Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

Cerca bàsica

Cerca avançada

Text de la consulta

Condició

Denominació

Nota

Definició

Àrea temàtica

Llengua

Categoria lèxica

Jerarquia

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "eclesiàstic" dins totes les àrees temàtiques

patrimoni eclesiàstic

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca patrimoni eclesiàstic, n m
es patrimonio eclesiástico

Definició

Conjunt de béns materials, tant mobles com immobles, de l'Església catòlica.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Encara que l'Església catòlica sigui una confessió religiosa amb finalitats principalment espirituals, tant per raó de l'estructura societària que té, com per les activitats internes i externes que desenvolupa, necessita l'ús de béns materials, mobles i immobles; ús que sembla remuntar-se als orígens.
Amb tot, la formació del patrimoni eclesiàstic ha estat cosa de segles. Es desconeix quin era el patrimoni de l'Església catòlica abans del segle IV, com s'administrava, o quin era el títol jurídic que el sostenia. Però se sap que existia, atès que es té constància, com ara amb l'edicte de Milà (any 313).
Amb la llibertat que Constantí va concedir als cristians i, sobretot, amb l'oficialització del cristianisme al segle V, els béns de l'Església començaren a créixer, i es posaren les bases d'un sistema patrimonial i econòmic que arribà fins al segle XIX, de manera bastant homogènia a Europa occidental: l'anomenat sistema beneficial. Les fonts principals d'obtenció de béns han estat sempre les donacions dels fidels, principalment de lliure disposició i, especialment, les donacions mortis causa. Però, a més d'aquestes donacions voluntàries, i sobre la base del dret hebreu antic i de les indicacions del Nou Testament, també s'inicià un sistema tributari més o menys impositiu que tenia quatre elements: les ofrenes amb motiu dels sagraments, els delmes, les primícies de les collites i l'impost cathedraticum. Si les donacions testamentàries estaven formades, sobretot, per béns immobles, els altres tributs fornien l'economia eclesiàstica de la massa líquida necessària per a l'administració ordinària. D'aquesta manera, no calia alienar els béns immobles, que lentament augmentaven el patrimoni; si aquest era prou important, les seves rendes i fruits es destinaven també a l'administració ordinària. D'altra banda, les donacions de particulars no foren l'única font d'adquisició de patrimoni, ja que les autoritats romanes, a partir de la cristianització de l'imperi, assignaren a l'Església un nombre considerable de béns públics, sobretot immobles, procedents d'antics cultes pagans, com ara temples i edificis diversos.
També durant aquesta primera època es consolidà el caràcter del subjecte de domini dels béns eclesiàstics. Encara que el títol jurídic concret no trobà un referent tècnic adient fins al sorgiment del concepte de persona jurídica (al s. XIII), sí que era clar que els béns eclesiàstics pertanyien a molts i diversos titulars corporatius. Així, d'antuvi es considerà que el lloc de reunió cristiana (l'església) pertanyia a la comunitat local sota l'administració del bisbe, i que cada comunitat o diòcesi era titular independent dels propis béns, sense que mai no hi hagués ni una titularitat universal, ni un dret d'intervenció sobre béns d'altres comunitats. Quan, a partir del segle VI, les diòcesis començaren a crear les subdivisions parroquials, cada parròquia rebé, alhora, la capacitat de ser titular dels propis béns, independentment dels béns diocesans. I l'atomització encara es reforçà amb les fundacions pies, els monestirs, els ordes religiosos i la gran quantitat d'institucions aparegudes al llarg dels segles. L'autonomia administrativa i la multititularitat encara són notes característiques del dret patrimonial canònic.
El bisbe s'erigí aviat com a administrador natural dels béns de la seva Església local, però el dret canònic antic establia que donés coneixement de l'administració a diaques i preveres; particularment, els diaques gaudien d'un paper rellevant en l'administració eclesiàstica. En les diòcesis orientals, per exemple, sorgí la figura de l'ecònom, per tal d'alliberar al bisbe de les tasques econòmiques. Però també al segle V aparegueren algunes limitacions: d'una banda, les alienacions immobles començaren a ser controlades; de l'altra, es concretaren les finalitats o la destinació dels béns. En aquest sentit, els papes de finals del segle V, Simplici I (468-483), Símmac I (498-514) i Gelasi I (492-496) elaboraren una divisió quatripartida que s'ha conservat essencialment: un quart per al bisbe, un quart per als pobres i pelegrins, un quart per als clergues, i un altre per a les despeses de l'Església (culte i manteniment).
Lentament, el patrimoni augmentà. Al segle VII, hom calcula que l'Església posseïa un 10 % de les terres, que arribà al 33 % durant l'època carolíngia (s. IX); al segle X baixà al 20 %, però es tornà a incrementar a partir del segle XI. Després de la Revolució Francesa, els governs liberals del segle XIX imposaren tant la cessió del patrimoni eclesiàstic immoble no directament adscrit al culte (les desamortitzacions) com la prohibició dels tributs eclesiàstics.
