar com a causa de justificació. Així ho recull expressament el Codi penal (CP) del 1995 en l'article 20.7, en el qual s'esmenta, dins les circumstàncies que eximeixen de la responsabilitat criminal, el qui obra en compliment d'un deure o en l'exercici legítim d'un dret, ofici o càrrec.
  Pel que fa al fonament, l'eximent de compliment d'un deure parteix de la col·lisió que es produeix quan una conducta comporta la contravenció d'una norma penal i a la vegada és autoritzada per una norma extrapenal. El fonament que justifica la conducta es troba en la vella idea que la conducta de qui obra d'acord amb el dret, no pot ser reputada antijurídica; d'aquesta manera es posa de manifest la unitat de l'ordenament jurídic (qui iure suo utitur, nemini inuriam facit). Aquest fonament és comú a l'exercici d'un dret, ofici o càrrec. Certament, la idea que l'actuació d'acord amb el dret no pot generar responsabilitat penal planteja el problema de la remissió a altres branques de l'ordenament jurídic. Així, per exemple, per a saber si la conducta d'un agent de l'autoritat es mou dins els límits dels seus deures, cal recórrer, en primer terme, a la normativa que regula les competències i atribucions que té.
  Pel que fa als requisits generals i l'àmbit d'aplicació, la particularitat del compliment d'un deure és que en aquests casos concorre el deure de lesionar el bé jurídic vulnerat. L'esmentat deure no pot ser un deure moral, sinó un deure jurídic, i a més s'ha de tractar sempre d'un deure específic de lesionar. Per aquesta raó s'exclouen els casos de col·lisió de deures (inclosos en l'eximent de l'art. 20.5 d'estat de necessitat), ja que en la col·lisió de deures no existeix un deure específic de lesionar el bé jurídic, sinó que el deure de no lesionar o posar en perill béns jurídics aliens col·lideix amb un deure genèric (p. ex., perseguir delictes, detenir), però no imposa l'obligació específica de la lesió d'aquell bé jurídic aliè. D'aquesta manera, la causa de justificació de compliment d'un deure només es té en consideració en els casos dels càrrecs públics. Són aquests els únics autoritzats específicament per a lesionar béns jurídics aliens de manera penalment típica i, només si es respecten d'acord amb allò que disposa la llei llur conducta resulta emparada per l'article 20.7 del CP (detencions ajustades a dret, sancions disciplinàries, execució de sentències, etc.).
  Quant al compliment d'un deure pels membres de les forces i els cossos de seguretat en l'exercici de llurs funcions, els casos més freqüents són els dels límits justificants de les actuacions dels agents de l'autoritat, ja que no sols tenen la facultat sinó també el deure específic d'actuar en el compliment d'un deure utilitzant mitjans violents i fins i tot les armes, de manera que sovint els agents de l'autoritat realitzen conductes penalment típiques en l'exercici de llurs funcions. Per tal que aquestes conductes estiguin emparades per la causa de justificació de compliment d'un deure, s'han de regir pels principis de necessitat, congruència, oportunitat i proporcionalitat (art. 5.1r Llei orgànica 2/1986, del 13 de març, de forces i cossos de seguretat de l'Estat).
  En el desenvolupament d'aquests principis, i atès que és impossible descriure legalment totes les situacions en què s'ha de fer ús de la força, la jurisprudència i la doctrina han establert els requisits necessaris per a l'apreciació de l'eximent de compliment d'un deure: a) que el subjecte actiu sigui una autoritat o un funcionari públic autoritzat per les disposicions corresponents per a fer ús de mitjans violents en l'exercici dels deures del seu càrrec; b) que el possible delicte s'hagi produït en l'exercici de les funcions del càrrec corresponent; c) que per al compliment del deure concret en l'àmbit en el qual desenvolupa la seva activitat li calgui fer ús de la violència (necessitat en abstracte), perquè, sense aquesta violència, no li seria possible complir l'obligació que en aquell moment li incumbeix. Cal dir que una antiga doctrina del Tribunal Suprem sostenia la necessitat d'una agressió il·legítima per part d'aquells sobre els quals es dirigeix l'ús de la força. Aquesta exigència s'ha abandonat, ja que allò que genera el deure d'emprar la força no és una agressió a l'agent de l'autoritat, sinó únicament la necessitat de fer-la servir per al compliment del deure concret; si manca algun d'aquests tres primers requisits, que constitueixen l'essència de l'eximent, no és possible aplicar-la, ni tan sols com a eximent incomplet; d) que la violència concreta emprada sigui la menor possible, és a dir, que se'n faci ús de la manera menys lesiva possible, tenint en compte les circumstàncies concretes del cas i les possibilitats d'actuació que tingui l'agent de l'autoritat (necessitat en concret); e) proporcionalitat de la violència emprada en relació amb la situació que origina la intervenció de la força pública, ja que sovint la levitat del cas justifica el fet de no intervenir-hi o impedeix la utilització d'un mitjà excessivament perillós quan no n'hi ha cap altre de lesivitat inferior o aquest resulta ineficaç. La gravetat de la situació només autoritza a obrar en relació aquesta mateixa situació, però no és necessari que es respecti el límit estricte que fixa l'article 20.5 per a l'estat de necessitat, és a dir, que el mal produït no sigui major que el que es tracta d'evitar. Si manca algun d'aquests dos darrers requisits, l'eximent no es pot aplicar de manera completa, però sí incompleta (sentències del Tribunal Suprem [STS] del 25.3.1992, ponent: Martín Pallín; 3.12.1993, ponent: Martínez-Pereda Rodríguez; del 21.12.1993, ponent: García Ancos; del 17.1.1994, ponent: De Vega Ruiz; del 24.1.1994, ponent: Martín Canivell; del 30.9.1994, ponent: García Miguel, i del 5.7.1995, ponent: Moyna Ménguez).
  Pel que fa al compliment d'ordres antijurídiques, dins l'eximent de compliment d'un deure, es plantegen com a problemàtica especial els casos de compliment d'ordres antijurídiques per part dels funcionaris jeràrquicament subordinats. Tot i que en CP del 1995 l'obediència deguda ha desaparegut del catàleg d'eximents, perquè s'entén que està inclosa en el compliment d'un deure, la problemàtica apuntada es continua estudiant amb el nom de obediència deguda.
  Finalment, pel que fa als casos d'error, quan l'agent de l'autoritat suposa erròniament que hi concorren la necessitat i la proporcionalitat de la seva intervenció, s'han de seguir les regles generals d'error sobre les causes de justificació. Això significa que si l'error afecta l'existència de la necessitat en abstracte, com a element essencial de la causa de justificació que ara s'analitza, és procedent la impunitat si es tracta d'un error vencible, mentre que ha de subsistir el càstig per imprudència quan sigui vencible (sempre que es determini el càstig de la modalitat imprudent del delicte que es tracti). En canvi, si l'error és vencible i recau sobre la necessitat concreta o sobre la proporcionalitat de la violència, la imprudència s'ha d'atenuar apreciant l'eximent incomplet.
• V. t.: circumstància eximent n f