Les desamortitzacions no foren simplement un recurs de força: es basaven en les teories jurídiques del regalisme. Les doctrines regalistes sostingudes als països catòlics durant els segles XVII i XVIII, que defensaven els drets i privilegis de la monarquia, pretenien que l'Església no gaudís d'un dret de nua propietat o domini sobre els seus béns, sinó de la mera possessió i l'usdefruit. Els regalistes pretenien que el poble havia fet donació condicionada dels seus béns al llarg dels segles per a unes finalitats religioses que l'Església havia d'acomplir, però que aquesta donació no implicava transmissió de domini a l'Església. El regalisme assegurava que aquest patrimoni havia de ser considerat propietat de la nació, representada pel rei (ius dominii eminentis), que garantia que l'Església disposés de tot el necessari per a la seva missió. Les teories regalistes foren condemnades per l'Església catòlica i mai no les acceptà. Tanmateix, al segle XIX, i havent canviat completament les circumstàncies politicoreligioses, els governs liberals s'acolliren precisament a la formulació regalista del dret de disposició de domini (ius dominii eminentis) per a justificar les desamortitzacions.
En acabar el segle XX, la situació econòmica i patrimonial de l'Església catòlica canvià radicalment i presentà les característiques que es descriuen a continuació.
1. No hi ha uniformitat en tota l'Església catòlica; el patrimoni a nom de l'Església presenta molta variació entre àrees geogràfiques i països, per raó del seu arrelament històric i social, o de la diversa legislació estatal; també són diferents els mitjans de finançament.
2. Com a tendència general, torna a tenir importància l'aportació directa dels fidels com a mitjà de finançament ideal.
3. En alguns països es manté (encara que a la baixa) una determinada col·laboració estatal, malgrat que els països catòlics han substituït l'antiga dotació pressupostària sorgida arran de les desamortitzacions per altres sistemes més compatibles amb el pluralisme religiós de la societat i l'aconfessionalitat dels estats.
4. Des del pontificat de Pau VI, i encara més en els darrers anys, hi ha un esforç notable perquè les finances eclesiàstiques siguin més transparents, i es publiquen els balanços; alhora, s'ha abandonat l'antiga preferència pels clergues en l'administració econòmica de l'Església, i es recorre a experts adients (sobretot dins les institucions més importants).
El patrimoni de l'Església catòlica no es pot considerar jurídicament ni comptablement una massa única, ja que els titulars són tants com persones jurídiques; no hi ha, doncs, una massa de béns comuna.
El futur econòmic i patrimonial de l'Església presenta paradoxes importants. Algunes institucions més importants (com ara la Santa Seu, alguns ordes religiosos i algunes diòcesis), que tenen pressupostos i recursos d'envergadura, fan servir els mitjans comuns de l'economia contemporània. Però, d'altra banda, l'economia de la major part d'institucions no tan importants (les diòcesis mitjanes o petites, la major part de les parròquies, molts ordes religiosos o llurs cases, entre altres) és clarament antiquada, excessivament atomitzada per a gaudir de pes específic dins la globalització econòmica contemporània. Aquestes entitats menors, encara que han guanyat en transparència, no són econòmicament més eficaces que abans, i sovint llurs mitjans són escassos per manca d'iniciativa moderna en la captació de recursos i en l'aprofitament dels que ja tenen.
El Codi de dret canònic del 1983 (CDC-83) estableix els principis bàsics següents sobre el dret patrimonial de l'Església catòlica: a) el dret propi i independent del domini de l'Església sobre els béns materials (càn. 1254, § 1); b) l'absoluta descentralització (càn. 1255), no només administrativa, sinó també legislativa, de manera que el CDC-83 es limita a unes normes molt generals aplicables a tota l'Església, que ha de desenvolupar la legislació local; c) la claredat en l'administració, per mitjà d'organismes col·legiats que elaborin pressupostos anuals (càn. 494), i del control de l'administració dels béns de les persones jurídiques públiques (càn. 1276); d) la clara tendència a protegir amb garanties l'administració extraordinària (càn. 1281), sobretot l'alienació patrimonial (càn. 1292); e) la remissió genèrica al dret civil del lloc sobre contractes (canonització), en tot el que no disposa el dret canònic (càn. 1290); f) el respecte absolut a la voluntat dels donants (càn. 1267, § 3); g) l'administrador local és el bisbe diocesà (càn. 1276), el papa n'és administrador suprem (càn. 1256); h) la supressió progressiva del sistema beneficial (càn. 1272), substituït per una administració diocesana centralitzada del salari dels clergues (càn. 1274, § 1), i i) el manteniment de l'antiquíssima destinació quàdruple dels béns de l'Església, que obliga a mantenir el culte diví, a sustentar dignament la clerecia, a evangelitzar i a ajudar els necessitats (càn. 1254, § 2).
Amb relació a les finalitats del patrimoni eclesiàstic, cal parlar dels límits que poden tenir. Per als antics defensors de la doctrina de l'Església com a societat perfecta, autors dels tractats de dret públic eclesiàstic anteriors al Concili II del Vaticà, no hi havia limitació jurídica o moral prèvia al dret de propietat que l'Església tenia, i era ella mateixa la que havia de decidir la quantitat de patrimoni que li convenia, i autolimitar-lo si excedia les necessitats i els criteris evangèlics. Tanmateix, el canvi de plantejaments provocat pel Concili II del Vaticà posà el patrimoni eclesiàstic directament en relació amb el compliment dels fins de l'Església; el dret de domini només es fonamenta per a dur a terme aquests fins. S'ha de regir, doncs, per l'ideal de pobresa evangèlica, no s'ha de cobejar la propietat de més béns materials dels que siguin necessaris o convenients, i s'han de rebutjar els superflus d'acord amb els criteris comuns de moral econòmica i social.
El CDC-83 anomena genèricament béns temporals de l'Església tots els que pertanyen a les persones jurídiques eclesiàstiques, tant públiques com privades, i també tots els que pertanyen a altres entitats eclesials que no gaudeixen de personalitat, com ara voluntats pies i associacions de fidels merament aprovades (càn. 1257, § 1).
Aquesta primera distinció és fonamental: els béns de les persones físiques no són béns de l'Església, sinó béns privats dels fidels, dels quals l'Església no pot disposar jurídicament. Es tracta d'una norma vàlida per a tots els fidels, tant clergues com laics, sense distinció de jerarquia. Cal recordar, a aquest efecte, que el sagrament de l'orde no implica la renúncia als béns personals presents o futurs: el clergue adquireix per al propi patrimoni privat tot el que legítimament li correspongui, tant si prové del seu salari eclesiàstic com d'altres mitjans legals, només amb les limitacions canòniques a determinades activitats comercials o de negoci (càn. 286 i 1392), i la comminació de destinar al bé de l'Església o a obres de caritat els béns sobrants dels rebuts amb motiu de l'exercici d'un ofici eclesiàstic (càn. 282, § 2). Paral·lelament, el clergue tampoc no pot considerar com a propis els béns de l'Església, i no en pot disposar per a un benefici privat, ja que constituiria apropiació indeguda.
Pel que fa al patrimoni privat dels clergues, l'autoritat eclesiàstica no hi té cap competència, ni en pot disposar de cap manera. Aquesta distinció és bàsica per a assegurar la transparència de l'administració econòmica i la destinació legítima del patrimoni, i evitar confusions.
Els religiosos, en canvi, estan sotmesos al vot perpetu de pobresa, i són obligats a renunciar als béns propis presents i futurs, de manera que depenen econòmicament de la institució religiosa a la qual pertanyen.
El CDC-83 planteja com a classificació principal dels béns la que es fa per raó de la titularitat: si són propietat d'una persona jurídica pública o d'una persona jurídica privada. Alhora, es distingeixen alguns béns segons la pròpia naturalesa o per raó de la funció espiritual a què estan destinats. D'entre aquests, cal destacar els béns preciosos i les coses sagrades.
Els béns preciosos són els legalment anomenats béns eclesiàstics, específicament només els que pertanyen a persones jurídiques públiques (càn. 116). En general, el llibre V del CDC-83 s'adreça a regular aquests béns (càn. 1257). Els béns de les persones jurídiques públiques se sotmeten a una regulació i un control més estrictes, ja que actuen en nom de l'Església amb llurs finalitats públiques i fonamentals, i la comprometen també en l'àmbit patrimonial i econòmic (càn. 1276).
Els actes d'alienació patrimonial de béns eclesiàstics i, en general, tots els que comporten una disminució real de béns immobles o un perjudici per al patrimoni de la persona jurídica, estan sotmesos a fortes limitacions (càn. 1295). L'objectiu de la normativa és assegurar que les persones jurídiques públiques puguin acomplir llurs finalitats, i evitar que operacions arriscades posin en perill la continuació de l'activitat de la institució. L'alienació no està prohibida o impedida, i es pot dur a terme observant correctament les condicions legals de garantia que s'exposen tot seguit.
El CDC-83 no estableix què s'ha d'entendre per alienació, i deixa en mans de les conferències episcopals la possibilitat d'ampliar el concepte amb altres contractes que no són pròpiament alienacions, com ara els arrendaments, tal com va fer la Conferència Episcopal espanyola amb el Decret del 26 de novembre de 1983. El motu proprio pastorale munus, del 30 de novembre de 1963, va considerar equiparats la pignoració, la hipoteca, l'arrendament, l'emfiteusi i, en general, contraure deutes que excedeixin les quantitats fixades per la conferència episcopal per a les alienacions.
L'element formal és l'obtenció de la llicència d'alienació preceptiva, sense la qual el dret canònic considera nul el contracte si se subscriu (càn. 1291). Però com que no totes les alienacions comporten el mateix risc, el cànon 1292 estableix uns barems que augmenten les garanties de conformitat amb el valor dels béns alienables, que segueixen els barems establerts per la Conferència Episcopal espanyola en el Decret del 24 de novembre de 1990: per als béns de fins a un valor de mercat de 6.010 ?, l'alienació la decideix lliurement la persona jurídica propietària, sense necessitat de llicència de l'autoritat superior; per als béns d'entre 6.010 ? i 60.100 ?, cal la llicència diocesana, i per als béns de més de 60.100.000 ?, cal la llicència diocesana i la llicència pontifícia, de la mateixa manera que per als béns artístics o històrics independentment del preu de mercat.
La llicència diocesana s'obté per la conjunció de tres voluntats afirmatives vinculants: la del consell d'assumptes econòmics, la del col·legi de consultors i la del mateix bisbe diocesà. Tanmateix, no es pot atorgar sense que consti, en l'expedient administratiu corresponent, la causa justa oportuna que aconselli el contracte i una valoració pericial escrita (càn. 1293).
L'autèntic problema pràctic que suscita la llicència canònica d'alienació és l'efecte civil que es pot obtenir en cas que no n'hi hagi. Per al dret canònic, l'absència d'aquest requisit provoca la nul·litat del contracte (càn. 1291), però el cànon 1296 reconeix que hi pot haver un clar desajustament si, malgrat la manca de llicència, el dret civil considera vàlid el contracte.
El dret civil espanyol ha entès que la llicència canònica d'alienació forma part de la capacitat d'obrar de les persones jurídiques eclesiàstiques, sense aquesta llicència no hi ha plena capacitat i el contracte es considera invàlid; aquesta tendència està reforçada per l'article I de l'Acord entre la Santa Seu i l'Estat espanyol sobre assumptes jurídics, del 3 de gener de 1979, en reconèixer la personalitat jurídica i la capacitat d'obrar de les persones jurídiques públiques eclesiàstiques. Tanmateix, és un tema controvertit, i alguna sentència del Tribunal Suprem (STS 138/1997, del 27 febrer) ha aplicat el criteri de manera restrictiva. Igualment, cal comptar amb la protecció virtual del dret de la tercera persona de bona fe.
El béns de les persones jurídiques privades estan exclosos del règim general dels béns eclesiàstics, per tal de preservar-ne l'autonomia necessària, més gran que la de les persones jurídiques públiques. Per aquesta raó, els béns de les persones jurídiques privades es regeixen per llurs propis estatuts, aprovats per l'autoritat eclesiàstica corresponent, llevat que algun cànon indiqui expressament una altra cosa (càn. 1257, § 2). Per al dret comú, pràcticament només representa l'obligació de lliurar comptes anuals per tal de comprovar que els béns s'han destinat a les finalitats estatutàries (càn. 325). Tanmateix, sovint la legislació local tendeix a instaurar un control addicional en aprovar els estatuts.
La categoria de béns preciosos constava en el Codi de dret canònic del 1917 (CDC-17) amb una definició concreta: «els que tenen un valor notable per raó de l'art, la història o la matèria» (càn. 1497, § 2). El CDC-83, en canvi, no ofereix cap definició per a aquest tipus de béns, però els esmenta en diversos cànons; la definició antiga és un punt de partença, però el criteri per a determinar exactament quins béns es consideren preciosos és obert: hi pot intervenir la legislació canònica local, així com el criteri doctrinal i jurisprudencial. Tanmateix, cal considerar que la legislació estatal sobre patrimoni històric, artístic i cultural incideix indubtablement sobre el patrimoni eclesiàstic, per la qual cosa és una de les qüestions de dret eclesiàstic pactades habitualment amb les autoritats civils. Com s'ha dit, el CDC-83 estableix fortes limitacions pel que fa a l'administració i l'alienació dels béns preciosos, recollides en els cànons 1189, 1270, 1283 i 1292.
Les coses sagrades tampoc no són definides en el CDC-83, però el cànon 1497, § 2 del CDC-17 esmentava que «s'anomenen sagrats els béns destinats al culte diví per mitjà de consagració o benedicció». Aquesta definició en essència es pot mantenir, amb la precisió que actualment les coses poden ser dedicades o beneïdes, no consagrades. El ritus litúrgic de la dedicació es reserva per a alguns tipus de llocs sagrats; les benediccions són per a immobles de tota mena i per a béns mobles que es destinen al culte públic o a la devoció particular, tal com descriu el cànon 1171. Es consideren, doncs, coses sagrades: els llocs sagrats (càn. 1205), els altars (càn. 1235), els cementiris (càn. 1240), les imatges beneïdes (càn. 1188), les relíquies autenticades (càn. 1190) i tots els instruments o accessoris destinats al culte diví que puguin ser beneïts.
No totes les coses sagrades són béns de l'Església o béns eclesiàstics. Moltes, de fet, pertanyen a particulars, tant si són immobles (en general, les capelles) com mobles (molts objectes litúrgics i de devoció). Per això, el mateix cànon 1171 només recorda que les coses sagrades «han de ser tractades amb reverència i no han de ser emprades per a un ús profà o impropi, encara que pertanyin a particulars». El títol de propietat particular no canvia pel fet que la cosa sigui beneïda posteriorment, ni a l'inrevés, la venda d'una cosa sagrada a un particular no li treu el caràcter sagrat. Tanmateix, el cànon 1269 limita l'adquisició de coses sagrades per usucapió (prescripció adquisitiva): les persones físiques no poden adquirir per prescripció coses sagrades pertanyents a persones jurídiques públiques.
La pèrdua del caràcter sagrat s'anomena execració, i s'esdevé per tres causes: per destrucció d'una gran part de la cosa, per decisió administrativa de l'autoritat eclesiàstica, o per la permanent reducció de fet a usos profans. Encara que el cànon 1212 només determina l'execració dels llocs sagrats, es pot aplicar per analogia a la resta de coses sagrades.
V. t.: sistema beneficial n m

tribunal eclesiàstic

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca tribunal eclesiàstic, n m
es tribunal eclesiástico, n m

tribunal eclesiàstic

ca tribunal eclesiàstic, n m
es tribunal eclesiástico

Definició

Organisme judicial que s'ocupa dels casos relatius a les matèries espirituals o religioses.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Jesucrist, jutge de vius i de morts (Ac 10,42), anima a no jutjar (Lc 6,30) o a fer-ho no per les aparences sinó d'acord amb un criteri recte (Jn 7,24) i en justícia (Mt 5,6; 2Co 3,8 i s.), evitant els litigis (Mt 18,15 i s.). Ell va transmetre a l'Església el poder de jutjar i així és entès per l'Església, que reconeix -primer en els apòstols i després en llurs successors, els bisbes-, l'administració de l'esperit i de la justícia (art. 21 Constitució pastoral Gaudium et spes), juntament amb el dret i el deure de jutjar (art. 27 Constitució dogmàtica Lumen gentium [LG]).
En acabar les persecucions romanes, l'Església va constituir tribunals que jutjaven assumptes espirituals i materials dels seus súbdits, amb competències que en diversos moments històrics entraren en col·lisió amb els tribunals seculars (doctrines del cesaropapisme, dualisme gelasià, hierocratisme medieval, potestas indirecta in temporalibus, jurisdiccionalisme i regalisme, societats perfectes, lleis imperfectes i injustes, causes de doble efecte, mitjans lícits i il·lícits, els principis del mal menor i de la totalitat, el voluntari indirecte, la cooperació material o formal amb el mal, el laïcisme i secularisme, entre altres).
Els tria munera Christi -munus regendi, santificandi et docendi-, (càn. 204 Codi de dret canònic del 1983 [CDC-83]) originen en el si de l'Església diverses potestats, entre les quals la de règim o de jurisdicció (art. 33 i nota explicativa prèvia núm. 2 LG), que es distingeix en legislativa, executiva i judicial (càn. 135, § 1 i 391 CDC-83); aquesta última és la que tenen els jutges o els tribunals eclesials, s'ha d'exercir de la manera que prescriu el dret i no es pot delegar si no és per a realitzar els actes preparatoris d'un decret o d'una sentència (càn. 135, § 3 CDC-83). Per a administrar aquesta potestas iudicialis, l'Església crea tribunals amb una estructura organitzativa i una disciplina específiques pel que fa als processos (llibre VII CDC-83).
Els estats poden tractar l'ordenament jurídic primari de l'Església amb indiferència, amb bel·ligerància o atorgant-li més o menys rellevància jurídica. L'Estat espanyol reconeix i garanteix a l'Església catòlica un exercici lliure i públic de les activitats de culte, jurisdicció i magisteri (art. 1 Acord, del 3 de gener de 1979, amb la Santa Seu sobre assumptes jurídics [AAJ], de l'Estat); els efectes civils del matrimoni celebrat segons les normes del dret canònic (art. 6,1 AAJ); el dret dels contraents a recórrer -d'acord amb les disposicions del dret canònic- als tribunals eclesiàstics sol·licitant la declaració de nul·litat o la petició de la decisió pontifícia sobre matrimoni rat i no consumat (art. 6,2 AAJ); l'eficàcia en l'ordre civil de les resolucions eclesiàstiques esmentades si es declaren ajustades al dret de l'Estat en la resolució dictada pel tribunal civil competent (art. 6,2 AAJ) i la continuació de la tramitació davant els tribunals eclesiàstics i els efectes civils de les sentències de les causes que estiguin pendents davant dels tribunals abans de l'entrada en vigor de l'Acord (disposició transitòria segona AAJ).
Les principals disposicions -normatives o no-, respecte a l'activitat judicial de l'Església, estan recollides en el Codi II del Vaticà (1965) i en el Catecisme de l'Església catòlica (1992); en el CDC-83 i el Codex canonum ecclesiarum orientalium (1990); en la constitució apostòlica Pastor bonus (1988), que regula la composició dels tribunals romans; en les normes dels tribunals de la Rota Romana (1994) i en el motu proprio de la Rota de la nunciatura espanyola (1999); en el motu proprio Iusti iuducis (1988), sobre els advocats de la cúria romana i de la Santa Seu; en la Constitució apostòlica Divinus perfectionis magister i les normes de la Congregació per a les Causes dels Sants (1983); en la instrucció Dignitas connubii del Pontifici Consell per als textos legislatius (2005); en les cartes circulars de la Signatura Apostòlica; en les respostes de la Pontifícia Comissió per a la interpretació autèntica del CDC-83; en les resolucions de les diverses congregacions -fonamentalment per a la Doctrina de la Fe i el Culte Diví i de la Disciplina dels Sagraments-, i en les al·locucions que el papa dirigeix anualment als tribunals romans. A més, s'ha de tenir en compte la jurisprudència dels tribunals de la Seu Apostòlica (art. 126 Constitució apostòlica Pastor bonus [PB]) i de la Rota espanyola.
El papa gaudeix de potestat ordinària en l'Església, que és -per raó del primat de Pere- suprema, plena, immediata i universal (art. 18 LG i càn. 331 CDC-83). La potestat inclou la de jurisdicció, en la qual el papa actua com a jutge suprem de tota l'Església i sobre totes les esglésies particulars i les seves agrupacions (càn. 333, § 1 CDC-83): per tant, no admet cap apel·lació ni cap recurs contra una sentència o un decret seu (càn. 333, § 3 i 1404 CDC-83).
Encara que el papa pot administrar justícia personalment, normalment ho fa mitjançant els tribunals ordinaris de la Seu Apostòlica o els jutges (càn. 1442 i 360 CDC-83). A més, per raó del primat papal, qualsevol fidel pot introduir o portar davant la Santa Seu una causa contenciosa o penal en qualsevol instància del judici i qualsevol que sigui l'estat en el qual es troba el litigi (càn. 1417, § 1 i 1405, § 2 CDC-83).
També per institució divina el col·legi dels bisbes -successors dels apòstols-, en unió amb llur cap, el Summe Pontífex, és subjecte de la potestat suprema i plena sobre tota l'Església (càn. 336, 204, § 2 i 330 CDC-83) i, alhora, cada bisbe exerceix una potestat pròpia, ordinària i immediata sobre l'Església particular que li ha estat encomanada (càn. 333, § 1, 381, § 1 i 375 CDC-83). Per tant, d'acord amb el dret, cada bisbe ha de governar la seva Església particular amb potestat legislativa, executiva i judicial (càn. 391, § 1 CDC-83), i ha d'exercir la potestat judicial personalment o per mitjà del vicari judicial i dels jutges (càn. 391, § 2, 1420 i s. CDC-83).
El CDC-83 -amb innovacions rellevants- ha mantingut substancialment l'ordenació processal del Codi de dret canònic del 1917 [CDC-17], encara que ha eliminat els processos dedicats a les causes de beatificació i canonització, que es regeixen ara per una llei pontifícia (càn. 1403 CDC-17). Les disposicions codicials regeixen tots els tribunals de l'Església llatina, excepte les normes dels tribunals de la Seu Apostòlica -la Rota Romana i la Signatura Apostòlica-, pel que fa a l'organització, als procediments, a les impugnacions i als efectes (càn. 1402, 360, 1443 i s. CDC-83). La congregació per a la Doctrina de la Fe jutja com a tribunal de justícia dels delictes contra la fe, entre altres (art. 52 i s. PB). El tribunal de la Sagrada Penitenciaria -encara que també és tribunal apostòlic-, pel fet de tenir competència sobre el fur intern, es regeix per una llei particular (art. 118 i s. PB). Per un privilegi que es remunta al 1771, la nunciatura espanyola compta amb un tribunal de la Rota que va ser restablert el 1947. En aquests últims casos, les normes processals del CDC-83 han d'actuar com a llei supletòria a manca d'una normativa específica, ja que aquestes normes codicials són vigents en els tribunals exclosos del cànon 1402. Les esglésies orientals tenen unes normes processals pròpies en el Codi de cànons de les esglésies orientals (tít. XXIV-XXVIII).
Tots els fidels -i, en primer lloc, els bisbes-, han de procurar diligentment que, en tant que sigui possible i sense greuge de la justícia, s'evitin els litigis per a arribar a arranjaments pacífics (càn. 1446, § 1 CDC-83). Un cop iniciat el litigi i quan hi ha alguna esperança d'èxit, el jutge ha d'exhortar i ajudar les parts -fins i tot amb mitjancers-, perquè, de comú acord, procurin assolir una solució equitativa i, tractant-se de béns particulars de les parts, es conclogui la controvèrsia per transacció o judici arbitral (càn. 1446, § 2 i 3, i 1713 al 1716 CDC-83).
La reclamació o la reivindicació de drets de persones físiques o jurídiques i les declaracions de fets jurídics o de penes que són conseqüència de delictes són objecte d'un procés canònic (càn. 1400, § 1 CDC-83). Les controvèrsies que provenen d'actes de la potestat administrativa només es poden portar al Superior o al tribunal administratiu (càn. 1400, § 2 CDC-83). L'Església jutja amb dret propi i exclusiu les causes referides a coses espirituals o annexes a aquestes, la violació de les lleis eclesiàstiques i del que contingui raó de pecat (càn. 1401 CDC-83).
Per a garantir l'accés efectiu a la justícia dels qui tenen dret de plantejar llurs controvèrsies legítimes, l'Església institueix òrgans jurisdiccionals amb jurisdicció i competència per a conèixer determinats assumptes per mitjà de processos sotmesos a una normativa que, per referir-se al bé públic i ser de ius cogens, no es presumeix dispositiva -amb les excepcions, per exemple, del cànon 1670 del CDC-83-, i només pot ser derogada per l'òrgan legislador suprem, el qual ha de tenir sempre present que la llei suprema de l'Església és la salvació de les ànimes (càn. 1752 CDC-83).
El títol II de la part I del llibre VII del CDC-83 es refereix als diferents graus i classes de tribunals. Per raó del nombre de jutges, els tribunals poden ser unipersonals (càn. 1424 CDC-83) o col·legiats (càn. 1425 CDC-83). Per un criteri territorial, poden ser tribunals diocesans (càn. 1420 CDC-83), metropolitans (càn. 1438 CDC-83), interdiocesans, regionals, nacionals, supranacionals o apostòlics. Segons la jurisdicció poden ser tribunals amb jurisdicció pròpia o delegada. Atenent les instàncies, els tribunals poden ser de primera, segona o tercera i última instància; encara que alguns tribunals puguin jutjar en grau divers.
A cada diòcesi i assimilades (càn. 368 CDC-83), i per totes les causes no exceptuades expressament pel dret (càn. 381, § 1, 1405 i 1419, § 2 CDC-83), o abocades a la Santa Seu (càn. 1417 i 1405, § 1.4 CDC-83), el jutge de primera instància és el bisbe, que jutja per si o per altres (càn. 1419, § 1 CDC-83), i és el responsable últim de l'administració recta de la justícia (art. 124.1 PB).
El bisbe exerceix habitualment (excepte els actes que li són reservats per llei) la potestat judicial per mitjà del tribunal diocesà propi, que està presidit per un vicari judicial amb potestat ordinària vicària de jutjar -i, si escau, ajudat per uns adjunts-, i uns jutges diocesans (càn. 1420 i s. CDC-83) -nomenats per un temps determinat (càn. 1422 i 1420, § 5 CDC-83)-; d'un tribunal interdiocesà constituït amb altres bisbes (càn. 1423 CDC-83) o d'algun jutge delegat (càn. 1442 CDC-83). En tots els processos hi ha d'intervenir un notari que en doni fe pública (càn. 1437 CDC-83). Segons el tipus de causes que es tractin, poden formar part dels tribunals el promotor de justícia (càn. 1430 CDC-83) i el defensor del vincle (càn. 1432 CDC-83).
Per tant, en la pràctica, els bisbes diocesans han de constituir i organitzar llurs tribunals de primera instància. Per això, creen tribunals unipersonals (càn. 1424 i 1425, § 4 CDC-83) o col·legials, amb tres jutges en les causes contencioses sobre el vincle de la sagrada ordenació o del matrimoni i en les causes penals sobre delictes que es podrien sancionar amb l'expulsió de l'estat clerical o si es tracta d'infligir o de declarar una excomunió (càn. 1425, § 1 CDC-83), o bé, formant un col·legi d'entre tres i cinc jutges, en les causes més difícils o més importants (càn. 1425, § 2 CDC-83).
Els tribunals col·legials han de ser presidits, en la mesura del possible, pel vicari judicial o per algun adjunt, han de procedir col·legialment segons el torn fixat i han de dictar sentència per majoria de vots (càn. 1426 CDC-83). Es pot designar una persona auditora per a la instrucció (càn. 1428, § 1 CDC-83), però els jutges no poden delegar llur potestat judicial (càn. 135, § 3 CDC-83).
El tribunal diocesà només ha de conèixer en primera instància les controvèrsies entre persones religioses físiques o jurídiques de diversos instituts religiosos, o del mateix institut clerical o laical de dret diocesà, o entre una persona religiosa i un clergue secular o un laic o una persona jurídica no religiosa (càn. 1427, § 3 CDC-83). En la resta de casos el jutge de primera instància ha de ser el superior -provincial o general, segons els casos-, o l'abat -local o superior, segons els casos- (càn. 1427, § 1 i 2 CDC-83).
Els cànons 1438 -per als recursos dels tribunals diocesans- i 1439 -per als recursos dels tribunals interdiocesans- estableixen d'una manera taxativa els tribunals competents per a conèixer en segona instància (art. 124 PB). El tribunal d'un bisbe sufragani s'apel·la davant el tribunal metropolità; l'apel·lació de causes conegudes en primera instància davant el tribunal metropolità s'interposa davant el tribunal designat pel bisbe amb l'aprovació de la Seu Apostòlica; les causes davant el superior provincial o l'abat local es recorren, respectivament, davant el superior general o el tribunal de l'abat superior de la congregació monàstica (càn. 1438 CDC-83). Tanmateix, quan es tracta de diòcesis sufragànies de la mateixa arxidiòcesi, la Conferència Episcopal ha d'establir un tribunal de segona instància per als tribunals interdiocesans inferiors (càn. 1439 CDC-83).
El tribunal de segona instància s'ha de constituir de la mateixa manera que el de primera instància (càn. 1441 CDC-83), i el CDC-83 obliga la segona instància a tenir un tribunal col·legial, ja que en primera instància no es va poder constituir col·legialment (càn. 1441 i 1425, § 4 CDC-83). Fora del cas d'apel·lació (càn. 1444, § 1.1 CDC), qualsevol fidel pot portar o introduir davant la Santa Seu una causa, en qualsevol grau del judici i qualsevol que sigui l'estat en què es trobi el litigi (càn. 1417, § 2 CDC-83).
Els tribunals de la Seu Apostòlica es regeixen per normes pròpies, encara que el CDC-83 n'estableix les competències. La Rota Romana és el tribunal ordinari constituït pel papa per a rebre apel·lacions (càn. 1443 CDC-83) i també jutja, en primera instància (casos del càn. 1405, § 3 CDC-83 i les causes abocades pel papa i encomanades a la Rota), en segona instància (apel·lació de causes sentenciades per tribunals ordinaris de primera instància) i en tercera instància (causes jutjades per la Rota Romana o per qualsevol altre tribunal) (càn. 1444 CDC-83). El Tribunal Suprem de la Signatura Apostòlica té competència en matèria contenciosa administrativa (càn. 1445, § 2 CDC-83), administrativa (càn. 1445, § 3 CDC-83) i judicial (càn. 1445, § 1 CDC-83). En aquest últim cas la secció primera de la Signatura és la que jutja les querelles de nul·litat i peticions de restitutio in integrum i altres recursos contra sentències de la Rota, els recursos en les causes sobre l'estat de les persones que la Rota Romana es nega a admetre a nou examen, les excepcions de sospita i la resta de causes contra els auditors de la Rota Romana pels actes realitzats en l'exercici de llur funció i, finalment, els conflictes de competència davant de tribunals que no són sotmesos al mateix tribunal d'apel·lació (càn. 1445, § 1 CDC-83).
A Catalunya hi ha dues arxidiòcesis: Tarragona és metropolitana -i també amb primat-, i té diverses diòcesis sufragànies (Girona, Lleida, la Seu d'Urgell, Vic, Solsona i Tortosa). Aquestes últimes tenen tribunals diocesans propis, apel·len al tribunal metropolità de Tarragona i la seva tercera instància és la Rota de Madrid. La segona i tercera instàncies del tribunal de Tarragona és la Rota Matritense. L'arxidiòcesi metropolitana de Barcelona està dividida en dues diòcesis sufragànies de nova creació, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa, que encara no han creat tribunals diocesans; quan Barcelona era una única arxidiòcesi, el tribunal de la Rota de Madrid era la segona i tercera instàncies, i és previsible que en un futur immediat es constitueixi un tribunal de segona instància a Barcelona per a les seves sufragànies, i quedi la Rota com a tribunal de segona instància per a Barcelona i de tercera instància per a l'arxidiòcesi metropolitana i les seves sufragànies.